(Camí Inca etapa 02) Ruta el 26/04/2014; 12,3 km; +1360 -610; 7 hores.   Excursió organitzada amb el següent itinerari: Wayllabamba (2950m), Yuncachimpa, Coralpunku, Llulluchapampa, Abra Warmiwañusqa (4200m), Paqaymayu (3600m).     Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: moderat / difícil (pel desnivell i altura; una etapa dura per la gran quantitat d’escales, cal anar-hi preparat).

 

 mapa perfil 

FA ANYS: El 1532 es produeix la conquesta del Perú per Francisco Pizarro. La Corona de Castella està a punt de rebre immenses fortunes. A la península Ibérica, el rei és Carlos I (i V d’Alemanya), té els títols de rei de Castella (que inclou els regnes de Lleó, Castella i Galícia), rei de Navarra, sobirà de la Corona d’Aragó (que inclou el regne d’Aragó, el Principat de Catalunya i els regnes de València i Mallorca) i altres títols. Però Espanya és un conjunt de regnes o nacions amb les seves costums i tradicions, com el cas de Catalunya que disposa de les seves pròpies constitucions i les seves Corts històriques (que es van mantenir fins el segle XVIII).

P1200234 Al mat a les tendes a Wayllabamba 3000m  

Al matí, a les 5:00, desmuntem les tendes al campament de Wayllabamba. Fins aquí, ahir, anàvem en direcció sud-est. Ara anirem sempre en direcció nord-oest. Ara comença l’etapa més dura del Camí de l’Inca, ja que és molt llarga i avui hem de passar el coll de Warmihuañusca, a 4200m d’altitud. La dificultat afegida és que hi ha un conjunt d’escales constants, amb graons irregulars que omplen quasi els 1000 metres de desnivell. Els genolls, avui, hauran de superar una prova de foc, ja que el repte suposarà caminar unes 8 hores. Al final acabarem dormint a 3620m, després d’una baixada vertical, també amb 600 metres de desnivell amb escales.

P1200236 Taula esmorzar     L’esmorzar està preparat en un petit habitacle amb parets fetes amb branques. Ens acompanyen 3 portadors pels nostres petates, un guia, el Leo (amb el qual tindrem alguns problemes durant el trekking), un cuiner (que amb els recursos limitats farà uns sopars que hem d’agrair) i 5 portadors més que carreguen les tendes (una per a cada 2 caminants, la tenda cuina i la tenda menjador), l’equipament de cuina i les taules i cadires plegables. Al Camí de l’Inca no estan permeses les mules.

P1200247 

Pel camí sovint trobem rètols informatius. Tot el camí, però, és sempre molt evident i no hi ha variants. D’altra banda no és possible fer el camí de l’Inca sense l’acompanyament d’un guia oficial, ni sense el permís que s’obté mesos abans de començar, ja que la ruta està limitada a 500 persones per dia, comptant-hi també guies, cuiners i portadors.

 

 

P1200248 Control Wayllabamba 

 

 

 

 

 

Passem per un control, el de Wayllabamba. Al camí hi ha alguns controls que part de les seves funcions són de controlar el pes que carreguen els portadors. En principi els portadors no han de carregar més de 25 kgrs, però tampoc no ho sé segur perquè les informacions que ens van donar al contractar el viatge i el que explicava el Leo no coincideixen. Cal carregar el mínim de pes en el petate (que podem dir d’uns 10 kgrs, incloent el sac de dormir i algunes coses de recanvi), però normalment el cost pels quatre dies sembla que està sobre els 110 US$ per a dos clients. Ara bé, segons ens van dir, el que cobra cada portador, pels quatre dies, són 120 PEN (soles peruans), que equival a 43 US$. Si les autoritats del Parc controlen el pes, potser també haurien de controlar el que cobren els portadors que són, probablement, els directes descendents d’aquells inques que van veure com els hi arrabassaven les seves terres i els seus recursos naturals.

P1200252 Sender va pujant 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Hem començat a les 6:00 i ja són les 8:00, a uns 3400m quan anem pujant, sempre pujant, encara que no massa fort (ja vindrà després). Continuem pujant, en direcció N-NO pel costat del torrent del riu Llullucha, envoltats de bancals. Seguim amb la història: a partir de la colonització espanyola, la societat indígena es veu bruscament transtornada i es troben amb la imposició d’un sistema de castes. La Raça Blanca, grup dominador i amb moltes possibilitats d’elevar-se socialment; els Indis o grup dels indígenes andins, agrupats en col·lectius i que passen a ser el grup humà dominat; i finalment la Raça Negra que va arribar al Perú a mida que es reduïa la població indígena i que entra com a “ma d’obra forçada”. Per tant sembla clar que es tractava d’una colonització racista i que els negres, arribats com a esclaus, encara eren més valorats que els indígenes, ja que els esclaus tenien valor (s’havien comprat i es podien vendre: eren un element patrimonial).

