(Alt Urgell) Ruta el 30/08/2013; 16 km; +1200 -1200; 7 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Borda de la Plana, Pla de la Cabana, Coll de Conflent, Pic de Salòria i tornada. Tipus de sortida: circular; Dificultat: moderat (amb fort desnivell i que pot ser difícil per algú, per tant convé que cadascú conegui les seves capacitats).
 |
 |
FA ANYS: El 31 d'agost de 1302 els dos sobirans rivals, Frederic III (fill del rei català Pere el Gran) rei de Sicília i el rei francès Carles d'Anjou es reunien a Caltabellota i signaven la pau. Carles renunciava a l'illa de Sicília i reconeixia el seu rival com a rei de l'illa, encara que només mentre aquest visqués, en la fórmula donada pel papa Bonifaci VIII. La pau era una victòria per la casa comtal de Barcelona i obria les portes per dominar les dues altres grans illes: Sardenya i Còrsega.
Des d’Andorra hem anat fins a Os de Civís, poble que hem deixat enrere per arribar fins a la Borda de la Plana, actualment transformada en un hotel molt gran, construït en pedra i fusta, perfectament adaptat a la tradició constructiva amb els materials de la terra. Des d’aquí comencem l’excursió que vol pujar al cim del Salòria.
Segons Meyer-Lübke, Lòria provindria d’una forma romanitzada de “Lauredia”, la qual figura en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. Sembla que antigament el cim també era conegut com “d’Alius” i té una altitud de 2789 metres. També he trobat una explicació que em sembla prou coherent, la de Pere Robert que diu que el nom de Salòria no és altre que un derivat de Lòria (Sant Julià de Lòria), amb l'article “sa” davant. Lòria procedeix de aloeria, que són les pertinences d'un alou: el territori que comprèn i les rendes a què té dret. Així un nom tan sonor veiem que té una etimologia no gens cridanera.
Les seves aigües es drenen entre els Plans de la Regina, a l’est, i la Pala de Salòria, per sobre del coll de Conflent, al sud. És un cim fronterer entre l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà. Anem pujant per la vall, seguint senders que a vegades es perden, però la direcció és evident ja que el coll de Conflent es veu evident amunt, al davant i per sobre nostre.
Arribem finalment al Coll de Conflent i després de descansar una mica comencem la forta pujada per una rampa que des de baix ja es veu dreta, però sembla enfilar-se més a mida que anem pujant. Des de més amunt veiem el coll que hem deixat a sota nostre. Un “conflent” pot ser un punt de confluència d’aigües, encara que també sigui l’antiga comarca del Conflent. Ja que estem parlant d’això pot ser cal dir que el comtat del Conflent (situat més a l’est), formava part el segle X del comtat del Rosselló. Sabem també que Mirò II el Jove va exercir funcions comtals a Cerdanya, Berga, Capcir, Besalú i el Ripollès (el 912) i des d’aleshores el Conflent va quedà incorporat al comtat de Cerdanya fins que per herència passà al comtat de Barcelona. La vinculació històrica, lingüística i cultural del Conflent dins de Catalunya va quedar trencada pel maleït Pacte dels Pirineus que van signar els governs d’Espanya i França només fa una mica més de 300 anys.
Hem trobat dons homes que baixaven. Un de molt gran, potser els vuitanta anys, amb una motxilla tant vella com ell o més. Al seu darrera un altre de més jove, alt, de pell morena i un jersei de llana dels que ja no es porten, potser més propi de terres andines. Ens hem aturat i hem parlat una mica. Ells ja baixen i s’entornen, perquè tenen el cotxe al coll. Jo quedo admirat de l’empenta del senyor gran. A nosaltres ens ha fet l’efecte del capellà gran i el capellà jove, vingut de Sud Amèrica, que ara recorren la terra tal com ho va fer Jacint Verdaguer.
Això ens porta a recordar el famós Verdaguer. Va escriure molt sobre les muntanyes catalanes Tal com van escriure, el 2002, Narcís Garolera i Curt Wittlin, la veu de Jacint Verdaguer s’arrela a la muntanya, en la natura, en el poble. Els cims dels Pirineus i altres indrets muntanyencs que va recórrer són el tema principal de les seves millors obres. I ara, dic lo, cal imaginar-se aquell capellà, vestit amb sotana que, tot sol o acompanyat per un guia, anava seguint serres i turons, sovint sense cap mena de sender senyalitzat, com ara fem nosaltres. Hi ha un interessant document, editat el 2002, per Pagès Editors, que reprodueix el relat que va llegir Verdaguer a la sala d’actes del CEC (Centre Excursionista de Catalunya) el 7 de març de 1884. És el resultat de la seva excursió a l’Alt Pallars i on descriu una part del seu itinerari per les serres de Sant Joan de l’Erm, el Salòria, la vall de Cardós, Esterri i Montgarri.
Des de dalt del cim tenim unes vistes extraordinàries des dels cims de la Vall d’Aran fins a Soldeu, tal com ja ho va escriure mossèn Cinto Verdaguer dins la seva obra “Del Canigó a l’Aneto”. Aquí descansem una estona de la dura pujada, mengem una mica i, protegint-nos del fort vent, anem gaudint de les vistes sobre una gran quantitat de cims que costa identificar, però sembla clar que precisament al nord tenim, entre núvols, la Pica d’Estats i el Sotllo a la seva esquerra.
Sabem que entre el Port de Sotllo i la Pica, hi ha un cimal que va rebre el nom de Pic Verdaguer, precisament en honor al personatge del qual estem parlant. Dalt del cim, hi ha una placa que fa referència al com del cim i a l’altitud (2.789m), al costat i sota una pedra hi ha deixat, suposo que uns muntanyencs del País Basc, un paper que demana l’excarceració de presos.
Baixant, el pendent sembla més dret, com sempre passa. En Josep recorda que per aquí en Verdaguer explica que va quedat estranyat per uns crits que sentia mentre baixava. Es va tractar d’un carrabiner que els encalçava amb la creença que portaven contraban i, en atrapar-los, es va enfadar de mala manera, al veure que es tractava d’un capellà aquell que, des de lluny, havia pres per un paquetaire. La realitat és que els colls abruptes de l’Alt Urgell i el Pallars sovint eren utilitzats (i fins fa ben pocs anys) per a passar mercaderies de contraban.
Hem baixat seguint la pista, per tal de fer més suau la baixada des del Coll de Conflent. Més avall de la Borda de la Plana hi ha el bonic poble d’Os de Civís, amb tot de cases i la l’església, enfilades d’alt d’un turonet, en la confluència dels rius Salòria i Setúria. Cal explicar que l’origen etimològic de Civis és d’origen romà i apareix escrit a la consagració de la Seu d’Urgell com a “Ciuici”. Fins aquí hi va arribar mossèn Cinto Verdaguer el final del segle XIX i de l’estada al poble faré un breu comentari a l’excursió següent (la de la Vall del Setúria) que hem seguit el dia 31 d’agost.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5161168