(Click on the flag above to have the translation in your Language) (Garraf) Ruta 1301el 20/01/2021; 2,5 km; +22 -7; 1,5 hores. Ruta urbana amb el següent itinerari: Sant Pere de Ribes, castell, església vella, pont de la Palanca, carrer Major, Plaça de la Font, Ajuntament, Plaça Mercer, carrer Nou, Església Nova. Participants: Maria G i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El castell i el nucli més antic del poble van rebre la carta de franquesa el 990.
1, Aquesta ruta urbana que faig per Sant Pere de Ribes l’he centrat en la part de ponent. Els seus límits són, al nord-est l’Ajuntament, a l’est la Plaça Marcer, al sud la Plaça de Catalunya i a ponent Sota Ribes. Sé que a Ribes hi ha estudiosos de la vila que segur disposen de molta més informació. Jo, com faig en totes les cròniques, no vull substituir el paper dels experts, sinó descriure la mirada que puc obtenir dels llocs per on camino i oferir un resum que pot ser una manera d’apropar-se a la vila. Només podem estimar i valorar allò que coneixem.
2, Castell de Ribes
Estem al davant del que queda del castell i el que era el nucli més antic del poble. Aquest punt és el més alt del turó que dominava la unió del torrent de l’Espluga i la riera de Ribes. L’antic castell de Ribes (conegut com de Bell-lloc) va patir la ràtzia d’Almansor i un temps després (any 990) va rebre la carta de franqueses del bisbe Vives de Barcelona. Es va encomanar la seva custòdia i domini en feu a Mir Geribert, descendent de Geribert (vescomte de Barcelona). Mir Geribert, que havia estat qui va reconquerir el lloc, es va cognomenar Ribes mentre consolidava la vila i el poblament creixia. És propietat de la Casa de la Vila i actualment està en obres de remodelació per museïtzar-lo. Serà un bon reclam per visitar i espero que s’aprofiti per presentar-hi exposicions temporals d’interès.
Aquell mateix any 990, feia 60 anys que s’havia fundat el comtat de Castella, sent el primer comte Fernán González que es creu va néixer al castell de Lara el 910. El seu pare, Gonzalo Fernández era descendent del foramontans que des de les terres del nord de Cabuèrniga van anar baixant pels ports de muntanya en direcció a l’interior de la península.
3, Els senyors de Ribes
Els Ribes posseïren també els castells veïns de Sitges, la Geltrú i Miralpeix, però en uns anys farcits de conflictes familiars i amb els castlans veïns. El 1390 el bisbe Ramon d’Escales va tornar a adquirir tota la jurisdicció i els drets sobre el castell. La torre és una magnífica construcció de planta circular amb dos pisos coberts amb volta i una porta elevada d’arc de ferradura, construïda al segle X. La torre i la casa adjacent van ser arrendades al coreògraf Josep Lluís d’Udaeta, que hi tenia una col·lecció de gravats d’època i una altra de castanyoles.
4, Església Vella
Probablement el seu origen és del segle X, quan devia ser una petita capella romànica que va ser substituïda per una nova d’estil romànic, el segle XI, que feia les funcions de capella castral. Van passar els anys i es va quedar petita per a les necessitats del poble així que, entre el 1663 i el 1664, es va construir la nova en estil barroc primitiu. Aquesta nova, molt senzilla, només disposa de la rosassa frontal com a únic punt de llum; va ser sufragada amb tributs extraordinaris sobre les collites de tres anys (un vintè de les collites) i l’aportació de personal i animals de càrrega. A l’interior destaca una pica baptismal de marbre del 1761. Acostuma a estar tancada.
5, Sota Ribes,rectoria
A ponent, tancant el recinte format pel castell i l’església, hi ha la casa rectoral vella i, a tramuntana, el cementiri. Entorn seu hi ha diverses cases de pedra, vestigis, encara perfectament actius, dels orígens de població.
6, Casa del Terme
Una mica més avall, a la dreta hi trobem la que havia estat la Casa del Terme, antic edifici del Comú de Ribes documentat des del segle XV. Aquí residia el batlle en època medieval, però representava el poder senyorial. No serà fins al 1502 que es té constància dels jurats, representants permanents del poble. El 1727 l’ajuntament acordà la compra d’una casa a les Planes per a fer-hi la nova casa del terme, si bé algunes antigues dependències del comú, com la carnisseria i les tavernes d’oli i de vi, van continuar al nucli antic de Sota-ribes. La Casa del Terme va allotjar, durant un temps l’escola del poble; quan l’ajuntament es va traslladar a les Planes.
