1551, Hosteria Pilar, Rio Blanco, Cubeta Fitz Roy, glacera Piedras Blancas, Campamento Poincenot

(Patagonia) Ruta 1551 el 21/01/2023; 19 km; +370 -370; 5,5 hores.     Excursió organitzada amb el següent itinerari: Hosteria Pilar, Rio Blanco, Cubeta Fitz Roy, Glacera Piedras Blancas, Campamento Poincenot.    Participants: Jordi Gual, Jordi Vericat, Eira i Miquel.     Tipus de sortida: anada i tornada;  Dificultat: moderada.

FA ANYS:  L’any 1952 es va fer el primer ascens al Fitz Roy.

    Ahir dia 20 vam tornar des de les cabanes Tyndall (Chile) fins a El Chalten (Argentina), passant per Esperanza. A Esperanza vam poder carregar benzina al cotxe. Van ser 520 km i unes 8 hores i aquesta vegada vam passar per la frontera de Cerro Castillo i Concha Carrera.

    Avui anem amb el cotxe per la pista de terra que porta, direcció nord, fins a la Hosteria Pilar. Fa quatre anys que hi vaig estar per fer la ruta fins al Fitz Roy, però aquest any, després d’aparcar el cotxe veiem un rètol que ens indica seguir la carretera per fer la ruta. Així, suposo, eviten que els excursionistes passin pel davant de l’hostal. La qüestió és que al final descobriré que afegeix 2,5 km més a la ruta.

Per aquesta plana hi ha una desviació a la dreta on el sender va a l’oest (mentre nosaltres anem girant a sud) que porta a la Piedra del Fraile, després al Lago Elèctrico i després a la Laguna de Marconi. Són els vessants septentrionals del massís del Fitz Roy. Potser cal afegir que el Pas de Marconi és un dels únics tres passos al camp de gel de la Patagònia Sud.

    La ruta actual va per la plana al·luvial que hi ha al nord i que està formada entre els rius Blanco i Eléctrico. En uns dos quilòmetres arribem a un pontet que permet passar el riu Blanco, que hem tingut a l’esquerra tota l’estona.

    El sender s’enfila per l’altre vessant i s’endinsa al bosc. Ara el bosc ja no el deixarem fins que arribem molt a prop de les vistes a la glacera de Piedras Blancas. 

    Potser dos-cents metres més endavant arribem a la porta d’accés al Parc Nacional de los Glaciares, dins del qual hi ha inserida l’àrea de Fitz Roy i Cerro Torre. Aquest parc és el tercer camp de gel continental actual més gran del planeta. El Parc Nacional Los Glaciares va ser creat el 1937 i declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1981.

    Anem endevinant les agulles del Fitz Roy a la dreta, lluny, fins que entre els arbres s’obra un espai que permet fer la primera fotografia. És un gran moment, com també és un gran moment el que tens en fer una aturada durant el trekking que puja de Monjo a Namche (al Nepal) i on, molt lluny, veus per primera vegada la punta del cim de l’Everest.

    Ens dirigim a una gran cubeta glacial. Convé saber que la immensa serralada dels Andes s'estén des de Veneçuela fins a la Patagònia, travessa tota l'Amèrica del Sud i la seva màxima altitud és el cim de l'Aconcagua (6961m), en la província de Mendoza (l'Argentina). Els Andes s'han aixecat per la subducció de plaques oceàniques per sota de la placa Sud-americana i es va formar al final de l'era secundària, durant el període anomenat Cretaci superior.

     Després, sempre en direcció sud, tenim una altra vista del Fitz Roy i també una mica de la glacera Piedras Blancas. A sota el llac del mateix nom. Hem fet uns 6 km des de l’inici i hem ascendit uns 200 metres de desnivell; ara estem a uns 650 metres. La muntanya va ser anomenada pels tehuelches com Chaltén, que significa “muntanya fumejant”, pel fet que creien que es trobaven davant de la presència d'un volcà. No obstant això, anys després, la muntanya va ser batejada per Francisco Moreno, un pèrit argentí de la Comissió de Límits, com a muntanya Fitz Roy, en honor al capità del Beagle, Robert Fitz Roy. Va ser en aquesta embarcació en què va arribar el científic Darwin a terres sud-americanes per a estudiar les diverses meravelles del continent, raó per la qual el nom del capità es va tornar tan important.

    Cal seguir amunt. No és gaire esforç; la pujada es va fent amb comoditat. Ara tenim una visió més ample. D’esquerra a dreta: Mojón Rojo (2163m), Aguja del Sur (2335m), Aguja Saint Exupery (2558m), Aguja Poincenot (3002m), i el Fitz Roy (3405m). És realment una perspectiva extraordinària.

Malgrat tenir el Fitz Roy una alçada mitjana de només la meitat de la dels gegants de l'Himàlaia, té la reputació de ser de "dificultat extrema": presenta enormes extensions de roques gairebé verticals, polides i relliscoses sobre les quals bufen constantment vents d'enorme força. El primer ascens va ser el 1952 per l'expedició francesa composta, entre d'altres, per Lionel Terray i Guido Magnone.

    La pujada s’aplana. Estem a 737 metres d’altitud i he fet uns 9 km, des de l’inici. Aquí hi ha uns senyals: indiquen el camí (recte a oest) per anar al campament i el de l’esquerra (al sud) direcció a El Chalten. Des d’aquí al Chalten hi ha uns 9 km més i és el que vaig seguir jo de tornada fa 4 anys.

    El campament Poincenot està situat dins del bosc i s’hi veuen diverses tendes de campanya muntades en espais aplanats des de fa anys. Hi ha també unes unitats, petites, de wàters per fer les necessitats. Deu el seu nom a l’escalador francès Jacques Poincenot, que va formar part de l'expedició que va aconseguir el primer ascens de la muntanya Fitz Roy.

     Espero prenent una fruita que arribin els companys que s’han quedat enrere. Ells ara seguiran amunt al mirador. Des de dalt, en Jordi Gual ha obtingut aquesta fotografia, semblant a la que jo vaig obtenir el 2020, on es veu, als peus, la Laguna Sucia. Aquest llac, junt amb el de Los Tres, subministren l’aigua del Rio Blanco, pel costat del qual hem passat al principi de la caminada.

    I els amics Jordi i l’Eira m’envien aquesta altra. D’una manera o altre totes les fotos són espectaculars perquè el lloc s’ho mereix. Parlem de l’agulla Saint Exupéry: va ser nomenada en honor a Antoine de Saint-Exupéry per Louis Lliboutry, un glaciòleg de nacionalitat francesa, durant una expedició realitzada el 1952 amb Francisco Ibáñez, Lionel Terray i Guido Magnone. El primer ascens es va efectuar per la cara est el febrer del 1968 per un equip italià pel seu vessant est, batejant l'itinerari com la Ruta Italiana amb 700m de desnivell. Actualment s'han obert més de 10 rutes per les diferents cares.

    Fa quatre anys vaig arribar fins al mirador de la Laguna Sucia, just al davant del Fitz Roy. Aquest any he anat tornant pel mateix camí de pujada amb la finalitat d’anar on hem deixat el cotxe. Els companys faran una excursió lineal ja que seguiran cap El Chalten.

Al final la ruta que he fet, ha suposat 5 km més pel fet de no passar per l’Hosteria Pilar. En qualsevol cas, els companys que han seguit el camí directe fins a El Chalten (com vaig fer jo fa 4 anys), ha trigat en total uns 23 km. (Deixo al final la crònica de la meva ruta de l’any 2020).

    De tornada, encara faig una altra fotografia de la glacera de Piedras Blancas. A la dreta de la glacera amunt (a l’est) hi ha els cims Agulla Guillaumet (2574m) i Agulla Mermoz (2732m). L’Agulla Mermoz recorda el pilot francès Jean Mermoz (1901-1936), que després d'haver estat a l'aviació es va establir com a pilot en cap de les línies franceses de l'Aéropostale cap a Amèrica del Sud. Va ser el primer a establir una línia postal nocturna que unia Rio de Janeiro amb Santiago de Xile travessant els Andes. Va desaparèixer el 6 de desembre de 1936, juntament amb tres tripulants més, a l’oceà Atlàntic. I la Guillaumet deu el seu nom al pilot Henry Guillaumet el qual juntament amb Jean Mermoz i Antoine de Saint Exupéry treballaven al primer Correu Aeri Argentí.

Després vaig desfent el camí avall per anar a la vall al·luvial dels rius Blanco i Elèctrico i finalment a la carretera on hi ha el cotxe amb el qual tornaré a El Chalten.

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1551-hosteria-pilar-rio-blanco-cubeta-fitz-roy-glacera-piedras-blancas-campamento-poincenot-160648899

Aquí, una altra crònica de l’any 2020: 

https://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/argentina/848-patagonia-dia-5-hosteria-pilar-laguna-de-los-tres-fitz-roy-chalten