Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

2000 años de tortura en nombre de Dios, Herrmann

LR 15a 2000 tortura

 

“2000 años de tortura en nombre de Dios”

Horst Herrmann

 Flor del Viento Ediciones (1996)

(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator)            Aquest és un llibre crític. Va bé una visió crítica sobre els titulars de les institucions oficials. Una altra cosa és que agradi o no la crítica; de vegades la crítica ens posa davant dels ulls allò que ja hi era però que la nostra voluntat inconscient ocultava. Dit això, no es pot evitar acceptar que es tracta d’un llibre polèmic. Però polèmic o no, és ple de referències concretes, normes dictades, realitats ocultades, noms i càrrecs. A tots ens fa falta una mica de visió crítica del que escriuen o diuen els que tenen els poder, tots els poders, tant el civil com el religiós.

       Diu la contraportada que Horst Herrmann “no es limita a presentar la història en la que, durant dos mil anys, ha corregut la sang en nom de Déu. Busca justificacions teològiques de les tortures i crims i les troba no només en l’Antic Testament. També porta al primer pla l’estreta vinculació entre l’ètica cristiana i els plantejaments del patriarcat; no és per casualitat que són sempre els homes els qui decideixen als tribunals o actuen en càmeres de tortura i, sovint, les dones es troben exclusivament del costat de les víctimes”.

       Actualment i segons la opinió oficial, afegeix el text, no es tortura a cap lloc i les afirmacions contràries són considerades tabú...

 

     ...En el cas del cristianisme, aquest tabú es reforçat per la seva vesant moral; en canvi encara queden milers de cristians practicants que es dediquen “a l’ofici de torturadors, de la mateixa manera que els seus predecessors en la fe de fa molts segles”.

       Horst Herrmann (1940 - 2017) va ser sacerdot catòlic alemany que va esdevenir canonista i crític eclesiàstic, sociòleg i escriptor. S'ha donat a conèixer des de la dècada de 1970 a través de nombrosos debats crítics amb l'església oficial catòlica romana. Herrmann va estudiar teologia i dret catòlics a les universitats de Tübingen i Munic i va ser ordenat sacerdot el 1964 a Stuttgart-Bad Cannstatt. Des de 1970 Herrmann va ocupar una càtedra de dret canònic catòlic a la Universitat de Münster. A partir d'aquí, les tensions van sorgir repetidament entre ell i els líders de l'Església.

       L’autor explica que Robert Kehl (de Zuric), jurista i expert en temes religiosos, ha constatat que “fins fa deu anys (parla del 1980) no s’havia considerat mai a la religió com una de les causes dels pitjors conflictes polítics. El dogma dels homes d’estat professionals i dels manipuladors de l’opinió pública eren que al darrera d’una revolució o d’una guerra sempre hi ha interessos polítics o econòmics”. I ens recorda que el 1994 el teòlegs serbis “consideraven que la seva pàtria era la predilecta de Déu. El bisbe de Breslau, Jeremiesz, reconeixia que a Polònia els ortodoxos i catòlics es tractaven mútuament d’assassins i bandits”. El dirigent croata Antel Pavelic, cristià i feixista confés, va mostrar a l’escriptor C. Malaparte una capsa que contenia una massa gelatinosa tot explicant que era un obsequi que li havien ofert: 20 quilos d’ulls humans... I quan Pavelic agonitzava en el seu exili a Espanya, Pio XII li va enviar la seva especial benedicció”. I així continua...

       Però també explica que el Papa Alejandro Borgia (mort el 1503) va parlar de càstig inhumà la tortura i la condemna a mort, però les seves raons eren “El Senyor no vol la mort del pecador, vol que visqui... i pagui”. Després al Papa Pius V (1552) les sentencies dels tribunals li semblaven suaus; no en tenia prou que la Inquisició castigués els delictes contra la fe, va voler que es reobrissin causes de feia deu o vint anys: qui no pugui pagar la multa... ha de ser assotat pels carrers... i a l’insolvent per tercer cop se li perforarà la llengua i se l‘enviarà a galeres...”. Una certa ombra de pena ens cau a sobre en llegir aquestes línies; ¿on és el perdó i l’amor que reclamava Jesús?