7, Nova Planta municipal
Quan Catalunya va perdre la seva independència sota les bombes de l’exèrcit franco-borbònic, el decret del 1718 va establir la nova planta municipal i va fixar la normativa que va afectar a totes les ciutats i pobles. L'historiador Joan Mercader ha assenyalat que el nou sistema comportava la supressió de tot tipus d'òrgans deliberants i el nomenament dels regidors de Barcelona i de les ciutats cap de corregiment per part de l'autoritat central, i els de la resta de municipis per part de l’Audiencia de Cataluña, que era presidida pel capità general. Tot el nostre país estava sota el sistema militar borbònic. La "nova planta municipal" va comportar, en definitiva, l'establiment a Catalunya del sistema municipal de Castella i la fixació d'una nova divisió territorial basada en onze corregiments, que va suplir les antigues vegueries. És des d'aleshores ençà que s'utilitza el nom d'ajuntament per a designar les corporacions local (cases de la vila, cases de terme) que deriva de l’'Ayuntamiento de regidores" castellà.
8, Pont de la Palanca
Aquest pont, que permet superar la riera de Ribes, forma la separació del nucli original del poble, al costat del castell, i la resta; de tal manera que Sota-Ribes ha quedat com un raval de Ribes, a la dreta de la riera. Originalment hi existia una palanca per passar la riera, fins que es va construir el pont de ferro per comunicar el nou poble de Ribes amb el nucli antic. El projecte, inaugurat el 1891, va ser finançat per Josep Antoni Ferrer i Soler, un polític català diputat, per Vilanova i la Geltrú, a les Corts Espanyoles durant la restauració borbònica.
9, Pi de la Palanca
Al costat mateix hi ha el famós Pi de la Palanca. Va ser classificat com Arbre Monumental per la Generalitat de Catalunya l’any 1991 amb el número 17.231.01. Es tracta d’un exemplar en forma de ‘V’ amb una alçada total de 30 metres i una volta de canó de 4,36 metres. És una icona del municipi. La gent s'hi aplegava a sentir cantar Caramelles, una dels anys 50 deia així (J. Mestre): "Sobre el Pi de la Palanca/ fan el niu els ocellets/ i saltant de branca en branca/ van cantant els refilets".
10, Poblament
Cal saber que la població de Sant Pere de Ribes no va començar a créixer fins després dels anys 60 del segle XX (ara compta amb més de 30.000 habitants; repartida entre Ribes i Les Roquetes), però el segle XIX la població de Ribes no passava de dos mil habitants i l’activitat econòmica era bàsicament l’agrària: vinya i garrofers. Sense indústria, els hereus conreaven la terra però els germans cabalers sovint buscaven feina a Sitges, Vilanova o Barcelona. Poques cases pairals tenien la dimensió perquè els seus fruits servissin per varies famílies al mateix temps. Per això, quan va ser possible buscar un nou futur a Amèrica, una part van emigrar.
11, Can Puig
Al carrer Major, 110, hi ha la casa de Can Puig. Avui propietat de la Casa de la Vila, era una masia reformada l’any 1853 però d’orígens molt antics. Se sap que el segle XVI ja era habitada per la família Puig de la qual alguns personatges van ser jurats, batlles i regidors. L’actual edifici prové de l’ampliació de l’edificació en estil senyorial. L’aspecte que ara té és el resultat d’aquella construcció que va encarregar Pere Puig i Vallès (informació de Núria Martí). Una de les filles de Pere Puig va ser la Teresa Puig, mare del Dr. Puig que va ser metge del poble i també diputat republicà a Madrid l’any 1933.
12, Impuls per marxar
Amb aquesta casa de Can Puig comencem a veure algunes de les cases dels anomenats ‘americanos’. Les dues epidèmies de còlera, del 1834 i del 1854 que van afectar a Catalunya, van afegir més persones a la cursa de l’emigració.
