(Noruega) Ruta el juny de 2014; 5,3 km; +400 -340; 4 hores. Excursió organitzada per Tierras Polares amb el següent itinerari: aparcament fins a Cascada Hivjufossen. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: L’any 793, quan els vikings cremaven el monestir de Lindisfarne, a Anglaterra, la península Ibèrica era del califat de Còrdova (amb Abderrahman II) i només un territori al nord, Astúries, disposava d’independència. En aquell any el sobirà era Alfonso II. D’altra banda la pressió de Carlemany era forta pel territori català i Girona va ser ocupada a finals del segle VIII.
Comencem a caminar des de l’aparcament a la RV50, on un rètol explica la ruta circular que nosaltres farem una mica modificada. L’objectiu és visitar el salt d’aigua de Hivjufossen i el massís de Hallingkarvet, per a la qual cosa primer hem passat per Hol, un municipi que inclou l’indret de Geilo que, de fet, és un centre d’esquí. Estem dins de la vall d’Hallingdal, dins d’una vall voltada de serres a cada costat. L’altitud del poble és de 800 metres i el cim més alt dels que ens envolten no passa dels 1178 metres sobre el nivell del mar. Per situar-nos en el mapa de Noruega, cal afegir que estem a 250 km al nord-oest d’Oslo i a 260 a l’est de Bergen.
L’àrea de Hallingskarvet ha estat declarat Parc Nacional per tal de conservar la seva naturalesa pràcticament verge. Es tracta d’un altiplà de 35 km de llarg i 5 d’ample, especialment estimat pels excursionistes. Fins a Geilo arriba el famós tren de Flam que comença al poble de Flaam, de només 500 habitants, al costat del fiord Aurlandsfjord. El nom de Flaam deriva del noruec antic (Flá) que ve a significar lloc planer. A Hol i al parc nacional hi ha tres llacs. Slattaholen, Vestlejorden i Ustedalsfjorden, aquest últim el més gran de tots. S’ha de dir que el Hallingskarvet és una dels més gran altiplans alpins d’Europa.
Hem entrat en un bosc de bedolls (“betula pendula”). Hi ha moltes varietats, una d’elles coneguda com “betula celtiberica” és pròpia de l’altiplà castellà, tot i que la majoria de bedolls es troben a zones molt més fredes. Diuen que el bedoll és diürètic i també es recomana per problemes com l’artritis o tendinitis.
La ruta, fàcil i evident, va en direcció sud i afortunadament anem sota bosc, ja que fa un dia de calor. Es calcula que els països del nord i també, per tant, el territori de l’actual Noruega, es van poblar fa uns 11.000 anys al final de la última glaciació. El fet és que a mida que s’anaven desfent els glaceres van començar a desplaçar-se gran ramats de rens des de Sibèria, seguits dels caçadors que es desplaçaven al darrera dels animals. Aquests caçadors, van trobar les noves terres i s’hi van quedar. Més endavant, es van barrejar amb els caçadors del sud del continent, que també es desplaçaven cap el nord. Un dels moments clau de la historia va quedar fixat el 793dC, quan els vikings es van desplaçar fins al monestir de Lindisfarne, a Anglaterra, i el van espoliar i cremar. Durant tot el segle posterior, les accions de pirateria dels vikings van sovintejar per tota Europa i especialment a Normandia i a les illes britàniques i Irlanda.
Antigues llegendes creuen que el bedoll emet un potent flux d’amor que protegeix l’harmonia dels sentiments. Per aquesta raó, les receptes del passat deien que calia portar una petita branca de bedoll per tal de trobar l’amor. Els xamans nòrdics el consideraven sagrat i el “vigilant de la porta”, per això recomanaven plantar dos bedolls al costat de la porta. Dos i no un, ja que el bedoll, deien, pateix de solitud igual que els humans. I s’havien de plantar a la dreta de la porta, no a l’esquerra, ja que la dreta és el costat solar de la vida, la del futur. Mentre que l’esquerra s’identifica amb el passat.
Arribem al salt d’aigua de Hivjufossen. Cap el 1349 Oslo havia aconseguit ser el centre de poder dels vikings i els seus successors, que s’havien consolidat al sud del territori després que el 1263, el rei d’Escòcia, Alexandre III, els va derrotar en la batalla naval de Largs. Però la plaga de la pesta, que el 1349 es va estendre per tot el país i va acabar amb quasi dos terços de la població, va provocar un període de misèria i decreixement. Un dels efectes d’aquella època va ser l’annexió, el 1380, de Noruega per part de Dinamarca. Aquella annexió va durar 400 anys més.
Dinamarca va cedir Noruega a Suècia el 1814 (després de les guerres napoleòniques i de forma unilateral), però els noruecs no van aconseguir la seva independència. Havien passat d’uns amos a uns altres. Això passava, just 100 anys després que a la península Ibèrica Catalunya perdés la seva sobirania davant les tropes franco-castellanes de Felipe V d’Espanya (el 11 de setembre de 1714).
Els moviments independentistes noruecs va anar insistint fins que el 1884 es va aconseguir instaurar un govern parlamentari a Noruega, encara que depenent de Suecia. Va ser el 1905 que Noruega va aconseguir finalment la independència després de convocar un referèndum el 1905. El rei suec Oskar II es va veure obligat a reconèixer la sobirania noruega, va abdicar i es va reinstaurar una monarquia constitucional, on el rei va ser Haakon VII, els descendents del qual han regnat Noruega fins ara.
Les vistes sobre el massís de Hallingkarvet , són espectaculars, amb tot un altiplà que s’hi apropa. Per seguir amb la historia, diguem que l’època dels vikings es va allargar fins al segle XIII i mentre va durar, Noruega va ser un regne independent amb un monarca elegit per les quatre assemblees regionals de camperols. Val a dir que l’elecció del rei no era oberta, ja que es concentrava en els descendents del rei anterior, però sí cal saber que els fills (legítims i il·legítims) del rei tots tenien les mateixes possibilitats. De fet, durant els segles XI i XII, era freqüent l’existència de dobles regnats sense conflictes. De fet, el rei Magnus III Barfot (1073 a 1103) va conquerir les illes escoceses Orkneys i Hèbrides. Els seus tres fills després van governar junts, van fundar monestirs i van construir catedrals. Ara bé, les baralles posterior dels monarques i l’església (inicis del segle XII) van portar a una guerra civil que va durar cent anys. Aquella època va acabar amb la coronació, el 1217, de Haakon IV.
L’església cristiana es va mantenir a Noruega fins el 1537. A partir d’aquest any va passar a ser protestant i des d’aquell any fins el 1843, l’església catòlica estava prohibida. Actualment hi ha llibertat de culte, tot i que és un país confessional evangèlic luterà. El 86% de la població són fidels de l’església de Noruega, però cada cop més hi ha una diversitat de creences i la població és tolerant amb altres religions, com el cas de l’islam, que té la seva mesquita més gran a Gronland (dins d’Oslo).
Passem pel costat de diversos grans formiguers, són com un gran temple on fan feina milers de petites formigues que, suposo, farien feliç a un ós formiguer.
Després de baixar, desviant-nos una mica, anem a parar a un bonic racó amb taula i bancs on preparem el dinar.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7120457