(Terra de Foc) Ruta 1717 del 13/03/2026; Viatge expedició organitzada Australis per l’Estret de Magallanes. Dia 2. Tipus de sortida: navegació (i excursions curtes) entre Ushuaia (Argentina) i Punta Arenas (Chile).
DIA 2, matí
SÍNTESI: Seguim al sud fins arribar a l’illa Hornos. Després tornem al nord fins a Wulaia.
VOLTA AL MÓN: El destí final de les naus va ser: Trinidad, capturada pels portuguesos; San Antonio, comandada per Juan de Cartagena, va desertar i va tornar a la península Ibérica; Concepción, comandada per Gaspar de Quesada, abandonada i cremada a Filipines; Santiago, comandada per Juan Serrano, va naufragar a la costa de l’Argentina; i Victòria, comandada inicialment per Luis de Mendoza i al final per Juan Sebastián Elcano, va ser l’única que va donar la volta al món.
A les set del matí em desperto, miro per la finestra i em preparo per sortir a mirar, a observar i a gaudir. Calculo que estem passant per la Badia Nassau i que la costa deu ser l’extrem sud de l’illa Navarino (que ja és Chile) i la illeta sigui la Lenox.
Aquest és el mapa als televisors del vaixell. Tenim a la dreta (oest) l’arxipèlag del Parc Nacional Cabo de Hornos. El destí d’aquest matí és la illa d’Hornos: ve a ser l'Olimp dels Navegants; no és només un punt geogràfic, és el lloc on es troben els oceans Atlàntic i Pacífic.
Pel televisor, ara quan comencem a girar al sud de l’Illa d’Hornos, hi ha aquesta informació: estem a 55° 56’ S i 64°12’ W, el que vol dir molt avall del globus de la Terra. Només vaig estar més avall quan vaig anar a l’Antàrtida on vam arribar fins a 64° 49′ S, 63° 29′ W, al Port Lockroy, indret que és conegut per tenir l’oficina postal més austral de món.
Fem el primer trasllat des del vaixell amb les llanxes pneumàtiques zodíac, en grups de 8 a 10 persones. Hi ha tres llanxes que fan el servei i en poca estona han transportat a tothom.
L’Australis s’ha quedat aturat al mig del pas, a curta distància de l’illa. Fa bonic veure’l des d’aquí. Al cim de l’illa hi ha un monument que té la silueta d'un albatros en vol. Hi ha un poema de Sara Vial gravat, molt emotiu, que expressa que l'albatros és l'ànima dels mariners morts.
Des del petit port amb una petita passarel·la, el primer que faig és una fotografia del Monument a dalt del turó. És l’element més destacat (a més del far) de l’illa, erigit per la Secció Chilena dels Capitans i dissenyat pel senyor Jose Balcells l’any 1992. “És en memòria dels homes de mar, de totes les nacions, que van perdre la vida lluitant contra els elements en el mar austral xilè”.
Per protegir l’espai natural hi estan posant una passera que va al Monument i també al Far d’Hornos, amb la casa adjacent i l’ermita.
Caminant per la passera, veig al costat un bonic ocell de potser 50 cm, que no s’espanta gaire. És un canquén (també conegut com a cauquén, o avutarda en castellà) és una au de la família dels ànecs i les oques (“Anatidae”) que habita al sud de Xile i l'Argentina.
Finalment, jo que vaig dels primers, arribo al costat del Monument on el vent fa fer cares especials. Em sento un privilegiat. Cal parlar de l'Albatros Errant: una gran au amb una envergadura que pot arribar als 3,5 metres i que poden passar dos o tres anys sense tocar terra, aprofitant els forts vents de totes les zones per planejar sense esforç, especialment els joves. De fet, un cop són adults i ja han criat, és habitual que passin períodes de 12 a 18 mesos seguits a mar obert entre cada temporada de reproducció. S'ha demostrat que poden fer migdiades de pocs segons mentre volen o, més comunament, dormen surant sobre les onades.
Torno per la mateixa passarel·la i me’l torno a mirar. Ara hi ha una mica més de gent. És un lloc mític, quasi emocionant.
