(Terra de Foc Xilena) Ruta 1718 del 15/03/2026; Viatge expedició organitzada Australis per l’Estret de Magallanes. Dia 3. Tipus de sortida: navegació i visites.
DIA 3
SÍNTESI: Naveguem pel Canal de Beagle fins a l’illa Darwin i visita glacera Pia i després, per la tarda, la glacera Porter.
VOLTA AL MÓN: En aquella expedició de Magallanes destaca el conegut com a motí de Pasqua que es va produir entre la nit de l'1 d'abril i el 2 d'abril de 1520. L'escenari va ser el Port de San Julián (a l'actual Argentina), on la flota s'havia aturat per passar l'hivern austral a causa del mal temps i la falta de visibilitat per seguir navegant cap al sud. Va ser el resultat de mesos de tensió acumulada per tres motius principals:
La fam i el fred: Magallanes havia ordenat racionar el menjar en previsió d'un hivern llarg, cosa que va enfurismar la tripulació i la indignació dels capitans que no van ser consultats.
La desconfiança ètnica: Els capitans espanyols no suportaven rebre ordres d'un portuguès que, a més, es negava a explicar-los quin era el pla exacte per trobar el pas cap a l'Índia. No compartia i era autoritari.
La por al desconegut: Molts creien que el "pas" no existia i que Magallanes els portava a una mort segura.
Hem navegat pel Canal de Beagle direcció oest. Aquesta jornada que tenim per davant és, sense cap dubte, el plat fort del Canal Beagle. Quina meravella de jornada! Estem navegant a prop de la Serralada Darwin, que és l'últim gran massís dels Andes abans que la serralada s'enfonsi definitivament a l'oceà. Aquesta zona és coneguda com l'Avinguda de les Glaceres.
Ens reunim a la coberta 5 per estar a punt. A bord les activitats s’omplen amb reunions informatives, els àpats i les poques estones que tenim per seure, descansar i comentar les coses amb els veïns. A bord, l’idioma es comparteix amb el castellà i l’anglès, però encara puc parlar italià amb uns de Milà o el francès amb un matrimoni de la Bretanya.
Mentre espero el meu torn a la coberta, el temps sembla suspendre's. És un moment d'anticipació pura. Som a punt de canviar la seguretat del vaixell per la proximitat íntima de la zodiac. Des d'aquí, la glacera sembla un gegant adormit; des de la llanxa, n'estem segurs, ens sentirem com a simples nàufrags en el seu regne de silenci.
Baixem a la coberta segona, on cal deixar la identificació de l’habitació. Això permetrà verificar, al final, si tots els passatgers han tornat.
Allà veiem el frontal de la glacera Pia. És la primera d’aquest viatge i aquest sempre és un moment magnífic. És el primer gegant de gel del viatge, i la seva presència imposa un silenci ple d'admiració... un d'aquells moments que es queden gravats per sempre.
Es comença a embarcar a les zodíac. Ens confiem a les lleugeres embarcacions pneumàtiques, l’últim vincle entre nosaltres i la paret de gel. Mentre ens hi apropem, la llanxa sembla fer-se petita davant la geometria colossal de la glacera Pia, que ens espera immòbil i solemne. Lliscant arran d’aigua, les zodiacs ens porten cap al cor del fiord.
Feta la travessa cal desembarcar. Cal destacar que, al contrari del que passava a l’Antàrtida, aquí normalment es desembarca en sec. Aquesta és una glacera de marea, el que vol dir que el seu front toca directament l'aigua del mar (a diferència de les que acaben en un llac o a terra ferma).
Cal caminar una mica, pujant, per trobar-nos davant de la magnífica vista de la Glacera Pia (La "Majestuosa"). Aquesta glacera es troba en un fiord estret i profund. Geològicament, és un espectacle de forces oposades: el frontal és un empit on la glacera Pia baixa des d'una alçada considerable amb un pendent molt pronunciat. Això fa que el gel es trenqui constantment, creant les torres de gel anomenades seracs. D’altra banda, les parets de roca que envolten la glacera, mostren el granit constitutiu molt esmolat pel pas del gel durant milers d'anys. Semblen tallades amb un ganivet de precisió.
