“Los diez mitos de Israel”
Ilan Pappé
Ediciones Akal (2019)
Estem davant d’un llibre d’història impactant. Qui no ha quedat impressionat per l’horror dels camps d’extermini dels nazis? Qui no ha llegit llibres com “Dispara, yo ya estoy muerto” de Julia Navarro, “Oh Jerusalen” de Lapierre i Collins, o “El viaje de los malditos” de Gordon Thomas i Max Morgan...? Qui no s’ha emocionat sobre la necessitat de milions de jueus, que han hagut de fugir dels països on vivien, de trobar un lloc o poder refer les seves vides. Qui no ha sentit parlar de la creació de l’Estat d’Israel?
Però aquest llibre que us presento, ens explica un altre aspecte de la moneda. Aquells que fugien van trobar un lloc, però va ser un lloc on hi vivien els palestins i des de fa anys aquella terra és subjecte d’una confrontació permanent. La informació sobre el conflicte ens ha ocultat una part del problema. A mi m’ha sorprès el detall i els fets que aquest llibre exposa. Com sempre, si no llegim estem condemnats a creure només el que ens volen explicar...
... Així tenim que a la contraportada es diu que “el relat històric del sionisme sobre Israel està construït sobre nombroses fal·làcies i mentides; relats ficticis que ens impedeixen entendre tant els orígens com la realitat actual del conflicte... en general històries que, subtilment, creen dubtes sobre el dret moral dels palestins a la terra que ocupen”.
Tinc la sensació (jo, que escric aquesta ressenya) que la pena, l’horror i la solidaritat amb els familiars dels sis milions de jueus que van morir assassinats (i ara no compto els altres vuit milions entre eslaus, presoners soviètics, dissidents polítics, gitanos, discapacitats i homosexuals), inevitablement ens va fer acceptar la creació de l’Estat d’Israel com un fet necessari i inevitable. Aquest llibre també exposa cruament els problemes.
Ilan Pappé va néixer a Haifa, Israel, l’any 1954. És professor d'història a la Universitat d'Exeter, Regne Unit; codirector del Centre Exeter d'Estudis Etno-Polítics i activista polític. Pappé és un dels anomenats «Nous Historiadors» israelians que, a partir de la desclassificació de documents, a la dècada de 1980, per part dels governs del Regne Unit, Estats Units i Israel, han intentat revisar la història moderna de l'Estat de Israel, criticant el sionisme des de punts de vista molt controvertits per a gran part de la societat israeliana.
L’autor ja ens adverteix des del Prefaci: La història perviu en el nucli de cada conflicte; una comprensió fidel i imparcial del passat ofereix una possibilitat de pau. I afegeix: no és sorprenent que els plans de desinformació i distorsió es mantinguin fins al present i juguin un paper bàsic per a la perpetuació del conflicte i sense esperances pel futur (i dic jo, que això prou ho sabem el catalans pel que fa a la relació de Catalunya amb Espanya).
El relat històric sionista de la construcció d’Israel es basa en un conjunt de mites; aquest llibre els desafia i procura centrar el treball en el que sintetitza com els 10 mites fundacionals. El primer dels mites és la presentació de Palestina com una terra buida abans de l’arribada del sionisme, a finals dels segle XIX; una terra àrida, buida, quasi desèrtica, que va ser conreada per primera vegada pels jueus que acabaven d’arribar.
Pappé fa referència a al demògraf David Grossman i a Amnon Cohen i Yehoushua Ben-Arieh que expliquen una terra pròspera, fonamentalment musulmana, predominantment rural però amb vibrants centres urbans. La xarxa de ports de costa i ciutats va prosperar gracies a les connexions comercials amb Europa, mentre un ric sector agrícola, petits pobles i ciutats històriques vertebraven, començant el segle XIX, una població de mig milió de persones.
Els seus habitants parlaven el seu propi dialecte, tenien les seves pròpies costums i rituals i apareixien en els mapes del món com habitants d’un país conegut com Palestina. Tot i la propaganda del “miracle” dels conreus en els ‘kibutz’, ja podem intuir que va ser certament un esforç dels entusiastes jueus que, fugint dels pogroms a Rússia van aplicar noves tècniques en camps ja existents i que compraven als terratinents palestins a partir de 1882. En aquells temps les relacions eren de bon veïnatge... fins que va arribar la guerra i el procés accelerat del 1948.
