(Alta Savoia) Ruta 1510 el 4/07/2023; 6,5 km; +340 -340; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Vallorcine, Tête de Col la Balme, Refuge Col de la Balme. Participants: Rosa Maria, Joan B, Maria G, Joan E, Dolors dC i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1865 Whymper i dos escaladors més van assolir el cim de l’Aiguille Verte.
Avui fa bon dia al matí quan surto de la furgo camper.
La vista del massís del Mont Blanc i de l’Aiguille de Midi és extraordinària. Realment aquest càmping és un bon lloc per estar-hi i cada dia puc gaudir d’aquesta esplèndida vista.
En 15’ estem a l’estació del tren que ens ha de portar a Vallorcine, que serà el nostre punt de sortida d’avui.
El trajecte des del sud de la vall al nord, suposarà uns 50’, un trajecte agradable que es gaudeix veient l’espectacle.
Hem pujat al telecabina que ens ha elevat a la estació superior, al Plan de l’Ega, a 1938 metres, uns 700 metres més alts que al poble de Vallorcine. El poble abasta tota la vall alta de l'Eau Noire, fins a la frontera Suïssa. Està situada al nord del port de Les Montets, que la separa de la vall de Chamonix.
Com sempre tenim unes magnífiques vistes, com aquestes en direcció a sud-oest amb, probablement, l’agulla de Loriaz (2752m) i la de Chamois (2902m).
Ens posem a caminar en direcció sud. Els cims nevats, penso que són l’Aiguille Verte (4122m) i la d’Argentière (3901m), però la veritat és que amb tantes agulles i perspectives diferents a mida que ens anem movent pel territori, no descarto que tingui alguna confusió. L'Aiguille Verte és un esmolat pic dels Alps, al massís del Mont Blanc, que forma part de l'aresta que fa de partió entre l'Argentière i la Vallée Blanche. És considerat un dels quatremils més difícils dels Alps, ja que no té cap via amb gradació inferior a MD. Aquesta agulla va ser assolida per Edward Whymper, C. Almer i F. Biener el 29 de juny de 1865. Van triar un itinerari que s’enfila per un corredor que es conegut, actualment, com a Corredor Whymper.
M’enfilo en un turonet buscant algun bon punt de vista i trobo aquest prat florit que em permet aquesta foto amb el Mont Blanc al fons.
No sempre surto a les fotos i com que els selfies no són amics meus, he de trobar algun dels companys que em faci la foto.
Un bonic i verd altiplà, amb els telecadires (que ara no funcionen) del Pla des Reines i d’Aguillette. Aquesta zona és plena de remuntadors que provenen de Montroc, que està a tocar d’Argentière (el poble més al sud de Vallorcine).
Caminant sempre hi ha temps per gaudir de l’entorn i descobrir plantes noves, com aquest geum muntanyenc (“Geum montanum”), que mostra una corol·la molt destacada i delicada en que el fruit es troba dins del receptacle pilós.
Hem anat pujant en direcció nord-oest fins a 2260 metres, que ja és frontera amb Suïssa. Arribem, sempre caminant, al punt més alt del telecadira de la Tête Col de la Balme. Si seguíssim crestejant arribarien a la Croix de Fer, dins de terra suïssa. Si ho feu, recordeu tancar les “dades mòbils” del vostre telèfon! Si no ho feu, sento dir-vos que ja us ho recordarà la factura que rebreu.
Mirant en direcció nord-oest, tenim al fons de la vall el poble de Vallorcine i més enllà el Llac d’Emosson. Es tracta d’un embassament del cantó del Valais, dins de Suïssa. Es troba als municipis de Salvan i Finhaut. La ciutat petita més propera a Suïssa és Martigny. El llac té una superfície de 3,27 km² i una altitud de 1.930 m.
El grup dalt de la Tête de Balme. Tot aquest entorn de La Balme, de pastures alpines, on s’hi accedeix sortint de les poblacions de Le Tour i Vallorcine, suposa l´estació d’esquí de Balme, amb moltes opcions de dificultats diferents.
