(Terra de Foc, Chile) Ruta 1719 el 16/03/2026; Viatges expedició organitzada Australis per l’Estret de Magallanes. Quart dia. Tipus de sortida: navegació (i excursions curtes) entre Ushuaia (Argentina) i Punta Arenas (Chile).
DIA 4
SÍNTESI: Navegant fins al sud de l’illa Deseada, girem a nord pel Canal Cockburn i anem a trobar el Canal de Magallanes. Visita mati glacera Còndor i glacera Àguila per la tarda.
VOLTA AL MÓN: Magallanes era un home d'una fe catòlica molt estricta. De fet, la seva mort a les Filipines va ser fruit d'aquest tret: es va entossudir a convertir els indígenes i a demostrar-los que, amb l'ajuda de Déu (i les seves armadures), un grapat de cristians podien vèncer milers de guerrers. Va ser un excés de confiança fatal. Va morir el 27 d'abril de 1521 a l'illa de Mactan, on es va exposar innecessàriament, prepotent com era.
Aquest és un mapa prou detallat, on s’hi veuen fins i tot els punts on hi ha cims. Avui tenim un gir de ruta destacat. Estem deixant enrere el braç sud per endinsar-te en el Canal Cockburn, una via de navegació molt més salvatge i exposada als vents del Pacífic que el Canal Beagle... fins que ens calmarem en apropar-nos al Parc Nacional Alberto Agostini.
Navegar per sota de l'illa Deseada, per enfilar cap al nord, és entrar en el cor del Parc Nacional Alberto de Agostini. Aquí la geologia es torna més agressiva i el paisatge canvia dràsticament.
Hem seguit, em sembla, la ruta pel costat de l’Illa Darwin, Canal Pomar i l’illa O’Brien ens ha quedat al sud. Després hem entrat al canal Ballenero, deixant al sud l’illa Stewart i un cim que m’ha fet confondre: al mapa hi ha un símbol de cim i dues xifres: 2857 i 952. Pensava que la primera era l’altitud, però no: el número 2857 molt probablement és el número d'identificació del vèrtex o punt d'altitud en la base de dades cartogràfiques i 952 és l'altitud real del cim sobre el nivell sobre del mar. Probablement és el Cerro Yunque, nom que li ve per la seva silueta característica que recorda l'eina dels ferrers. És el punt més alt de la part occidental de l'illa i és una referència visual clau per als navegants que s'endinsen cap al Pas Stewart.
En aquest moment estem, segons veig als mapes dels televisors del vaixell, en el punt de les coordenades 54º23’ S 70º31’ W. Per entendre el punt del Planeta on som cal comparar-lo, per exemple, amb la capital, Quito, de l’Equador. Aquesta està a 0º13’ S i 78º30’ W. O bé amb la de Barcelona que és 41º23’ N i 2º10’ E.
Els vidres de les finestres del vaixell semblen plorar. Potser s’humitegen per la pena d’anar deixant enrere la vista de les serres que ahir ens omplien els ulls.
Avui ens dirigim amb les llanxes peumàtiques al Fiord Agostini (o Seno Agostini). Aquí és on es troba el Glacera Cóndor. Aquesta zona forma part del Parc Nacional Alberto de Agostini, a la regió de Magallanes i de l'Antàrtica Xilena (Tierra del Fuego). És un indret espectacular de la Patagònia on les glaceres baixen directament des de la serralada Darwin fins a tocar l'aigua del mar.
Aquest entorn rep el nom de "Cóndor" precisament perquè és habitual veure aquestes aus sobrevolant les parets de gel i les muntanyes del voltant. La zona està envoltada per altres glaceres famoses com la glacera Águila o la glacera Serrano. A diferència d'altres zones més obertes, aquest fiord és molt estret i protegit, cosa que permet que l'aigua estigui molt calmada, reflectint les muntanyes i el gel blau de la glacera com si fos un mirall.
Aquesta excursió és diferent a les anteriors. Baixem a una platja planera que anirem seguint fins que ens endinsarem, caminant, de cara a la glacera. Vol dir una còmoda i tranquil·la passejada d’una mitja hora per fer aproximadament un quilòmetre i mig (i després la tornada).
Aquest cop ho han organitzat de la següent manera: hi haurà tres punts on uns guies informaran d’aspectes diferents referents a l’espai natural, de manera que hi ens hi podem estar més o menys estona parlant amb ells.
Anant per la platja a la glacera Cóndor, la vegetació és un exemple perfecte del que s'anomena bosc “sempreverd magallànic”. Les principals espècies de la zona són el
Coigüe de Magallanes (“Nothofagus betuloides”), que és l'arbre dominant. Es tracta d’un arbre de fulla perenne (sempre verd) que creix fins a tocar pràcticament l'aigua salada del fiord. També hi ha el Canelo (“Drimys winteri”), el qual té l’honor de ser un arbre sagrat per als pobles originaris (com els maputxes i els yàmana), amb fulles llargues i flors blanques. Té propietats medicinals i és molt resistent a la humitat.
