(Chile, Torres de Paine) Ruta 1550 el 17/01/2023; 7,2 km; +508 -508; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Centre Informació Grey, Cerro Ferrier. Participants: Jordi Gual, Jordi Vericat, Eira Vericat i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada; Dificultat: moderada (pel desnivell).
 |
 |
FA ANYS: El segle XVI el navegant del regne de Castella, Ladrillero, es va endinsar per aquests fiords gelats buscant l’estret de Magallanes.
La ruta en cotxe d’avui és molt curta, encara que va també per l’incòmode ripio; només 25 km i uns 35 minuts. Ens dirigim a caminar fins al Cerro Ferrier. El cim Ferrier porta com a topònim el record del primer colon de l'àrea sud de l'actual Parc Nacional Torres del Paine, Mr. Walter Ferrier (de nacionalitat anglesa), qui el 1896 es va atrevir a localitzar en aquest sector, on avui dia es troben l'administració del parc, les seves activitats tant ramaderes com a forestals amb la intenció de desenvolupar una economia puixant a la zona.
Aparquem al costat del centre d’Informació, que té una cafeteria, un cop hem deixat el desviament, a la dreta de la ruta, que anava a la Hosteria Lago Grey. Carreguem les motxilles i comencem a caminar.
Ens apropem a la caseta de control d’accés al parc, on el guarda pren nota de la nostra entrada i l’hora i ens demana que quan sortim l’avisem per posar l’hora de sortida. D’aquesta manera saben, en el cas que arriba l’hora que consideren límit, si els hi queda cap persona que no hagi tornat.
El sender és clar i evident tota l’excursió. De moment va en direcció ponent de forma planera i més endavant en suau pujada. Fins que arribem a un punt que girarà a la dreta i començarà a enfilar-se.
La pujada és dreta, no en va hem de fer uns 500 metres de desnivell en només dos quilòmetres, però la baixada cansarà més, sobretot quan els genolls ja tenen molt anys.
Des d’aquest punt on hi ha uns rètols informatius ja podem tenir una visió, encara que una mica tapada pel dia nebulós, del Lago Grey.
He obtingut a través de les imatges via satèl·lit de ‘wikiloc’ l’enorme territori de glaceres que es van succeint quasi fins a potser uns 700 quilòmetres més al nord. Per fer-nos una idea, només pensant en el territori més immediat (el Campo de Hielo Sur) podem recordar que a l’est i nord-est hi tenim la coneguda glacera Perito Moreno i és que totes aquestes glaceres són frontera amb Argentina. També hi ha a l’est la glaceres Dickson, el Cubo i Frias i Grande. Per damunt, el que en diríem el nord proper més immediat hi ha les glaceres Ameghino i Mayo. Diguem que a oest hi ha braços glacials però la que compta és la glacera El Brujo. Aquí al sud tenim aquesta que volíem veure, la glacera Grey i també hi ha les glaceres Pingo i Tyndall. Així que tot això forma un territori espectacular.
La pujada va sent encara més forta i s’endinsa en un bonic bosc. Al final sortim ja al llom final que apunta a un collet des del qual només ens quedaran un 60 metres de desnivell fins al cim.
Just al coll s’ha notat la potent intensitat del vent i pugem amunt per arribar al cim del Ferrier. Ja que parlàvem del Tyndall cal explicar que el Laboratori de Glaciologia de Xile va confirmar el retrocés i despreniment de l'imponent glacera Tyndall a l'abril del 2023. A mesura que les glaceres es fonen al nostre món cada cop més càlid, han exposat peces del passat, des d'artefactes de l'Edat de Pedra fins a relíquies de guerra. Però el retrocés de la glacera Tyndall a Xile ha descobert una cosa molt més antiga: un cementiri prehistòric d'ictiosaures.
Una dada afegida: es creu que el nom de la glacea Tyndall prové del físic i investigador irlandès John Tyndall del qual prové l'anomenat “efecte Tyndall”, un fenomen òptic què estudià el 1869 i què porta el seu nom. El 1870, demostrà que un prim corrent d'aigua podia contenir i guiar la llum, idea clau per al futur desenvolupament de la fibra òptica.
Des d’aquí s’hauria de tenir una visió de la glacera Grey, una de les més destacades, però avui no tenim gaire visibilitat. Aquí dalt el vent amb potents cops de potser 80 km/h ens vol tombar i ens hem de posar ben plantats per evitar-ho.
Entrem al bosc i quedem protegits del vent. Baixem. Recordem que en aquest Parc nacional Torres del Paine estem a la província d'Última Esperança. Una dada històrica: la província pren el seu nom del Seno Última Esperanza, batejat així pel navegant castellà Juan Ladrillero, a qui li va ser encomanada la missió de reconèixer l'entrada occidental de l'estret de Magallanes i la costa patagònica atlàntica. En entrar als canals patagònics i no poder trobar la boca occidental de l'estret, Ladrillero es va desanimar. Tot i això, en arribar a aquest indret, l'explorador va creure haver trobat l'estret, però lamentablement s'adonà que era un fiord i el va nomenar com a Última Esperanza, ja que era la seva “última esperança” de trobar l'estret de Magallanes.
En un espai en que els arbres no ens impedeixen la vista provo de fer una fotografia amb zoom de la glacera Grey, però la veritat és que (com es pot observar) sense gaire èxit. És una massa de gel de 6 quilòmetres d'amplada i més de 30 metres d'alçada dividit en dos fronts. El 1996 tenia una superfície total de 270 km² i una longitud de 28 quilòmetres, però, com totes les altres, va retrocedint.
Tornem a passar pel replà on abans hi hem trobat els rètols. Un rètol diu que és un mirador i suposem que deu estar pensat, ara que es veu bastant el llac, pels que hi venen des de l’hotel i, donat el desnivell, ja no passen d’aquí. Ja només ens queda seguir baixant per anar a la cafeteria on, avui, farem una pizza que encara està en un preu raonable.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1550-chile-torres-de-paine-cerro-ferrier-lago-grey-160648642
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/argentina/1310-1549-torres-de-paine-hotel-torres-part-de-ruta-w-vista-de-les-torres