Aquest és un capítol on l’autor aprofundeix (i és molt interessant) en la difusió de les idees del sionisme a països com Alemanya i els Estats Units.
En el segon capítol, l’historiador es planteja la qüestió de si els jueus eren un poble sense terra i fa referència a l’escriptor Shlomo Sand qui mostra que en el món cristià, en el seu propi interès i en un moment donat de l’època moderna va aportar l’idea que els jueus algun dia haurien de tornar a Terra Santa. És un capítol interessant ja que fa un repàs de les persecucions de l’època a Rússia. I així arriba fins a la Declaració Balfour del novembre de 1917. No m’ha quedat clar (a mi, que faig aquesta ressenya) si presenta una resposta positiva o no a la qüestió, el que sí sé clar que els jueus vivien a la península Ibèrica en harmonia (tot i alguns brots antijueus) fins a la seva expulsió el segle XV.
He buscat una mica d’informació per veure què és el que jo entenia, el que em sembla i com estava el territori i he trobat que certament el que ens han explicat de “Terra Santa” no és res més que un concepte cristià que confon una realitat: un mosaic complex de terres i cultures abans de la romanització: el regne Arameu de Damasc, els Estats Fenicis, l’Imperi Assiri i les Tribus Aramaiques, al nord; els regnes d’Israel i d’Amon, els Estat Filisteus i els regnes de Judà i de Midas al centre, envoltant el mar Mort; i al sud les Tribus Àrabs, el regne d’Edom i les Tribus Nabatees; i per entre mig hi havia (que no puc situar) els cananeus que eren part d’hicses i part d’amorrites... He de reconèixer que fins ara no m’havia preocupat de la diversitat social, cultural i política de tot aquell territori. Amb aquesta informació trobo que el relat, en general, de Ilan Pappé va encertat en la qüestió del “poble jueu”, però em fa l’efecte que no explica la diversitat; però sembla que el territori actual de l’Estat d’Israel i les reclamacions palestines tampoc quadren amb el mosaic original: nabateus, arameus (recordem que l’arameu era la llengua de Jesús), assiris, filisteus... Clar que jo no en sé prou.
Per a Pappé, el sionisme està en la base del conflicte i la falta d’entesa per trobar la pacificació del territori palestí i israelià. Explica que amb la primera aparició del sionisme, a Europa, molts rabins tradicionals van prohibir als seus seguidors tenir relacions amb els activistes sionistes; però no tots s’hi oposaven. Els tradicionalistes explicaven la Bíblia com un element de cohesió religiosa, mentre que els Amants de Sió explicaven la Bíblia com un poble oprimit sota la jou del règim cananeu. Realment “la interpretació tradicional, en canvi, es centrava en Abraham i la seva família com un grup de persones que van descobrir un déu únic més que una nació i una pàtria”.
La Bíblia “es va convertir en justificació i full de ruta per a la colonització sionista de Palestina... i va tenir un paper important en la narrativa israeliana dominant en afirmar que Israel és la mateixa terra que va ser promesa per Déu a Abraham; narrativa segons la qual Israel va existir fins el 70 dC, quan els romans van enderrocar el Temple i van exiliar el poble”.
Un altre mite que aborda Pappé és “El sionisme no és colonialisme” i afirma que “el sionisme va ser un moviment colonial de pobladors similar a les migracions dels europeus que havien colonitzat les dues Amèriques, Sudàfrica, Austràlia i Nova Zelanda” i afegeix que “el colonialisme està motivat pel desig d’apropiar-se d’una terra en un país estranger... Les comunitats de pobladors nous argumentaven que la nova terra era seva per dret diví o moral...” I conclou amb una frase certa però brutal: “En molts casos, el mètode acceptat per superar els obstacles era el genocidi dels indígenes locals” (frase que prové de Patrick Wolfe).
En aquest sentit ens recorda Pappé que la “conseqüència del colonialisme va ser que nacions i civilitzacions senceres van ser aniquilades pels moviments pobladors a les Amèriques; els nadius americans, del sud i del nord, van ser massacrats, convertits per la força al cristianisme i finalment confinats en reserves o en les zones menys riques del país... en un destí similar que esperava als aborígens d’Austràlia, als maoris de Nova Zelanda o a les tribus originals de Sudàfrica”.