Ara em dirigeixo al far. Viure en aquest far és una missió de solitud extrema. Normalment, hi viu una família de l'Armada de Xile durant un any sencer, encarregats de mantenir el senyal i vigilar el trànsit marítim.
Al costat mateix hi ha la capella Stella Maris. És una estructura petita i rústica feta de fusta, dissenyada per resistir els vents extrems i el clima dur del Cap d'Hornos. Està dedicada a la Mare de Déu Stella Maris, patrona de la gent del mar. Serveix com a lloc de recolliment tant per a la família que cuida el far com per als navegants i turistes que aconseguim desembarcar en aquest punt tan remot.
Després entro al Far Monumental. A dins és ple de banderes de diversos països i d’alguna regió (sense estat) com la de la Bretanya francesa. M’estic a l’exterior fitant el panorama de mar. Cap allà, més al sud, hi ha el Pas de Drake. Són aigües en conflicte on les corrents marines poden ser imprevisibles. L'aigua és molt densa i freda, cosa que fa que el vaixell es comporti de manera molt diferent a com ho faria al Mediterrani o al Carib.
Una estona després ja em tornat al vaixell i podem dedicar una estona a descansar. Per la tarda tindrem una altra visita i curta caminada.
Per cert, una anècdota interessant: històricament, els mariners que aconseguien creuar el Cap d'Hornos guanyaven el dret a portar una arracada d'or a l'orella esquerra i a sopar amb un peu sobre la taula, com a símbol de respecte per haver sobreviscut a les aigües més perilloses del món. Potser quan em trobi a Barcelona amb dos amics, bons navegants i que són capitans, els hi ensenyaré la meva orella o, si encara no m’hi he posat l’arracada, al menys podré sopar amb la cama sobre la taula.
I una altre detall curiós: "La línia on el món s'acaba". Al sud de l'Illa d'Hornos, la plataforma continental cau en picat. Passes de profunditats de pocs centenars de metres a fons marins de més de 4.000 metres en el Pas de Drake. Geològicament, aquí és on Amèrica diu adeu abans que aparegui l'Antàrtida.
DIA 2, tarda
VOLTA AL MÓN: Magallanes era un home de contrastos: extremadament capaç, però amb un caràcter que ratllava la tossuderia perillosa. Magallanes, obstinat i malcarat, no era algú que busqués caure bé. Era un militar de carrera, distant i molt reservat. No compartia els seus plans amb els capitans espanyols de la flota, cosa que va generar una desconfiança enorme. Aquesta falta de comunicació va ser, en gran part, la metxa que va encendre el motí durant el viatge.
El vaixell ha començat a tornar per la mateixa badia Nissau, entre la península Pasteur i l’illa Navarino, en un moment que descarrega pluja i molt vent que excita el mar.
Anem a nord per aturar-nos a la badia Wulaia i quan hi arribem la ventada s’ha acabat: els canvis de temps són realment sobtats. Al fons veiem l'Edifici Wulaia (o l'ex-Ràdio Estació Wulaia). És una construcció amb una càrrega històrica i simbòlica immensa, situada a l'illa Navarino, en el Canal Beagle (banda de Xile). No és només una estructura de fusta; és el testimoni del xoc entre dos mons.
La guia ens va explicant coses i aquí hi trobem una “exposició” d’ossos de troballes que s’han fet en aquest territori, que sembla que havia estat ocupat per l’ètnia yamana. La badia Wulaia era el centre neuràlgic del poble Yagán (o Yámana). Era un lloc protegit, amb aigua dolça i abundant aliment. Per desgràcia, també va ser l'escenari de moments tràgics de la colonització, com la matança de Wulaia el 1859, relacionada amb la missió de l'anglicà Allen Gardiner.
Comença un camí, des del darrera de l’edifici. Tot plegat un parell de quilòmetres entre anar i tornar pel mig del bosc.
La lenga (“Nothofagus pumilio”) és l'arbre més emblemàtic i abundant dels boscos de la Patagònia i la Terra del Foc. A la badia Wulaia, l’arbre es veu per tot arreu, ja que és el protagonista absolut del paisatge. Els yaganes i els selknam el coneixien molt bé i en treien profit: a la primavera, consumien la saba i els brots tendres i feien servir les fulles ja que tenen propietats repel·lents d'insectes i s'usaven en la medicina tradicional.