13, Emigrants
Els emigrants a Amèrica van marxar en dues etapes; la primera entre finals del XVIII i primer terç del XIX i, tal com s’explica molt bé al llibre de Josep Miret Mestre i Gerard Coll Milà. Normalment eren comerciants i mariners que feien estades curtes i van arribar fins a Argentina, Veneçuela, Mèxic i Uruguai, on la majoria venia els excedents de la seva producció agrícola (fonamentalment vi) i tornaven amb productes colonials (cafè, sucre i cacau). Miret i Coll citen, com a molt antic (potser el primer documentat) un viatge de Josep Jaques, l’any 1783. Cal entendre que els ribetans, al país on viatjaven, el comerç el realitzaven amb castellans, lleonesos, andalusos, gallecs o extremenys que ja hi eren des de feia dos segles abans i que eren els que dominaven el comerç local i l‘administració. Prou que es comunicaven i s’entenien perfectament uns en català i els altres en castellà; així també s’aprenen les llengües.
14, Mariners i comerciants
Els comerciants de Ribes, segur que havien viscut la mateixa tradició medieval dels catalans mercadejant per tota la mediterrània i per tant devia quedar molt viu en record i la costum d’utilitzar la ruta de comerç dels regnes marítims de la Corona, des del segle XIII, dins del triangle Barcelona, Mallorca i València. Tres rutes més eren rellevant; la dirigida a Perpinyà i Montpeller; la ruta de les illes, cap a Sicília i Sardenya; i la gran ruta de les espècies en direcció a Beirut, Xipre o Romania. És molt interessant gaudir de l’obra de Coral Cuadrada: “La mediterrània, cruïlla de mercaders” (el mapa l’he obtingut del seu llibre i trobo que és molt representatiu).
15, Carrer Arnau Mir
A la cantonada amb Can Puig baixa a l’esquerra el curt i humil carrer d’Arnau Mir. Sobre aquest personatge hi ha un article molt ben treballat de Froilan Franco, àlies El Mestre (‘eixdiari.cat’ gener 2012) que subtitula “Una de les Famílies més il·lustres i que va dominar bona part dels Castells i Places de la Comarca del Garraf va ser la dels Senyors de Ribes del Penedès. El seu domini es va allargar durant quatre-cents anys a partir del segle X”. Fa referència, l’article, a un estudi pel Museu de Vilafranca sobre la família del qual és autor Pere Puig i Roig. Tal com hem dit abans el primer membre del llinatge el trobem en la figura del Vescomte Geribert de Mir, que ja sabem personatge bel·licós i enfrontat al Bisbat de Barcelona i altres senyors feudals. El primer de la família de portar el nom de Ribes va ser l'Arnau de Ribes (ja dins el segle XI), que sense deixar la tradició familiar, també es va enfrontar al Bisbat de Barcelona, per no ser menys.
16, Corona catalano aragonesa
Del mateix Froilan Franco és un article del 2009 amb el títol “Falsedat en la denominació ‘Corona d’Aragó’”. És molt interesant i ben enraonat i recomano la seva lectura; el trobareu a ‘raco.cat’. Un dels paràgrafs diu “Em pregunto: com s’havia d’anomenar el conjunt estatal sorgit de la unió dels dos pobles? (Jo vull recordar que una cosa és unió i una altra domini de l’un sobre l’altre) S’havia de fer amb el nom de l’un o amb el de l’altre, o amb tots dos noms juxtaposats? La meva resposta és que no s’ha fet de cap de les dues formes, al contrari: s’ha anat a raure a la més estranya de les solucions, “Corona d’Aragó”. Com a docent, crec que no es pot anomenar corona atès que corona es refereix per definició al poder que regeix. I, aprofundint una mica més, també és una denominació injusta (sic) perquè aquell poder, que de dret i de fet era català, va ser creat, assumit, defensat, expandit, magnificat i exalçat per Catalunya, i així ho vaig ensenyar als meus deixebles.” La imatge que he posat és un fragment de l’escut on destaquen els dos penons medievals: el de la Casa Comtal de Barcelona i el de Sancho el Major.
