(Buenos Aires) Ruta el 24/01/2019; 4 km; +10 -10; 2,5 hores. Ruta urbana 1 amb el següent itinerari: Buenos Aires, El Caminito, Jardí Japonès. Tipus de sortida: diversa lineal; Dificultat: fàcil. (Trasllat de Caminito fins al Jardí Japonès en taxi).
 |
 |
FA ANYS: L’any 1830va començar l’emigració italiana cap a Argentina.
Al matí comencem directament al Barri de Boca, concretament al zona de Caminito, per omplir-nos els ulls de colors.
Venim d’haver passat pel costat de l’estadi de futbol de Boca Juniors, que a mi no em diu res ja que no soc gaire fanàtic d’aquest esport. El barri de Boca es va originar amb l’arribada de famílies italianes, més concretament genovesos, entre els anys 1830 i 1852.
Expliquen els guies que aquesta gran varietat de colors prové del fet que molts eren mariners o treballaven al port i aprofitaven els pots de pintura sense acabar, per pintar les parets de fusta o xapa ondulada de les seves cases.
Els carrers pels que he voltat podrien haver estat uns altres, ja que es va fent volta cap aquí i volta cap allà de manera aleatòria. Cal dir que 200 anys abans del 1830, el 1630, es va produir el primer alçament dels Calchaquíes. Al Tucumán s'inicia una sèrie de revoltes indígenes calchaquíes i diaguitas que finalitzaran el 1666. També, l’any 1632, la ciutat de Concepció de l'Bermejo, fundada l'abril de 1585 per Alonso Vora, anomenat "Cara de Gos", és assaltada i totalment destruïda pels indígenes. I és que la confrontació amb els pobles originaris d'Amèrica, va començar en el mateix moment en què Colom va desembarcar en aquestes terres en 1492, com va passar en tots els escenaris del món, i en totes les èpoques, quan arriben estranys a un lloc, causant por al desconegut i provocant canvis en el que és rutina de vida de qui els veu arribar.
De fet el nom de Caminito genèric és el d’un carrer molt concret, però l’àmbit cromàtic ocupa tres a quatre carrers. El carrer Caminito és probablement el carrer més famós de Buenos Aires.
Originalment en aquest zona hi havia un riuet que confluïa amb el riu ‘Riachuelo’ per això el carrer Caminito fa un tomb en arc. Per la zona hi passava també un tren que ja fa anys va quedar en desús, però avui encara manté les vies rovellades.
El barri en general, quan va esdevenir el lloc de residència d’immigrants genovesos, les cases de fusta es van transformar en habitatges populars dividits per diverses famílies, el segle XIX; aquestes cases dividides i subdividides es coneixien com ‘conventillos’, on cada habitació era llogada per una família o per un grup d’homes sols. Els serveis (com menjadors i lavabos) generalment eren compartits per tots els que hi habitaven.
En aquest barri popular es diu que per la fusió de diferents cultures va sorgir l’estil musical més conegut del país: el tango. No perdeu l’oportunitat de seure en un cafè per beure un refresc i escoltar i veure un ball de tango.
Abans parlàvem de la ‘conquesta’. Diguem que l'arribada d'aquelles estranyes embarcacions a les costes i la presència d'aquells no menys estranys personatges segur va causar, primer, sorpresa davant l'inesperat, després por cap al desconegut i finalment preocupació per no saber què fer. Però superats aquests primers moments d'incertesa, aquella gent senzilla i supersticiosa van començar a apropar-se i potser, per senyes, van canviar les primeres i tímides salutacions (com molt bé s’explica a ‘elarcondelahistoria.com’).
