(Garraf) Ruta 1689 el 23/10/2025; 8 km; +21 -21; 2 hores. Visita urbana per Vilanova i la Geltrú. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 1092 es documenta el castell de La Geltrú.
Començo una volta urbana per Vilanova i La Geltrú amb l’idea de trobar algunes de les llambordes del projecte Stolpersteine. Davant tinc la torre de Ribes Roges que és un antic fortí carlí construït durant la tercera guerra carlina, a l'últim terç del segle XIX. Ha estat reconstruïda i actualment és un espai artístic dedicat a la Mediterrània i als mariners.
Enfilo pel passeig del Carme. El nom es va donar en honor a la Mare de Déu del Carme, que és la patrona dels mariners. Va ser acordat pel consistori municipal, per unanimitat, el 6 de desembre de 1904 per designar el nou passeig que s'estava configurant en aquell indret de la platja.
A la meva dreta, s’alcen els pals de les embarcacions del Club Nàutic.
Passo pel davant del monument a Macià. Obra de Subirachs del 1983 i que ha esdevingut un dels símbols de la vila. És un obelisc buidat en la seva part baixa amb la imatge del que va ser primer president de la Generalitat republicana, Francesc Macià, nascut a Vilanova el 1859. La imatge està encarada en direcció nord, a la rambla de la Pau.
Una mica més enllà hi ha es bonics i tradicionals restaurants i entre ells el Café de Mar, en un edifici singular que és un equipament propietat de la Generalitat de Catalunya, adscrit al departament de Benestar Social i Famílies, i que alberga, entre d’altres serveis, el Punt Òmnia.
Es tracta d’una construcció noucentista, dissenyada per l’arquitecte municipal Josep Maria Miró i Guibernau i inaugurada el juny de 1925 per donar cabuda al Pòsit Nou de Pescadors. És un dels edificis més significatius de la façana marítima i un símbol d’una de les activitats característiques de Vilanova i la Geltrú: la pesca.
Trobo la primera llamborda “stolpersteine”. Aquesta dedicada a Joan Sagarra Mateu que va ser deportat a Mauthausen el 1940 i assassinat a Gusen el 1942. La família Sagarra, dedicada a la pesca, era molt coneguda a Baix a Mar. Joan Sagarra, Llorenç Torné i Marcel·lí Garriga, que també foren deportats, eren companys de lluites i il·lusions al servei de la classe pescadora d’aquest barri. (Llamborda al Passeig Marítim, 74).
La iniciativa pretén mostrar l'últim espai on residí cada deportat de la localitat (nascut o resident) a partir d'unes llambordes, situades a la seva darrera residència, amb les seves dades més generals sobre el seu camí fins als camps nazis. A la web ‘vilanova.cat’ s’hi poen trobar les referències i nom de cada una de les víctimes (deixo el vincle al final).
Llamborda dedicada a Marcel·lí Garriga Cristià. Des de ben jove acompanyà el seu pare en l’ofici de mariner i acabà convertint-se en pescador i patró. Al final de la Guerra, en arribar les tropes feixistes a la capital catalana, es va iniciar l’èxode de milers de republicans, primer fins a Girona en un camió militar, i després, a peu, fins a la frontera... l’extracte es pot llegir sencer a la web esmentada. Exiliat, deportat a Buchenwald i alliberat. (La seva llamborda està al carrer Boters).
He seguit amunt, deixant el mar al darrera. Pujo pel carrer de la Llibertat i pocs minuts més amunt deixo a la meva dreta la plaça i l’església de la Immaculada Concepció. L'edificació començà el 14 de maig de 1854 en uns terrenys propietat del sacerdot Mn. Antoni Marrugat. A partir d'aquesta data s'inicià l'obra, sufragada per subscripció pública. L'any 1891 es va enllestir la façana i es va aixecar el campanar.
Segueixo endavant. El canvi del nom de "Calle de Calvo Sotelo" a Carrer de La Llibertat es va produir en algun moment després de la mort de Franco (1975) i la reinstauració de la democràcia, amb la voluntat de recuperar els noms originals o simbòlics eliminats pel franquisme. L'eliminació dels noms tradicionals o dels vinculats al sistema anterior, o als vençuts, és un acte de repressió simbòlica. Serveix per esborrar la memòria, la identitat cultural i la legitimitat històrica dels conquerits.
Arribo a la Rambla Josep Tomàs, que és via habitual per travessar la vila. El gran edifici de cantonada, a l’esquerra, és L’Empara. L'origen d'aquest edifici es pot situar el 1866, quan Joan Serra i Totesaus oferí a l'ajuntament de Vilanova i la Geltrú una renda anual que havia de contribuir a la fundació i manteniment d'un asil per a vells pobres i desvalguts. La institució és regentada des del seu inici per les germanes de l'orde de Sant Vicenç de Paül.
