(Bages) Ruta 1489 el 16/04/2023; La ruta dels Degotalls, incloent la pujada a Sant Miquel i tornada: 12km i desnivell m+166. Tot 4,5 hores. Excursió organitzada amb l’objectiu de perpetuar els mosaics del Camí dels Degotalls, ja que alguns estan trencats i altres ja han desaparegut. Tipus de sortida: anada i tornada; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1946 es va penjar una bandera catalana, prohibida pel franquisme, des del cim de la Gorra Frígia.
Hi ha molta gent respectuosa, però també hi ha gent poc respectuosa que pica o trenca el que troba pel camí i altres, lladres, que fins i tot ho roben, com es pot veure a la foto de mostra. Aquest és per tant una ruta que començant al (1) Monestir, va després al (2) Camí dels Degotalls i finalment, com afegit a l’excursió, puja (3) fins a Sant Miquel.
Començo dirigint-me al monestir per fer una visita com inici de la caminada. Se sap que, cap al 1011, un monjo procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, amb la qual cosa el cenobi quedava sota les ordres de l'abat Oliba, de Ripoll. Santa Cecília no va acceptar aquesta nova situació i Oliba va decidir fundar el monestir de Santa Maria al lloc on hi havia una antiga ermita amb el mateix nom. A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir abat propi i va deixar de dependre del de Ripoll. Avui, la Muntanya de Montserrat presenta unes característiques tan sorprenents que ha esdevingut un dels símbols de Catalunya.
Entro després de les voltes i tinc al davant la magnífica façana, inaugurada el 1901 i dirigida per l’arquitecte Villar Carmona. L’abat volia una façana neogòtica i Villar Carmona li va fer entendre que a Catalunya tenim la dita “qui paga mana”. Es va fer la façana per la força, que és considerada salmantina o neoplateresca. Ara bé, Villar Carmona no va tornar a fer cap més obra a Montserrat i també va entendre que aquí, també sabem que “qui mana acomiada” i “qui té el cul llogat no seu quan vol” (‘festacatalunya.cat’).
També convé saber que el timpà principal obra de Venanci Vallmitjana recorda un fet històric. “Veiem al Papa Lleó XIII assegut reben la súplica del bisbe Josep Maria de Urquinaona, que apareix agenollat davant del Papa, demanant el patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre Catalunya. El bisbe Urquinaona va defensar aferrissadament aquella causa, que el govern espanyol volgué impedir per tots els mitjans, (deien que Espanya ja tenia una patrona) i considerava aquella petició com un acte polític de separació. Les pressions espanyoles van aconseguir que la butlla pontifícia esborrés el nom de Catalunya i que la Mare de Déu de Montserrat fos proclamada Patrona de les Diòcesis catalanes” (textos de Ramon Esteva Selva). La història d’Espanya vers Catalunya, és la història d’un menyspreu permanent.
A l’interior encara hi queda gent que, suposo, han assistit a la celebració de l’ofici de laudes. L’església de Montserrat s’inscriu arquitectònicament entre la tradició gòtica i l’assimilació de les noves formes renaixentistes que es començaven a aplicar al segle XVI. Així, en entrar, la nostra vista es dirigeix cap a la capçalera de la nau, on es troba el cor dels monjos i l’altar major. A mesura que ens hi endinsem ens adonem que no és una església de grans proporcions; però sí que ho és si pensem en l’època en què va ser construïda, en el lloc escollit i amb els mitjans de què disposaven llavors. La nau central fa 58 metres de llarg, 15 d’ample i 23 d’alçada de volta.
Per tota la nau hi ha una gran quantitat de llànties, molt artístiques i diferents, donades per entitats i poblacions catalanes i estrangeres. Aquestes que es veuen són de La Segarra, Conca de Barberà, Calella de la Costa, Pallars Jussà, Mèxic, El Paraguai i Portugal. Uns rètols a les parets indiquen els origen dels donants. També hi ha moltes llànties, donades, penjades a les capelles laterals.
Surto una mica després per dirigir-me a l’inici del camí dels Degotalls. Per cert, un article de Sònia Casas, a la molt recomanable revista Sàpiens, explica com la determinació de l’abat Aureli Maria Escarré en la defensa del catalanisme i el seu activisme polític van posar el monestir en el punt de mira de la policia i la Santa Seu durant la dictadura franquista.
Escriu “L’any 1959, per exemple, a Montserrat ja hi va haver dues visites de representants del Vaticà. A la segona, l’únic que volia el delegat del Sant Ofici era que els monjos (cridats per separat) li responguessin una sola pregunta: “A Montserrat es fa política?”; “Sí, i qui l’executa sóc jo, què vols saber?” va respondre el pare Agustí Vila-Abadal, que des del 1952 era el majordom del monestir (l’encarregat de les finances) i la mà dreta de l’abat Escarré en afers exteriors. Probablement no tots els monjos devien respondre amb aquella rotunditat. En aquell temps “fer política” era sinònim “d’anar contra el règim”.