També observo una bonica flor de color vermell viu, coneguda com ‘notro’ o també ‘ciurelillo’ (“Embothrium coccineum”). És, sens dubte, l'arbre més espectacular de la Patagònia quan floreix. Les seves flors tenen forma de tub i estan plenes de nèctar. Rep aquest nom popular perquè la seva fusta té unes vetes i una tonalitat que recorden a la de la fusta de la prunera. És una fusta molt apreciada en l'artesania local perquè és tova, fàcil de treballar i té un dibuix rosat molt bonic. Els pobles originaris feien servir l'escorça del notro com a medicina per a les ferides i els dolors de queixal, ja que té propietats cicatritzants.
Un cop ja he pujat fins més amunt, em trobo un grup que havia sortit abans que nosaltres i ja comença a baixar. Jo també giro cua.
Més avall retrobo el grup amb el que jo havia sortit, quan ja estan arribant a l’edifici Wulaia. Després d'anys d'abandonament, l'edifici va ser restaurat gràcies a una aliança entre l'empresa de creuers Australis i la Fundació Omora i avui dia funciona com un centre d'interpretació o museu.
Una mica abans hi ha un rètol que parla de les cabanes que construïen els indígenes nadius. Les cabanes dels yagans (també anomenades "akkali") eren una lliçó magistral d'adaptació a un dels climes més hostils del planeta. No eren habitatges permanents, sinó estructures efímeres que reflectien el seu estil de vida nòmada i marítim. A la badia Wulaia, hi havia autèntics "poblats" d'aquestes cabanes, ja que era un lloc de trobada freqüent.
Al costat , hi ha construïda una mica de cabana com element físic que recordi aquells temps. Dins la cabana, el foc no s'apagava mai; es feia un petit forat al centre del terra i el fum sortia per una obertura a la part superior. Com que les cabanes eren petites i l'espai reduït, la calor es mantenia molt bé.
I ja dins de l’edifici Wulaia hi ha una mica de museu referit precisament a l’ètnia esmentada. També hi ha una mostra fotogràfica i informativa sobre el poble Yagán, els viatges de Robert Fitz-Roy i Charles Darwin (que van desembarcar exactament en aquest punt el 1833), i la biodiversitat de la zona.
Una anècdota interessant: Fitz-Roy havia capturat tres indígenes, un dels qual va rebre el nom de Jemmy Button i se’ls va endur a Anglaterra per "civilitzar-los". Tres anys més tard, en el segon viatge del Beagle (on també viatjava un jove Charles Darwin), van tornar a la badia Wulaia per deixar en Jemmy i els altres dos supervivents. Arribaren vestits com a cavallers anglesos, amb botes de pell, guants i vaixella de porcellana. Fitz-Roy, molt cofoi, els va deixar eines, llavors i roba per establir una missió.
Uns mesos després, quan el Beagle va tornar a Wulaia per comprovar com anaven, es va trobar una escena impactant: en Jemmy havia abandonat la roba anglesa, estava prim, tenia el cabell llarg i vivia un altre cop segons els costums yagans. Tot i que encara parlava anglès, es va negar a tornar a Anglaterra. Havia triat la seva cultura original per sobre de la "civilització" europea.
Com a comentari final cal dir que l'àrea on estem navegant és coneguda com el "Cementiri dels Vaixells". Es calcula que hi ha més de 800 vaixells enfonsats i unes 10.000 vides perdudes en les aigües que envolten el Cap d'Hornos i l'Estret de Magallanes. Abans de la inauguració del Canal de Panamà el 1914, aquesta era l'única ruta per passar de l'Atlàntic al Pacífic, i el "preu" que cobrava el mar era altíssim.
Per què era tan perillós? No era només el fred, sinó una combinació de factors geogràfics únics: ràfegues de vent sobtades i violentes; onades gegants (poden arribar a 30 metres); corrents contraposats, ja que el xoc de les aigües dels dos oceans crea remolins i marees caòtiques.
Aquí, l’altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/argentina/1453-1716-expedicio-patagonia-magallanes-primer-dia