“Desde el Monte Santo ”, William Dalrymple
Ediciones Península (2000)
Avui us presento un llibre d’un viatge que segueix les passes de dos monjos: Mosco i Sofronio. William Dalrymple escriu el que, de fet, va ser el seu pelegrinatge per seguir els llocs que van visitar, on van resar i on van dormir el dos monjos l’any 578. Dalrymple es sorprèn, durant el seu viatge el 1994, dels canvis que hi ha hagut, la desaparició dels moviments religiosos en el monestirs que intenta visitar, el canvi brutal de les societats i els trencaments polítics evidents.
És un llibre que segueix un pelegrinatge, per tant un llibre que posa la mirada en l’aspecte religiós; però també destaca els aspectes geopolítics i de moviments de col·lectius humans, sovint expulsats i per tant és, també, un llibre d’història. El seu periple va des del Monte Athos (a Grècia) a visitar els monestirs coptes de l’Alt Egipte, passant per Turquia, les ruïnes de Beirut, i les tensions de Cisjordània. Això vol dir que el situo com a llibre de religió, però també pot ser un llibre de viatges i un llibre d’història...
.... L'autor va néixer el 1965 a Escòcia i és un reconegut historiador i escriptor, així com locutor, crític i fotògraf. Dalrymple va anar a Delhi per primera vegada el 26 de gener de 1984 i ha viscut a l'Índia de tant en tant des de 1989 i és on passa la major part de l'any a la seva masia Mehrauli als afores de Delhi, però els estius torna a Londres i Edimburg.
L’interès de Dalrymple va ser seguir el manuscrit que va poder estudiar al monestir d’Iviron, al Mont Athos. Escriu, l’autor que en la seva cel·la austera del monestir només trencaven el silenci el so llunyà de les onades i el dringar dels plats metàl·lics en la cuina del cenobi. La quietud i la solemnitat del lloc eren perfectes per ordenar els pensaments; el silenci monàstic imposa la seva pròpia claredat.
Aquell viatge, del dos monjos del segle VI, va ser extraordinari i van voltar el món bizantí des de la costes del Bòsfor fins a les dunes d’Egipte. Els protagonistes, Joan Mosco i el deixeble Sofronio, s’allotjaren en coves, monestirs i ermites llunyanes i recolliren els coneixements dels estilites i dels pares del desert abans que el seu fràgil món es desplomés sota la irrupció de l’Islam. Dalrymple va fer el mateix recorregut més de mil anys després, utilitzant com a guia els escrits de Mosco. Molts dels monestirs i les esglésies que van visitar els dos monjos encara estan dempeus, tot i els segles d’aïllament i d’estar sovint envoltats de poblacions hostils.
És un llibre que un cop l’has començat, necessites seguir llegint per saber que passarà al proper capítol. Recorda l’autor com l’Islam havia estat tradicionalment tolerant amb les minories religioses i diu: per comprovar-ho només cal comparar el tracte relativament correcte que rebien els cristians durant el domini musulmà, amb la terrible situació dels desgraciats jueus europeus. Però, certament, aquella tolerància islàmica tradicional quasi ja no existeix. Els cristians (afegeix) estan marxant de quasi tots els racons d’aquesta regió per diverses raons, en part per la pressió econòmica, però sobre tot per la discriminació i, en alguns casos, per la persecució descarada a que es veuen sotmesos. D’altra banda, el mateix es pot dir dels cristians palestins, una mica més al sud, “ja que quasi mig segle després de la creació de l’Estat d’Israel, viuen a Palestina menys cristians palestins que fora del seu país”.
De Constantinoble destaca que va ser la capital de la Cristiandat durant més de mil anys, la metròpoli més pròspera d’Europa i la ciutat més populosa a l’oest del punt final de la gran ruta de la seda xinesa. “Els èxits de la Constantinoble otomana es van basar en la tolerància ètnica i religiosa; la immensa majoria dels funcionaris otomans no eren d’ètnia turca sinó cristians o jueus conversos. Mentre Europa s’encenia amb les fogueres catòliques pels heretges cremats vius, no hi havia cap altre país a la Terra en que es poguessin practicar lliurement totes les religions com a Turquia”. Aquella tolerància es va acabar el segle XIX. Després la guerra de Bòsnia, amb les atrocitats dels serbis ortodoxos contra els musulmans i ressorgiment de l’integrisme islàmic a Turquia havien engreixat molt la situació.
Dalrymple, a mida que va avançant ens explica les seves peripècies i les converses amb monjos i altres personalitats posant el punt de mira en les ciutats i llocs per on passa i compara les situacions (segle VI amb segle XX). Ve de gust seguir llegint i aprenent. D’Edesa, una de les grans ciutats universitàries de Bizanci, explica que va atraure erudits de molts llocs, el que va suposar un fecund intercanvi d’idees i així Edesa es va convertir en un gresol de doctrines estranyes i exòtiques. La secta dels elkasites que creien que dos àngels s’havien aparegut al seu fundador, Elkesai, i li havien dit que Crist es reencarnava cada segle i que sempre naixia d’una verge. Els marcionites, que van adoptar una actitud diferent respecte del judaisme i creien que el sever Jehovà de l’Antic Testament era en realitat enemic de l’autèntic creador bondadós del Nou Testament. Els messalians, que eren enemics aferrissats dels marcionites, menyspreaven la creu i es negaven a venerar a Maria. I més, sobre els palutians, els maniqueus, els zoroastrians, els gnòstics,...
En conjunt es tracta d’un llibre de viatges, de religió i d’història que és extraordinàriament amè i interessant. Com és natural no a tothom ens agrada el mateix, però he de dir que per mi és un llibre de 10.