(Alt Penedès) Ruta 1713 el 25/02/2026; 9,2 km; +189 -189; 3,5 hores. Excursió organitzada per Grup Amics Dimecres amb el següent itinerari: St Quintí de Mediona, Les Deus, Castell de Mediona Participants: Josep Sauret, Anna Pique, Candela Caum, Alfred Montserrat, Carles Miquel, Josep Camp, Carles Hervàs, Jep Estrada, Anna Garriga, Mireille, Vinyet i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El castell de Mediona està documentat des del 1011.
El grup a punt de començar al paratge de les Deus de Sant Quintí de Mediona. El primer document on s'esmenta el topònim Mediona, suposadament d'origen berber, és de l'any 954, però el castell pròpiament dit no està documentat fins l'any 1011.
Comencem pel camí de les Deus. Cal dir, abans d’endinsar-nos-hi que com molts pobles de la zona, Sant Quintí no es va lliurar dels conflictes bèl·lics. Durant la Guerra del Francès i les Guerres Carlines, la vila va patir atacs i incendis a causa de la seva posició estratègica i la seva activitat econòmica. Tot i així, la burgesia local va deixar un llegat arquitectònic notable amb cases senyorials que encara avui donen caràcter al centre.
Una passarel·la pel damunt de riu de Mediona (també el trobem escrit com “riera”). Es van construir nombrosos molins paperers que aprofitaven la força de l'aigua per fabricar paper de gran qualitat, que s'exportava a tot el món.
Una petita cascada ofereix so i llum al sender. Si hi ha un element que defineix la història de Sant Quintí, és el riu Mediona. Gràcies al gran cabal de les Fonts de les Dous, situades a Torrelles de Foix, el poble es va convertir en un centre industrial molt important entre els segles XVIII i XIX.
Plataners i ponts penjats. El plataner d'ombra (“Platanus hispànica”) és un arbre caducifoli de gran envergadura, molt comú en l'arbrat viari de Catalunya per la seva resistència i la densa ombra que proporciona. Es considera un híbrid entre el plàtan oriental (P. orientalis) i l'occidental (P. occidentalis). No té cap relació amb l’arbust Bananer o platanera: la planta que dona la fruita (el plàtan de menjar). Només comparteixen el nom, en català, per una coincidència.
Les Deus són un d'aquells llocs on la geologia i la força de l'aigua han creat un paisatge gairebé màgic. No és només un paratge bonic; és una lliçó de geologia a l'aire lliure.
Un pontet dels camins de la visita. El relleu de les Deus és el resultat d'un procés geològic anomenat karstificació. Aquesta zona està formada principalment per roques calcàries i travertins (pedra turo).
Escales per anar pujant en aquest entorn magnífic i molt tranquil avui. Una curiositat: es diu que la qualitat de l'aigua de Sant Quintí era tan bona que el paper produït aquí era dels preferits per a imprimir documents oficials i bitllets de banc en èpoques passades.
La nostra mirada es centra en l’estretor del congost. L'aigua de pluja, en combinar-se amb el diòxid de carboni, es torna lleugerament àcida. Aquesta acidesa dissol el carbonat càlcic de la roca calcària amb el pas dels mil·lennis, creant fissures, cavitats i coves.
Passant un primer pas damunt de pedres. L’aigua s’escola entre braços diferents i sovint n’haurem de passar per damunt d’algun. En moments de fortes pluges, com va passar ara fa un mes, el pas era impracticable.
La pista i ametllers en flor. Els ametllers són els primers arbres que floreixen. Les flors poden ser blanques o rosades, segons l’espècie i neixen abans que les fulles.
Un altre pas per no mullar-nos les botes. Al contrari de l'erosió, a les Deus també hi ha un procés de construcció. Quan l'aigua carregada de minerals surt a la superfície i perd pressió o canvia de temperatura, el calci precipita sobre la molsa i les plantes, "petrificant-les" i creant la pedra turo (toba calcària), una roca molt porosa i lleugera típica de la zona.
I un pas amb un parell de cordes, en aquest curt tram en pendent i que pot relliscar ens fa sentir una mica com a humils aventurers.
Seguim passant per passeres de pedres improvisades i ens dirigim a un indret molt interessant.
Arribem al Pas dels Francesos. Aquest indret està lligat a la Guerra del Francès (principis del segle XIX). Segons explica l’amic Josep Camp la tradició oral i la llegenda local parlen que després de les batalles prop de Montserrat, les tropes napoleòniques es retiraven o es desplaçaven pel territori. Es diu que en aquest punt tan estret de la riera de Mediona, els sometents (milícies catalanes formades per vilatans) van esperar l'exèrcit francès i els van atacar.
