(Vallès Oriental) Ruta el 10/12/2014; 10,6 km; +500 -500; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Montornès del Vallès, Telègraf, castell Sant Miquel i Montornès. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil (però cada pujada del desnivell és dreta). Assistents: Camp, Josep Maria, Alfred i Josep Sauret. (Hem estat 4 hores en total, ja que la visita a la torre ens ha suposat una hora més, però molt ben aprofitada).
 |
 |
FA ANYS: FA ANYS: L’any 1966 L’Assemblea General de l’ONU va aprovar el Pacte Internacional dels Drets Humans, que obliga als països que l’han ratificat (Espanya ho ha fet). El primer article de cada Pacte afirma que tots els pobles tenen dret a la lliure autodeterminació i que, segons aquest dret, tenen llibertat per elegir el seu estatus polític i aconseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
Estem a Montornès del Vallès per començar aquesta excursió, municipi que s’estén a l’esquerra del riu Mogent a uns 116 metres d’altitud. L’església parroquial de Montornès del Vallès està dedicada a Sant Sadurní i escara manté alguns signes del seu passat romànic, com l’absis semicircular i la decoració de petites lesenes. Altres elements ha estat molt reformats en els segles posteriors. Observant-la des de fora, cal destacar el campanar de planta quadrada i de tres pisos. El superior disposa de quatre finestres, una a cada cara, per les campanes. Observem la cornisa superior amb les gàrgoles dels angles que presenten els símbols de tetramorf, que es consideren del segle XVI.
Potser es pot aprofitar per explicar que un tetramorf sempre presenta quatre elements representats (quatre, de “tetra”). La tradició cristiana en la qual es basen aquests elements prové de l’Antic Testament, on trobem al profeta Ezequiel que explica la seva visió de les quatre criatures amb rostre humà i cos d’aparença animal. L’Apocalipsi de Joan també descriu els quatre àngels zoomorfs que envolten el Pantocràtor i que des del segle VI s’han vingut identificant com els quatre evangelistes: Mateu (amb l’àngel), Marc (amb el lleó), Lluc (amb el bou) i Joan (amb l’àliga).
Hem començat a caminar pel carrer de Vinyes Velles i passem el pont de vianants que s’enlaira sobre el que havia estat el torrent de la Torre. Després comencem a pujar per carrers drets amb regust monàrquic: Rei Joan Carles I i Princesa Sofia.
Per cert, el riu Mogent coincideix amb la confluència amb el riu Congost; els dos rius que formen el riu Besòs. Etimològicament el nom de Montornès es troba documentat, en època medieval, com “monte tornoso”, que voldria significar “muntanya o turó arrodonit”, encara que també hi ha qui creu que l’origen del nom seria del llatí “minturnense”, amb el significat de “nadiu de Minturnae”.
Probablement l’origen de la població sigui el creixement als voltants de la primitiva església de la qual hi ha documents de finals del segle X, quan aquest territori era conegut com Almanla o Dadmanla i depenia del castlà del castell de Montornès.
A 130 metres d’altura, deixem els carrers i comencem a caminar per pista. El camí planeja i després puja dret per entre bosc. La vista que tenim de Montornès és força agraïda amb les boires d’aquest matí.
Sembla que unes siluetes ens segueixen, però no és així: som nosaltres mateixos, duplicats al marge de sauló. Caminem animats, la temperatura és de 4ºC.
Poca estona després ja veiem la Torre que anem a visitar, blanca i evident. Al seu darrera la plana del Vallès, molt urbanitzada, i més enllà la muntanya de Montserrat. Aquesta torre es va construir el 1848 i es va posar en funcionament el 1849. Va ser una operació estranya, tot i que necessària per la guerra amb França, ja que hi havia molts experiments des de feia anys de la telegrafia elèctrica. Per exemple es va portar a terme un experiment de telegrafia elèctrica amb un sistema electroquímic creat pel metge i inventor alemany Samuel T von Sömmerring l’any 1809, que de fet es basava en un d’anterior del 1804 que havia portat a terme l’erudit i científic català Francesc Salvà Campillo. I encara cinc anys, abans de començar la construcció d’aquesta torre, el 1843, Samuel Morse va aconseguir del Congrés dels Estats Units d’Amèrica el suport, amb 30.000 dòlars, per la construcció d’una línia experimental de 60 km entre Baltimore i Washington, la qual va quedar completada el 1 de maig de 1844.
Pugem a la torre, que ha estat restaurada amb molta atenció, amb en Nicolau Guanyabens amb qui hem pogut acordar la visita guiada i al qual hem d’agrair la seva amabilitat, així com també a l’Ajuntament de Montornès.