He voltat per varis carrers (pocs), però els fonamentals són Caminito, Magallanes, Iberlucea i Garibaldi. Aquest últim carrer porta un nom que es relaciona amb els habitants que hi van arribar: Giuseppe Garibaldi va ser el protagonista de les diverses activitats militars que van dur al procés de la unificació política italiana, durant el tercer quart del segle XIX. Una dada que es coneix poc és que Garibaldi va estar també a Sud-Amèrica i el 1837 va participar en diverses accions militars a l’Urugai. A Itàlia hi va retornar el 1848 i va emprendre diverses accions per alliberar els regnes i territoris de la terra italiana (encara que el concepte que tenim avui d’Itàlia no existia en tal època), ocupats per Àustria i França. Així es va convertir en un veritable heroi del poble italià.
En conjunt resulta un magnífic lloc per caminar i fotografiar ja que esdevé un popular museu a l’aire lliure de gran valor cultural. És clar, com a conseqüència cal esperar trobar-hi gran quantitat de turistes.
****Seguidament i després de dinar me’n vaig amb un taxi fins al Jardí Japonès que està a uns 4 quilòmetres al nord. Espero que hi hagi prou ombres per lliurar-me del sol i la calor. He de dir però que quan passa aire aquest no és calent i això ajuda una mica.
El Jardí Japonès va ser inaugurat el 17 de maig de 1967, projectat i construït per la col·lectivitat japonesa; després va ser donat amb la intervenció de l'Ambaixada de Japó en agraïment al poble argentí per ser el país que li va obrir els seus braços en temps d'immigració. La migració japonesa a territori argentí va començar el 1908 amb l'arribada d'immigrants provinents d'Okinawa i Kagoshima, seguit d'Hokkaido, Kumamoto i altres. Els japonesos van entrar per primera vegada al país a través de Brasil, i els grups successius d'immigrants han tendit a arribar a l'Argentina a través de les nacions veïnes.
Tal com entro se’m presenta el llac central envoltat de gespa, roques i arbres, tot perfectament posat, com és habitual de la tradició japonesa. El pont planer de color vermell destaca, però d’una altra banda fa més evident la simplicitat cromàtica de la resta.
Una mica més endavant, a l’esquerra, hi ha el Shureimon, o Portal dels Records. Unes plaques van recordant moments especials relacionats amb el Jardí, de manera semblant que el meu bloc del Viatge inclou comentaris, algunes targetes, algun dibuix i alguna reflexió; tot plegat els meus records del viatge.
A l’apartat anterior (del Caminito) parlava de la ‘conquesta’. L’autor de la web indicada diu també “però les coses no van seguir bé i van començar els enfrontaments; al principi, aquests van ser el resultat de la lògica i comprensible actitud dels habitants originaris davant dels que violaven els seus drets de possessió i atemptaven contra els seus modus de vida, costums i tradicions, però més aviat, la por al desconegut, la subestimació dels nadius, la ignorància, la supèrbia i la cobdícia van enfosquir aquesta relació i així va començar una confrontació, que va provocar la desaparició d'uns i el repudi i la vergonya per a altres.
Quasi dins del llac hi ha el Torii del Cinquantè Aniversari. Aquest element arquitectònic simbolitza el límit del món terrenal amb el món espiritual, i se suposa que impedeix l'entrada del mal i d'elements contaminants al santuari. Amb els anys ha representat altres objectius, com és el cas de la llarga escala de Torii que hi ha a Kyoto. A mi em resulta emocionant recordar la caminada per entre les portes vermelles. (Al final insereixo un vincle a la crònica que vaig escriure).
Seguint amunt, el molt suau camí, veiem ja l’edifici principal o s’hi programen moltes activitats: origami, danses, karate, aikido, momotaro, yukata, taiko...
Dins hi ha un petit museu amb alguns elements japonesos, com aquestes senzilles i bàsiques nines tallades en fusta. Des de finals de la àpoca Edo (1603-1868) es fabricaven com a record en els hotels ‘onsen’ (hostals amb aigües termals) de la regió nord-est del Japó.