F30d Una vista del castell que controlava aquest pas. Bé, el cas és que aquest pas estret donava un avantatge tàctic: com que està flanquejat per parets de roca, els soldats francesos no podien maniobrar ni formar files. Les milícies catalanes dels sometents locals, que coneixien el terreny com el palmell de la mà, els van atacar des de dalt de les roques, causant-los moltes baixes.
Seguim passant la riera. L'aigua que brolla prové de les infiltracions de la pluja a les muntanyes properes (com la de Mediona o Ancosa). Aquesta aigua viatja pel subsol fins que troba una capa de roca impermeable que l'obliga a sortir a l'exterior.
Arribem a prop del castell, per sota. Durant segle XI, origen de la primera cita del castell, pertanyia a la nissaga dels Mediona, àmpliament documentats. Durant el segle XII, el domini superior va passar a mans dels Cabrera, posteriorment als templers i ja al segle XIV, als Cardona, els quals en van mantenir la jurisdicció fins la fi de l'Antic Règim.
Una arcada per on podem passar. El Castell de Mediona no és només una ruïna dalt d'un turó; és un autèntic llibre d'història obert que explica com es va defensar la frontera de la Catalunya Nova. Està situat de forma estratègica sobre un penya-segat que domina el congost del riu Mediona, un pas natural clau entre l'Anoia i el Penedès.
Ara tenim la magnífica i contundent torre, per damunt. El castell neix en ple procés de reconquesta. La primera menció documental és de l'any 984, quan el bisbe de Vic va encomanar la seva custòdia a Guillem de Mediona: un dels personatges més cèlebres vinculats al castell. Era un "levita" (clergue) però també un guerrer temible, encarregat per la Santa Seu i el Bisbat de repoblar i defensar aquestes terres tan perilloses en aquell moment.
El camí d’accés, ara barrat, i la torre original. Però just ens hem trobat a la porta amb el senyor Ramon i ens fa observar allà la Bestorre Semicircular. És la part més antiga (segle X). Si tens hi fixem, alguns murs tenen l'aparell en opus spicatum (pedres posades en forma d'espiga), un tret típic del preromànic.
Part del grup amb el senyor Ramon que amablement ens ha fet de guia improvisat, tot i que no passem més enllà de tres metres de la porta de la pista. El Castell de Mediona està habitat i és un conjunt monumental viu. Actualment, és la residència del Ramon i la Consol, qui a més de viure-hi, gestionaven les visites guiades i el manteniment, però unes esllavissades de roques va generar risc i les autoritats el van tancar a les visites. D’això fa temps... però no sembla que hi hagi recursos per consolidar-lo correctament i tornar-lo a posar en actiu.
La llegenda diu que durant les incursions musulmanes, els habitants van enterrar la imatge d’un santcrist en un camp proper per protegir-la. Segles després, uns bous que llauraven la terra es van aturar en sec i es van agenollar, revelant el lloc on estava amagada la figura.
En general es veu en un estat de conservació adequat, fora dels riscos de les esllavissades que han portat a les autoritats a prohibir les visites. Però no s’arreglen. Aquí a Catalunya tot i que som un país que paguem molts impostos, sembla que no ha una mica de diners per restaurar elements històrics. Explica en Camp que si anem a Soria o a tot Castella hi ha molts castells i amb molt bon estat de consolidació. Clar, si no marxessin a Espanya 22.000 milions d’euros anuals, la Generalitat també tindria recursos per restaurar el nostra patrimoni històric. Ens tracten com a una colònia i això dels impostos que no tornen no té un altre nom que espoli. No es comprèn com hi ha gent que viu a Catalunya que no és independentista. On tenen l’esperit crític?
Ja anem tornant, ara per la pista per a cotxes de pujada al castell, per la qual no n’hi hem trobar ni un. Una de les festes històriques més rellevants, els El Mata-degolls, commemora un episodi de la Guerra de Successió (1714) on els vilatans van resistir l'atac de les tropes borbòniques.
Vista de la masia de Santa Anna, que en pujar no hi hem pogut passar a veure l’ermita del mateix nom i al seu costat, ja que el pas no era permès. És una pena que els camins per on la gent del país abans caminaven, ara els propietaris ho impedeixen. És però una masia de grans dimensions de planta quadrangular i sembla molt ben conservada. Els seus origens estan documentats des del 1316.
Tornem a ser a la part superior de les Deus i puc explicar una altra curiositat: la temperatura de l'aigua de les Deus es manté força constant durant tot l'any, la qual cosa indica que prové d'un aqüífer profund on no l'afecten gaire els canvis tèrmics de la superfície.
I aquí hi trobem una colla de jovenets. No és que hàgim tornat nosaltres més joves amb la caminada, sinó que es tracta d’un grup de nens i nenes d’una escola que fan tirolines i ponts.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1713-st-quinti-de-mediona-les-deus-castell-de-mediona-252048418
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/alt-penedes/1370-1615-st-pere-de-riudebitlles-aqueeducte-moli-l-oliver-st-quinti-de-mediona