Per cert, cal explicar que Francesc Salvà, nascut a València, va realitzar els experiments a la seva casa del carrer Petritxol de Barcelona i fins i tot havia anat a Madrid a fer una demostració l’any 1796, on va proposar establir una línia entre Alacant i Palma de Mallorca. Però ¿què van decidir aquells senyors amb vestits rics i perruques al cap?: que no! Es veu que allò de “que inventen otros” ja ve de lluny a Espanya. Per cert, aquesta torre va deixar d’operar l’any 1862, només 12 anys després de la seva inauguració, quan va començar a aplicar-se la telegrafia elèctrica.
A l’interior, diversos cartells i fotos expliquen el funcionament de la torre. Es pot llegir que les estacions telegràfiques que formaven aquesta part de la línia eren les de Montcada, Bosquerons (que és on estem), Granollers, Puiggraciós, Tagamanent, Centelles, Tona i Vic. La línia tenia una bifurcació que anava a Sabadell. Entre una torre i l’altra hi havia una distància mitjana d’uns 9 km en línia recta. Es van construir amb pressupostos de l’estat (donat que era una línia militar), però es va traslladar als ajuntaments (que representa la població civil) els costos del manteniment tant de la torre com dels subministraments a les dotacions de torrers. Aquesta torre de Bosquerons, que avui es coneguda a Montornès com el Telègraf, està situada dalt d’un turó de 222 metres d’alçada i era la número 47 de les estacions telegràfiques de Catalunya.
El sistema de telegrafia òptica va disposar de diversos sistema diferents. El Chappe que era francès i el Murray que era anglès (del qual vaig posar la foto d’un esquema en la crònica de l’excursió a Puiggraciós, com més endavant torno a comentar). L’any 1799 Carlos IV rebia a la Cort, a Madrid, diverses propostes entre les quals va aprovar, per a la línia des de Cadis, la d’Agustín de Betancourt, que havia estat a Paris i a Londres estudiant els altres sistemes.
Dins del segon pis de la torre, hi ha dues petites finestres on s’hi situava un telescopi terrestre per tal d’observar correctament els missatges de les altres dues torres connectades a la línia: la torre de Montcada i la de Can Cassaca.
Cal tenir en compte que aquells anys van ser molt moguts. D’una banda la guerra carlina derivada de l’abdicació de Carlos Maria Isidro de Borbón i la cessió dels seus drets al seu primogènit, el maig de 1845. D’altra banda el fracàs del intent de matrimoni entre el nou rei Carlos IV amb la reina Isabel II. Després, l’aixecament (conegut com dels Matiners) a Catalunya per les normes centralitzadores d’Espanya i el sistema impositiu d’Alejandro Mon, que castigava els petits pagesos i afavoria els terratinents, així com pel sistema de sorteig per reclutar homes per l’exèrcit, el que va provocar l’aixecament de Benet Tristany a Solsona el setembre de 1846. També cal afegir-hi, a tot això, les insurreccions progressistes madrilenyes dels mesos de març i maig de 1848.
Un quadre amb tres fotografies presenta l’evolució de la torre durant la seva restauració. Cal tenir en comte que aquestes torres es van construir per tal de comunicar-se i per tant tenien que ser “visibles”. D’aquí bé que estaven pintades de color blanc. D’altra banda, el fet d’arrebossar-les i després pintar-les, les protegia de la pluja i del poder erosiu del vent.
Hem pujat al pis superior, al terrat de la torre, on es pot veure molt bé l’element més important, el pal de senyals. Finalment hem de dir que cap el 1835, en un nou concurs públic, va ser aprovat el sistema de comunicacions del coronel d’Estat Major José Maria Mathé. El sistema constava d’un pal dividit en sis fragments (pintats amb unes ratlles al pal) iguals. Un pal travesser i mòbil tenia dues boles als extrems. Després hi havia una altra bola que pujava o baixava per una corda vertical. Segons les posicions de les tres boles i amb la traducció d’un llibre del codi, es podia interpretar el missatge. Per la nit s’afegien a les boles uns fanals de llum.
Ara fa deu mesos vaig participar en una excursió al santuari de Puiggraciós, on hi ha una altra torre de la mateixa línia de comunicació. Si voleu hi podeu accedir: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/valles-oriental/271-santuari-puiggracios-st-pere-de-berti-i-el-closcar
En aquell moment hi vaig posar una foto d’un model de funcionament que no era el real d’aquestes torres de tipus militar, tal com es pot veure del pal en aquesta foto de la planta superior.