“El Nadal de 1962, la justícia social i la denúncia per la situació dels presos polítics van ser els dos temes delicats que l’abat Escarré va tocar en la seva homilia. “Dic això en públic per les moltes cartes i visites que he rebut, de familiars de presoners que truquen [...] perquè hi hagi una solució.” L’activisme d’Escarré a favor dels drets dels perseguits polítics no es va limitar només a les paraules. Durant tots aquells anys, va acollir refugiats, com els perseguits pels fets del Palau o el líder de Comissions Obreres Cipriano García. També va intercedir a favor dels qui havien estat fets presoners per evitar tortures, a vegades amb èxit, com en el cas de Josep Benet, i d’altres vegades sense, com en el cas de Jordi Pujol”. (article complet a Sàpiens “Abat Escarré).
El Camí és molt ample i pla, formant un passeig molt agradable. Antigament hi havia molts degotalls d’aigua que sorgien de les parets de la muntanya; alguns s’aprofitaven per unes fonts. Actualment, les aigües han desaparegut, però el passeig resulta encara molt relaxant. El primer que trobem són alguns monuments dedicats al món del cant i de la música catalana. Aquest primer està dedicat a Josep Rodoreda i Jacint Verdaguer.
És important la següent placa, que està dedicada al músic i compositor català Amadeu Vives i Roig. Va ser l’autor del gran poema (i cançó) L’Emigrant. Jo encara puc recordar que durant la dictadura franquista cantar L’Emigrant estava prohibit; formava part d’aquella repressió que no era, a Catalunya, només política (com a altres llocs d’Espanya) sinó també social i cultural.
A l’ombra dels xiprers deixem a la nostra esquerra el record de les colles sardanistes de Catalunya i ja comencem a endevinar els primers mosaics més enllà. Seguim i a l’esquerra trobem una primera font, amb bancs i que ja no raja. Està dedicada a Sant Benet, el fundador de l’orde benedictina (la dels monjos de Montserrat). L’orde va ser fundat el 529 per Benet de Núrsia (480-547) a Monte Cassino. El Monestir de Montserrat depèn exclusivament del Subiaco i això ha servit sovint per evitar interferències provinents de l’estat espanyol.
Una segona font esta dedicada a Santa Escolàstica. Era la germana de Sant Benet la qual visitava, una vegada l’any, al seu germà a Montecasino, a la regió italiana de Campània. Va morir l’any 547 i Louis Réau comenta que el seu cos hauria estat transportat el segle VII, juntament amb el de sant Benet, a l’abadia francesa de Fleury; posteriorment, segons el mateix autor, les restes haurien anat a mans del bisbe de Le Mans que les hauria dipositat a l’església de Saint Pierre de la Court. Però tenim que l’any 1032, en el sermó de les relíquies dipositades a Santa Maria de Ripoll, el bisbe Oliba ja esmentava les relíquies (realment una part) dels dos germans, Benet i Escolàstica. Haurien estat trameses per l’abat Gauzlí des de Saint-Benoit-sur-Loire (Fleury). La seu catalana, però, s’honorava de posseir una relíquia insigne de la santa: es tractava de tot un peu. El reliquiari va sobreviure fins al final de la Guerra civil espanyola de 1936. Segons l’historiador Gudiol, després de la guerra es perdria relíquia, reliquiari i culte.
Aquí tinc un mosaic dedicat a la Mare de Déu de la Llet o de L’Hospitalet (Puipelat; Alt Camp). Segons informa Jaume Andreu, “a uns 200 metres de la capelleta, camí de Vistabella avall, hi havia al segle XII i fins a començaments del XX un convent amb església de l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Aproximadament entre els anys 1920-1923 es van desmuntar completament les restes de les edificacions i el lloc es va ocupar per conreus de vinya i avellaners”. Ara hi queda com a record una petita capelleta amb la imatge de la Mare de Déu, la que reprodueix el mosaic aquí als Degotalls.
Abans del mosaic esmentat hem vist també un en record de la Mare de Déu del Miracle (Riner, Solsonès). I quan seguirem a continuació veurem la de l’Esperança (Cruïlles; Baix Empordà), la de Sales (Viladecans; Baix Llobregat), la del Pont (Roda de Ter; Osona), la de la Divina Providència (Badalona; Barcelonès)... i moltes altres; n’hi ha més de 120 i és bonic anar llegint els noms i els llocs on es poden visitar.
Una estona més endavant, hi ha el mosaic dedicat a la Mare de Déu de la Salut, de Sabadell (Vallès Occidental). El Santuari de la Mare de Déu de la Salut, coneguda popularment com la Salut, és una església d'estil eclèctic situada a la Salut, una entitat de població de Sabadell, al Vallès Occidental. Es troba a 226 m d'altitud a la serra de Sant Iscle. Segons la tradició, l'any 1652 fou trobada tocant a la font del Torrent de Canyameres la imatge de la Verge de la Salut i començaren a venerar-la a l'Ermita de Sant Iscle, on els empestats de la vila eren conduïts. L'actual temple és obra de Miquel Pascual i Tintorer, acabat el 23 d'abril de 1882; posteriorment cremat en la Guerra Civil i reconstruït el 1940.