17, Els Xulius
Al número 13 del carrer Major hi trobem, a la dreta, el Centre Social Els Xulius va néixer de l’esplai del mateix nom el 1974 i va adoptar personalitat jurídica el 1980, ocupant una de les cases característiques d’aquest tram de carrer, carrer que devia formar part del primer eixample. Els primers "americanos" ribetans retornats a la vila van construir o reformar les seves cases al carrer Major, a partir més o menys de la dècada dels vuitanta del segle XIX. Són petits casals neoclàssics de planta baixa i un o dos pisos, molt equilibrats en la seva estructura i austers en la decoració. A la planta baixa, flanquejant la porta, hi ha els finestrals de reixa, característics de la segona meitat del segle XIX, mentre que al pis superior solen tenir petits balconets, normalment més gran el del mig. Cal destacar la casa Bertrán (núm. 9), ca la Victòria (núm. 10), cal Magí Butí (núm. 11), els Xulius (núm. 13) i la casa Carbonell (núm. 18). Abans del Xulius aquí hi vivien les tres germanes Giralt quetenien com a activitat estable la confecció de sotanes, tal com m’ha explicat la Maria Guillaumes. Val a dir que a Ribes hi ha una altra entitat social, el GER, però en parlaré en una segona ruta, quan pugi pel carrer del Pi.
18, Activitats dels catalans a Cuba.
Deixem a la dreta la casa Cal Magí Butí, al número 11; d’aquí són els Miret Mestre (Xavier i Magí Miret Mestre, han publicat nombrosos treballs d’investigació història de Ribes i del Garraf). Afegim també que tal com explica Jaume Fàbrega (‘blocs.mesvilaweb.cat’) els emigrants catalans van treballar, fonamentalment, en el petit comerç, on es venia de tot: queviures, roba, sabates, ferreteria o vins, però també en el comerç majorista. D’entrada, els emigrants catalans que arribaven a Cuba l’últim terç del segle XVIII es van trobar amb una societat colonial dirigida militarment per l’exèrcit espanyol i basada en una economia de plantació, amb treballadors esclaus o alliberats que treballaven en condicions duríssimes. Afegeix l’autor que “la participació dels comerciants catalans en el tràfic d’esclaus, principalment a Cuba, és un fet demostrat. La burgesia catalana va tenir un pes notable en el tràfic d’esclaus a les Antilles. El nombre de famílies burgeses catalanes que es van enriquir gràcies al tràfic d’esclaus és extens: Samà, Vidal-Quadras, Antonio López i López, Joan Xifré, Miquel Biada, Joan Güell, etc”. Però no tots els que hi van emigrar van fer fortuna; senzillament es van guanyar la vida treballant i alguns ja no van poder tornar.
19, Ca la Manuela
Al costat (número 9) hi ha una casa (casa Bertran), que segueix el mateix estil de les que es van construir al carrer a finals del segle XIX, amb el petit rètol de Ca La Manuela (nom actual). La va fer construir Joan Bertran i Miret que era farmacèutic i havia marxat amb la família a Cuba, on va fundar la farmàcia “Santa Teresa” a Jamaica de Yateras, prop de Guantánamo. Imagino, devia ser germà de Manuel Bertran Miret; d’aquest he trobat que va arribar a ser alcalde, el 1877, de Guantànamo on havia comprat una finca anomenada Montesanto. A la finca hi va cultivar tabac, hortalisses, patates i canya de sucre. Es va casar quatre cops i va morir a Cuba. Cal afegir que a la galeria porticada de la façana posterior de la casa de Ca la Manuela (la que mira a sud, al sol) s'hi conserven les pintures murals característiques de les cases d'"americanos". Es tracta d'una pintura al fresc, rectangular i de gran format, que ocupa una part destacada del mur interior de la galeria. S'hi representa un paisatge bucòlic, amb la presència d'una església i d'altres construccions rurals.
20, Segona emigració
Per situar la història, parlem de la segona època d’emigració. Aquesta va des del 1820 al 1920 i queda concentrada a Cuba, ja que la majoria de les colònies espanyoles ja s’havien independitzat. En aquesta època destaquen els viatges d’emigrants per treballar o bé per muntar negocis; la majoria s’hi quedaran a viure i s’establiran a l’Havana, Matanzas, Cienfuegos o Guantànamo. Al Llibre esmentat (“De Ribes a Cuba...”) Miret i Coll també escriuen que algun ribetà fins i tot va arribar a les Illes Filipines com el cas de Joan Garriga i Beltran que va anar a treballar a Guantànamo i de pas, ja que hi era, es va enamorar d’una mestra filipina amb la qual es va casar; després van anar a viure al sud de Manila. (Mapa obtingut de la web del ICGC).
