Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Las cruzadas vistas por los árabes, Amin Maalouf

 

LH 01a Las cruzadas

 

 

  “Las cruzadas vistas por los árabes”, Amin Maalouf

   Alianza Editorial (2001)

(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator)            Avui toca una ressenya d’un llibre d’assaig històric sobre les Croades, presentat des del punt de vista de les fonts musulmanes. Què poc que sabem de la història, perquè rebem una informació simplista i distorsionada segons on vivim!

       Basant-se en els testimonis dels historiadors i cronistes àrabs de l’època, Amin Maalouf trena el relat d’aquella història tal i com la van veure i la van viure a l’altra costat, al camp musulmà; un punt de vista fins ara oblidat i que, certament, resulta imprescindible (sempre ho és) per entendre de veritat com va anar la cosa. El contrari seria com intentar comprendre els 40 anys de franquisme llegint només el que van escriure els franquistes.

       Aquesta obra abasta el període comprés entre l’arribada dels primers croats el 1096 i la presa s’Acre, pel soldà Jalil, el 1291. Durant aquests dos segles, prou agitats, es va donar forma a Occident i també al món àrab i van deixar una petja terrible que potser encara, vuit segles després, està al darrera dels conflictes actuals. Tota la vida plena d’intolerància i mort, als països fronterers a la mediterrània... 

....   Recordo que el llibre el vaig comprar a la botiga Altaïr l’octubre de 2001 quan no feia massa havia estat traslladada a la Gran Via de Barcelona; així ho vaig escriure al primer full, perquè jo acostumo a llegir els llibres amb una llapis a la mà.

       “Sense turbant, amb el cap afaitat en senyal de dol, el venerable cadi Abu-Saad al-Harawi va entrar cridant a la sala del califa al-Mustazhir-billah que estava acompanyat per acòlits, joves i vells. Alguns dignataris de la cort intentaren calmar-lo, però apartant-los amb un gest de desdeny, va avançar al centre de la sala i amb la vehement eloqüència d’un predicador va insistir: Com us atreviu a dormir a l'ombra d'una plaent seguretat, enmig d'una vida frívola, mentre els vostres germans de Síria no tenen més llar que les cadires dels camells? Quanta sang abocada! Potser els valerosos àrabs es resignen a l'ofensa i els ardits perses accepten el deshonor?” Així comença el pròleg.

       Amin Maalouf va néixer a Beirut (Líban) el 1949 i ha destacat com escriptor libanès en llengua francesa. Els pares d'Amin Maalouf eren periodistes d'ascendència cristiana. La seva mare procedia d'una família tradicionalment catòlica i francòfona, i el seu pare, de formació anglòfona, procedia de la comunitat melquita. (Per cert, potser cal afegir que les comunitats cristianes del Pròxim Orient, davant de les lluites cristològiques entorn del monofisisme, seguiren les indicacions del concili de Calcedònia i al mateix emperador. Precisament, el nom melquita prové del siríac ‘mlek’, "rei". Més endavant, aquests cristians adoptaren també el ritus bizantí).

       Abu-Saad al-Harawi tenia raó, feia dies, el divendres 22 de shabán de l’any 492 (equivalent al 15 de juliol de 1099) els francs (o franys), els croats, s’havien apoderat de la ciutat santa de Jerusalem desprès d’un setge de quaranta dies. Quan dos dies després, narra Maalouf, es va aturar la matança ja no quedava cap musulmà dins les muralles, excepte tots els milers que ocupaven, estesos, els carrers al mig de bassals de sang, entre ells gran nombre d’imams, ulemes i ascetes sufís que havien abandonat els seus països per viure un pietós retir. La sort que van córrer els jueus de Jerusalem va ser igual d’atroç: la comunitat jueva, reproduint un gest ancestral, es van reunir a la principal sinagoga per resar. Els croats van clausurar les portes, van apilar llenya als voltants i van calar foc. Els van cremar tots vius.

       Els croats van seguir per arreu i a finals del 1098 van ocupar la ciutat siriana de Maarat, una ciutat modestament pròspera amb vinyes, oliveres i figueres, que estava orgullosa de ser la pàtria d’una de les més grans figures de la literatura àrab, Abul-Ala al-Maari, un poeta cec, lliurepensador que s’havia atrevit a criticar els costums de la seva època. Havia arribat a escriure: “Els habitants de la terra es divideixen en dos, els que tenen cervell però no religió i els que tenen religió però no cervell”. Doncs a la ciutat es va produir un fet bestial; en paraules del cronista franc Raúl de Caen “A Maarat, els nostres coïen els pagans (musulmans i jueus) a les cassoles i enfilaven als nens i se’ls menjaven rostits”.

       Tal com es desprèn de les cròniques que fa servir l’autor del llibre, bona part del problema que van tenir els musulmans no va ser tant els exèrcits dels croats, com les antigues i permanents intrigues i odis entre uns i altres cacics, que van prioritzar els interessos personals i van evitar, sovint, ajudar els veïns. D’aquesta manera els croats van aconseguir liquidar les forces opositores de mica en mica.

       Després van passar els anys i es van convertir en segles i si Occident havia intentat, amb les seves invasions, contenir l’empenta de l‘Islam, el resultat va ser el contrari. Els musulmans es van recuperar, van evitar les seves petites lluites anteriors i es van tornar. Sota els estendards turcs otomans, es van llençar a la conquesta d’Europa. L’any 1453, Constantinoble queia en les seves mans; el 1529 els seus genets estaven acampats davant de les muralles de Viena. Escriu Maalouf que en aquells segles de les croades, el món àrab, des de la Península Ibèrica fins a Irak, era encara intel·lectual i materialment el dipositari de la civilització més avançada del planeta. Després, però, el centre del món es va desplaçar de forma decidida cap a l’oest.

       Segons l’autor, el poble del Profeta havia perdut, des del segle IX, el control del seu destí. Pràcticament tots els seus dirigents eren estrangers (turcs, armenis o kurds) i quan van arribar els croats ja havien deixat de progressar i es conformaven en viure de les rendes del passat. Però, a més, a Europa s’havien creat diferents nacions molt sòlides, mentre que al món musulmà la situació era de territoris on tota transmissió de poder estava subjecta a una guerra civil. A l’Orient àrab no hi havia cap límit pel poder arbitrari dels prínceps; això només podia representar un retard al desenvolupament de les ciutats comercials i a l’evolució de les idees.

       Es pregunta Maallouf ¿era necessari afirmar la pròpia identitat cultural rebutjant la modernitat que era el símbol d’Occident? Ni Iran ni Turquia ni el món àrab han aconseguit resoldre aquest dilema. Per això seguim assistint avui a una freqüent alternança entre fases d’occidentalització forçada i fases d’integrisme fortament xenòfob.

       El llibre compta amb una interessant cronologia i un índex onomàstic extens. Un llibre amè i ple d’informació i detalls que permeten entendre molt millor que allò que ens van transmetre era massa simplificat.