Fita de frontera. Suïssa és un país que em cau molt bé. Pensar que els idiomes oficials al territori de Suïssa són l'alemany, el francès, l'italià i el romanç, diu molt i molt bé del nivell cultural d’aquest petit país, una mica més gran que Catalunya. Cada idioma es parla majoritàriament en un conjunt de cantons del territori helvètic i a cada cantó hi ha un dels quatre idiomes que és l'utilitzat per l'administració i que es considera com a llengua principal.
Quin contrast amb països amb mentalitat idiomàtica imperialista! Els que amb diverses llengües a la seva terra només n’accepten una, la majoritària. Què gran i respectuosa és Suïssa!
Vaig baixant pel prat al sud i aviat es pot veure el refugi de Col de Balme, on s’ha d’anar. Estem caminant a tocar de Suïssa. A l'Edat Mitjana, els diferents territoris, sovint ajudant-se recíprocament, van anar guanyant cada cop més llibertats a l'emperador, que exercia nominalment el seu domini sobre aquests territoris. La història de Suïssa va estar marcada decisivament per la Reforma i la subsegüent disputa entre catòlics i protestants. Napoleó, a principis del segle XIX, va unir Suïssa dins uns límits geogràfics lleugerament diferents dels actuals, però el país no es convertiria en una república fins al 1848.
Un quilòmetre i mig després i 150 metres de desnivell s’arriba al Chalet de Col de Balme, ben ple de gent. Per perspectiva històrica diguem que Espanya va tenir dos moments republicans: Primera República, febrer 1873 a desembre 1874, després un cop militar va retornar a la monarquia. Segona: abril de 1931 a abril 1939, també després d’un altre cop militar. La monarquia espanyola actual prové del juliol 1969, quan Francisco Franco va designar Juan Carlos com a successor seu a títol de rei. El fet es que hi ha gent que es pregunta ¿quin interès tenen els militars i les classes del poder en mantenir una monarquia? ¿Perquè? ¿En què els beneficia, si és que obtenen algun privilegi o benefici?
És qüestió de fer un cafè i menjar una mica de pastís. Aquest és un indret molt agradable avui que fa un aire fresc. Per cloure el comentari anterior, potser hem d’acceptar que no resulta gaire afalagador que el rei Juan Carlos fos designat com a successor del règim de la dictadura que va durar fins el 1975. Des d’aquell moment hi ha un cap d’estat que els espanyols no poden triar. És així.
El camí que fa la volta per tornar al telecabina és molt clar i ben senyalitzat.
Pel camí trobem una bona estesa de la flor coneguda com botó d’or (“Ranunculus repens”); una espècie de planta de flors de la família Ranunculaceae, nativa d'Europa i del nord-oest de Pacífic. Atenció, millor no tocar-la: com les altres espècies d'aquest gènere són verinoses, encara que quan s'assequen perden el verí. El sabor del ranuncle és acre, així que el bestiar evita menjar-los (‘wikipedia.com’).
El camí baixa a sud fins al telecadira de Col de Balme i després es dirigeix a ponent per arribar al telecabina amb el que hem pujat.
Finalment ja es torna a estar a Vallorcine; l’origen del nom el podem trobar a l’arpità, “valorsnà”. Part de la població és d’origen alemany, els quals van arribar aquí el segles XII i XIII i per això el dialecte ‘walser’ es va mantenir fins a meitat del segle XVIII; suposo que va partir les reformes i exigències posterior a la Revolució. Aquí s’hi havien fundat tres colònies conegudes com “Les Allamands”.
No necessàriament les wp estan al lloc de les fotografies
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agps1510vallorcineplantetebalme-140479087
Aquí, una altra crònica: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/1278-1509-aiguille-de-midi-vistes-mont-blanc-pla-d-aiguille-lac-bleu-chamonix