(Dolomites di Fassa) Ruta el 23/06/2018; 10 km; +400 -1000; 4 hores. Excursió amb el següent itinerari: Vigo di Fassa, Funivia Catinaccio, Ciampedie, Alta Via de Fassa, Roda di Vael. Tipus de sortida: travessa lineal, semi circular; Dificultat: moderat.
 |
 |
FA ANYS: La lluita per aconseguir el reconeixement dels ladins es va coordinar molt intensament des del 1951.
He estat aquests dies als Ecrins, als Alps francesos del Delfinat. Ara estic a la Vall de Fassa, als Dolomites italians. Aquesta primera excursió la faig pujant amb el funicular des de Vigo di Fassa fins a Ciampedie. He estat al càmping Catinaccio Rosengarten que s’hi està molt bé i ja hi vaig estar fa cinc anys i després altres cops, sempre que he vingut a la vall.
L’estació superior es troba en un altiplà amb el refugi Bellavista a la dreta. Al davant mateix hi ha l’inici de la ruta 545, que és la que hauré de seguir en direcció sud-oest. La vall de Fassa és una de les valls de Ladínia. Estem administrativament a la província de Trento. La formen els municipis, de sud a nord, de Moena, Soraga, Vigo, Pozza, Mazzin, Campitello i Canazei.
De cara, en direcció nord-oest, hi ha el camí de la ruta 540 que porta fins a la zona de la Vall del Vaiolet i al Catinaccio Rosengarten.
Començo a caminar carregat de l’energia que aporten les vistes magnífiques de les agulles dels Dolomites i puc observar un altre dels molts refugis de la zona, el Ciampedie.
Només em cal girar una mica el cap a la dreta per gaudir de les parets verticals del Catinaccio (amb el punt més alt: Torres del Vaiolet de 2813m) i del Larsech (amb el seu punt més alt a la Pala de Mesdi de 2756m). Les Torres del Vaiolet són un grup de set agulles damunt la serra del Catinaccio.
Com és lògic no falta la informació de les rutes possibles. És molt fàcil seguir el camí que convé, ja que arreu hi ha senyals i indicadors. Els nostres GR i PR (de Catalunya i Espanya en general, estan molt lluny del nivell d’informació, precisió i seguretat que es pot trobar aquí).
He baixat fort des de l’estació de funicular però arribo en pocs minuts al refugi Negritella, construït el 1951 per la família Battisti. Hi ha gent esmorzant a les taules exteriors i nens que corren i juguen; probablement van arribar per la tarda i s’han quedat a dormir al refugi. Estic a 1986 metres.
La ruta segueix les corbes de nivell i és còmode de caminar. M’endinso al bosc, una pineda consistent i un caminet molt agradable. Aquests Dolomites són part del que havia estat Ladínia.
Ladínia és una nació dividida entre les províncies italianes de Belluno, Bozen (Tirol del Sud), i Trento. La zona pren el nom dels seus habitants, els ladins, poble que parla la llengua ladina, parla del grup reto-romànic de les llengües romàniques. Tot i l'alt grau d'identificació amb la terra nadiua, tenen molts problemes de reconeixement oficial a nivell de comunitat. El territori de la Ladínia ocupa aproximadament uns 1.200 km2, a la zona dels Dolomites, on han habitat les cinc valls ladines: Vall de Fascia a Trentino, Gherdëina i Val Badia al Tirol del Sud, i Fodom i Anpezo al Vèneto.
Els senyals segueixen per les pedres sempre que convé, especialment en alguna cruïlla.
El reconeixement de la comunitat ladina i dels seus drets ha costat molt: ha calgut arrencar concessió a concessió mitjançant una dura lluita sociopolítica contra l'hostilitat de les autoritats de les diverses províncies, i també de les societats provincialment majoritàries. Per exemple, la introducció del ladí a l'escola provocà fortes campanyes de rebuig entre nacionalistes alemanys (en la postguerra) i italians (als anys seixanta i setanta), tot i que només afectava els municipis ladinòfons. La lluita ladina ha estat encapçalada i coordinada per la Union Generela di Ladins dla Dolomites d'ençà 1951.