Després hem seguit la nostra ruta i 4 km més enllà, després de pujar i baixar varis cops, arribem al castell de Sant Miquel. Al turó, però, cal dir que hi ha un bon arboçar. Els cirerers d’arboç, a Catalunya i prop de la Mediterrània es fan arbres, encara que en altres indrets de la península queden com arbustos, segons ens explica l’amic Camp.
El castell de Sant Miquel està dalt d’un turó de 436m, a l’extrem oriental de Vallromanes, encara que es conegut com a castell de Montornès. Estem doncs en un dels contraforts de la Serralada Litoral. Les restes que veiem tenen el seu origen en el 1108. Els senyors d’aquest castell eren els de Montornès i el domini arribava fins a la mateixa vila d’Alella (al Maresme). Després el domini va passar a la nissaga dels Taverner i més endavant als Darnius; precisament el comte de Darnius va ser qui va reconstruir la torre Tavernera l’any 1718, quedant com a casa senyorial, després que ja feia anys que el castell estava enderrocat.
Sabem que al subsòl del castell, en aquest turó, hi ha restes d’un poblat ibèric dels segles III i II aC.
Des de dalt tenim una ampla i magnífica vista de la Depressió del Vallès. Tal com ens explica l’amic Alfred, després del plegament alpí durant l’eocè, que va donar lloc als Pirineus i als Alps, en el període següent, el miocè, va haver-hi una etapa de distensió que va fer obrir una sèrie de foses i entre elles es va obrir la del Penedès i Vallès. Podem dir que comença al Cabo de Gata, va pujant i arriba fins Alemanya. Aquesta distensió va anar acompanyada de fenòmens volcànics que, a Catalunya, estan representats per les surgències d’aigües termals de Caldes de Montbui i de Malavella i que a Olot es representa amb el vulcanisme que li és representatiu.
El turó, com la major part del territori, està format per sauló. El sauló és el resultat de la meteorització del granit i el granit era el resultat de magmes que es van refredar en profunditat sense sortir a l’exterior. Qui vulgui trobar més informació de geologia por anar al blog de l’Alfred: http://notesdecamp.blogspot.com.es/
Una mica més avall encara es pot observar una part de la muralla. És una llàstima com va el tema del finançament a la Generalitat. Potser si disposéssim de més recursos, seria possible anar recuperant de mica en mica el patrimoni històric que actualment està sota terra i fet malbé.
Ara ja anem tornant. D’aquí a una estona passarem per la gran casa de Roca Umbert. La que no veurem, perquè està molt més a l’est, és la de Can Sala. Es tracta però d’una masia important, amb orígens al segle XIV i que avui es fa servir com a casa rural. Hi va viure Bartomeu Sala, un pagès que va encapçalar la guerra de remença, del 1483, contra el sistema de servitud feudal. Era nebot de Pere Joan Sala i es va unir a altres pagesos en la coneguda com a segona revolta remença. Aquesta revolta va portar a una batalla el 4 de gener de 1485 precisament als voltants de Montornès. Els remences, que estaven al castell de Sant Miquel, van sortir per enfrontar-se a l’exèrcit reial, format per aristòcrates i comandat pel veguer de Barcelona Pere Anton de Rocacrespa. Es calcula que hi hauria uns 200 combatents per cada bàndol, però va provocar un terrabastall polític el fet que uns pagesos vencessin, a camp obert, un exèrcit amb nobles feudals habituats a la guerra. D’aquí va sortir el pacte del final dels mals usos.
Ja a tocar de Montornès, passem pel costat de Roca Umbert. La família Roca Umbert, van ser els fundadors de l’empresa tèxtil cotonera familiar Roca Umbert CA, de l’any 1871. El fundador, l’oncle Josep Umbert, havia estat l’empresari més ric de Granollers. En els bons temps tenien fàbriques al Vallès i també al Bages, amb més de 1000 treballadors. La guerra del 1936 va provocar que els obrers prenguessin el control de la fàbrica i la família, com tantes altres burgeses, van passar al bàndol dels militars per por a les revenges. Aquesta finca, coneguda llavors com Manso Vilallonga, va quedar com a residència per a set famílies. Un cop acabada la guerra, els Roca Umbert van recuperar la propietat de les fàbriques i també de la finca. Encara avui figura al costat de la porta d’accés principal el nom de Manso Vilallonga.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8422901
Si algú vol més informació de Montornès del Vallès, por anar a: http://www.montornes.cat/municipi/llocs-d-interes