Lligat amb tot això diu l’autor “la narrativa oficial israeliana es nega a concedir als palestins ni el més mínim dret moral a resistir-se a la colonització jueva iniciada el 1882”. Es a dir un article una mica dens però ple d’informació que fa pensar i que conclou “l’Estat d’Israel encara està construint noves colònies a Galilea, Néguev i Cisjordània per augmentar el nombre de jueus, desposseint als palestins i negant el dret dels nadius a la seva terra natal.
Arribats fins aquí, hem passat de la meitat del llibre d’aproximadament unes 200 pàgines. Ara el document abordarà temes com “El palestins van abandonar voluntàriament el seu país el 1948”, “La guerra de juny de 1867 no es va poder evitar”, “Israel és l´única democràcia d’Orient Mitjà”, les “Mitologies d’Oslo” i la de “Gaza” i finalment la seva visió de l’idea de la “Solució de dos Estats”. Jo, per no allargar massa la ressenya, ara faré una síntesi amb unes poques frases de les moltes que m’han cridat l’atenció.
Escriu l’autor que “en una carta infame de Ben-Gurion al seu fill Amos l’octubre de 1937 opinava que s’hauria de traslladar els palestins per la força: “La transferència obligatòria dels àrabs de les valls de l’Estat jueu ens podria donar molt més del que mai hauríem pogut somniar... més que un Estat, un govern i una sobirania, podríem obtenir la consolidació nacional d’un pàtria lliure”.
En un altre moment recorda que “... la mateixa Assemblea General de l’ONU que havia acordat per majoria de dos terços el pla de partició el novembre de 1947, va votar sense objeccions el desembre de 1948 la Resolució 194 per la qual es recomanava renegociar la partició de Palestina, el retorn ple i incondicional dels refugiats i la internacionalització de Jerusalem.”
També diu, més endavant que “...no tots els jueus són indiferents o ignorants respecte l’èxode palestí, encara que sigui una minoria. Al menys, doncs, alguns ciutadans jueus no són sords als crits, el dolor i la devastació dels assassinats, violats o ferits el 1948; també han sentit parlar dels milers de palestins empresonats la dècada de 1950 i reconeixen la massacre de Kafr Qasim el 1956. Coneixen els crims de guerra durant la guerra de 1967 i el bombardeig cruel dels camps de refugiats el 1982...” i aquí aturo perquè segueix i segueix, mentre explica que “els jueus no poden estar cecs a les 531 aldees destruïdes i als barris en ruïnes...”.
El mite que Israel és un estat democràtic és propaganda però no té fonament històric, escriu l’autor i afegeix “... l’Estat va sotmetre a una cinquena part de la seva ciutadania a un govern militar basat en les regulacions d’emergència del Mandat Britànic que negaven als palestins els seus drets humans o civils bàsics”.
En aquest sentit hi afegeix una frase interessant “La clau de volta de qualsevol democràcia és el nivell de tolerància que està disposada a mostrar respecte de les minories que hi viuen”. Perfecte. I ens podem preguntar ¿tots els països europeus són doncs democràcies? Espanya, França,...?
I tot això, explica que els kibbutzim que arribaven a vegades es sorprenien de “veure homes, dones i nens àrabs caminant pels costat o pels carrers del nou poble jueu (kibtuz)” segons Yona Hurewitz. Per cert, recordo jo, que els terrenys per construir els kibutz es van inicialment comprar amb els recursos del JNF (Fons Nacional Jueu). En anys més propers, han estat el resultat de la confiscació i expulsió, per l’exèrcit jueu, dels locals que vivien en petits nuclis.
A la part final fa un bon repàs a la història de Hamas, Fatah, OLP i altres grups participants en el conflicte. I ja vaig acabant; l’autor reconeix que no es tracta d’un llibre equilibrat, sinó un intent de restablir l’equilibri del poder en nom dels palestins colonitzats, ocupats i oprimits en la terra d’Israel i Palestina.
Llegim-lo i obtinguem un coneixement més ample del problema, posem en qüestió els punts comuns que la política (i els seus mitjans de comunicació pagats) ens volen oferir com una veritat indiscutible i millorem la nostra visió crítica de la realitat que ens envolta.
Per cert, hi ha una ressenya molt més detallada per part de Allan C. Brownfeld que es pot trobar a https://www.palestinalibre.org/articulo.php?a=67534, per si et pot interessar; però res substitueix la lectura del llibre original.
Llegir i qüestionar ens farà saber més. Saber més ens farà lliures.