(Himàlaia, Nepal) Ruta el 28/09/2017; 15 km; +1000 -900; 6,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: , Samar, Chungsi Cave, Syanboche, Geling. Participants: Grup de sis membres, més els tres guies. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: moderat. (NOTA: he d’aclarir que els termes fàcil o moderat, s’han de considerar en funció de la percepció d’esforç, sempre superior, que es nota aquests dies caminant entre 3500 i 4000 metres).
 |
 |
FA ANYS: El Mustang té una bandera nacional, una altra reial i diverses religioses.
A les vuit del matí sortim del poble de Samar. El camí va, com sempre, orientat al nord. Primer baixarem una mica de torrent (del Samarkyung Khola) i després començarem a pujar.
La estructura familiar al Mustang es basa, com sovint sempre ha passat en les cultures molt antigues, en el respecte i l’honor. Tradicionalment, el fill més gran és l’hereu de la propietat i en el moment que es materialitza aquest fet, el segon fill passa a convertir-se en monjo budista.
Actualment, la forma de vida dels pobles segueix les mateixes pautes dels anys feudals. Els homes s’ocupen dels iacs i dels petits camps de cereal. Les dones tenen cura de la casa i dels fills petits. Mentre el món canvia (ves a saber si per bé o per mal), la gent del Mustang continuen vinculats a les seves tradicions i aliens al que passa fora de les seves fronteres.
Passem, més amunt, pel costat dels clàssics memorials, sovint presentats de tres en tres. Potser de tradicions com aquesta el cristianisme va adoptar el concepte de la Trinitat?
Seguidament la baixada al Jhuwa Khola és molt vertical i el camí es recargola sobre sí mateix. A ponent nostre, tenim una serra (poc visible des de la nostra posició): la Jakrijang Lek, que està formada per sis pics de entre 6072 i 6402 metres. Aquesta és la serra que ha solcat els torrents que al camí troba, i que baixen de ponent, des de Samar fins a Geling.
Al fons passem el riu.
Després cal tornar a pujar per l’altra vessant.
Observo la formació geològica de l’entorn. És apreciable el format sedimentari amb terres, sorres i còdols arrodonits formats per les aigües dels torrents. També es pot apreciar la poca consistència d’aquest conglomerat. Aquest tipus de conglomerat tant poc lligat és el que fa que als camins hi hagi tanta pols.
Unes nenes segueixen el mateix camí que nosaltres. El Buni i la Natalia porten roba i, en una aturada, aprofiten per oferir algunes peces. Per les nenes és una festa; no passa sovint que pel camí algú et faci un obsequi.
Ara seguim un tram de la ruta que ha girat en direcció est. És més planera i per tant més còmoda. La boira que s’ha arrapat a la muntanya ofereix un aire màgic.
Les agulles que ens envolten, junt amb la boira, fa que per moments em pensi que estic pujant per la serra de Montserrat (a pocs quilòmetres de Barcelona).
Amb el guia, en Chetan, home amable i tranquil, ens fem aquesta selfie (a mi no m’acostumen a sortir bé aquestes autofotos i observo meravellat com el jovent les fa amb gran soltura).
Més agulles, més boira, més misteri.
Un collet amb banderes d’oració. Em diu el Chetan que és l’Ishat Little Pass, estem a 3730 metres. Del pal vertical hi penjarà una petita senyera amb els noms dels centres excursionistes en que, els de l’expedició, som socis.
El paisatge d’avui és diferent dels dos dies anteriors. Sovint hi veiem arbustos que li donen un aspecte més verd. Probablement l’orientació i les boires que hi sovintegen, aporten la humitat necessària.
Torna tocar baixar, aquest cop a la llera del riu Syanboche Khola.
Després de traspassar el riu no seguim el camí, ens desviem per un altre sender a l’esquerra que s’enfila pel lateral esquerra (la nostra dreta) del torrent. Hi ha una gran profusió de banderes d’oració. Ens estem apropant al monestir Chungsi Cave.
Es tracta d’un temple dins d’una gran cova, on avui hi coincideix que és festa i hi ha una gran quantitat de pelegrins. Hi arribem tres hores després d’haver sortit de Samar.
En un petit habitacle, els monjos estan fent la cerimònia corresponent. Aquesta cova monestir, també coneguda com Ranchung, és un popular lloc de pelegrinatge. La tradició vol que el Guru Ringpoche va estar meditant dins d’aquesta cova en el segle VIII. Es tracta d’una cova artificial amb algunes estalactites.
Em vaig enfilant pels racons de la cova. La gentada és considerable. A les parets s’hi observen algunes imatges que aprofiten formes de la roca que, pels creients, fan pensar que van ser esculpides de forma natural i misteriosa.
Espelmes i fum, però el fum també prové dels àpats per menjar que fan per diversos racons d’aquesta curiosa i magnífica cova.
Un pany de roca llis i gravat amb imatges de buda. No les vaig comptar, però mentre escric aquesta crònica penso que probablement n’hi deu haver 108.
