(Dolomites de Brenta) Ruta el 08/08/2019; 14 km; +570 -570; 5,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Campo Carlo Magno, Parking Funivia Grosté, Malga Vaglianella, Malga Vagliana, Coll de la Coem, Pian Grosté, Pian Graffer, Ristoro Boch, llac Spinale, Monte Spinale, Malga Montagnoli. Participants: Titin i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: Aquest mes de juliol va fer 50 anys d’un fet històric, per primer cop un home trepitjava la Lluna.
Aparquem al parking de la funivia Grosté, passat Madonna di Campiglio. Arribant a Madonna s’ha de passar pel túnel (no entrar per la ciutat: no té sortida al nord). Aquesta és la primera excursió pels Dolomites d’Adamello Brenta. Altres anys he estat a la Val di Fassa i a Cortina; ara calia canviar.
Sortim en direcció nord des d’on veiem el verd del camp de golf Carlo Magno. Estem a 1640 metres.
Un pal indicador ens informa de les diverses opcions de rutes. Hem de seguir la de Malga Vaglianella. A tots els Dolomites trobarem el mateix tipus de senyalització, molt clara, sempre indicada en km i evident en cada cruïlla; un sistema d’excel·lència i que contrasta amb la poca uniformitat que hi ha a les muntanyes a Catalunya.
La nostra ruta va per entre bosc i puja fins a 1822 metres, on hi ha la Malga Vaglianella. Hem fet uns 3 quilòmetres (1h). Diguem que ‘malga’ significa granja, amb la casa, les construccions, els animals i els terrenys. També pot ser un estable pel bestiar o una cabana pels pastors.
La vista a ponent ens mostra la serra rocosa on hi ha cims com el Nambrone, La Pala o el Corno Alto. Demà ens hi aproparem quan farem la ruta dels Cinc Llacs.
El camí continua bosc amunt, guanyant alçada còmodament. Anem pensant en les notícies de l’aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna i comentem que a les TV d’Espanya en van parlar molt (potser també a les italianes), però el que no recordem que es difongués gaire és que també aquell 1969 les Cortes Españolas de la dictadura van designar Juan Carlos de Borbón com hereu de Francisco Franco amb el títol de rei.
Els senyals són sempre blancs i vermells (semblants als GR’s de França o de Catalunya), però no tenen el concepte de GR (Gran Recorregut); senzillament són indicadors de cada ruta i sovint s’hi indica, en la franja blanca, el número de sender.
Però, en zones d’esquí, hi ha rutes blaves: aquestes indiquen les de l’esquí de fons. Per cert i per tenir perspectiva històrica, cal contrastar l’evolució política d’Itàlia i Espanya. El 1969 es designa un rei per succeir el règim de la dictadura a Espanya, mentre que a Itàlia el 1946 es va decidir el final de la monarquia, desprestigiada per la seva participació en la Segona Guerra Mundial i la dictadura feixista: va néixer la República italiana. A Espanya encara tenim un rei, que no està sotmès a cap referèndum i ho és per designació del seu pare. Per tant el Cap d’Estat no se’l designa en unes eleccions com a altres països democràtics. Suposo que molts espanyols esperen un referèndum per decidir si a Espanya convé una monarquia o una república.
Finalment arribem a la Malga Vagliana, a 1997 metres d’altitud. Així com a la Maglianella hi havia evidència de l’explotació forestal, aquí un cobert amb vaques ens informa d’explotació ramadera. Darrera es veu la serra amb el cim de la Cima Vagliana (2865m).
Només cal passar la granja i aviat el camí, pedregós i evident, puja a la dreta fins arribar al coll de La Colem (2020m) on hi ha un pal indicador que ens indica la direcció del refugi Boch, en la ruta que en diuen Giro dell’Imperatore. És curiós que tot i la coherència del sentiment republicà, encara agrada (a alguns) pensar en reis, monarques o emperadors, quan realment Europa ha viscut els pitjors moments (de morts, terror, tristesa i misèria) en conflictes provocats per governants absolutistes.
Uns metres més endavant tenim un magnífica vista del Pian de Graffer. Giorgio Graffer (1912-1940) va ser un escalador en roca molt conegut a Itàlia. Va participar en la guerra com aviador de caça i va morir a Grècia.
A la nostra esquerra segueix la serra de la Cima Vagliana (2862m) i de la Pietra Grande (2937m), amb uns marcats estrats horitzontals.
Baixem i pugem per prats suaus fins a les instal·lacions del Pian de Graffer. Pensant en funiculars, recordo que ara fa quasi 120 anys es va inaugurar el funicular de Barcelona que puja a la muntanya del Tibidabo. És el més antic de la península Ibèrica, inaugurat el 1901 i va suposar un punt d’inflexió revolucionari en el sistema de transport públic. Actualment està en fase de reforma total que es pensa inaugurar l’any vinent. Com sempre ha passat a Catalunya, la iniciativa va ser privada, com també ho va ser el tren de Mataró (també el primer trem d’Espanya) o el primer transport subterrani de la ciutat (i de la península): el Gran Metro.
El camí gira ara al sud fins arribar, uns 2 km desprès, al refugi i restaurant Boch, al qual hi puja el telefèric Fortini Express, des de Campo de Carlo Magno i que segueix fins al refugi Stoppani, prop del Passo del Grosté que ofereix accés a diverses vies ferrades disponibles.
Des d’on som i mirant a l’oest podem veure el Monte Spinale, que serà el nostre proper objectiu en ruta sempre molt aèria. Al fons, a l’esquerra i entre boires, els cims que envolten el llac Ritort. Demà hi anirem.
En ruta cap a ponent passem pel costat del llac Spinale.
Aviat arribarem, en una última pujada, al Monte Spinale (2101m), on hi ha el refugi restaurant conegut com Chalet Fiat.
Seguim una ruta que baixa i que ara es diu Giro dell’Imperatrice. La baixada es torna dreta ja que fa servir una de les pistes d’esquí, potser una vermella o negra. Baixem fent ziga-zagues fins arribar a baix del tot on hi ha la Malga Montagnoli, amb un gran aparcament.
Només cal seguir la pista, a la dreta, fins al punt on hem aparcat el cotxe. Després d’aquets últims 1,8 quilòmetres s’acaba aquesta primera excursió.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/campo-carlo-magno-malgavaglianella-malgavagliana-monte-spinale-39848506