Per algun clar entre les branques es pot endevinar ja el destí: Roda di Vael, de 2806 metres. La cresta es pot seguir per un sender, el 551, que passa per alguns punts aeris i difícils i un parell de llargues vies equipades. No he trobat informació del significat de ‘Vael’. Potser podria tenir alguna cosa a veure amb el déu ‘Baal’ dels arameus, però clar això que dic no és una altra cosa que una conjectura que tindria la seva gràcia.
Segueixo el meu camí, el 545; també es conegut com Alta Via di Fassa.
El problema dels ladins em recorda també les dificultats de Catalunya per mantenir les seves tradicions i idioma en front del pensament més radical nacionalista espanyol. Només com exemple cal recordar que el Gobernador Civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, va declarar el 1952 “Vostès creuen que hem fet la guerra perquè el català torni a ser d’ús públic?”. Però arriba a sorprendre que l’any 1984 el que era president del govern, Felipe Gonzalez, va declarar “El terrorisme en el País Basc és una qüestió d’ordre públic, però el veritable perill és el fet diferencial català”. Perill? Perill pel fet de ser diferents? No és això xenofòbia?
El bosc es va fonent i la vista s’obra. A la meva dreta tinc les parets calcàries, seques i grises, de la Rondolae per damunt de la qual hi ha la Pala Rabiouse, de 2540 metres. A l’esquerra, més avall, veig la Malga Vael. Una ‘malga’ ve a ser una finca agrària amb els seus camps, edificis i animals.
Tinc un circ, just abans que el camí s’enfili dret. El circ permet veure la Roda di Vael, el Pas de Vaiolon, el Mugon i el Pas de la Zigolade. Si ara canviés d’opinió, podria seguir la ruta 541 i pel Pas de la Zigolade aniria cap els refugis Vaiolet i Preuss (es poden veure a la ruta de l’any 2013 en el vincle que insereixo al final).
Miro cap el sud. Endevino que tinc a sota la vall del Paso Costalunga i més enllà les muntanyes amb cims nevats que imagino del Latemar amb el punt més alt a 2842m.
Arribo al coll d Ciampac, a 2.275 metres, on hi ha el restaurant Baita Pederiva. Pocs metres més enllà hi ha el gran refugi de Roda di Vael, una mica més alt. Una ‘baita’ és una barraca, caseta o cobert utilitzat pels pagesos. Algunes s’han transformat en cafès o restaurants en l’entorn de muntanya, igual que ha passat amb unes quantes ‘malga’.
Estic al punt més alt de l’excursió d’avui i he fet uns 4,5 quilòmetres, amb molt poc desnivell acumulat.
El desnivell es farà fort de baixada, passant primer pel davant de la Malga Vael i després avall per la ruta 547. A l’esquerra, ara, veig més destacada tota la serra de la Zigolade.
La baixada ha estat ràpida fins al coll de Tzela, on un rètol d’informació parla de San Maurizio. Una ermita d’esplendorosa agulla campanar que veuré una mica més avall, al dvant de la capell de Santa Giuliana.
Uns senyals indiquen la ruta de Santa Uiana, que segueixo. Vigo di Fassa s’endevina al fons de la vall, als nostres peus. Fins que finalment hi arribo. L'església de Santa Giuliana va ser construïda sobre un turó al voltant del segle XIII i ofereix una vista panoràmica de Vigo de Fassa. Completament renovada al segle XV té a l'interior l'altar de fusta tallada, que data de 1517, de l'artista de Bolzano, Giorgio Artz i els frescos de l'absis, realitzats per artistes de la zona de Brissino a la segona meitat del segle XV
A la dreta hi ha el temple de San Maurizio que ja ens anunciava el cartell del coll.
Prop de l'església de Santa Giuliana, en un petit prat a la dreta de la baixada, es troba el cementiri austrohongarès de guerra, on es troben les restes de més de 600 soldats austríacs que van morir durant la Primera Guerra Mundial.
Finament ja es veu perfectament Vigo di Fassa més enllà d’aquest magnífic prat de flors grogues.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/dolomites-vigo-di-fassa-ciampedie-alta-via-de-fassa-roda-di-vael-26010984
Ruta Vall Vajolet i refugis Vaiolet i Preuss: http://eoliumtrek.cat/index.php/europa/italia/232-vall-vajolet