(Osona) Ruta el 13/12/2015; 16.5 km; +680 -500; 5 hores. Excursió organitzada pel Centre Excursionista de Sitges amb el següent itinerari: Pantà de Sau, Vilanova de Sau, Salt de la Minyona, Sant Llorenç de Munt i Sant Julia de Vilatorta. Participants: Grup de 50 persones. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Mentre començava la decadència del monestir de Sant Llorenç de Munt (d’Osona), Roger de Flor assistia a un dinar organitzat per Miquel Paleògraf, el 4 d’abril de 1305, i a traïció va ser atacat pels alans dins del castell. Va morir junt amb molts dels seus consellers. Després es posaria en marxa la coneguda com Venjança Catalana.
Aquesta és una etapa del GR.2 i continua al punt on la vam deixar el mes passat: al pantà de Sau. El pantà de Sau té 17 km de llargada i uns 3 km d’amplada, en algun tram. Forma un conjunt de tres pantans amb els de Susqueda i del Pasteral.
Un cop ens hem preparat, aquesta etapa ens ofereix la sorpresa de començar a pujar una escala que ens permetrà ascendir un centenar de metres. Per tant comencem, en fred, una bona arrancada. El projecte de l’obra del pantà havia començat el 1931, durant la Segona República, però no es va començar fins l’any 1942 i va trigar vint anys en acabar-se. Es van expropiar les cases i terres de les famílies que hi vivien i com és natural, en aquests casos (excepte quan hi ha interessos molt interessats) pagaven molt poc i per tant els recursos van durar molt temps (la justícia tampoc no és gaire eficient, com sabem). Els habitants vivien de la ramaderia, del camp i de l’explotació de fusta. Així que no van poder disposar un altre cop dels seus mitjans de subsistència.
Des de dalt del tot, la vista de la presa de Sau la tenim sota els nostres peus, una mica dissimulada per la boira d’avui. Inaugurat l’any 1962 va deixar cobert, sota les aigües, el poble de Sant Romà. D’aquell poble, que encara té l’església parcialment dempeus, quan l’aigua és baixa es pot veure la punta piramidal del campanar.
Uns metres més endavant hi ha unes cases a l’esquerra, que formen part del que va ser el Nou Sant Romà de Sau. Aquestes, concretament, són conegudes com les Cases dels Enginyers. Estan, algunes, en estat d’abandó. La resta del poble queda a la dreta, amagada a la nostra vista pels arbres. Passades les cases, el camí s’aplana i baixa una mica fins al Torrent de Moran i allà comença a pujar un altre cop, suaument, fins que arriba fins a Vilanova de Sau. El poble està quasi abandonat i l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua, que té en propietat unes vint vivendes) les va posar a subhasta pública l’agost del 2014. De fet, venia a ser la venda del poble. Però sembla que el desembre el concurs va quedar desert. I així van morint de pena, les restes i records d’aquelles persones i famílies que hi vivien.
Vilanova de Sau, a 550 metres d’altitud. Fins aquí hem caminat 5 quilòmetres, més o menys unes 1,5 hores. Sau havia estat un terme que agrupava cinc parròquies, sota el domini del castell Corneli, documentat el 917.
Deixem al costat l’església originària del segle XI que ha anat rebent diverses modificacions i que va ser l’origen de la població. Està dedicada a Santa Maria. Des del segle XV fins el 1826 consta sota el domini del senyor de Savassona, fins el darrer baró de Savassona, en J. Ferrer de Llupià. Mentre que Sant Romà desapareixia sota les aigües i ara el nou, que van construir per a traslladar-hi la gent, està quasi abandonat, Vilanova de Sau ha seguit creixent.
Sortint de Vilanova podem admirar a la dreta els cingles del Puig del Far, amb els seus característics estrats vermells i blancs.
Poca estona després ens tornem a endinsar al bosc. La Gran Companyia Catalana d’Orient (els Almogàvers) havia estat contractada per anar a ajudar e l’emperador de l’Imperi Oriental, Andrònic, davant dels atacs dels turcs i musulmans provinents d’Àsia. Roger de Flor, el flamant megaduc, va fer viatge amb una host de més de 4000 homes cap a Constantinoble el 1303, on l’emperador el va instituir com a Cèsar i Cabdill Suprem de les forces militars de l’Imperi d’Orient.
Aviat hem començat a enfilar-nos pels cingles de Vilanova, entre la Roca Falconera i el Puig de Casadevall, la qual cosa he pogut comprovar pel mapa topogràfic, ja que amb l’arbreda no ho puc observar. Fem una aturada de reagrupament. Hem fet uns 8 km de camí i ara ens queden uns tres quilòmetres seguint, més o menys, la part superior de la cinglera.