Arribo al final, quan les cases ja semblen del nucli format a partir de l’original La Geltrú. Aquí hi trobo una magnífica llibreria: Re Read. Orientada a llibre lowcost o de segona mà hi entro una curta estona i hi passejo mirant la gran quantitat de llibres i el seu aroma de llibre vell. Hi hauré de tornar un dia per estar-m’hi més temps i sortir amb algun exemplar sota el braç.
M’ha agradat molt trobar aquesta llibreria, en un moment on en algun lloc van desapareixent i només hi queden papereries amb alguns pocs llibres. Puc dir que ja soc doncs de La Geltrú. La Geltrú va néixer el segle X, al voltant del seu castell. Vilanova va ser un nucli nou que va sorgir i es va consolidar amb la carta de poblament del 1274.
La novel·la en base històrica, “Marmor maris”, precisament, comença i parla d’aquells inicis a partir d’una trama que neix entre Vilanova i Ribes.
La plaça de Soler i Gustem, que tenim a tocar, obra una cruïlla amb dos carrers que segueixen al nord a la Geltrú: Sant Sebastià i Sant Felip Neri. Per cert cal afegir que pel carrer s’arriba, com cal imaginar, a l’ermita de Sant Sebastià. Però la curiositat és que aquest temple catòlic permet l’ús a l’església de culte ortodox creada a finals de l'any 2010 pel rector Constantin Alin Toader i està pensada per a la comunitat romanesa. És doncs un espai cedit per la parròquia de Sant Antoni Abat.
És força agradable passejar per aquests carrers en un dia feiner, sense bars i terrasses plenes de gent. Passo per costat i faig una fotografia de la font de la Plaça dels Carros. Va ser inaugurada el 17 de gener de 1893 i s'erigí en record de Joaquim Soler i Gustems, que a la seva mort (1891) havia deixat el llegat de 7.500 pessetes per a la construcció d'una font-monument a la seva persona. És d'estil modernista, obra de l'arquitecte Josep Font i Gumà.
La Plaça de la Vila fa goig de veure-la. És una de les places porxades més grans de Catalunya i va ser pagada per un "Indiano". El seu origen prové d’uns terrenys desamortitzats. La plaça es va construir sobre els terrenys de l'antic Convent dels Frares Caputxins, que va ser desamortitzat a mitjans del segle XIX. Per cert recordeu que la paraula “desamortitzat” és un eufemisme de les èpoques de Carlos IV i Isabel II. Si algú et pren 50€, potser dirà que els ha desamortitzat!
Llamborda dedicada a Antoni Sánchez Sánchez, nascut a Múrcia, exiliat, deportat el 1940 a Mauthausen i finalment alliberat. S’instal·là a París i Perpinya. Tornà a Vilanova i la Geltrú només en tres ocasions entre els anys 1978 i el 1980. Al cap de tres anys, el 24 de novembre de 1983, moria als 72 anys d’edat a Perpinyà, on fou enterrat. (Situada al carrer Padua, 22).
Puc explicar que el Projecte Stolpersteine va ser creat per l'artista alemany Gunter Demnig. Va néixer amb la voluntat de rescatar de l'oblit les víctimes del nazisme, principalment l'Holocaust. La idea és col·locar a la vorera, davant del darrer domicili conegut de la víctima, una petita llamborda de llautó gravada amb el seu nom i destí. L'objectiu és que els vianants "ensopeguin" amb la memòria, aturant-se a llegir i personalitzant així la tragèdia de l'extermini massiu. En el nostre context, les víctimes són bàsicament del feixisme.
Bonics carrers de la població. Si no vaig errat aquest és el carrer de Santa Madrona. El carrer es troba a la zona de l'eixample o de creixement de la ciutat moderna, on es van traçar carrers regulars. Abans era conegut com a carrer d'en Clariana, en referència a un antic propietari. Tot i que Santa Madrona és més coneguda com a l’antiga patrona de Barcelona, el seu culte estava molt estès per Catalunya. El fet que se l'invoqués per a la pluja o com a protectora era una raó suficient perquè molts pobles li dediquessin un carrer o una capella.
Vaig buscant, amb el track que porto del wikiloc, a veure si puc trobar llambordes. Aquí, ara em trobo un pegat que sembla indicar que hi havia hagut una llamborda però que algú se l’ha emportat: un desaprensiu.
Segueixo el track i els punts indicats per Ramon Alcalde (podeu veure el vincle al final).
Anava pel carrer Barcelona i he girat pel carrer dels terrissaires. Estic en l’espai que havia format originalment La Geltrú. Els propis carrers, en circular, demostren aquella realitat i es pot observar en aquest mapa. Les primeres referències a l'assentament de la Geltrú (anomenat inicialment "Vila Episcopal" o "la Bisbal") es troben al segle X (cap al 999). Aquest nom es deu al fet que el territori estava sota la jurisdicció del Bisbat de Barcelona.
Una casa amb restes, evidentment medievals, de contraforts de considerable gruix. Formaven part del castell? El Kastro Guidaltrudis (Castell de la Geltrú) es documenta al segle XI (cap al 1092). Originalment es creu que va ser edificat com a fortificació depenent del Castell de Ribes.
Murs evidents de part del castell. El bisbe de Barcelona infeudava el castell a diferents llinatges. Inicialment, va ser la família Ribes qui va ostentar el domini (descendents de Mir Geribert) fins al 1259, reconeixent sempre la potestat episcopal. Al segle XIII, la castlania del castell va passar a mans dels Manresa, i posteriorment, a altres llinatges.
Un tranquil racó amb la font. Un fet crucial per a la història de Vilanova és que, el 1359, Vilanova de Cubelles i la Geltrú ja formaven un municipi unit. Els últims senyors del castell, els Santjust, van vendre el castell i el terme de la Geltrú al propi municipi el 1576. Amb aquesta compra, la jurisdicció senyorial va passar a mans de la universitat (el govern local).
Llamborda Eugeni Balduz Acensio. El seu pare fou peó i membre de la brigada de recollida d’escombraries de la ciutat, i Eugeni consta com a treballador a les ordres de Manuel del C., segons el padró de 1936. Sabem que es va presentar voluntari a les files de l’Exèrcit Popular quan tenia 18 o 19 anys. Deportat d’Estrasburg va ser tancat el desembre de 1940 a Mauthausen, amb matrícula 4605. El 5 de maig de 1945 Balduz fou alliberat. Va morir a Mallorca als 72 anys. (Llamborda situada al carrer Can Conet, 22).
En la meva ruta m’ha costat una mica trobar-ne alguna. Però de les que he trobat hi he buscat el lloc d’ubicació (que indico) ja que els “waypoint” no són precisos en les rutes. El punt no és mai exacte ja que la precisió, en funció dels tres satèl·lits corresponents i altres fets, fa que la precisió optima pugui variar de 3 a 15 metres... i algunes vegades molt més.
El castell queda actualment envoltat de cases i carrers estrets, però forma un espai consolidat tipus palau medieval. He fet la volta i per la Plaça Font i Gumà es presenta una magnífica arcada que permet l’accés al pati interior del castell palau.
La recuperació de l'edifici va ser important. Entre 1917 i 1920 es va dur a terme una restauració significativa (promoguda per la Mancomunitat de Catalunya i dirigida per Josep Font i Gumà i Jeroni Martorell). Actualment és la seu de l'Arxiu Comarcal del Garraf.
Llamborda Rafael Inglada Arnabat, va ser exiliat, després deportat a Mauthausen i finalment assassinat, el 1941, a Gusen. Rafael Inglada era treballador i encarregat d’una planta de telers de la Fàbrica de Mar. Exiliat a inicis de 1939. Durant el període de la Segona Guerra Mundial va ser detingut i empresonat inicialment a l’Stalag XIII-A situat a Hohenfels (Alemanya). El 24 gener de 1941, va ser traslladat a Gusen on va morir assassinat. (Carrer Comerç, 8).
Llamborda de Francesc Tremps Estrada que va néixer a Barcelona el novembre de 1899. De professió fuster va viure a Sástago (Aragó) dedicat a la construcció de carruatges agrícoles. Durant la Guerra Civil formà part de la columna Durruti i a les darreries s’exilià sent internat a camps francesos. Internat a Mauthausen, va ser traslladat a Gusen on va ser executat. (Carrer Sant Pere, 30, on havia nascut la seva dona).
Llamborda Gerard Ill Vidal. Va ser comerciant als baixos de la residència familiar situada a la plaça de la Verdura, amb el pare que hi regentava un establiment que del 1904 al 1916 estigué especialitzat en bicicletes i, posteriorment, en màquines de cosir i accessoris per a la costura. Fou presoner al camp de Compiègne fins al 18 de juny de 1944, dia que va sortir en un comboi format per més de 2.000 homes en direcció a Dachau, on va morir el 1945. (Llamborda a la Plaça de les Cols).
