Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

El camino más corto, Manuel Leguineche

 

LV 02aa

 

 

  “El camino más corto”, Manuel Leguineche

    Editorial Argos (1980)

(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator)            “Quan els tres periodistes americans van arribar a Madrid dalt del ‘jeep’ japonès Land Cruiser, per començar la volta al món, encara em feien mal les costelles dels cops rebuts de la policia de Franco (coneguts com ‘els grissos’)”. Així comença el llibre que avui em ve de gust presentar. Un llibre de viatges o potser el llibre d’un important viatge al voltant del món en cotxe i amb l’objectiu d’aconseguir el rècord mundial de distància recorreguda en cotxe.

       Estem a mitjans dels anys 60 del segle passat i la repressió de la dictadura no s’ho pensava dos cops quan es tractava de reprimir veus opositores; i resulta que Leguineche era un dels cinc mil estudiants i professors que avançaven en silenci cap el Rectorat de la Ciutat Universitària per reclamar la dissolució del sindicat universitari feixista, la llibertat d’expressió i d’associació i la reforma de la Universitat, tal com amplia el propi autor.

       Uns dies després va començar un viatge que havia de durar set o vuit mesos i que una guerra inoportuna i altres aventures van perllongar per espai de dos anys i més de 60.000 quilòmetres....

   ....Estava jo, diu l’autor, fins al capdamunt d’aquella atmosfera opressiva de la Universitat i era el moment per deixar-ho tot; necessitava oxigen, una cura psicoanalítica en forma de viatge, sensacions noves, abandonar la meva pell i mudar-la com una serp.

       Manuel Leguineche, un basc nascut a Arratzu (Biscaia) el 1941 va escriure i publicar més de quaranta llibres; aquest va ser escrit el 1979 i va ser el seu sisè llibre en veure la llum. El 1960 ja va començar treballs de cròniques internacionals i després es va embarcar en el llarg viatge que va ser la base per escriure “El camino mas corto”.

       La Trans World Record Expedition va sortir de la Península en direcció al Nord d'Àfrica un 19 d'abril amb tres periodistes nord-americans Harold Stevens, Albert Podell i Woodrow Stans, a més del fotògraf suís Willy Mettler i el mateix Leguineche. "El panorama és el següent", els va explicar Stevens (a qui Manu sempre anomena el Cap) abans de sortir: "Ara mateix hi ha guerra oberta a 35 països, fet que col·loca en armes 38 milions d'homes. I, encara més important, els desordres i disturbis se succeeixen a 29 dels 34 països situats al nostre camí". Naturalment, això no els va dissuadir. Més aviat tot al contrari.

       L’autor aventurer estava lluny de pensar, quan travessava l’estret de Gibraltar, que durant aquell viatge vendria píndoles amb els mercaders xinesos a Tailàndia, un mico se li menjaria el passaport a Bangkok, anunciaria l’inici del final de la monarquia a Líbia, caçaria la gasela al Sàhara, assistiria a les festes de l’aigua a Luang Prabang, una epidèmia de còlera els bloquejaria a Afganistan, prendria un te amb Indira Gandhi, i moltes més situacions de tot tipus.

       Algunes de les anècdotes les exposa amb humor. Per exemple, la nit quan passen la frontera de Jouj Bghel, “els soldats de la duana d’Algèria mastegaven xiclet i demanaven segells”. En altres llocs del món vaig veure, segueix dient l’autor, soldats fent col·leccions inversemblants: a l’Argentina de Videla, els ‘milicos’ em demanaven monedes de qualsevol classe i país; a Trinidad-Tobago, postals; a Bolívia capsetes de tabac buides; a Laos, preservatius. Sembla que demanar coses, encara que senzilles, mata l’avorriment de la seva feina.

       A Amristar (Índia) va a visitar el Temple d’Or que brilla al mig d’un llac artificial. Explica Leguineche que les portes del temple estan sempre obertes per a tothom, “entrem dins la serenitat i el fervor, després d’haver-nos sentit aclaparats pel primer calfred que produeix l’Índia”. Aquest temple, com altres temples sikhs, va ser el lloc obligat de parada i fonda per milers de hippies, que podien gaudir de l’hospitalitat dels seguidors de Guru Nanak.

       El sikhisme representa un compromís entre les dues religions majoritàries: hinduisme i islamisme. Es basa en dos principis fonamentals; primer, tots els homes són iguals, per tant rebutja el sistema de castes; i segon, Déu és únic, omnipresent i omniscient. L’autor escriu que va poder assistir a un bateig de diversos nois d’uns dotze anys. Davant de cinc membres de la comunitat, bevien aigua beneïda i pronunciaven les frases rituals. A partir d’aquest moment no es podien mai tallar el cabell i havien de complir tres tradicions (“kakas”) més molt curioses, amb les que no m’estendre en aquesta ressenya.

       Sempre cap a l’est, l’autor continua deixant constància d’algunes de les peripècies que viu i del que li crida l’atenció. Arribant a Laos, passa pel poble de Takek on observa els nombrosos camions militars que hi passen, en un país que, diu, és el que té més armes per càpita del món; les abandonades en successives retirades dels japonesos, americans, xinesos de Chiang Kai Chek, francesos i vietnamites. Del soldats, descriu: ”cada soldat vesteix com li dóna la gana; n’hi ha amb casc i sense, amb texans negres, guerrera de camuflatge, kepis i botes, o be amb sandàlies de goma de pneumàtic.

       Gran observador, va desgranant aspectes que ara ens semblen curiosos i potser estranys. A la localitat de Bantan assisteix a un funeral: Un familiar, Sum Lis, que vesteix de blanc (que és el color del dol asiàtic) “està de bon humor, avui enterren un oncle seu”, però morir aquí significa entrar al Nirvana. “Els enterraments porten sort. Aquí, al costat del taüt, es concerten matrimonis i es fan negocis”.

       Després continuen el viatge i prop de Kowlong, valoren les següents etapes: “Fins a Singapur tenim exactament 2.324 quilòmetres de carretera, de pistes de jungla, o del que surti...” Som-hi, no s’aturen, cap problema. I quan arribem a Kuala Lumpur (Malàisia), manifesta: “aquí tot funciona, el correu, els hotels, les carreteres, els trens sempre puntuals” i afegeix amb un punta d’humor negre: fins i tot els guerrillers pro-xinesos. Falta poc per Singapur, que acabava d’independitzar-se de la Federació Malaya per quedar convertida en una ciutat estat amb una interessant diversitat cultural i social; la població la formen, escriu Leguineche, xinesos, malais, indis o pakistanesos i europeus.

       El trajecte encara no ha acabat, encara ha de passar per Sydney i acabar girant amb el Land Cruiser, lliures per milers de quilòmetres per tot el món i finalment arriben, explica amb sorna, a la Quinta Avenida de Nova York... on no troben lloc per aparcar!

       Podeu viatjar si ho decidiu, o fe un viatge de butaca a casa. Salut.