(Anoia) Ruta el gener 2014; 19 km; +793 -793; 6 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Santa Margarida de Montbui, ermita Mare de Déu de Collbàs, castell de Claramunt, Pujol de la Guàrdia, coll de la Llentilla. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil (amb desnivells pel PR de tornada).
 |
 |
FA ANYS: Fins el 1714, Catalunya disposava d’un conjunt de lleis (les Constitucions de Catalunya), que es legislaven a Corts, amb el poble i el rei i eren d’obligat compliment, tant pel poble com pel sobirà, que no era jurat com a tal fins que jurava obeir-les i defensar-les. Aquest cos legal era diferent a la de la resta d’estats de la monarquia hispànica i de les altres europees. Era molt garantista i configurava el que avui podem entendre com un estat de dret.
El punt de partida és el poble de Santa Margarida de Montbui (nucli antic) (391m). Aquest era el cap de terme, fins que el barri de Sant Maure, que es va desenvolupar a tocar de la riera del riu Anoia, va esdevenir cap de municipi. Per tant, el nucli vell està situat a 391 metres d’altitud, a la dreta del torrent de Garrigosa. Es tracta d’un nucli compacte, com és habitual en els pobles antics, ja que estaven construïts al voltant de la parròquia. A l’Alcover-Moll trobo que l’origen etimològic prové del llatí i seria una aglutinació de “mont boí” (de “monte bovino”).
El nucli es va anar formant a partir del segle XVII, com a conseqüència de l’arribada de gent que estava dispersa per la serra, la qual es va anar despoblant. L’església actual de Santa Maria de Montbui es va bastir el 1614, sobre l’església primitiva dedicada a Santa Coloma.
Sobre la porta actual hi ha una pedra de clau de volta que diu: “En 1606 ce feu la iglesa ce muda lo portal en 1818”, explicant un origen de 1606 i un canvi del portal el 1818. Se sap, a més, que el campanar octogonal és de 1731 i el rellotge de la part superior del 1820. Per la façana lateral, encara es pot intuir un rètol que indica, sobre una porta ample i tapiada, el següent: “Sindicat Agrícola”. Penso que potser l’església devia haver format part dels processos de col·lectivització (que tants problemes van portar) dels inicis de la Guerra Civil espanyola (que encara en va portar més) i que potser va quedar convertida en la cooperativa del poble.
La Plaça Major, un rectangle senzill que tenim on ara estem, va ser formada aquell segle XVIII (després que Catalunya va perdre les seves institucions i constitucions històriques, sota les armes de Felip V). En aquesta plaça s’hi va construir la Casa Gran dels comtes de Plasència, en el context de l’expropiació de bens posterior a la guerra i a la imposició de nobles i senyors vinguts de fora.
Caminant en direcció sud passem pel costat d’una casa on tenen, dins d’una fornícula una imatge de Sant Roc, com a record dels temps en que hi havia una gran devoció al sant que es creu guaridor de la pesta i altres malalties de la pell.
Sortim del nucli. He d’afegir que, tot i l’origen del segle XVIII, l’establiment humà és molt anterior. El Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada va estar excavant uns vestigis prop de la vila i ha trobar monedes ibèriques cossetanes i romanes imperials, així com les restes arquitectòniques d’un hipocaust romà. Unes restes de ceràmica trobades permeten situar l’antiguitat demostrable en el segle II aC.
Baixem cap el torrent de Can Bernades i tornem a pujar, sempre cap a sud i seguint els senyals del GR, ja cap a la serra de Collbàs. He llegit que hi havia hagut a un mas d’en Bas i el que no sé és si la serra va prendre el nom patronímic de la masia, o va ser en sentit contrari.
Mirant enrere, mentre pujàvem, veiem les grans instal·lacions, al darrera, de la Yeguada Negra, que sembla ben bé abandonat. Quan fa una hora que caminem arribem a una construcció amb unes pintures prou en fetes. Una de les figures pintades és la d’en Cary Grant.
Així arribem al punt on hi ha la ermita de la Mare de Déu de Collbàs. El santuari es troba documentat el 1318 i com és natural va anar tenint diverses modificacions. L’actual estructura prové del 1793, any en que es va tornar a refer. Al costat hi ha un edifici, que imagino originalment com a rectoria, que va passar a ser un edifici de tipus hostatgeria o casa de colònies. Actualment està en estat ruïnós, on els depredadors s’hi han abonat trencant-ho tot i deixant-hi les seves signatures.
Certament, allà on arriba una pista on s’hi pot anar en moto o en cotxe, la mà dels salvatges es nota ben aviat. A l’interior de l’església s’hi venera una còpia de la imatge de la Mare de Déu de Collbàs (l’original va desaparèixer durant la guerra civil). En l’actual imatge sosté, a la ma dreta, un bolet. He llegit que sembla que aquest element va ser afegit en la reproducció, ja que l’original sostenia un fòssil. Com més endavant veurem, bona part de la serra està formada per turons de milions nummilitis, que seria per tant una representació ben singular i extraordinària de Maria. Antigament al davant del santuari s’hi ballava el ball dels Càntirs, com a invocació a la pluja.
Des del mirador, al davant del santuari, tenim unes magnífiques vistes de la plana de Carme i al seu darrera, sempre mirant a sud, la serra d’Orpinell.
Ara ja ens dirigim, en direcció est, seguint els senyals del GR. El sender del GR està absolutament destruït pel pas de les motos, que és evident que hi venen a enfilar-se i donar voltes, ja que tot el terreny està ple de nous camins oberts pel pas destructor de persones que suposo que gaudeixen amb les motos de muntanya, però que són absolutament indiferents a la destrossa que fan. Es fa difícil caminar, les pedres han estat arrencades, les arrels aixecades i tallades i tot el fang dificulta el pas. Rellisquem i hem d’anar en compte. Es a dir que han destrossat un sender GR, que havia estat pintat i definit pels caminants. M’imagino que els forestals no tenen prou personal per empaitar-los.
Hem abandonat la part de bosc i ens hem situat a la plana de l’Aromir. Ara la pista ample, segueix recte endavant, cap a llevant i ja veiem lluny el turó amb la silueta del castell dalt del tot i més lluny el perfil de la serra de Montserrat.
Aquest sector de la comarca va ser frontera amb els sarraïns entre els segles IX i XII, fins que es va consolidar la frontera del Gaià (per on hem fet diverses excursions ultimament). Diversos castells defensaven el territori: Claramunt, Montbui, Miralles, Queralt, Roqueta i Tous. Per assegurar-ne la defensa, el comte Borrell, va cedir l’any 970 part del territori al bisbe de Vic i la va confirmar l’any 987 coincidint amb els mesos posterior a la destrossa i saqueig d’Almansor. Va ser aleshores que el bisbe Fruià va ordenar la reconstrucció del castell de Montbui. Nosaltres comencem a fer la volta, pel sud i est, per pujar al castell de Claramunt.
El castell de Claramunt (452m) a sobre de la Pobla de Claramunt i per sobre de la riera del Carme, és un castell medieval d’estil romànic del segle X. El nom sembla que prové del llatí “claro monte”, és a dir: muntanya clara. Està situat a la serra de Guàrdia on controla l’entrada al congost de Capellades i l’accès a la Conca d’Òdena. Va passar al domini dels Cardona i ocupa una gran superfície (5.400 m2) voltada de baluards. Cal dir que documentalment consta referit en un del 24 de juliol del 990 que descriu vinculacions a l’església de Santa Maria de Claramunt. El castell es visitable i podeu trobar informació a: http://www.mhcat.cat/monuments/castell_de_claramunt
Al segle XI el fill de Bernat I de Claramunt, Deodat, es va casar amb la filla del primer vescomte de Cardona, Ermessenda, que va morir després de donar a llum el seu fill Bernat Amat, el qual va esdevenir segon vescomte de Cardona. Fins el segle XIII, el castell va ser doncs de la família Claramunt., però a inicis d’aquell segle (1306) Berenguer de Claramunt va vendre el domini jurisdiccional als vescomtes de Cardona, que ja ho van mantenir fins a finals del XVII. El 1463, en el context de la guerra civil catalana contra Joan II, el castell va quedar destruït, però els Cardona el van reconstruir.