21, Plaça de la Font
Arribem a la cantonada on hi ha la Plaça de la Font. Antigament, abans del creixement demogràfic important, era un indret urbà on es concentrava part del comerç i oficis com el carreter, el fuster i la farmàcia. De fet l’ample espai que hi havia ho facilitava, un cop es baixava del carrer del Pi, proper a la casa de la Vila. El 1905 va ser inaugurat un sortidor que significava l'aportació d'aigua potable al municipi. Un any més tard, es va construir la font modernista a càrrec de l'arquitecte Josep Font i Gumà i la plaça va adquirir l'actual nom de Plaça de la Font.
22, Casa de la Vila
La Casa de la Vila actual prové d’una reforma de fa uns pocs anys, però el segle XIX ja va ser reformat i d’aquela reforma manté la seva façana actual, obra de l’arquitecte Bonaventura Pollès i Vivó, realitzada l’any 1893. El rellotge de la torre va ser finançat amb una subscripció entre els ribetans residents a Cuba.
23, Impacte social per l’emigració
Estiro del llibre coordinat per Xavier Ortiz (i deu autors més) “Americanos Indianos” on explica que com a mínim 400 homes nascuts a Ribes anaren a América entre 1789 i 1920, encara que potser van ser més. Això va suposar un pes emigratori important ja que suposava de l’ordre de més d’un 20% de la població d’homes, el que deixava el poble amb (segons faig jo una estimació) del 30% d’homes i la resta dones i nens; i dels homes, probablement van quedar els de més edat. Aquest fet potser ens parla de l’impacte sobre l’activitat agrària com a conseqüència de la plaga de la fil·loxera (a partir del 1875) que va fer perdre la majoria de les vinyes, el cultiu principal que aprofitava tant els fondos com els costers i produïa un vi fort que oferia una adequada conservació en llargs transports i s’exportava a les colònies de la Corona de Castellà d’Amèrica.
24, Contracte de la rabassa morta
Un tema que ha quedat en el passat. La rabassa morta era un contracte de conreu utilitzat sobre tot en les zones vitícoles (Penedés, Bages, Baix Llobregat i Anoia) de Catalunya. Els pagesos tenien el domini útil fins que el cep es moria, els amos tenien el domini directe sobre la terra. Però va arribar la plaga de la fil·loxera que va acabar amb quasi totes les vinyes entre 1879 i 1908. Els amos van reclamar l´ús de la terra (havia pujat de preu) i els pagesos quedaven en la misèria sense ni haver recuperat les inversions d’algunes de les vinyes plantades. Això va encrespar una crisi social entre els rabassaires i els amos de la terra que desembocà amb agressions a bona part de Catalunya. Francesc Pi i Margall (1824-1901) adoptà una postura clara en aquest sentit: la terra per qui la treballa. Malgrat tot va defensar convertir en perpetu el contracte de rabassa.
25, Can Quima
A la mateixa plaça, Can Quima va ser dissenyada per Josep Font i Gumà, es creu que és del 1910 aproximadament. A l'inici del segle XX, la burgesia barcelonina i de la rodalia va instal·lar-se en segones residències properes a les ciutats, aprofitant les noves infraestructures. El centre de l'estiueig al Garraf va ser Sitges, tot i que la seva rodalia va viure amb certa intensitat el moviment. Aquesta classe benestant va fer-se construir torres senyorials segons el moviment arquitectònic del moment, el modernisme. En aquest tipus d'arquitectura, es pretenia integrar totes les arts plàstiques, en què l'ornament prenia el protagonisme. A Ribes, el modernisme va coincidir amb l'arribada dels darrers "americanos", pel que indistintament es van bastir cases dels dos estils. Durant un temps, en època del dictador Franco, aquesta casa va ser la seu de la Falange.
26, Cal conèixer el passat
No hem d’oblidar el passat. La Falange Española va seguir l’ideari de José Antonio Primo de Rivera. L’ensenya era una bandera vermella i negra, duien la camisa blava (a l'estil de la camisa negra italiana) i vestimenta paramilitar. Rebutjaven l'apel·latiu de feixista (també ho fan ara alguns partits), però participaven de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme de Benito Mussolini. Propugnaven un estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i imperialista. (‘wikipedia’).
