(Alt Penedès) Excursió organitzada el 25 de març de 2015; total de 7 km; +167 -167; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Pau d’Ordal, Can Mata del Racó, Can Rovira i Sant Pau. Participants Joan, Fina i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 29 de setembre de 1977 pel Decret 41 d’Adolfo Suárez es deroga la llei franquista que eliminava les institucions catalanes. Per tant no es va crear la Generalitat: es va “restaurar”. La Generalitat és una institució secular (que es remunta al segle XIV) i amb aquell acte es va reconèixer aquell fet permetent, a més, la tornada del President Tarradellas, que estava a l’exili. I molt important: encara no s’havia començat a escriure cap línia de la Constitució espanyola. Per tant, no és cert que la Generalitat existeixi “gràcies a la Constitució (ni actual, ni anterior)”.
Comencem aquesta senzilla excursió matinal a Sant Pau d’Ordal, en dia tapat, després de fortes pluges. Estem a uns 260 metres d’altura i el poble pren també el nom de Subirats. El terme de Subirats inclou una extensió on hi ha diversos pobles i va des de dalt de l’Ordal fins a prop d’Avinyonet del Penedès. Originalment depenia del castell de Subirats, del qual queden algunes restes i estava ubicat a l’estrem nord-oest de l’Ordal controlant el riu Anoia (al davant, actualment, de Sant Sadurní d’Anoia). El castell de Subirats és el més antic del Penedès i es remunta al 917. Etimològicament Subirats prové del llatí “superiatos” amb el significat de “situat més amunt”.
Sortim del poble en direcció nord i prenem una ruta on hi ha diversos rètols que parlen de la vinya i del raïm. Estem en territori de cava i vi. També estem en territori actualment conegut com “Última Defensa de Barcelona”. Aquest any 2105 s’ha inaugurat el Centre d’Interpretació de l’Última Defensa de Barcelona, a les velles escoles de El Pago, que sobre els vestigis que queden en el territori de Subirats, explica els combats de la Guerra Civil, per aquí on ara caminem. Durant els últims anys s’han descobert albs boscos de Subirats, amagades entre arrels, vegetació i arbres, trinxeres, nius de metralladora i altres elements construïts a corre cuita per l’exèrcit republicà en la seva retirada, després de caure el front de l’Ebre.
Girant la vista, tenim al darrera Sant Pau i al fons la plana del Penedès pels entorns de Vilafranca. Etimològicament en nom de Penedès prové de l’arrel llatina “pena” que significa una penya o roca, probablement amb el simbolisme de castell roquer. Més endavant aquest nom, que probablement era concentrat en un indret específic, es va estendre a les serralades Litoral i Prelitoral.
Arribem a Can Mata del Racó, masia al costat de la qual hi ha unes roques excavades. Ens ho mirem una mica i aviat arribem a la conclusió que es tracta de les bases d’uns cups o premses de vi. Parlàvem de la retirada de les tropes republicanes. Dirigides pel cap d’Estat Major, Vicente Rojo, aquesta va ser una de les sis línies defensives que, totes, aprofitaven els accidents geogràfics. Aquesta era la tercera i aprofitava l’accident natural que suposa l’Ordal.
Uns metres més enllà tenim la vista del mas i les vinyes al davant. D’aquesta antiga i magnífica masia se sap la genealogia d’un Pere Mata d’inicis del 1500 i de la majoria dels seus successors fins avui, amb en Salvador Mata i la seva filla Rosa Mata. L’exèrcit rebel franquista estava comandat per Yagüe i per la plana de Sant pau d’Ordal van avançar dos batallons: el de La Victoria i el Melilla. El de la Victoria es va desviar des de Can Rovira, perquè eren tirotejats des de El Pago i es van dirigir a Can Mata del Racó. Però seguien estant subjectes a tiroteig així que van rebre l’ordre de atacar els republicans que estaven a la cruïlla de la carretera que va a Sant Sadurní i les van fer fora.
Arribem a la cruïlla amb la carretera que va a Sant Sadurní dos km més enllà i la seguim dos-cents metres on una pista asfaltada, amb una curiosa creu de terme, baixa de cara a oest. Si seguíssim un quilòmetre més en direcció est, arribaríem a Can Sala. En aquell indret hi ha una pedrera on es pot observar l’aflorament de calcàries esculloses, formades per coralls marins. Aquesta vista queda amagada darrera d’una edificació que es fa aixecar aprofitant l’excavació de l’esplanada de la pedrera.
Tenim al davant les caves Albet i Noya. Les construccions corresponen a una antiga i històrica masia del segle XIII, coneguda com a Vendrell de la Codina, encara que l’antiguitat dels edificis actuals prové de les construccions d’inicis del segle XIX. Va ser l’any 1903, quan els propietaris hi van tenir un masover, en Joan Albet, la família del qual va comprar tota la propietat cap a l’any 1989.
Seguim el camí dels xiprers i ens endinsem a camins entre vinyes que, estan molt plens de fang per les grans pluges dels últims dies. Així que, quan arribem al torrent dels Fondos, anem desviant-nos per tornar cap a sud i guanyar alçada.
Mirant cap a nord est hi ha l’Ordal. En època dels combats esmentats eren unes muntanyes pelades com a conseqüència de la tala d’arbres per aconseguir combustible. Va ser el territori amb els combats més importants. Les posicions republicanes van ser conquerides el 23 de gener de 1939. El dia 26 de gener, després de bombardejar totes les ciutats entre l’Ordal i Barcelona, la ciutat comtal va ser ocupada.
Hem fet una volta de 2,6 km (amb 600 metres de carretera) per poder arribar a Can Rovira fugint del fang. Can Rovira és una masia que ja està documentada el segle XVII i que posteriorment ha estat molt reformada. Al costat s’hi ha desenvolupat un petit nucli o barri de Sant Pau d’Ordal.
Des de Can Rovira només cal caminar 900 metres per arribar un altre cop a Sant Pau d’Ordal. Tenim l’església parroquial al davant. Documentada des de mitjans del segle XI, en època que els senyors de Subirats dominaven tot el territori que, per cert, era zona de maca els segles IX i X tal com consta en el document de cessió feta al monestir de Sant Cugat del Vallès. Aquest document és del febrer de 917 i era signat pels germans Udalard i Ermenard.
A Sant Pau hi ha una curiositat: el museu de l’Esperanto. L’esperanto és un idioma auxiliar internacional que va ser desenvolupat entre 1870 i 1880 per Lazar Zamenhof, nascut de Bialystok (Polònia). Tot i que hi ha parlants, no ha rebut gaire suport de governs, ni organismes internacionals, encara que el 1924 la Lliga de les Nacions recomanava als estats membres implementar-lo com a llengua auxiliar.
Un video documental de la Batalla de l'Ordal, que complementa l'excursió: https://www.youtube.com/embed/C9uaYoIFUYg
Si vols accedir al track per gps clica: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9166256