La boira dóna un aspecte misteriós a la vall que ens queda a l’est, a la nostra esquerra. Aquí tenim el Castell Bernat. Aquell any del 1304, al qual m’he referit al principi, el sobirà de Castella i Lleó era el conegut com Fernando IV “El Emplazado”. El primer que es va aixecar contra el monarca (el 1295) va ser l’infant Juan, el que va matar el fill de Guzman el Bueno a Tarifa i amb la col·laboració de tropes musulmanes va envair terres del Fernando. Al nord, va ser Diego de Haro qui es va apoderar de Biscaia.
Al balcó que forma la part superior del cingle vermellós hi ha una vista privilegiada de Vilanova de Sau i el Pla de Morgades. Per cert, el 1304, era rei de Navarra Luis I, el primer de la dinastia capetana i a Catalunya Jaume II el Just. Jaume II va néixer a València (regne de València) i va morir a Barcelona (Principat de Catalunya) i era fill de Pere el Gran i de Constança de Sicília. Per cert, és curiós que trobo webs que el titulen “Jaime II de Aragón”. I sí és veritat que ho era (tenia el títol de rei d’Aragó), però també era rei de València i comte de Barcelona, el que li donava el nivell de Sobirà de Catalunya. Així, doncs perquè no diuen per exemple Jaume II de València? Per què l’interés de fer desaparèixer els noms de València i Catalunya?
Les vistes són molt extenses. La campanya va ser llarga i va aconseguir foragitar els musulmans a l’extrem oriental d’Anatòlia, a les Sidero Portas . El problema va ser que en tornar, el fill d’Andrònic (Miquel Paleògraf) va instigar una traïció per desfer-se del Cèsar, del qual tenia gran enveja. D’aquesta manera va passar que Roger de Flor va morir al dinar que he anunciat al principi del tot.
Un bon zoom, permet admirar Vilanova a vist d’ocell. Berenguer d’Entença, megaduc de l’Imperi, al conèixer la notícia va trencar solemnement amb la fidelitat jurada a l’emperador, donat que havia traït els seus servidors i li va enviar una ambaixada que li feia saber que la Gran Companyia Catalana ja no li reconeixia la seva autoritat i li enumerava els greuges. Seguidament va informar al dux de Venècia, aliat dels catalans, del que havia passat i que havia declarat la guerra a l’emperador.
Arribem, després dels tres quilòmetres que he dit, a la proa de roca que s’endinsa al buit i que es coneguda com el Salt de la Minyona.
Hi ha una breu explicació a: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/osona/248-folgueroles-a-st-llorenc-del-munt-i-salt-minyona
Una petita capelleta està dedicada a la Verge dels Cingles. No m’entretindré en detalls (és molt llarg), però el fet és que els atacs a ciutats i pobles del emperador va ser constant, amb la mort de molta gent i cases i conreus cremats. Una barbàrie va caure sobre les viles de l’emperador de l’Imperi d’Orient. Aquestes accions bèl·liques desfermades pels almogàvers representen el que es coneix com la Venjança Catalana. Encara anys més endavant, per fer creure els infants, quan aquí a Catalunya els hi diem “vindrà l’home del sac”, a Grècia els hi deien “que vindran els catalans”.
Des del Salt de la Minyona i en una baixada molt divertida arribem, en tres quilòmetres més, a la mola de roca ennegrida del monestir/castell de Sant Llorenç de Munt, un de tants monestirs que van prendre el mateix nom i que no s’ha de confondre amb el més famós, situat dalt de la muntanya del mateix nom, al Vallès. També conegut com de les Planeses. Consta documentat des del 1012, encara que d’origen molt més antic, sabem que d’església va passar a monestir benedictí, depenent de Sant Marçal del Montseny. Amb un prior, a l’any 1161, seguia la regla de Sant Agustí, així que els agustinians hi van estar fins el 1460, encara que ja a partir del 1300 va començar a decaure. Quan van arribar les desamortitzacions del XIX, va passar a mans privades, però no va ser fins a mitjans del XX que un particular de Vic es va proposar restaurar-lo i revalorar-lo.
Finalment, anem baixant, sempre seguint els senyals blancs i vermells, cap a Sant Julià de Vilatorta. El poble, durant molt de temps, era conegut com Sant Julià de les Olles. L’origen del poble va ser l’església que va ser consagrada l’any 910 pel bisbe Idalguer. Ja dins del segle XII consta un petit nucli de vivendes en l’espai de la sagrera.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11676143
La etapa anterior la podeu trobar a: