1681, Savoia, Val d’Isere, Le Fornet, Pont Saint Charles, ruta capelles

(Savoia) Ruta 1681 el 5/08/2025; 12 km; +260 -260; 4 hores.    Excursió organitzada amb el següent itinerari: Val d’Isere, Le Fornet, Pont Saint Charles, ruta capelles.      Tipus de sortida: semi circular;  Dificultat: moderada (uns trams molts drets a la tornada)

FA ANYS:  El 1664 es va construir el campanar de l’església de Val d’Isère

    Surto del càmping per fer una volta fins al final més amunt de la vall i tornar. Aquest territori era conegut com Laval i formava part del comtat de Savoia (posteriorment ducat). Era  part del Regne de Sardenya fins a l'any 1860, en què esdevingué el darrer territori metropolità annexionat a França.

    Un cop començada la caminada en direcció nord, trobo a la dreta la petita capella de Saint Barthelemy. Ni ha vàries a la vall. La fundació de la majoria de les capelles, encara existents o desaparegudes, sembla ser anterior a les primeres visites pastorals de principis del segle XVII (1633) que corresponien a l'establiment de la Contrareforma resultant del Concili de Trento (1545-1563) en aquest territori.

    Per la finestreta del portal puc fer aquest foto de l’interior. La capella es veu molt senzilla, fet lògic en un indret tant rural. En aquest moment l’aire ara és fresc, el dia clar i ve de gust començar a caminar en direcció a ponent.

   Començo vall amunt. El poble de Val d’Isère quedarà molt enrere.

    Aquesta és una vall molt florida. La primera foto és a aquesta Camamilla borda (o pudent) (“Anthemos cotula”). Es pot trobar com a vegetació ruderal i en els camps de conreu on es considera com una mala herba. Sembla que se la considerava antiespasmòdica, tònica i febrífuga.

    Amunt per sender planer. Trobo una gran roca a l’esquerra amb una placa que parla del febrer de 1767 en que una allau va escombrar una dotzena de cases rurals que hi havia aquí. Era l’emplaçament del Fornet d’Aval.

    El sender és molt refrescant i agradable. Planeja, però va pujant de manera constant.

    Més boniques flors. Ara unes Colchicum alpinum. El safrà dels Alps s'assembla a una versió en miniatura del Colchique d'automne. La floració es duu a terme de juliol a agost (setembre). Del petit corm ovoide (1 per 2 cm) emergeixen una o dues flors. A Catalunya és coneguda com còlquic ver, flor de Sant Miquel, o safrà bord. És una planta verinosa per als humans, tot i que principalment afecta els ramats que se la mengen quan pasturen.

    Més enllà aquesta interessant matafoc (“Sempervivens montanum”). La planta es posa a les lleixes de les finestres en torretes o sobre les teulades per tal de protegir la casa dels llamps i del foc. Carlemany disposà que se’n posés a totes les cases, però ja era coneguda la tradició des de temps dels romans. Tanmateix els ferrers d’eines de tall la solien tenir a la vora per emprar-la en cas d’accident amb el foc. Era planta consagrada a Júpiter.

    Una altra foto per una bonica genciana groga (“Gentiana lutea”). Hi ha la creença que l'arrel de genciana és un remei natural que combat la flatulència i la dispèpsia o malestar digestiu causat per una manca de producció de saliva i sucs gàstrics. És una planta medicinal amarga que estimula la gana i és molt útil en cas d'inapetència. (ATENCIÓ: jo només reprodueixo informació, però no en soc prou coneixedor. Així que per utilitzar plantes millor contactar amb experts).

    El color rosat identifica aquesta cameneri (“Epilobium angustifolium”). El cameneri o llorer de Sant Antoni és una planta herbàcia que pertany a la família de les onagràcies, que s'usa farmacològicament especialment en el tractament de diarrees, gastroenteritis i altres patologies del sistema digestiu, genitourinari i respiratori.  Coses de la història i dels noms.

    Després del tram de jardí floral vaig arribant al punt en que hauré d’anar tornant. És el Pont de Saint Charles que es situa al coll de l'Iseran (un dels ports de muntanya més alts d'Europa), el qual connecta la Tarentaise amb la Maurienne. Aquest camí va ser històricament vital per al comerç i la comunicació de la regió abans de la construcció de carreteres modernes. La carretera moderna que va donar lloc al desenvolupament de la regió es va completar i inaugurar en gran part als anys 1930.

    Després de descansar i beure aigua, vaig tornant vall avall. Cal afegir que el pont, com a punt clau d'aquesta excursió, hauria estat una part essencial del projecte de la carretera o d’una estructura preexistent que va ser inclosa en el nou traçat.

    La ruta va més pel vessant sud del riu.

    El riu des Rouvines baixa del turó en una cascada, mentre el meu descens és ara molt dret, però sense gaire dificultat. La cascada és coneguda com “del Fornet” i resulta un element natural destacat a la vall de Val d'Isère, especialment conegut com a lloc d'interès turístic.

    I així, de mica en mica arribo al nucli del Fornet. Le Fornet, un petit nucli o llogaret situat a l'extrem est de Val d'Isère, a prop de l'inici de l'ascensió al Col de l'Iseran. Le Fornet es troba a prop dels 2.000 metres d'altitud i manté una arquitectura rústica amb fusta i pedra.

    Paso pel costat de la capella de Sainte Marie Madeleine, al Fornet. El primer edifici es va construir entre el 1600 i el 1630 prop del bosc de làrix per protegir el poble de les allaus. Però l'actual capella és del 1890. A sobre de la porta d'entrada, a la fornícula, es pot veure l'estatueta, que ha estat esculpida recentment; l'original va ser robada a la dècada del 1980, com molts objectes religiosos. Fins a la dècada del 1990, per la festa de Santa Maria Magdalena, el sacerdot venia a beneir les cases i acabava amb una missa a la capella en presència dels veïns del Fornet.

    Un petit i antic pont passa per damunt de l’Isère. El riu Isère és un dels rius més importants de la regió d'Alvèrnia-Roine-Alps. Compta amb una longitud de 286 km i el seu naixement és a la glacera de les fonts de l'Isère, aproximadament a 2.770 metres als peus de la Grande Aiguille Rousse.

    El sender segueix ara planer i en lleuger descens tot tornant pel camí de pujada.

    Una estona després ja entro en el nucli de Val d’Isère. Entre 1792 i 1814 el Ducat de Savoia fou ocupat per la França Revolucionària, i el 1860 (com a conseqüència del suport francès a la unificació italiana) la regió històrica de la Savoia fou cedida al Segon Imperi Francès de Napoleó III. Va ser amb els Acords de Plombières que, més endavant, van dur a la segona guerra de la independència italiana.

   Entre els edificis alts dels voltants no és fàcil fer una foto de l’església de Saint Bernat Menton. L'església de Val d'Isère està flanquejada per un campanar construït el 1664 seguint la tradició romànica. La seva agulla octogonal de maçoneria, que s'eleva 33 metres, és una de les poques que es va salvar pels revolucionaris el 1794. La data de 1531, inscrita al costat dret de l'arc de toba del cor, recorda el privilegi concedit als habitants de Val d'Isère pel papa Urbà VIII, que finalment va autoritzar "la construcció d'una església amb una pila baptismal, campanar i cementiri". Això servia per estalviar als habitants el llarg i perillós viatge a Tignes.

    Vista de l’interior. A sant Bernat se’l representa amb hàbit canonical i un gos. Bernat de Menthon (1020–1081) va ser un prevere savoià que va dedicar la seva vida a ajudar els viatgers i pelegrins que travessaven els perillosos passos alpins entre Suïssa i Itàlia. L’arribada dels gossos a l'Hospici que va fundar el sant eren de grans dimensions (antecessors de la raça actual) van arribar entre els anys 1660 i 1670. Inicialment, els monjos els criaven per a tasques de vigilància, però amb el temps els monjos es van adonar que aquests gossos tenien una habilitat innata per trobar i rescatar viatgers perduts en la neu i sota les allaus.

    Al costat, al carrer, un cartell parla de les set capelles que hi ha a la vall, de les quals n’he vist tres. Però  potser toca afegir, ara al final, que tot i l’enriquiment per alguns dels canvis del turisme, s’ha posat de manifest també la crisi de l'habitatge i el creixement del cost de la vida. Aquests dos són, probablement, els problemes més greus.

    Aquí mateix hi ha la capella de Sant Roc. Diguem que l’especulació immobiliària genera l’impossibilitat d'accedir a l'habitatge als locals, especialment els joves o els treballadors de l'estació. No els és possible comprar o llogar un habitatge digne a l'any. Aquest fenomen expulsa la població permanent. A més l’encariment de la vida en general (aliments, serveis) tendeix a ser més alt, adaptant-se a la butxaca dels turistes d'alt poder adquisitiu.

Aquest està resultant a tot arreu el gran i greu problema derivat del que ja es comença a dir la “turistificació”. Dels beneficis que va aportar al principi, ha derivat a un veritable drama que els polítics en resulten inútils per tal de limitar i resoldre. Hi ha alguns polítics que s’omplen la boca per parlar del “turisme de qualitat”. Són mala gent, ja que realment del que s’haurien de preocupar és d’aconseguir que la gent del poble visqués dignament; i no ho fan!

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1681-savoia-val-disere-le-fornet-pont-saint-charles-ruta-capelles-234521546

Aquí, una altra crònica anterior:  https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/1428-1680-savoia-val-d-isere-lac-d-ouillette