       Un capítol del text parla de la “necessitat primigènia del “nostre Déu”, sempre totpoderós i creador. D‘aquí que en les seves “diferents configuracions han presentat sempre un espectacle de guerrers religiosos, iconoclastes, croats, perseguidors d’heretges i rostidors de bruixes...; la religió monoteista és intolerant i agressiva”. Afegeix l’autor una opinió aclaparadora: “Hi ha dues veritats que, en general, no acostumen ha acceptar els éssers humans, que no saben res i que són insignificants... per fugir d’aquestes dues evidències, els més agosarats van inventar un Déu”.

       Certament és un llibre que no perd passada: “El cristianisme es sosté de la meravellosa brillantor dels Deu Manaments. En ells es demana amor al proïsme i a l’enemic; i es prohibeix -entre altres coses- mentir, robar, assassinar i cometre adulteri. Molts dels adeptes de la fe cristiana (creients, capellans i jerarquia) no han pogut o no han volgut respectar aquests manaments”.

       L’existència d’un Déu no es pot negar amb arguments racionals, afirma el capellà que va ocupar càtedra de dret canònic. “La raó només pot denunciar els aspectes nocius de la imatge de Déu que estimula els adeptes. Avui en dia li resulta molt difícil a molta gent identificar-lo amb determinada església que pretén haver estat fundada per Ell”.

       En el capítol dedicat a l’Esperit dels inventors creients, fa una llista esborronadora: “El beatificat Urbà II (1099) va considerar que no era assassinat matar algú en un excés de zel en la defensa de la Mare Església. El 1199, un dels grans Papes, Inocenci III, va promulgar horribles decrets contra els heretges... El 1251 Inocenci IV introdueix el turment... El 1478, Sixte IV autoritza els Reis Catòlics a muntar la seva pròpia Inquisició... L’any 1542, Pau III mobilitzà la Inquisició per lluitar contra la nova competència, l’església Protestant...; i segueix amb Gregori XIII, Pau IV, el beatificat Pius V, Pau IV (dominic i antic Gran Inquisidor)... i més...” Explica també que el setembre de l’any 1870 la policia vaticana va cremar gran part dels arxius secrets amb la finalitat que res pogués arribar a mans enemigues”.

     Després segueix el capítol dedicat als instruments de tortura; són 11 pàgines que posen els pèls de punta. Si ho llegiu sabreu, en detall, què eren la forquilla de gat, els torniquets eclesiàstics, la verge de ferro, la roda, el barret, el llit de Judes, la pera bucal, les aranyes espanyoles,... Jo, aquí ho deixo.

       Recalca l’autor “és un greu error creure que la tortura és un fenomen històric superat. Aquestes creences existeixen perquè són fomentades conscientment i acceptades inconscientment”. L’any 1993 la Comissió Anti-tortura de la ONU va redactar una llista de 70 nacions en las que es torturava sistemàticament. Parla també d’estats catòlics com Uruguai, Paraguay, Colòmbia, Brasil, Argentina, Xile, França, Gran Bretanya, Àfrica del Sud... Dins les conseqüències diu “penso que hi ha molts cristians que sempre mostren més solidaritat amb les víctimes passades i presents que els seus bisbes; i que només aquells que en el fons dels seus cors no estan disposats a perdonar als altres, són els que no es solidaritzen amb les víctimes i s’estimen més donar suport els botxins”.

       Acceptem que tota obra humana està subjecte a l’efecte de les passions, els intents de poder, el desig de domini... Per tant això és el que es troba en totes les institucions; no ens hem, doncs, d’estranyar del que passa i no ens hem de negar a analitzar-ho; potser amb ràbia, potser amb tristesa, però sempre amb serenor.