Passo per la Plaça de les Cols, amb dues o tres terrasses i gent fent l’aperitiu. És també una plaça agradable. Tot el poble és agradable i afortunadament el “turisme”, quan n’hi ha, es queda a la banda de mar. Originalment era la Plaça de les Verdures, directament associat a la seva funció històrica, ja que des del segle XVIII s'hi celebrava el mercat setmanal on es venien verdures, hortalisses i productes del camp. Durant la negra època franquista va rebre el nom de Plaza de España, com a molts altres pobles. Això va fer mal al propi nom, ja que ara encara s’associa, emocionalment, les places amb aquest nom a l’època de la dictadura.
Llamborda Francesc Vidal Casanellas. Nascut a Barcelona, quan va començar la Guerra Civil, Francesc Vidal tenia 23 anys i va arribar a assolir el grau de tinent de les tropes de la República. S’exilià a França i va ser internat als camps de refugiats d’Argelers i el Barcarès. Capturat pels alemanys el 21 de juny de 1940, a prop de la localitat de Remiremont (departament dels Vosges), va ser deportat a Mauthausen, amb matrícula 5348. El 8 d’abril de l’any següent era traslladat a Gusen, amb matrícula 11780, on morí assassinat l’1 de gener de 1942. (Llamborda situada a San Gregori, 8).
Llamborda Joan Úbeda Siles. Nasqué el 25 d’abril de 1907 a Senés (Almeria, Andalusia). En tenim referència a Vilanova i la Geltrú al padró municipal de 1930, que ens especifica que vivia al carrer de Sant Gervasi, 28. Fou mobilitzat durant el conflicte de la Guerra Civil, i seguidament s’exilià a França, on fou detingut i empresonat. Deportat al camp de Mauthausen entrant amb matrícula 5782. D’aquest camp passà l’any següent a Gusen, amb matrícula 11836, on morí el 25 de gener de 1942, al voltant de dos quarts de tres de la matinada, als 34 anys d’edat, tal com consta al Todfallsaufnahme (certificat de mort) custodiat a Arolsen Archives. (Carrer Sant Gervasi, 28) .
L'església de Sant Antoni Abat és una església parroquial barroca i neoclassicista. El campanar és una construcció separada de l'església. la base és de planta quadrada i els cossos superiors vuitavats. L'any 1663 s'acordà la construcció d'un nou temple parroquial en substitució del segle XIV. Té una curiosa i accidentada història, d’inicis de construcció i moments d’aturades per motius de conflictes: anys 1663, 1686, 1706, 1734, 1771, 1826..., fins acabada tal com la veiem el 1879.
Interior. L'església presenta una planta basilical amb tres naus separades per pilars, amb capelles situades entre els contraforts laterals, un presbiteri semicircular i un deambulatori (o girola) al voltant del presbiteri. Compta amb vitralls modernistes i noucentistes que són uns dels elements més valuosos i es van realitzar durant les restauracions posteriors al 1939.
HI ha una capella lateral dedicada a la Mare d Déu de Montserrat. De fet, l'Església de Sant Antoni Abat és un dels temples principals de la ciutat que acull una imatge de la Moreneta. Vull destacar la bonica pintura del retaule.
Vista exterior amb el campanar que ja he esmentat.
Llamborda de Camilo María Díaz que va néixer a Viego, localitat que pertany a Ponga (Astúries). Era vaquer i havia treballat a la granja Cardús. Tot i que no participà en la Guerra Civil era una persona molt compromesa amb els ideals republicans i s‘exilià quan el conflicte estava acabant. D’una carta rebuda el 18 de març de 1939 des del camp de Vernet d’Arieja, se sap que es trobava allà amb més de 10.000 presoners republicans. Es perd una mica el fil i la família de Camilo María visqué en la incertesa i no va saber fins a finals de la dècada dels anys cinquanta, a través d’advocats francesos, que havia estat deportat i mort al camp de Gusen. (Llamborda al Carrer Manuel Tomás, 29).
Abans de la construcció del Mercat Nou, els diferents tipus de mercats (verdures, peix, carn, cereals) estaven dispersos en diverses places i edificis petits de la ciutat (com la Plaça de les Cols, la Plaça de la Gallina o la Peixateria Vella), fet que generava un caos logístic. El projecte es va realitzar el 1910, però no es va poder començar fins el 1935.
Una part important dels recursos necessaris per a la construcció definitiva va provenir d'un llegat testamentari del senyor Soler i Carbonell, fet que demostra la importància de la beneficència privada en les grans obres públiques de l'època.