27, Ca La Paula
Al davant de Can Quima, a la cantonada, amb el número 4 (de la plaça), actualment hi ha la Taverna de Ribes i la Maria Guillaumes m’explica que hi havia aquí una fonda coneguda com Ca la Paula. Després, ha pogut confirmar amb una de les actuals propietàries, la Mercè Miret, que els seus besavis (de la Mercè Miret) vivien en una casa propietat de Fulgenci Miret (d’una de les branques dels Miret de Ribes)a la plaça de la Font i allà la besàvia, la Paula, ja hi servia menjars als pagesos que baixaven del Penedès a portar el vi al port de Vilanova. Anys després, van comprar la casa de la plaça (el número 4 actual), la van engrandir i a la planta baixa hi van fer la fonda. Per tant, es pot estimar, pel cap gros, que de la casa de menjars devia ser-hi a finals del segle XIX i que la fonda devia ser dins dels primer terç del segle XX.
28, Un Miret amb en Fidel Castro
Primer cal dir al visitant que, com moltes altres nissagues, els Miret tenien varies branques. Ara doncs he comentar un tema interessant. En Fulgenci Miret amb la Paula Esteva van tenir quatre fills; un dels quals es deia Pere que va viatjar a Cuba. Aquest Pere Miret es va instal·lar a Santiago de Cuba i el 1927 van tenir un fill, al que també van posar el nom de Pere. Aquest, en Pere Miret Prieto, va viure a Cuba fins a l’any 2016, any en que va morir el 26 de gener, d’aquí a pocs dies farà cinc anys. Es va sentir proper als sentiments socialistes i independentistes cubans i va participar en l’assalt de la Caserna Montcada, al costat de Fidel Castro. Després es va incorporar a l’exèrcit rebel a la Serra Mestra. Va ser membre del Comitè Central del Partit Comunista de Cuba; del 1972 al 1974 va ser viceprimer ministre; membre del Consell d’Estat; i finalment vicepresident del Consell de Ministres fins al seu retir el 2009.
29, Punt de parada de carros i cotxes
Al costat de la casa que duu el número 2, cal fixar-se que dalt del tot hi ha un gran cap d’un cavall. Aquest cavall recorda que aquí davant, m’explica la Maria Guillaumes, s’aturaven els carruatges de passatgers (dites també, diligències) i els carros que duien el vi al port. Quan van haver-hi els primers cotxes a motor, aquí també era la parada del cotxe de línia que connectava amb Sitges o Vilanova o Barcelona. Per cert va ser en Santiago Miret, fill del Fulgenci (i avi de la Maria Miret) qui va construir en fusta (lògicament) i amb les seves mans, el primer carruatge de passatgers i també va ser el primer conductor que portava el cotxe de línia. La Maria m’ha ajudat tant que ja l’anomeno ‘Maria Watson’.
30, Plaça Marcer
L’any 1881, amb la tornada dels ‘americanos’ i els recursos que això suposava l’ajuntament va aprovar el pla de l’eixample que s’assentava a la plana des del carrer del pi i el carrer Major. D’aquesta manera va quedar definit l’espai que ha donat l’existència a la plaça Marcer. Originalment també era anomenada plaça dels Arbres i també plaça de la Constitució. Per cert, la plaça tal com està prové del projecte d’urbanització de l’any 1929. El nom actual està dedicat a Francesc Marcer i Oliver, del qual parlaré una mica més endavant.
31, Casino
Actualment, on hi ha dos establiments de restauració (un es diu Casino i l’altre és la Penya Barcelonista), s’hi va fundar el Casino anomenat Centre Recreatiu, segon he pogut llegir al llibre de Dalmau i Rello. Aquest centre agrupava la gent benestant que, probablement, devien coincidir amb una bona part dels que havien tornat de Cuba i per tant imagino que es devia fundar cap els anys 20 al 40 del segle XX. Amb els anys va ser remodelat l’edifici i s’hi va instal·lar el cinema Casino, segons un projecte presentat a la Casa de la Vila l’any 1943. El Casino tenia als baixos el cinema on també s'hi feia teatre, ball, carnaval (amb el franquisme els carnavals van ser prohibits, però molts pobles els mantenien en llocs tancats) i altres festes. A dalt hi havia una sala gran amb bar i s’hi celebraven banquets de casaments. Passats els anys es va enderrocar l’edifici, aproximadament pel 1980, i es va construir el nou que ara veiem amb els restaurants a la planta baixa i pisos al damunt.
