Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Indefensió apresa

imatge 109 

 

        Has sentit algun cop un pare (o mare) dirigint-se de forma autoritària a un nen; o no permetre-li explicar-se en ordenar que faci una cosa? Nens tractats de forma imperativa per un pare autoritari poden interioritzar que mai faran res bé; nois i noies a qui els hi costa més obtenir bons resultats a l’escola poden creure que són inútils; adolescents que van fracassar a l’escola poden creure durant tota la seva vida que no serveixen per estudiar; persones que han tingut una o varies males experiències laborals malviuen en una feina d’inferior qualificació per por al fracàs. Sovint aquestes persones són víctimes de la "indefensió apresa".

       Des que vaig estudiar psicologia que ja no recordava aquest terme, però no fa gaire vaig trobar un vídeo que presenta un exercici, amb els alumnes d’una classe, per demostrar l’existència d’aquest fet, que una part de la població segur que pateix. Crec que interessarà a molts. Però primer convé explicar que el terme “indefensió apresa” va ser encunyat per Martin Seligman, psicòleg nascut a Albany (Nova York) el 1942. Considerat com el pare de la psicologia positiva va dissenyar experiments respecte de la indefensió apresa i la relació d’aquesta amb la depressió...

     ...Abans d’anar a l’exercici és interessant saber que Martin Seligman va dissenyar un experiment durant el qual s’administraven lleugeres descàrregues elèctriques en dos gossos (aquest experiment està explicat per Ramon Alcoberro; és molt útil visitar la seva web ‘alcoberro.info’). El gos A tenia a la seva gàbia una palanca per aturar les descàrregues amb el morro; el gos B, no. La descàrrega era simultània i de la mateixa duració i intensitat. S’aturava per tots dos quan el primer (gos A) tallava l’electricitat. Però l’efecte psicològic era diferent en tots dos casos. Mentre el primer (el gos A, anomenat ‘individu escapable’) mostrava un ànim relativament normal, l’altre (el B que no podia escapar, ni modificar els esdeveniments) restava acoquinat, impotent, sense control.

       Però ara ve la part més intrigant, quan es canviava els gossos de gàbia i el gos acovardit (B) tenia la possibilitat d’accedir a la palanca, era perfectament incapaç d’usar-la; li faltava capacitat per adonar-se que podia impedir la seva situació i rebia descàrregues sense ser capaç de fer res per impedir-ho. Simplement, havia interioritzat el seu paper d'inútil o víctima; d’ase dels cops.

       Ara anem a l’experiment amb els alumnes de la classe i per això he d’explicar que l’autora és Charisse Nixon PhD, doctora en Psicologia del Desenvolupament al Penn State Erie. D’aquest experiment hi ha publicat un vídeo a youtube amb el títol “Learned helplessness”, però he trobat un fragment amb subtítols en castellà que és el que insereixo al final.

       L’experiment. Charisse Nixon va explicar que repartiria uns documents a la classe. Cada alumne rebria un full, però l’havia de conservar cara avall per no veure el seu contingut. En el document s’hi contenien tres anagrames (ja sabem que un anagrama és una paraula a la qual se li ha canviat l’ordre de les lletres). Després va explicar que quan ho digués havien de girar el full i resoldre només el primer dels tres anagrames que hi havia. Quan aconseguissin trobar la paraula oculta, no l’havien de dir, només havien d’aixecar la ma i mantenir-la aixecada per poder comptar.

       Així ho van fer i va resultar que la meitat de la dreta de la classe tenien el resultat i havien aixecat la mà, però els de l’esquerra ningú. Van baixar els braços i la professora va demanar que llavors trobessin el resultat del segon anagrama. Uns segons després, van començar a aixecar els braços alumnes de la part dreta, mentre els de l’esquerra començaven a mirar sorpresos i desconcertats als de la dreta, mentre ells encara no aixecaven cap braç.

       La professora, llavors va demanar que intentessin resoldre el tercer anagrama. Uns segons després es van començar a aixecar braços per tota la classe. Tot i amb això hi havia més braços aixecats a la dreta que a l’esquerra.

       Llavors la professora es va explicar. Els fulls no eren idèntics: les dues primeres paraules (en anagrama) eren molt fàcils en el cas del full que anava al grup de la dreta i insoluble en el cas del full que havia repartit al grup de l’esquerra. La paraula del tercer anagrama era una mica més difícil però, en aquest cas, era la mateixa per a tots els assistents.

       Per tant, era d’esperar que els resultats de les respostes fossin de 100% de braços aixecats a la dreta i cap a l'esquerra, quan es demanava la resposta de les dues primeres paraules (anagrames).

       Respecte de la tercera paraula, comú per tothom i tenint en compte que es pot considerar que tant el grup de la dreta com el de l’esquerra són tant llestos els uns com els altres, hauria de donar un percentatge semblant a cada gurp. Però va resultar que hi havia menys possitius a l'esquerra que al grup de la dreta. Per què al grup de l’esquerra els hi havia costat més trobar el resultat. Per què?

       Charisse va preguntar als alumnes de l’esquerra com s’havien sentit durant les dues primeres paraules. Van manifestar amb termes com estúpid, angoixat, molt confús, desconcertat, frustrat... Això vol dir que s'estava generant la "indefensió apresa”.

       Quan un individu per molt que s’esforci no se’n surt, arriba a la conclusió que “no hi ha res a fer” i que sigui com sigui “no se’n sortirà”. I quan de tot el que fa té la sensació que li critiquen, o no el deixen explicar-se, aleshores “perquè esforçar-se més, perquè lluitar”. Cansat de lluitar i perdre, es derrota ell mateix. És una de causes de la depressió.

       Tu, com a pare (o mare) reprens de forma contundent, per temes normals de comportament, al teu fill o filla i observes que el nen o nena està a punt de plorar? Tu, a la feina, ets poc empàtic amb els teus col·laboradors joves o nous? Doncs pensa en aquest tema de la indefensió apresa que, sempre, està provocada per algú (de vegades per un mateix).

       Aquest tema no només és interessant, és molt important perquè si hi reflexionem potser podrem identificar alguns efectes en nosaltres de la indefensió apresa (que potser ja fa anys que hem superat, o no) o actituds personals nostres respecte dels fills, la parella o els col·laboradors a la feina, que els hi poden estar provocant aquesta síndrome.

El vídeo és el següent (youtube):