La subestimació i la supèrbia que dèiem dels poders fàctics centrals van decidir emprar el nacionalisme propi per crear a Espanya, del que havia estat l’imperi espanyol (desaparegut), una nació espanyola igual com una nació moderna d’Europa, per fer-ho varen imitar el que havien fet altres nacions a Europa, potser a França (blocs.mesvilaweb.cat). Ara bé, a part del mapa, creien que era molt important per a crear una nació que tots parlessin la mateixa llengua, amb això els espanyols també han copiat als francesos, però per sort per a nosaltres l’intent fins ara no ha reeixit igual que a França. Si aconseguies que tots parlessin la teva llengua, creien que automàticament aconsegueixes que tots arriben a creure que son de la mateixa nacionalitat perquè tota la cultura serà la que tu vols imposar. Tema radicalment fals, com es veu en països amb diverses llengües respectades, oficials i utilitzades, com Suïssa.
Vaig donant, a poc a poc, la volta al llac. Això de la llengua que dèiem fa un moment explica que a Espanya la majoria dels aragonesos creuen que la seva llengua és el castellà i no l’aragonès, amb el qual es parlava i s’escrivia a la major part de la seva història. El bable quasi ha desaparegut, el gallec ha estat tremendament condicionat, a València hi ha sovint conflictes pels que s’expressen en la seva llengua i no el castellà; i també a Mallorca. I a Catalunya, cal fer grans esforços per mantenir el màxim de la nostra llengua en front d’uns polítics (sobre tot de dretes) i, sovint, un govern central d’Espanya que no respecta el nostre idioma. És un insult i una humiliació permanent; per això, i moltes coses més, els catalans volen recuperar l’estatus independent que tenien a principis del segle XVIII.
La bonica volta del pont m’hi fa estar una estona assegut en un banc de pedra mentre me’l miro i observo la gent que hi passa. Tothom va a poc a poc; suposo que la serenitat que ens ofereix el jardí és incompatible amb la pressa.
Entro en una passera estreta i planera de traçada irregular. Els peixos hi són ben a prop: són els ‘Koi’. La llegenda diu que els peixos Koi que aconseguien nedar riu amunt fins a la cascada i pujar-la, es transformaven en dracs com a recompensa pel seu esforç. Normalment la carpa Koi es considera de bona fortuna en els negocis o en la vida acadèmica, també està associada a la perseverança davant les adversitats, la fortalesa i la persistència. D’altra banda també se la interpreta com un símbol de paciència i longevitat.
El ‘Koi’ damunt d’un pal sembla nedar contra el vent: és el ‘Koinobori’. Totes les cases que tenen nens, el dia 5 de maig (dia del nen) es munten ‘koinoboris’ per desitjar que els nens siguin forts i saludables com els peixos koi. En aquest jardí, els koinoboris hi són tots els dies per desitjar força i salut a tot els visitants.
M’he assegut una estona per prendre un refresc a l’ombra de la casa de té. És veritablement un pulmó d’harmonia i tranquil·litat al mig de la gran ciutat. Em fa pensar que sap greu que en una ciutat com Barcelona no n’hi hagi cap.
Hi ha un arbre plantat, verd, maco i no gaire gran, amb un cartell al costat. Es tracta d’un Hibakujyumoku, un dels exemplars descendents dels supervivents d’arbres de la ciutat d’Hiroshima. Hibakujyumoku, vol significar ‘Arbre supervivent al bombardeig atòmic’. L’espècie és un “Kaki”.
Abans de marxar, amb l’esperit ben relaxat, faig aquesta fotografia a un fanal de pedra que em recorda els centenars que vaig veure a la ciutat de Nara (Japó). Els japonesos en diuen “tóró” i la seva finalitat era la d’il·luminar els camins prop dels temples i santuaris.
Crònica de la caminada, de 6 km, per entre els centenars de Torii de Kyoto: http://eoliumtrek.cat/index.php/mon/japo/550-kyoto-fushimi-inari-torii
Track orientatiu per gps de la ruta feta a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/buenos-aires-dia-1-el-caminito-jardi-japones-ruta-urbana-1-46045402