A la plaça hi ha una façana coberta per una gran mural. L’autora de l'obra és l'artista urbana gallega Lula Goce (Baiona, 1976), molt reconeguda internacionalment. Va ser pintat l'any 2018. Ocupa la gran paret del CAP Jaume I, que dóna directament a la Plaça del Mercat.
Aquest mural forma part del projecte Womart, una acció conjunta impulsada per diverses ciutats catalanes amb l'objectiu de reivindicar el talent femení en les arts visuals i fomentar la igualtat de gènere en les disciplines artístiques. El mural és una apel·lació al món interior de la persona i el seu lligam amb la naturalesa.
Volto una mica més i acabo baixant per la Rambla Principal, veritable eix de passeig públic, centre cultural, de restauració i comercial de Vilanova i la Geltrú. Una curiositat és que amb els anys d’ampliacions es pot esmentar que el 1854, entre els vilanovins residents a l'Havana van comprar unes cases per a enderrocar-les i aconseguir així que la Rambla arribés als 600 metres de llargada. Va ser també aquest mateix any que es van posar els seients de pedra.
Can Gener o Can Raventós és una casa modernista a la Rambla Principal de Vilanova i la Geltrú protegida com a bé cultural d'interès local. L'obra fou dirigida per Ubaldo Iranzo, arquitecte que va utilitzar el llenguatge modernista per primera vegada a la Rambla Principal. La façana mostra elements decoratius d'interès: les franges amb motius florals de la planta principal, l'emmarcament de les obertures i molt especialment, el treball de ferro de la tribuna, balcons, cartel·les i barana del terrat.
Can Magrinyà, també conegut com a "Can Renard", és un altre magnífic edifici modernista del municipi de Vilanova i la Geltrú. L'any 1923 el propietari de la finca, Joan Magrinyà, va sol·licitar a l'ajuntament de Vilanova i la Geltrú permís d'obres per a la construcció de l'edifici, d'acord amb el projecte realitzat per l'arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau i la seva extraordinària execució ara és un patrimoni visual pels vilatans.
Can Pahissa és un dels edificis més notables del patrimoni modernista de Vilanova i la Geltrú i té una història lligada als anomenats "indianos" o americanos. La casa va ser construïda per encàrrec de Sebastià Soler i Miró (1854-1928), un "indià" que va fer fortuna a Xile (principalment amb el negoci del guano, la fusta i els nitrats). El nom popular "Can Pahissa" és una deformació de "la Pallissa", que era el nom de la masia on els seus avis havien estat masovers. El nom oficial, però, és Can Sebastià Soler.
L'arquitecte va ser Josep Maria Miró i Guibernau, que el va construir entre 1916 i 1921. Una curiositat és que el jardí i alguns dels seus elements es van començar a construir abans que la pròpia casa. La font hi inclou la data de 1916. El jardí és un reflex del Modernisme i del gust per la natura de l'època, amb elements d'inspiració naturalista i una estètica de rocalla.
Aquest potent mural és conegut com la “Manifestació de les Galledes”, que refereix un episodi històric i un acte de protesta cívica molt significatiu que va tenir lloc a Vilanova i la Geltrú el setembre de 1965, en plena dictadura franquista. Es considera un dels primers actes de protesta popular i un precedent del feminisme al Penedès. La protesta va ser provocada per la manca crònica i constant d'aigua potable a les cases de la ciutat, especialment als barris perifèrics, a causa de la mala gestió de la companyia d'aigua.
El gest de protesta va ser tan simple com simbòlic: es van manifestar a la Plaça de la Vila amb galledes i d'altres recipients d'aigua a la mà per demostrar que havien de proveir-se d'aigua a les fonts públiques, ja que no n'arribava a les seves llars. La Guàrdia Civil va intervenir ràpidament i va confiscar les càmeres dels fotògrafs presents a la plaça, velant-ne els rodets per evitar que es conservés un testimoni visual de la protesta. Les dones protagonistes van ser detingudes i sotmeses a llargs interrogatoris a la caserna.
I finalment, quinze o vint minuts després, ja tornava a ser davant de mar al costat d’on havia deixat el cotxe aparcat. I aquí acabo aquesta crònica, que és de les més llargues (de les moltes que tinc a la web) que he escrit.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1689-vilanova-i-la-geltru-ruta-urbana-stolpersteine-237831560
Vincle a la web amb informació de les llambordes: https://www.vilanova.cat/cultura/deportacio_mh
Vincle de la ruta que he seguit, parcialment, de Ramon Alcalde: https://ca.wikiloc.com/rutes-a-peu/17-stolpersteine-vilanova-i-la-geltru-180843269).
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/garraf/995-vilanova-i-la-geltru-passeig-maritim-ruta-urbana