(Barcelonès) Excursió organitzada el 19 d’abril de 2015; total de 9 km; +500 -500; 3h30’. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Jeroni de la Murtra, Ermita sant Onofre, ermita Sant Climent, Paradolmen Cau d’en Genís, poblat ibèric Puig Castellar, Santa Coloma de Gramenet, Torre Pallaresa. Participants Consol, Biel, Joan i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil (amb desnivell).
 |
 |
FA ANYS: El segle XV, el rei Ferran estava casat amb la reina Isabel. La reina era l’hereva dels regnes de Castella i Lleó i el rei Ferran era el sobirà de la Corona d’Aragó (el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València, Mallorca i altres). Aquest fet era com una separació de propietats, on cada un dels consorts manava sobre una part de la península.
Comencem la caminada al monestir de Sant Jeroni de la Murtra. És un dels pocs monestirs de jerònims de Catalunya que es va fundar a principis del segle XV i té un estil incipient gòtic. Cal saber que el primer cenobi s’havia projectat prop de Sant Pere de Ribes (conegut com a Sant Pere de Mont Olivet), l’any 1413, i després es va traslladar a l’emplaçament que ara veiem. Els jerònims era una orde d’eremites castellans situada a San Bartolomé de Lupiana (Castella) que implantaren una tradició radicalment acètica de silenci i solitud. El seu hàbit és blanc i terrós.
L’any 1492, el rei Ferran estava a Barcelona i va ser atacat i ferit al coll per Joan de Canyameres a les escales del Palau Reial Major de Barcelona. El Canyameres, que va declarar que ho havia fet en benefici de tothom, va ser esquarterat. El rei es va instal·lar, amb la reina Isabel, uns dies per recuperar-se en aquest monestir.
Just al sortir tenim a la dreta la Font del Lleó. El lleó és la imatge que s’inclou dins de l’escut dels jerònims. El nom del sant significa “el que té un nom sagrat” i vol la llegenda que estava el sant meditant a la riba del riu Jordà quan va veure un lleó que se li apropava coix perquè tenia una gran espina clavada en un peu. El sant el va curar i l’animal, agraït, ja no es va voler separar del benefactor fins que, a la mort del sant, es va estirar sobre la tomba i es va deixar morir de gana. Ara bé, sembla que es tracta d’una llegenda que se li atribueix per error ja que també es coneguda respecte de Sant Geràsim, eremita i de nom semblant.
L’ermita de Sant Onofre va ser construïda pels frares del monestir i està dalt del turó. Va ser construïda el 1498. Per cert, potser cal afegir que si els reis (Ferran i Isabel) eren titulars de regnes diferents, no hi havia un rei d’Espanya (de fet és un títol que no apareix fins el segle XIX). Cada un dels regnes estava subjecte al seu sistema de funcionament històric. Per això cal saber que les Constitucions catalanes (provinents de segles abans), així com les seves institucions: la Generalitat (originada el 1359) i el Consell de Cent (amb orígens el 1249), determinaven un sistema propi de legalitat a Catalunya, diferent d’altres territoris de la península.
Estem a la banda meridional del Parc de la Serralada de Marina, entre la zona de Sant Mateu i Céllecs i Santa Coloma de Gramenet. Baixant de l’ermita ens hem desviat a la dreta i després hem pujat cap a l’esquerra buscant un camí que no sempre és clar, pel mig d’un lleuger alzinar, però que seguint la traça del gps no té pèrdua.
Després, al vesant solejat, per anar cap a l’altra ermita hi ha diversos senders i resulta una mica perdedor. La millor manera és prendre com a referència el tancat que protegeix les antenes de dalt del turó, que anem trobant a la dreta. El camí és prou clar perquè el fa molt gent.
Arribem (després de 1,8 km caminant) a l’altra ermita, la de Sant Climent. També erigida l’any 1673 pels monjos del monestir, va ser pensada com un oratori. Amb els anys va quedar en ruïnes fins que es va reconstruir, el 1980, gràcies als esforços del Centre Excursionista de Badalona.
Una mica com a conclusió del que comentàvem al costat de l’ermita de Sant Onofre, cal tenir consciència que la diferent constitució de Catalunya va durar fins el segle XVIII i no va ser fins després de la caiguda de Barcelona, sota el bombardeig de les tropes franco-castellanes, que el rei Felipe V va ordenar el Decret de Nova Planta que va clausurar tot aquell sistema de funcionament. Fins aquell moment i des del segle XVI Catalunya havia compartit rei amb els altres regnes d’Espanya, però no formava una unitat política. De fet, periòdicament, el rei de cada moment convocava Corts a Catalunya, independentment dels altres actes que pogués celebrar a altres regnes del territori peninsular.
La calor del dia, que cada cop és més evident, ha permès que les plantes d’estepa blanca (Cistus albidus), també coneguda com bordiol blanc, estiguin ben florides. Les mosques i els borinots són els encarregats de la fecundació de la planta, però hi una curiositat a destacar: quan els pètals es desprenen i la flor no ha estat fecundada, el calze es tanca i d’aquesta manera es produeix una autofecundació. Una altra curiositat a comentar és que les llavors de la flor contenen elements feculents i aquesta és la raó per la qual en alguns indrets del Marroc s’utilitzen aquestes llavors per barrejar-les amb altres farines panificables.