P1200255 Boira i misteri Passem per un bosc de queñual misteriós (he parlat d’aquest arbre en la crònica de Manallocsec), amb les boires i turons abruptes. Amb els anys hi ha barreges i tenim així una piràmide del poder que va de la següent manera (de dalt a baix): espanyols, criolls, mestissos, indis i esclaus. S’anomenaven “criolls” als fills d’espanyols nascuts al Perú. Primer podien gaudir de l’estatus dels espanyols, però més endavant van començar a disputar el predomini dels peninsulars. De fet, a finals del segle XVIII, es van començar a dir, a sí mateixos, “espanyols americans” i generalment eren hisendats, nobles o vinculats a la noblesa i acostumaven a estudiar a les universitats. Els mestissos eren els fills de barreges de sang: el mulato (blanc i negra) i el zambo (indis i africans). El 1847, la Corona els hi prohibeix exercir càrrecs públics i portar armes occidentals. Els esclaus negres estaven bàsicament a Lima i a Trujillo, dedicats al cultiu de la canya de sucre, les vinyes i el treball domèstic. Si aprenien el castellà els anomenaven “ladinos”, en cas contrari eren coneguts com “bozales”.

P1200269 Sovintegen els esglaons i plou 

       Cada cop sovintegen més els esglaons i comença a ploure. Encara falten uns 600 metres fins al coll. La pujada és més inclinada i de tant en tant cal aturar-se per respirar. Estem per sobre dels 3500 metres. Diversos aixecaments a tot Sud Amèrica van anar marcant, durant el segle XIX, un futur d’independència. També al Perú: la Insurrecció de Tacna (1811), la Rebel·lió de Huánuco (1812), la Rebel·lió de Cuzo (1814)... El 20 d’agost de 1820 va sortir de Vallparaíso (Xile) la denominada Expedición Libertadora del Perú, sota el comandament del general San Martín. El desembarcament es va produir el 8 de setembre. Els peruans s’hi van anar afegint: José Maria Palomo (Huaura), Tiburcio Odriozola; lletrat que va arribar a ser secretari del govern (Nazca); Juan José Salas (Ica); José Maria de la Fuente, marquès de Híjar; y Francisco Cabrera, Isidro Caravedo, José Flores, José Loyola, Manuel Revilla... Es pot observar una constant en els cognoms de tots aquests homes: són cognoms espanyols.

 

P1200272 Amunt escales i 4000m 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Des dels 4000 metres veiem la filera de caminants que pugen per l’escala dreta fins al coll, dalt del tot. Cada uns quants esglaons, aturada, respiració, continuar... Què és el que explica l’aixecament i la independència dels països de Sud-Amèrica de l’Espanya colonial? No es van aixecar els indígenes. No van ser els residents originaris, els inques, els que van dirigir l’aixecament, van ser els successors dels conqueridors espanyols. ¿Per què? Probablement perquè estaven cansats de l’espoli a que estaven sotmesos aquests països des de la metròpoli a Madrid. A Espanya, això li ha passat sempre. Només cal veure el resultat a tots els llocs on ha estat.  

 

 

 

P1200274 baixada tant dura com la pujada  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Hem arribar a dalt del tot, a Warmihuañusca (4200m). Jo estic molt cansat. Seure una estona, descansar, deixar que el cor baixi el ritme. Cal asserenar-se. La boira no ens deixa veure res més enllà d’un parell de centenar de metres. A l’esquerra, al sud, sabem que tenim el Nevado Palqay (5422m), però no el podem veure. La muntanya és així. Ara tocarà baixar un desnivell molt dret format per escales, com a la pujada. Els genolls no ens agrairan aquest esforç afegit, però ànims i avall.

Aquesta és una ruta plena d’història i per seguir podem explicar que encara avui passa amb el drenatge fiscal a Espanya respecte de Catalunya. La solidaritat americana amb Europa després de la Segona Guerra Mundial (Pla Marshall) va suposar un 1,23% del PIB nord-americà durant 4 anys. L’Alemanya occidental amb els Alemanya de l’Est (durant la reunificació) va consistir en el 3,75% del PIB durant 10 anys i amb la condició que els recursos s’apliquessin a millorar la productivitat. La solidaritat catalana forçada per sistema fiscal i de subvencions territorials ha representat entre un 8 i un 10% durant 30 anys i encara continua (dades segons Xavier Escura). Així s’explica que, a Espanya, el govern estatal es nega a fer públiques les balances fiscals.

 

P1200277 

Aproximadament una hora i mitja després arribem al camp 14, dins de Pacaymayu. Estic rebentat! El dia 10 de juliol de 1821, després de diversos combats San Martín va entrar a Lima i va ocupar la ciutat. En aquell moment va decidir un pas important, va proclamar la independència del Perú el dia 28 de juliol. Uns dies després va assumir el paper de cap de l’estat. Immediatament va abolir l’esclavitud i va impulsar la llibertat de premsa. Ara bé, la història del Perú que va seguir, tampoc no ha estat un camí de flors i violes.

P1200280 Al campament mullat de Paqaymayo

 

 

 

 

 

 

 

 

El campament estava mullat i tocarà passar una nit freda i humida. No tots dormim, ja que el mateix cansament fa donar voltes i voltes en el sac de dormir, dins de la tenda. Però no hi ha manera de trobar la postura correcta i còmoda. Aquest esforç forma part del procés d’assimilació dels muscles i ossos que no sabíem que teníem!

 Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6862613