32, Can Punxes
El propietari d’aquesta casa era Ramon Mestre Mestre que l’any 1900 havia adquirit La Picota, a Santiago de Cuba; una fàbrica de tabacs que havia estat fundada 50 anys abans per Manuel Pasqual. Per cert, de la fàbrica de tabac cal afegir (tal com ho fan al llibre citat de Miret i Coll) que a partir del 1908 va passar a mans de la família Guillaumes, tot i que temps després va patir un incendi i es va tancar el 1920.
33, La Caixa
Edifici molt destacat és el número 5 de la plaça on hi ha les oficines de l’entitat bancaria La Caixa. Va ser projectat per Manuel Puig Janer el 1951 amb un pressupost inicial de 298.256 pessetes per a la ‘Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros’. La plana baixa estava dedicada a oficina de la sucursal, el primer pis a habitatge del director i el segon pis i la torre també destinats a habitatge i a usos de servei del primer pis.
34, Casa Torrents
La casa de Can Torrents, a la Plaça Marcer, 12, la va fer construir Pau Quadres i Massó. A finals del segle XIX i primera desena del XX, molts dels que havien emigrat a Cuba van tornar, un cop Espanya va perdre l’illa. Altres encara van seguir-hi durant la dictadura de Fulgencio Batista. Dels anys 1860 a 1890 (com ens expliquen Emma Dalmau i Glòria Rello) es caracteritzen les cases de marcat accent burgès dites d’’americano’, generalment amb grans finestres, balcons, sostres alts i interiors luxosos; i sovint amb galeries típiques de l’illa de Cuba. Dins del nucli destaquen can Joanet d’en Sidro, can Geló i can Panxo, entre el carrer del Pi, el carrer Major i la plaça Marcer.
35, Carrer Nou
Ara seguim pel carrer Nou, actualment de vianants i on s’hi ha obert diverses botigues. També aquí podrem observar cases que presenten l’estil característic de les construccions del primers del 1900. És agradable fer una fotografia d’aquesta casa que em queda a l’esquerra, al número 25que, segons he trobat (‘sites.google.com’), no se sap l’arquitecte encara que Ramón Artigas l’atribueix a Josep Font i Gumà però diu que sembla més factible que la construís el mateix propietari, Pau Muntanyes, mestre d’obres inspirant-se (aquell any 1920) en altres cases projectades pel mateix arquitecte. Precisament al davant, a l’altra cantonada hi ha precisament la de Can Pau Muntanyes, amb el número 26.
36, Can Salvador Miret
La casa de Can Salvador Miret, al carrer Nou, 40, va ser construïda l'any 1924 segons projecte de l'arquitecte Josep Maria Martino Arroyo (1891-1957). Va ser propietat de la família Miret Cuadras fins que l'any 1990 la va adquirir l'Ajuntament de Sant Pere de Ribes. Un any més tard, al segon pis s'hi va traslladar l'Arxiu Municipal, provinent de la casa de Can Riba, edifici annex a la Casa de la Vila. Actualment en aquest edifici del número 40, s’hi fan diverses activitats i compta amb una sala d’escacs i una escola d’art.
37, Can Duran
A la plaça de l’Església, 5, trobem aquesta casa senyorial d’estil noucentista, aïllada i envoltada de jardí; és Can Duran i va ser construïda entorn de 1920. Ja fa anys que L'edifici de Can Duran ha perdut la seva funció original de primera residència i es troba en estat decadent. Ves a saber quins èxits o fracassos o quins activitats i qualitats tindria l’emigrant ribetà però el que sí és segur és que el viatge a Cuba era llarg, dur i perillós.
38,El viatge a Cuba
Era llarg i perillós per les tempestes, les malalties i els pirates. D’altra banda, com explica l’Emerencià Roig, als velers catalans que duien passatge hi mancaven els refinaments dels velers estrangers. Els passatgers viatjaven a proa o a popa, segons la posició social (i el cost del viatge, és clar). Anar a proa equivalia a anar en tercera. El viatge de Barcelona a les Antilles costava uns 50 o 80 duros (a proa) i uns 120 o 130 (a popa). Pels menjars, l’única alegria era els diumenges, si el temps i la mar ho permetien, ja que el cuiner matava algun cabrit o gallina i treia la monotonia de la setmana menjant sempre cigrons o fesols i potser una mica de bacallà. En el cas de calmes duradores a la mar (a vegades duraven deu o dotze dies) tripulants i passatgers provaven de pescar i aquell dia hi havia peix per menjar.