Des de l’ermita se segueix la pista ample que davalla en direcció ponent fins a una cruïlla on un indicador de pedra gran indica el camí del dolmen. El seguim sense pèrdua en baixada i aviat estem al davant del dolmen, o paradolmen, del Cau d’en Genís. És una cavitat natural utilitzada com a sepulcre funerari a l’edat del bronze. Va ser descoberta el 1955 per Genís Ibàñez, un membre del CEP (Centre Excursionista Puig Castellar). Durant el procés d’excavació s’hi van trobar restes d’ossos i dos recipients ceràmics, un dels quals es considera de tradició neolítica i per això està datat entre els anys 1500 i 1100 aC.
Hem tornat a pujar, ara per un altre sender fins a la pista, de fet una cruïlla de diverses pistes. Estem al coll de les Ermites i des d’aquí prenem la que puja amunt suaument en direcció oest, coneguda com Camí de la Font de l’Alzina, fins que arribem a l’entrada del poblat ibèric de Puig Castellar. Es tracta d’un indret molt ben arreglat i amb molts visitants, avui que és diumenge. És d’entrada lliure. A l’esquerra hi ha un bloc de pedra en homenatge a Llibert Carulla, un gran impulsor de l’excursionisme i promotor del GR-92.
Entrem doncs dins del que havia estat el recinte del poblat ibèric, que ocupa aproximadament uns 4000 m2. Se suposa que devia ser un poblat important per la visió que tenia de la costa i la comunicació amb altres poblats propers. Va ser ocupat entre el VI aC i el II aC, per part dels laietans.
Hi ha distribuïdes diverses plaques informatives que permeten fer-se un idea més acurada del lloc. Aquesta mostra una idea del que devia ser el conjunt poblacional, amb els diversos carrers i les cases encarades, de petites dimensions, però ben ordenades i urbanitzades, el que indica una societat complexa i organitzada. Per les característiques del terreny, els carrers estaven a nivells diferents i situats en forma de terrasses per salvar el desnivell.
Es tracta d’un poblat format per un únic mur perimetral que envolta i tanca el poblat, oferint una bona defensa. L’accés es feia per un corredor estret, flanquejat per dos murs amb una porta al seu final que, d’altra banda, estava protegida per un mur de grans blocs de pedra.
La vida es feia a l’exterior i les cases eren per dormir i menjar. Bàsicament estaven construïdes per un sòcol de pedra i per sobre unes parets de tàpia i un sostre de troncs, brancatge i argila. Un petit forat permetia la sortida dels fums. D’aquest poble destaca el fet d’existir dos tipus de cases, unes de més simples i altres més complexes. Tot i amb aixó eren habitatges reduïts.
El poblat va ser descobert per mossèn Palà l’any 1902 i les primeres excavacions arqueològiques es van dur a terme entre 1904 i 1905 per Ferran de Segarra i Siscar, propietari dels terrenys que, finalment, els va donar a l’Institut d’Estudis Catalans, entitat que va procedir a noves excavacions el 1922. Les excavacions encara van ser un altre cop començades el 1954 per part del CEP.
Després de la visita, comencem a baixar per la pista tot orientant-nos cap al nucli urbà de Santa Coloma de Gramenet que veiem a sota nostre. Ens orientem de manera aproximada per anar fins a la part baixa i seguir la ruta cap a llevant que ens haurà de tornar al punt d’inici. Pel camí passem pel davant de l’accés a Torribera. Originalment va ser un centre per atenció als malalts mentals que es va construir el 1914, durant la Mancomunitat de Prat de la Riba. Està format per diversos edificis: els pavellons dels malalts, el de les infermeres, l’església, el convent, la casa del director...
Davant mateix hi ha el pas per sobre de l’autovia i el passem per seguir per l’altre costat.
El carrer puja a poc a poc fins que arriba a una pista de terra que marxa cap a l’esquerra, que nosaltres seguim fins que arribem a la desviació cap a Torre Pallaresa, que es veu mig amagada entre les branques dels arbres del bosc. Es tracta d’una masia fortificada documentada des del segle XIII o XIV, dins de la vall de Carcereny. Està considerada un exemple respectable de l’arquitectura catalana del XVI i declarada monument històric artístic. Sa sap que cap el XV devia passar a la família Pallarès, d’on li ve el nom actual, però el 1520 va ser venuda a la nissaga dels Cardona, que la van transformar i va quedar com el que ara veiem, encara que sigui de lluny
Tornem a arribar al davant del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Cal afegir que la “murtra” és un arbust que ofereix un fruit blau molt fosc, comestible. Es tracta d’una planta aromàtica i d’aquí li ve el nom, ja que “myrtos”, del grec, significa perfum. Tot i amb això cal tenir en compte que en dosi de més de 3 gr pot presentar efectes tòxics. D’altra banda es veu que l’essència de murtra presenta efectes antisèptics i antibiòtics semblants a la penicil·lina.
Anem tancant el cercle, tot passant pel davant d’una fornícula on hi ha una imatge de Sant Jaume pelegrí, en un dels murs. Així deixem el monestir al darrera. Només queda per afegir que durant la primera meitat del 1493 es van publicar una sèrie de cartes, atribuïdes a Colom, que relataven el viatge a Índies. Una d’elles va ser publicada per part de Lluís de Santàngel, escrivà de la Corona d’Aragó. Estava escrita en català i unes setmanes després es va enviar una còpia en llatí a Roma, versió que es va difondre per tota Europa.
Si vols accedir al track per gps clica: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9431304
Si voleu veure un interessant vídeo en 3D de Raul Bolsera, sobre el Dolmen, podeu clicar a continuació: