La hipoteca de l’Estat

 El mes de maig de 2023 l’estat espanyol ha aconseguit la xifra màxima d’endeutament de tota la història registrada. Aquest mes el Deute Públic s’ha incrementat en 15.206 milions d’euros de forma que el Deute total és ara de 1.541.629 MILIONS d’euros. Aquesta xifra suposa que cada ciutadà, sense haver fet res per això, ara ja li toca una càrrega de 31.261 €, tant si són rics com si són pobres.

        Saps en quina xifra estava el Deute Públic al final del mandat de la UCD d’Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo? La meitat? Una tercera part? No, el deute al final dels mandats de la UCD (any 1982) era de 31.769 milions d’euros; en aquell moment la xifra suposava un deute per ciutadà de 834 €.

        Per tant podem afirmar que de 31.769 a 1.541.629 el Deute Públic s’ha multiplicat 49 vegades!!!  És brutal oi? No fa posar els pèls de punta? No us tremolen les cames?

        Vull aclarir, abans de continuar, que totes aquestes dades les podeu trobar a https://datosmacro.expansion.com/deuda/espana

        Aquest deute que tenim tots...(i que aquest fantàstic Estat traslladarà al nostres fills i néts)... només és possible perquè els votem. Els votem i no exigim una bona gestió. I no ens fa res les males decisions que prenen alegrement des del Gobierno, mentre ells s’han assegurat la sopa boba amb tota mena de privilegis. Gestió que durant tots aquests 40 anys de règim monàrquic democràtic, ha estat a càrrec clarament en mans del PP i del PSOE, a part del breu inici d’UCD.

        I perquè ha passat tot això? Ho explica en un article del 2020 la Fedea (Fundación de Estudios de Economia Aplicada). Fedea va analitzar, en un estudi, l’efectivitat de les polítiques públiques en matèria d´infraestructures i la principal conclusió va ser “que durant dècades s´han construït projectes que no serveixen i que no es duu a terme el manteniment necessari”.

        Però no només Fedea parla del malbaratament de recursos públics. Entreu a internet i escriviu ‘infraestructures inútils’, ‘despilfarro’, ‘despesa absurda’, o altres paraules d’aquest tipus que us vinguin al cap i... trobareu, trobareu moltes opinions i informació. Per exemple al Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, es va publicar un interessant informe (fruit d’un consistent grup de treball) amb el títol “Aproximación a la Geografía del despilfarro en España: balance de las últimas dos décadas”. Diu que “el treball pretén ser una primera aproximació a la dimensió del malbaratament de recursos públics en infraestructures a Espanya des del 1995 fins a l'actualitat als diferents nivells de govern”.  Es pot trobar el treball sencer a ‘dialnet.unirioja.es’.

        Aquest treball va ser redactat per un equip de nou experts de diverses universitats d’Espanya. Només afegir que el plantejament del treball, tal com declaren,  “...a partir d'algunes precisions sobre els conceptes de malbaratament i corrupció, s'analitza, d'una banda, la inversió i els sobrecostos en infraestructures innecessàries impulsades i executades per l'Administració General de l'Estat en l'àmbit de les seves competències, i d'una altra, infraestructures, projectes, esdeveniments i inversions fallides, buides o infrautilitzades escomeses per les comunitats autònomes i els governs locals. S'hi aborden els dèficits de marc institucional i de govern territorial i se suggereix una possible agenda de reformes a partir d'unes conclusions generals”.

        Si sembla que hi ha lleis que permeten imputar algú pel fet de fer alguna cançó crítica contra el govern o el cap d’estat, o iniciar processos contra persones civils que han tallat una via de tren en unes protestes, o tractar a garrotades a persones que volen anar a votar en un referèndum que el govern no ha autoritzat, ens preguntem ¿no hi ha cap llei que persegueixi el malbaratament que es fa, com diuen alguns estudis (com els esmentats)? Què passa amb els responsables?

        L’estat espanyol està hipotecat (per dir-ho d’alguna manera) amb 1.541.629 milions d’euros. Sí, ja sé que alguns ara diran que si el percentatge del PIB, que si hi ha països pitjor...; excuses, tot excuses. La realitat és que si jo quan falti podré deixar als meus fills un petit patrimoni, serà perquè no he gastat tot el que jo he anat guanyant durant la meva vida laboral.

        Els polítics que prenen aquestes decisions, a casa seva també s’endeuten i s’hipotequen cada any més i més i més i més? Probablement no, així doncs perquè tenen la mà trencada quan es tracta de prendre decisions que ens afecten a tots?

