(La Gomera) Ruta 1556 el 5/05/2024; 9 km; +400 -400; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Valle Gran Rey, Santos Reyes, El Guro, ruta de la Cascada de Arure. Participants: Maria G, Vinyet C, Miquel A, Jordi I i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada. Dificultat: fàcil (amb algun punt delicat o difícil).
FA ANYS: L’any 1488 es va produir la rebel·lió dels aborígens.
 |
 |
Des d’Hermigua hem vingut al sud de La Gomera, al Valle Gran Rey. Totes les rutes tenen molts revolts i per fer 44 km hem estat més d’una hora. El rei a què es refereix el nom del municipi és Hupalupa, que va ser un aborigen gomer, cap del cantó d'Orone i un dels protagonistes de la coneguda com a “rebel·lió dels gomers” de 1488, en que els aborígens van matar Hernán Peraza el Jove, senyor territorial de La Gomera.
Hem aparcat prop del port i seguim un camí de terra que va per la banda esquerra del torrent del mateix nom de la població. Anem en direcció nord. Cal afegir, a la història, que va ser Díaz de Pedraza qui el 1450 va conquerir La Gomera. Va establir uns pactes de relació pacífica amb els aborígens. Hupalupa era respectat i reverenciat pels gomers, doncs era ancià i se li atribuïen dots endevinatoris. Tanmateix, tenia funcions d'arbitratge entre els diferents cantons illencs. Hupalupa va advertir a un nebot del conqueridor, Hernán Peraza, que havia de tractar millor els seus vassalls, però el conqueridor castellà no el va escoltar i així es va produir l’aixecament en el qual Peraza va resultar mort.
El poble està format per diversos barris separats. Aprofiten espais adequats en unes terres abruptes i amb poques planes. La Gomera és una de les illes occidentals de l'arxipèlag volcànic de Canàries i una de les tres que posseeixen un complex basal i arrels emergides i observables a simple vista. El complex basal és la part més antiga de l'illa, sobre la qual es van formar i dipositar la resta d'estructures i materials durant els dos cicles eruptius posteriors.
L’activitat volcànica que va propiciar l’aflorament de l’illa es va produir fa uns 10 milions d’anys. Pel que fa a vegetació avui podem observar, a prop les parets verticals i trencades, les tabaibes. La tabaiba (“Euphorbia balsamífera”) és una espècie nativa a les illes Canàries. Es tracta d'un arbust suculent, caducifoli, que conté un làtex no tòxic que habita a totes les illes Canàries i a les costes del sud del Marroc, Sàhara Occidental i Mauritània. Hem de tenir en compte que la majoria d'aquestes espècies estan protegides i algunes estan en perill d'extinció, és prohibit trencar-les o arrancar-les.
Uns dos quilòmetres després de començar ens desviem a la dreta per un camí amb escales i ben empedrat. Anem a visitar una ermita, per parlar de la qual haurem de remuntar-nos a finals del segle XV i començaments del XVI, època en què, després de la fracassada rebel·lió de 1488, s'ensorra l'ordre social indígena i s'assenta de manera efectiva el domini senyorial sobre l'Illa. Els conqueridors se’n van sortit amb la seva i el futur dels originals esdevindrà molt negre.
A la part alta hi ha l’ermita dedicada a los Santos Reyes, una advocació molt poc habitual. Ens aturem i mengem una fruita. Es diu el 1515 com a any de fundació de l'ermita i pel que fa al seu nom sembla probable que tingués a veure amb la devoció que Guillén Peraza sentia pels mateixos; no en va, el 1533 va fundar el convent franciscà de “Los Santos Reyes” a Sant Sebastià. També va posar als seus fills els noms dels tres reis mags… Per tant, sembla lògic pensar que l'ermita a Valle Gran Rey, que eren terres del seu domini, es posés sota aquesta advocació inventada.
De baixada trobo encara un tram, en desús, d’un cable amb la plataforma d’un carregador. Els feien servir per pujar i baixar eines o plàtans i altres fruits des d’aquestes parets escarpades i molt difícils de conrear.
A l’altra costat de la vall destaquen els blocs basàltics que formen aquest territori volcànic. Contrasten amb el blanc de les cases i el verd de les palmeres. Estan molt fragmentats degut a l’erosió de milions d’anys. Totes les muntanyes, d’aquí milions de segles, s’aniran aplanant (més o menys) degut a l’erosió.
Una altra curiositat geològica: aquesta columna vertical és una intrusió de nova lava que, en moments posteriors a les primeres erupcions, va omplir una esquerda que s’havia produït en la muntanya original. Aquests dies en veurem moltes.
Comprenc que a molta gent li agrada fer running i esport per la muntanya, però és molt més bonic i agradable anar observant i gaudint del que ens ofereix. I cal aprendre a “llegir” el que veiem. Aquí tenim uns gustosos plàtans que pengen en el que en diuen “pinya de plàtans”.
Els pagesos diuen que cada pinya té al voltant de 13-14 mans. Cada mà dues fileres de dits, que són els plàtans“. Cada mà pot arribar a tenir entre 20 i 25 plàtans. La pinya completa uns 300. A l'extrem de cada dit hi ha una petita flor que cal treure en pocs dies, de forma manual, per impedir que es podreixi el plàtan.
Hem travessat la carretera i pugem per les escales, dretes, del barri de Guro. Totes les cases semblen dedicades al turisme; això es confirma per la placa “Vv” (vivienda vacacional). És molt agradable caminar per aquests carrers estrets i les cases restaurades.
S’hi veuen molts motius artístics que resulten de gran interès, com aquest trencadís de la façana que sembla gaudinià, amb les figures de colors propis d’un Miró. El Guro, també és conegut com el “poble dels artistes” i gaudeix de gran popularitat entre els visitants. No és estrany, perquè les seves innombrables palmeres i fruiters tropicals, barrejades amb un original conjunt de boniques i originals casetes, conformen un autèntic oasi de pau i tranquil·litat.
En varies cases s’hi observen escultures d’animals o de caps humans, que decoren, o “vigilen”, els seus perímetres. De vegades les rutes que passen per trams urbans ens ofereixen aquestes curiositats.
Hem pujat molt i tenim ara una magnífica vista de la vall de Gran Rey. L'atracció més popular d'El Guro és la seva petita cascada (el “salt d'aigua”). Però té alguns punts per on cal anar en compte; en qualsevol cas potser el més bonic és el sender que hi porta. Des del barri fins a la cascada amagada al fons del Barranc d'Arure, es triguen aproximadament entre 1,5 a 2 hores. Tot i que és un camí senzill i ben senyalitzat, és imprescindible portar un bon calçat.
Aviat el camí és un sender estret, però ben fressat, que es segueix amb comoditat. El sender seguirà sovint la mateix ruta de l’aigua que baixa, entre pedres i roques i abundant vegetació.
Arribem ja a la primera cascada. Aquí la gent que puja o baixa s’hi està una estona ja que les roques a l’esquerra rellisquen i s’enfilen amunt. Una corda amb nusos ajuda a superar el pas.
El primer tram de corda, encara es puja bé. Després en vindran dos més, potser una mica delicats.
La foto aquí és obligada. El sender, realment molt agradable, segueix endavant pujant suaument. Però obliga a superar alguns trams de roques.
Vint minuts més endavant hi ha una altra petita cascada. A la dreta, unes lloses de roca molt llises i en fort pendent compten també amb una corda amb nusos. Dos companys ja ho han superat amunt per anar a la cascada superior. Jo m’estimo més tornar enrere, una relliscada aquí podria suposar que em quedaria sense les properes excursions que hem de fer.
Torno avall, desfent el sender i gaudint, ara sol, la natura que m’envolta. En aquesta terra es va pensant en la història dels aborígens i com, en quasi tots els casos on el regne de Castella i Lleó va arribar, les ètnies originàries existents a l’arribada dels castellans (o espanyols, si es vol dir així) va suposar amb el temps l’extinció d’aquells aborígens; per una raó o una altra es va produir una liquidació o desaparició total d’aquelles races, cultures i idiomes.
Com és lògic no podem ser responsables del que van fer els avantpassats, però sí de l’actitud nostra davant de la pena que fa saber que van desaparèixer per la culpa d’uns monarques cobdiciosos.
Passo per sota dels estrats volcànics, quasi verticals per damunt del cap. El silenci es veu amenitzat pels cants dels ocells que tenen en aquest entorn un espai perfecte que els hi ofereix insectes, aigua i protecció.
Torno a ser al camí que planeja en direcció al barri de Guro. Personalment no recomanaria fer aquesta ruta amb nens, o gent molt gran, pel risc en diversos punts una mica complicats.
Per cert, aquí al Valle Gran Rey hi ha el Centre de Recuperació del llargandaix gegant de La Gomera (“Gallotia bravoana”). Es tracta d’un lacèrtid endèmic de Canàries que es troba en una àrea de distribució restringida de menys d'una hectàrea repartida entre la cinglera de la Mèrica i els seus voltants. En el passat, però, degué ser una espècie abundant a les zones baixes i mitjanies de La Gomera, on les seves restes apareixen per tot arreu. Es considera que la presència de vertebrats introduïts (carnívors, rosegadors i ungulats) i la desaparició de l'hàbitat apropiat són les principals amenaces que afecten actualment aquesta espècie. Especialment greu és l'efecte de la depredació exercida pels gats. El llangardaix gegant de La Gomera figura com a “en perill d'extinció”. Hi ha un pla en marxa aprovat el 2006.
No he pogut saber si hi ha un lloc on es puguin veure alguns exemplars en recuperació; sí, però, que sembla que hi estan naixent molt exemplars que després s’han de lliurar a la natura, com ja es fa amb l’espècie endèmica a l’illa de Hierro i que jo vaig poder visitar prop de la població de Frontera fa 16 anys.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1556-la-gomera-valle-gran-rey-santos-reyes-el-guro-ruta-cascada-de-arure-163752421
Aquí, una altra crònica: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1557-la-gomera-p-n-garajonay-laguna-grande-ruta-14-alto-de-garajonay-163753127