39, Església de Sant Pere
Els ‘americanos’ van conformar una classe social nova a la vila, amb gustos exòtics, indumentària diferenciada i amb suficients diners per invertir-los en obres filantròpiques. La parròquia de Sant Pere n´és un exemple. Es tracta d'un edifici de grans dimensions de planta rectangular que es va fer per iniciativa de Francesc Marcer, qui va costejar íntegrament l'obra. Francesc Marcer Oliver va néixer a Vilafranca al 1836. La seva família era propietària de masia de Can Coll, i malgrat tenir la seva residència a Barcelona, tenia una forta estima a Ribes on passava llargues temporades. L’agost de 1902 comprà els terrenys on avui es troba l’Església Nova. La primera pedra es va col·locar el 5 de juliol de 1903 i la inauguració va ser el 1910, quan es va acabar el segon campanar.
40, Francesc Marcer
Qui va donar els terrenys i recursos de la plaça Marcer i l’església nova, va morir a la masia de Can Coll i va ser enterrat al presbiteri de l’església, però entre 1936 i 1939 durant la Guerra Civil l’Església va ser ocupada i utilitzada com a magatzem; la tomba de Francesc Marcer va resultar profanada i les restes es van traslladar al cementiri. L’any 1941, un cop passada la Guerra Civil, es traslladen els cadàvers de Francesc Marcer i de la seva esposa a l’Església Nova ja de forma definitiva. Mirem en direcció al sud, a l’actual plaça de Catalunya i imaginem aquells temps d’inicis del segle XIX en que no hi havia cases ni arbres ni plaça, només, lluny, es podia endevinar Can Coll; tot eren camps de conreu i vinyes, algunes de les quals perdudes i tallades per la plaga de la que he parlat abans.
41, Rellotge solar
Està situat a la Plaça de l’Església. Una placa diu “El temps és la Terra”. Indica la latitud i la longitud i és de l’any 2000. L’autor va ser Francesc Xavier Renau. Per refrescar una mica cal explicar que les autores del “Recull d’Informació” Emma Dalmau i Glòria Rello, expliquen una llegenda transcrita per Xavier Miret a partir de versions orals, la qual diu que va córrer la notícia que davant de les Coves, no gaire fons al mar, hi havia unes campanes. En saber-ho els de Sitges hi van anar, van lligar unes cordes i van estirar molta estona però no va ser possible hissar-les. Després hi van anar els de Ribes amb uns bous del Carç i vet aquí que les campanes es van aconseguir en un moment; després les van dur a Sota-ribes i posades al campanar de l’església vella.
(Si algú hi troba alguna errada massa gran, m’ho pot escriure al meu mail a través de la pestanya ‘contacte’, a la part superior de la web)
La ruta està en un track al ‘wikiloc’. Encara que per aquesta volta no cal gaire el gps, si els vols clica: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-pere-de-ribes-ruta-urbana-1-nucli-historic-cases-americanos-64311857
BIBLIOGRAFIA
He de retre homenatge als qui en sabem més i que molt abans han recopilat informació i l’han deixat escrita en documents pel futur. Els hi dec les hores gaudint de la informació que m’han servit.
Josep Miret Mestre i Gerard Coll Milà, “De Ribes a Cuba: petites històries dels americanos” (separata de Festa major de Sant Pau, 2015).
Núria Martí i Pagès, “Masies i masovers de Ribes. Testimonis d’uns oblidats” (Impremta Falcó, 2013).
Josep M. Quadras i Pagès, “Coneguem el nostre terme i les masies” (Els Xulius, 1999).
Cal agrair als autors que han dedicat temps a investigar i a deixar-nos informació del nostre passat.
Obra de deu autors i coordinada per Xavier Ortiz, “Americanos Indianos”, (Bibl Museu Balaguer, 1990).
Emma Dalmau i Glòria Rello, “Sant Pere de Ribes, recull informació”, , (Edit Ajuntament Sant Pere de Ribes, 1999).
JC Borrego, X Cuadras, C Miret, M Ojeda i X Garriga, “Sant Pere de Ribes, recull gràfic 1875-1976”, (Efadós, 2013).
Coral Cuadrada, “La Mediterrània, cruïlla de mercaders (segles XIII-XV)”, (Rafel Dalmau Editor, 2001).
Emerencià Roig, “Sitges dels nostres avis”, (GES, 1994).