Fem una curta caminada per anar a gaudir, a no massa distància, del frontal mateix. Aquí ara sembla molt alta. Si un dia hi vas, estigues en silenci: sentiràs "tronar" la glacera. No és només el gel que cau (el despreniment), sinó el gel que s'esquerda a l'interior per la pressió: sembla respirar, sembla roncar. Tromm, crac-crac, rumm....
El camí va sobre roca nua. Em resulta força interessant la combinació d’estructures d’aquesta base de batòlit que em sembla molt integrat d’incrustacions i fragments. Es tracta d'una massa gegantina de roques ígnies (principalment granit i granodiorita) que es va formar sota la terra fa milions d'anys per la fusió de la placa que subduïa sota el continent.
Hem seguit amunt, tranquil·lament. Ara tinc una bona vista del Fiord Pia. La glacera Pia desemboca en el fons d'aquest fiord, que actua com una entrada de mar profunda i estreta, flanquejada per muntanyes escarpades. Potser fa fred, però com que no fa vent no me’n adono de la temperatura.
Una estona després de gaudir del lloc, tornem a embarcar i ja torno a ser dins de l’Australis. Un cop canviat de la roba més gruixuda, surto a coberta i tinc la bonica vista d’un veler que està navegant davant de la glacera.
L'illa Darwin, que dóna nom a aquest sector, marca el punt on el Canal Beagle es divideix. Això vol dir una gran bifurcació del Canal de Beagle cap a l'oest. En aquest punt, el canal deixa de ser una via única i es divideix en dos braços principals que abracen l'illa Gordon. En aquest punt, estem navegant exactament sobre la unió de dues plaques tectòniques: la Sud-americana i la de Scotia. És, segons diuen, una de les zones amb més pressió geològica del planeta.
Lluny puc observar els alterosos cims nevats de l’illa Dowson. El cim més alt és el Buckland, amb 1746 metres i el de la dreta és el Cerro Garcia (o Sella), de 1244. Aquest últim duu un nom imposat per l'expedició del Duc dels Abruços (Luigi Amadeo de Savoia) durant el seu pas per la zona a finals del segle XIX (1897-1904) amb el nom de Vittorio Sella que era un famós fotògraf de muntanya i alpinista italià que va acompanyar el Duc en moltes de les seves expedicions (com la del mont Saint Elias o del K2).
Un tema d’interès és que abans de l'arribada dels europeus i de ser batejada com a Dawson, l'illa era territori ancestral dels pobles Kawésqar (alacalufes) i Selk'nam (ones). Per a ells, l'illa no tenia un sol nom, sinó que formava part del seu món nòmada de canals.
És colpidor pensar que aquest mateix lloc, batejat amb un nom d'un oficial naval britànic, acabaria sent una missió salesiana a finals del segle XIX (on els indígenes van ser pràcticament confinats) i més endavant un camp de concentració (de presoners polítics) durant la dictadura de Pinochet.
Potser cal recordar que la relació entre Francisco Franco i Augusto Pinochet va ser curta en el temps (Pinochet va arribar al poder el 1973 i Franco va morir el 1975), però va estar marcada per una profunda admiració ideològica mútua. Un desagradable record del passat.
A la popa del vaixell, a l’exterior, s’hi amarren les llanxes pneumàtiques. En homenatge al HMS Beagle, puc dir que Darwin va passar per aquí el 1833. De fet, va ser prop d'aquí on gairebé van perdre els bots del seu vaixell per una onada gegant provocada per una caiguda de gel d'una glacera propera.
Tenim poc temps per fer altres coses. Toca dinar, mentre el temps canvia de sobte amb força vent però el vent i les onades no molesten gaire. Per la tarda toca sortida a la glacera Porter, però jo m’estimo més quedar-me i aprofitar per posar ordre a les fotografies i escriure una mica. Amb tantes activitats, reunions informatives i visites, no em queda temps i se m’acumula la feina.
Aquí, una altra crònica passada: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/argentina/1454-1717-expedicio-patagonia-magallanes-cap-d-hornos-segon-dia