El Mustang compta amb tres ciutats i uns 30 pobles més petits. Entre les tres ciutat hi ha Lo Mantang, el nostre destí final, que és la capital. En tota la ruta podrem veure les siluetes (i passarem pel davant mateix) dels monestirs. La visita sempre és interessant ja que conserven magnífics frescos pictòrics de segles d’antiguitat.
Les imatges de l’interior són d’una gran força humana i cromàtica.
Ens ofereixen beguda (el té amargant tibetà amb greix de iac) i menjar (patates bullides).
De les tradicions, cal afegir que es dóna el cas que una dona pot estar casada amb varis homes (fet conegut com poliàndria). La poliàndria s’ha observat també entre els inuit i a l’antiga Mesopotàmia. Generalment prové del desequilibri entre el nombre d’individus masculins i femenins. És un pràctica que, en l’actualitat, tendeix a desaparèixer.
Amb els ulls plens de les imatges del festival ens preparem per tornar a la nostra ruta i seguir al nord.
El congost ens porta entre parets verticals en direcció a Syanboche.
A Syanboche ens aturem a dinar i descansar una estona.
Aquest trekking pel Mustang és un dels més interessants. Durant anys va estar tancat a les visites dels estrangers, fins que fa una desena d’anys es va obrir. Tot i amb això l’accés al Mustang està permès només per a mil visitants l’any (si no vaig errat).
La bandera nacional del Mustang presenta un sol al seu interior sobre fons vermell i una franja perimetral de color blau. És diferent de la bandera del Nepal, la qual presenta aquell curiós aspectes de dues banderoles en punxa, una sobre de l’altre.
La bandera espanyola té l’origen en la decisió de Carlos III de penjar als vaixells una ensenya que fos més visible. Això va passar el 1759. El seu secretari d’estat, Antonio Valdés, li va presentar vuit esbossos de models diferents. D’allà van triar una bandera amb tres franges, dues vermelles i una groga al centre que era de doble amplada que les altres. Però no va ser fins després de la guerra civil carlista (1833-1840) que no es va reglamentar l’ús generalitzat de la bandera roja i groga.
La bandera del Principat de Catalunya prové del llinatge dels Comtes de Barcelona i se’n té constància en un segell de Ramon Berenguer IV de l’any 1150. Està considerada una de les més antigues d’Europa.
Quan sortim del petit nucli habitat de Syanboche toca seguir un camí/pista, com sovint amb molta pols, que s’enfila amunt.
Passem pel coll de Syangboche La, a 3850 metres, i davant s’estén un bon tros de camí sobre un dels pocs trams de territori planer. Mirant enrere no podem veure l’Annapurna; era el que desitjàvem però els núvols no ho permeten.
La cara de l’Annapurna, que hi ha darrera dels núvols, és la nord; per aquest vessant hi passa la ruta del Circuit dels Annapurnes, la que travessa el coll de Thorong La Pass, el de més altitud a l’Himàlaia. Ara recordo prou bé l’any 2012 quan vaig fer el trekking conegut com del “Santuari” i que puja de sud a nord fins al camp base de la cara sud del Cim Principal.
La ruta ha seguit un traçat en lleuger descens fins que arribem a Geling.
Els colors característics dels Mustang, que potser volen recordar les tonalitats dels turons i muntanyes, ens reben a l’entrada de la població.
Si ens girem ara sí que podem admirar els cims nevats que abans no havíem pogut observar: Annapurnes, carena del Nilgiri i més a la dreta el Thorong Peak.
Una magnífica estupa, dins del poble, mostra un parell d’elefants bellament dibuixats i pintats. L’elefant és el símbol de la força, la saviesa i la lleialtat. L’elefant blanc va ser elegit per Buda com una de les seves moltes reencarnacions. Dins del pensament hindú, l’elefant es troba en la forma de Ganesh, que es el déu de la sort, la fortuna i la protecció.
Mentre donem una volta pel poble, un gran ramat de cabres ens passa pel costat. És el primer cop que veiem un ramat tan gran.
En Chetan ha donat veus i per la tarda venen nens amb les seves mares i pares. Toca fer repartiment de sabates i roba que, per cert, és un dels aspectes més bonics i interessants d’aquest trekking: ajudar a la gent del país.
Els nens, ben ensenyats, s’han anat posant asseguts a un costat, sota les instruccions de les mares. És magnífic veure aquesta filera d’infants.
És certament emocionant veure els ulls d’il·lusió quan els nens veuen el que poden rebre com obsequi. D’altra banda anem repartint també rotuladors de colors dels molts que havia comprat a casa, però que aviat es fa evident que són massa pocs.
Aquesta és foto oficial de les samarretes que vam repartir i que ens va facilitar Òmnium. Estem a 3773 metres d’altitud. Aquesta ja serà la segona nit dormint per sobre dels 3500 metres.
Seguidament insereixo un vídeo sobre el Mustang publicat per Ram Sharan Upreti:
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=20365219