I altres tipus molt destacats. És una vegetació que ha de resistir condicions extremes: vent molt fort, fred constant i una humitat altíssima. No és la típica platja de sorra i palmeres, sinó una combinació de roques, molsa i arbres que s'inclinen pel vent.
Seguim caminant, cadascú al seu ritme. I ens aturem o no davant dels guies. Jo m’hi aturo i pregunto i aprenc. Sempre aprenem coses noves, perquè el que importa són les preguntes, sense aquestes no es troben respostes.
Aquí des del Fiord Agostini observo la glacera, allà lluny. És, sense cap mena de dubte, una postal captivadora. A diferència d'altres glaceres més planes o obertes, aquesta té una personalitat molt vertical.
La glacera Cóndor no es veu com un riu de gel horitzontal, sinó com una paret imponent que sembla que "pengi" de la serralada Darwin. Des de la badia, s’observa com el gel baixa per un pendent molt pronunciat entre muntanyes de roca fosca, creant un contrast visual increïble entre el blau elèctric del gel i el negre de la pedra. És però una glacera a la que no s’hi arriba massa a prop.
Convé fer servir el zoom per apropar-nos-hi. Els gels eterns no són estàtics; són un riu de vidre que camina a poc a poc, una cascada que s'ha quedat adormida a mig salt. Són el color blau de l'oblit, guardat sota una pressió tan forta que fins i tot l'aire n'ha hagut de fugir. Són la neu de fa mil hiverns, compactada en una joia turquesa que avui, finalment, toca l'aigua salada.
Però al costat del camí tenim encara més bosc. No pot faltar trobar-hi altres tipus de faigs australs com la Lenga (“Nothofagus pumilio”) i Ñirre. A la tardor, encara que bona part del bosc sigui verd, aquests arbres aporten tons vermellosos i grocs espectaculars. I no oblidem la Mata Grisa i Chilco, que són arbustos comuns. El Chilco (“Fuchsia magellanica”) té unes flors penjants de color vermell i morat molt cridaneres.
També s’hi poden trobar, en aquest espai amable i relaxant, molses, líquens i tundra. Com que és una zona de retirada de glaceres, les roques de la platja solen estar cobertes per catifes de molsa molt gruixudes i líquens com la "Barba de Vell", que penja de les branques dels arbres. Jo hi camino pensant que en qualsevol moment em sortirà un follet d’entre les branques dels arbres.
Veig una planta rastrera amb uns fruits vermells. Un guia em diu que es tracta de la Frutilla del Diablo (maduixa del dimoni). He trobat que també es diu o pangue enano i és la “Gunnera magellanica”. És una planta molt curiosa i emblemàtica de les zones humides de l'extrem sud de Xile i l'Argentina. El seu fruit són unes petites baies de color vermell intens que creixen agrupades en una mena d'espiga central. L'engany: tenen un aspecte molt atractiu i semblen delicioses (com petites maduixes), però el seu gust és amarg o insípid i no són realment comestibles per als humans, encara que no són mortals. Antigament es deia que si les menjaves podien causar maldecaps o malestar, d'aquí la seva mala fama.
Després d’una bona estona, anem retornant, mentre sentim com a la badia de la glacera Cóndor el gel no és mut: parla amb esclafits secs, com si el gel es desentumís d'una migdiada de segles.
A les parets s’endevina perfectament la línia de la marea alta. A partir d’aquesta hi comencen a viure els líquens. Aquelles línies horitzontals molt marcades a la roca també són els nivells de les antigues glaceres. Com si fossin les marques d'una banyera, aquestes línies et diuen fins on arribava el gel fa milers d'anys. Avui, les glaceres Cóndor i Águila són només petits testimonis del que un dia va ser una massa de gel contínua, immensa.
VOLTA AL MÓN: Le conseqüència del motí va ser implacable. Per restablir l'autoritat, Magallanes va ser dràstic: va fer executar Gaspar de Quesada que va ser decapitat i el seu cos esquarterat. Va fer abandonar Juan de Cartagena (capità i Grande de España) i un sacerdot a la costa deserta quan la flota va marxar, dels quals mai més se'n va saber res.
Però Magallanes va optar pel perdó estratègic a la resta (uns 40 homes, inclòs Elcano) perquè els necessitava per poder seguir navegant. No podia quedar-se sense tripulació a la meitat del món.
Aquí, altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/argentina/1455-1718-expedicio-patagonia-magallanes-dia-3-beagle-darwin-dawson-i-pia