        Potser és que tots pensen el mateix que Carmen Calvo (ministra de Cultura de la legislatura de Rodríguez Zapatero, PSOE, el 2007 i l’any 2019 vicepresidenta del govern de Pedro Sánchez) qui va dir que “el diner públic no és de ningú”. Quin nivell intel·lectual, oi? Quin nivell ètic, oi? Això sí, ho pensen, ho diuen i sembla que actuen en funció d’aquest pensament. I en aquest magnífic país  (‘el mejor país del mundo’ va afirmar M. Rajoy) no hi ha cap norma que limiti l’endeutament o la hipoteca que carreguen sobre la nostra esquena i el futur dels nostres fills?

        Però, ¿què és això? ¿com és possible aquesta barbaritat? I com potser que no se senti als altres partits queixar-se o als periodistes insistir sobre el tema. A mi em posa la pell de gallina, però potser estic equivocat? Potser que endeutar el país d’aquesta manera sigui una bona cosa i jo no ho se veure? I si es disparen els interessos, com es pagaran? Més Deute encara?

        Ah, però si qualsevol ciutadà (o potser hauríem de dir: súbdit) té una societat o negoci comercial o industrial i les decisions que pren van malament i al final acaba en fallida, podria trobar-se amb responsabilitats personals amb el seu propi patrimoni. Amb això sí que hi ha pensat el Legislador; però en el cas que les males decisions afectin a tot l’estat, que ens posin en fallida a tots els espanyols, això es veu que el Legislador encara s’ho està pensant... mentre (potser) es menja un llagosta amb càrrec a les despeses del departament (o potser no); no sé, o potser sí que hi ha alguna llei o norma, però que no sembla que s’apliqui gaire, o potser faria lleig demanar responsabilitats als que malbaraten diners públics, com semblen deixar entendre els estudiosos que he esmentat fa estona.

        Però bé, si fem una llista i veiem com deixen el final de les seves legislatures els diferentes "jefes de Gobierno" ara podrem veure qui són els campions del rànquing. Amb el número 1 tenim el final de la legislatura de Mariano Rajoy (PP), que va deixar el govern l’any 2018 amb un increment de deute públic de 639.000 milions d’euros (respecte del 2009). Li pertoca la medalla d’or.

        El segon classificat (medalla de plata) ha estat Pedro Sánchez (PSOE) que sembla que al final del seu mandat del 2023 deixava la hipoteca espanyola en 327.000 milions d’euros més que a l’inici. En tercer lloc queda Felipe González (PSOE) que va acabar el seu mandat el 1993 amb un increment, sobre l’anterior president del govern, de 194.000 milions d’euros; per aquest medalla de bronze.

        No s’hauria d’establir que el Deute no pugui créixer més que el percentatge del IPC? O potser que el creixement del salari mig interprofessional? Només per posar uns exemples.

        No hi ha cap norma que impedeixi que algun mal governant, en el futur (potser en un parell d'anys a venir), faci créixer l’endeutament (la hipoteca d’Espanya) en, per exemple, una xifra de 1.000.000 milions més, o 2.000.000... o 5.000.000?

        Tal com potser va el sistema, sembla que res no ho impedeix. No us sembla horrorós? No li sembla terrorífic senyor Legislador? Perquè no és qüestió només de les xifres, també cal observar la velocitat de creixement dels increments. No creu que hauria de legislar per posar límits al deute que vostès fan carregar sobre les nostres esquenes? Senyors polítics que heu de dir? Esteu contents? Us fa feliços això? No us adoneu d'aquesta brutal barbaritat? No ho voleu legislar?

        No puc evitar recordar al que havia estat el president de l’institut d’auditors de Catalunya, en Joan Montblanc Padrós, que, quan parlàvem del pressupost anual de la corporació, sempre deia que amb els diners propis de cadascú podíem fer el que volguéssim, però amb els diners dels altres havíem de ser molt curosos. Senyors polítics, són curosos vostès?

        Bé, aquí s’acaba aquesta reflexió. Però ja podeu imaginar que no crec que facin absolutament res. Tampoc crec que els hi preocupi gens ni mica la hipoteca d’Espanya que hauran de pagar els fills i els néts (la pagaran en serveis, en assitència i en oportunitats). Tampoc confio amb l'electorat del país, format per una massa dòcil, poc informada i gens crítica. Aquesta creença que he dit només és una opinió i crec que la puc donar perquè tothom en dóna d’opinions de tota mena. Doncs res més, anem estalviant perquè un dia haurem de pagar els 31.261€ (o potser els 50.000 o 100.000, que això no se sap) que ens toquin a cadascú.

        Així que doncs, deixem la misèria que provocarà la hipoteca als que vindran darrera. Ja s’ho faran. Quina pena.