(Vallès Oriental) Ruta el 23/09/2015; 15,5 km; +370 -370; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Esteve de Palautordera, castell de Fluvià, Santa Magdalena, castell de Montclús, Fogars de Montclús. Participants: Sauret, Camp, Pere i Miquel. Tipus de sortida:circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 978, quan es cita Mosqueroles, el califa de l’Espanya àrab era Hixem II, fill d’Al-Hakam II, que va heretar a Córdoba una de les biblioteques més importants del món, amb milers de volums. Però el fill, Hixem, va permetre als teòlegs musulmans cremar tots els llibres que no fossin sagrats.
El punt de trobada és al davant de l’església de Sant Esteve de Palautordera. El municipi està situat al nord-est del Vallès Oriental, a l’entorn fluvial de la Tordera. El nom ja consta documentat des de l’any 862. L’escut del poble conté tres còdols i una palma, que són els atributs habituals del martiri de Sant Esteve, a més s’hi pot veure un palau per sobre d’un riu, que representa la Tordera.
Fem una foto del portal, abans de començar a caminar per anar a passar el torrent del Reguissol. Podeu fer-ho pels carrers, nosaltres vam anar a buscar el perímetre i per un camí herbat, al costat del torrent, vam anar a buscar el pont. El poble de Sant Esteve està a 229 metres d’altitud i compta amb l’església de Sant Esteve, just a l’entrada del poble, a mà dreta. El document del 862 que esmenta l’església és un precepte del rei Carles el Calb al comte Sunyer I d’Empúries i Rosselló i per tant ens trobem al davant d’un edifici bàsicament romànic, amb restes del segle XI i molt modificat el 1581.
Anem per pista, deixant masies als voltants. Can Cisteller, Can Gerreta, Can Vinyes... tots noms relacionats amb activitats dels avantpassats. En general, ens trobem en territori ocupat per densos boscos d’alzines, pins i alguns trams amb arbres de ribera.
Un pal ens indica que estem, també, seguint parcialment la ruta de “El Camí”. El Camí és una ruta (http://www.elcami.cat/) de senderisme cultural que amb un traçat continu i senyalitzat, enllaça camins i rutes existents de totes les comarques i illes de parla catalana. Es va iniciar el 2003 i actualment consta d’uns 4750 km. Està marcat amb unes marques vermelles. Després hi ha brancals que s’endinsen en altres municipis de cada comarca que estan senyalitzats amb marca groga i es van creant progressivament. Cal dir que en l’actualitat està totalment georeferenciat, però no totalment senyalitzat amb les marques. A la web El Camí es pot accedir als mapes de cada tram, veure algunes fotos i obtenir els tracks de gps.
Hem passat dos cops el torrent del Reguissol i un cop el torrent de Vallmanya, després del qual hem girat a l’esquerra i hem pujat la pista per anar fins a l’embassament de la comunitat de regants. És una comunitat molt antiga ja que la concessió d’ús de les aigües de la Tordera és del 20 de març de 1680. Concessió que es va confirmar el 19 d’abril de 1926 per Reial Ordre.
Desfet el curt tram de pista que anava a l’embassament, seguim cap a nord i passem pel davant del castell de Fluvià. Es tracta d’una casa forta documentada des de l’any 1154 i que actualment forma part del patrimoni nacional català com a bé artístic. Disposa d’una capella romànica del segle X. Originalment havia estat una domus coneguda com Casa de Palau, nom que va evolucionar com de Sant Cebrià o Sant Corneli. Probablement la família original, els Palau, van donar nom a Palautordera. Suposem que va ser dins del segle XIV o XV que devia passar als Fluvià per una aliança matrimonial, família de la qual va prendre el nom que encara té. Actualment és una magnífica casa de colònies amb més de 180 places, pista poliesportiva, camps de futbol i bàsquet, dues piscines i una granja. Després girem i ja anem cap a l’est.
Entres les masies de Can Costa i Can Biel, hi ha diversos prats plens de bonics cavalls. Tornant a la biblioteca de Cordoba, cal dir que Al-Hakam II va dedicar una gran impuls a la ciència i a l’estudi i va promoure la pau amb Lleó, Castella i Navarra, però al final del seu regnat el compte de Castella, García, ajudat pels navarresos i lleonesos li van presentar batalla, que ell va guanyar a San Esteban de Gormaz. Es calcula que havia acumulat uns 400.000 volums a la biblioteca que va fundar (més endavant acabaré aquesta història).
Hem passat el riu La Tordera i anem pujant per pista de sauló i envoltada d’eucaliptus vells. Per cert, fixeu-vos que alguns noms de rius, en català, són en femení com La Noguera, La Sènia, La Muga, La Valira, La Gavarresa... Normalment, les coses o éssers sexuats acostumen a tenir un article masculí o femení (l’home, la dona), en canvi els asexuats o inanimats no tenen cap motivació semàntica. És un tema molt interessant i molt treballat que, qui ho vulgui, pot investigar a través d’articles i treballs de Max Cahner o de l’Institut d’Estudis Catalans.
Arribem al castell de Montclús que, d’entrada, mostra una sòlida murada. Ara arribem al punt històric potser més important d’aquesta excursió. El castell de Montclús està situat dalt d’un turonet que enganya. Quan ens hi apropàvem ens semblava que quedava a mitja altura de la muntanya, però no és així. Entre el serrat que tenim al darrera i el turonet hi ha un torrent molt vertical, de tal manera que el castell queda perfectament protegit. Entre els vestigis localitzats, se sap que anteriorment hi havia un poblat ibèric, que també van triar aquest lloc per la seva seguretat.
A la part superior, tenim la torre de planta rodona on va començar l’enclavament defensiu. Parcialment consolidat (suposo que no han avançat més per la reducció de pressupostos dels últims anys) l’interior resulta prou còmode per passar-hi. S’endevina una fortalesa de gran dimensió i que s’estenia per bona part del turó. El seu origen es situa al segle XI, moment en que devia comptar només amb la torre de planta rodona que veiem al mig de la plana superior. Es devia ampliar quan la família Sesagudes van deixar el castell de les Agudes i Miravalls, al Montseny, i es van instal·lar aquí. Se sap que va ser cap el 1230 que la família va adoptar el nom de Montclús.
Al marxar passem pel costat de l’alta torre de la cantonada nord. Hi ha una llegenda que diu que cap al 1720 el senyor del castell va veure com la seva sort va girar de cop. Així que va reclamar l’ajut del diable. Satanàs li va prometre fortuna durant set anys, a canvi de la seva ànima i així el senyor va anar fent i vivint d’allò millor. Però va arribar la nit que el termini es va acabar i el dimoni va trucar a la porta per reclamar el que se li devia. Va obrir la dona i li va demanar que esperés, que el marit estava acabant d’escriure el testament . La dona va posar al foc una creu de plata i tot seguit la va llençar al dimoni, el qual va fugir corrent i cridant.
Una explicació d’aquesta llegenda, que es devia crear molt més endavant, devia ser una explicació que es va escampar per tot Catalunya. Era una manera de dir, sense dir, que la ruïna havia arribat dels canons i les armes de Felipe V, el qual quan va haver guanyat la guerra el 1714, va espoliar els béns dels nobles, senyors i cavallers que van estar al costat de la causa de la sobirania catalana.
Passem pel costat de l’ermita de Santa Magdalena de Mosqueroles. És una ermita romànica d’origen en el 1104 i que havia tingut el nom de Sant Marçal de Baix com a conseqüència que havia estat erigida pels monjos de Sant Marçal. Aquesta església va esdevenir un sots-priorat de Sant Marçal i una confraria laica que es va transformar, en poc temps, en un centre molt actiu de devoció, fins que el bisbe de Vic va obligar els monjos a tornar al Montseny. Arran de les exclaustracions del 1835 (recordem que els reis Carlos IV a Fernando VII, van utilitzar les amortitzacions com a vehicle d’espoli) va esser venuda. L’any 1980 va ser restaurada per l’actual propietari, sembla que el Sr. Joaquím Cordomí, però en l’actualitat ja presenta una gran esquerda a la façana principal i es veu esquerdada la teulada, el que fa pensar que li queden pocs anys de vida.
Ja tenim les vistes de Fogars de Montclús. Ara doncs toca acabar el que explicava de la gran biblioteca de Córdoba. Com deia la van cremar els integristes d’Hixem II. Però els cristians no anaven massa al darrera: el segle XIII, un rei cristià, Fernando III de Castella, va conquerir Córdoba, va convertir la mesquita en catedral i va fer cremar tots els llibres dels califes.
Fernando III va ser rei de Castella del 1217 al 1252 i de Castella i Lleó del 1230 al 1252. De fet, Lleó va perdre definitivament la seva independència (si no vaig errat) aquell 1230. Aquells anys, el sobirà de Catalunya era Jaume I el Conqueridor i el de Navarra Teobaldo I el Trobador. Tots, països independents.
Deixem a l’esquerra la vista de Masia Mariona. Es tracta d’una masia singular moderna, construïda l’any 1930 per Rafael Patxot, el famós meteoròleg i gran mecenes de la cultura catalana. L’any 2005 Rafael Carreras Patxot va fer donació a la Diputació de Barcelona i actualment és un equipament cultural museïtzat.
Entrem a Fogars de Montclús. La vila consta citada l’any 978 com “Moscheroles”. Etimològicament prové de “mosca” o eixam de mosques. També cal saber que es diu “mosquera” el lloc ombrívol del bosc on el bestiar va a remugar els migdies d’estiu, per preservar-se del sol i de les mosques. Compta amb una església dedicada a Sant Martí.
Passem la riera Rifer. A la vall del Rifer hi ha una diversa concentració de masies, en direcció a l’església de Santa Magdalena, per costat de la qual abans hem passat i que ara, un altre cop hi passarem.
Can Salvanyà ens veu passar. Sembla que encara es conserven documents de Francesc Salvanyà, nascut a mitjans del 1500, el que ens situa la casa en èpoques molt reculades. A la façana principal es pot veure un bonic rellotge de sol, aquells als que no cal donar corda ni consumeixen electricitat, amb la inscripció, en castellà, que diu “Cristo es mi luz”.
El Circ Cric, tranquil i relaxat, en silenci, es queda a la nostra dreta, abans que entrem un altre cop a Sant Esteve de Palautordera. El Circ Cric és una instal·lació de caràcter fix impulsada el 1995 per Jaume Mateu (Tortell Poltrona) i Montserrat Trias, com a continuadors d’una idea anterior fundada el 1981 i situada al Parc de l’Escorxador de Barcelona, però que va acabar tancant per problemes econòmics. Actualment el Circ Cric realitza diverses activitats formatives i espectacles per a infants, així com també és la seu del CRAC (Centre de Recerca de les Arts del Circ) i de Pallassos Sense Fronteres, una ong fundada també per Tortell Poltrona.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10881829