Una altra gran destrucció es va produir el 1714 per part de les tropes castellanes de Felip V. A finals del XVII va passar als ducs de Medinaceli i amb les lleis d’abolició de les Corts de Cadis, on es van abolir els drets jurisdiccionals, va començar un altre cop la decadència de la fortificació, que ja estava molt malmesa. El 1913 el castell va ser comprat per Enriqueta Miquel i Mas. El 1974 va passar a ser propietat de l’Estat espanyol i el 1981 va ser transferit a la Generalitat de Catalunya i va començar la seva restauració.
La ruta ara continua als peus de la porta d’accés al castell, seguint els senyals, grocs i blancs, del PR.
Ara el camí va seguint la serra de Guàrdia. Sempre per la carena, entre pins, però també amb bones vistes a les dues valls que tenim a nord i a sud. Així, deixem enrere el castell que havia estat tribunal de justícia de la baronia de la Conca d’Òdena (la que veiem a la dreta) i se sap que entre el 1575 i el 1628 es van penjar 18 persones, es van condemnar a galeres 13 més, 2 van ser exiliats i 10 més assotats i condemnats a diverses penes de presó. Al puig de la Guàrdia hi ha un bonic pessebre i un alt pal amb una senyera. Una placa recorda Josep Mateu i Botines, fundador de la Colla Excursionista de Vilanova del Camí.
Seguim baixant, mentre pensem en el pal de la senyera on hi ha un poema: “Hem buscat un lloc per a vos/ on el vent bufa fort/ on tothom veurà els vostres colors./ Hem buscat un indret/ on podreu arrissar el groc/ on podreu ondular el vermell./ A prop de Montserrat/ et contempla la Tossa/ i nosaltres en aixecar la mirada/ us veurem orgullosa.” (Centre Excursionista de Vilanova 13/01/02). La Conca d’Òdena i Igualada queden a la dreta.
El camí no para de pujar i baixar, sempre carenejant. Deixem la serra de Guàrdia i seguim per la carena de la serra de Collbàs. A la dreta, cap a tramuntana, no paren de baixar els torrents que van al Torrent de Bernades, que flueix d’est a oest i això, a nivell de carena, suposa un turonet darrera l’altre, amunt i avall. Fins que arribem al coll de la Llentilla.
El terme Llentilla és sovint utilitzat per fer referència a un lloc on hi ha fòssils de nummulitis que, per Catalunya, se’n veuen sovint. En algun lloc els he trobat amb la denominació local i popular de “diners del dimoni”. Aquí, concretament, estem caminant per sobre de muntanyes d’aquests dipòsits gegantins i als nostres peus les seves peces perfectament circulars, com a monedes d’un euro i de més petites, ens marquen la ruta que hem de seguir. Els nummulitis són protozous marins de pocs mil·límetres fins a 6 cm de diàmetre. El cost esta recobert per una closca i són característics de l’eocè i es van extingir al final de l’oligocè. Més endavant, decidim deixar el PR, tallem cap a l’esquerra i anem a parar a la pista del GR, des d’on pugem un altre cop al santuari i així hem tancat el cercle. Ara ja només quedarà després el camí fins a Santa Margarida de Montbui.
La referència a les Constitucions de Catalunya del principi d’aquesta crònica, es pot ampliar a: http://herois1714alella.wordpress.com/presentacio/
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6052736