Hem deixat pel camí molts mosaics, potser deu o dotze. No és fàcil triar les que faig servir per aquesta crònica. Caminem molt lentament perquè és molt entretingut. Aquesta és la Mare de Déu del Roser de la parròquia del mateix nom a Barcelona (situada a la Granvia cantonada Lepant). El nom prové de la planta (roser). El culte i devoció al Roser o a la Mare de Déu del Roser fins a la fi del segle XVI va ser limitat als convents dominics i al seu àmbit d'acció. Una de les festes primerenques del mes de maig és la Festa del Roser, una celebració que s'emmarca dins el cicle de la rosa a Catalunya. En moltes cultures, la rosa és el símbol primaveral per excel·lència, vinculada des de molt antic als conceptes d'amor i de bellesa.
Aquest mosaic és de la Mare de Déu del Collell (Sant Ferriol, Garrotxa). Tradicionalment es situa l'origen del santuari en una ermita fundada cap l'any 800 per un membre dels Cartellà. Però de fet documentalment només sabem que l’any 1198 el lloc de Santa Maria del Collel era un priorat benedictí que depenia de Sant Pere de Besalú (Garrotxa), gaudint de la protecció dels Cartellà, que dotaren amb propietats aquest lloc. A principis del segle XV els monjos van abandonar el monestir, deixant el culte en mans de sacerdots regulars.
Trobem ara, a la dreta entre arbres, una imatge de la Mare de Déu de les Arenes (Castellar del Vallès). La imatge prové d’una ermita romànica d'una sola nau amb absis semicircular sense decoració externa situada al peu de la muntanya de Sant Llorenç de Munt. El lloc de Les Arenes consta documentat des del segle X i formava part de la parròquia de Sant Feliu del Racó. Durant la Baixa Edat Mitjana la capella va perdre el seu caràcter inicial, va esdevenir ermita i se sap que els ermitans tenien el tractament de frare i vestien hàbit. Consta que durant el període de 1718-1751 hi havia cinc ermitans.
Després de fer aturada deu o dotze vegades més, hi ha el mosaic, en un pilar construït en arc, dedicat a la Mare de Déu de Pineda (Pineda de Mar). Aquesta és l’església parroquial de Pineda de Mar (Maresme). Se sap que hi havia una primera església primitiva consagrada l'any 1079 pel Bisbe de Girona Berenguer Guifré de Cerdanya. La part més antiga és la nau central que data de finals del segle XV. Entre els anys 1700 al 1718 va ser ampliada pels dos costats laterals.
Els mosaics es succeeixen uns darrera els altres, ara faig una altra foto d’aquesta Mare de Déu de Rocaprevera (Torelló, Osona). El Santuari de la Mare de Déu de Rocaprevera és un conjunt religiós situat al Puig de les Tres Creus sobre la vila de Torelló. Els seus orígens són del segle XIII, ja que l'any 1284 el torellonenc mossèn Marc Roca va fer erigir un petit oratori dedicat a la Mare de Déu, prop de la font del Raig. Els primers documents confirmats que parlen de Rocaprevera són del 1402. El campanar del segle XV tenia la inscripció "Oratori fet en MCCLXXXIV a cost de mossèn Marc de Roca prevera". D'aquesta forma el nom es referiria al “prevere Roca”. Segons una altra interpretació, el nom prové de la roca on creixia l'arbre pebrer (“Schinus molle”), significant «roca pebrera». El santuari actual, format per l'església i l'habitatge de l'ermità, és una obra noucentista.
Ara he acabat la volta pel passeig dels Degotalls i torno en direcció al Monestir.
La vista és certament extraordinària. De les roques i les agulles, a la dreta, per sobre del monestir, se’n identifiquen dues: la de la Verge i l’Elefantet. També sé (però no es poden veure des d’aquí) que hi ha les ermites de Sant Dimes i de la Santa Creu; si no recordo malament de difícil accés. A l’esquerra s’observen perfectament la Gorra Marinera, les Magdalenes i la Gorra Frígia, que estan en la ruta fàcil i planera que va del Pla de les Taràntules a Sant Jeroni.
Caminant observo el profund torrent de Santa Maria, a la meva esquerra. Més enllà, amunt, es veu la punta amb la Creu de Sant Miquel i penso si podria arribar fins a la Creu. Així ho faig a partir del camí, ample i còmode, que va pujant des del davant de l’estació inferior del funicular de Sant Joan.
Un quilòmetre i 130 metres de desnivell després, arribo a l’ermita de Sant Miquel. La vista és també excel·lent i es veuen totes les agulles de l’entorn de la Mòmia i la Trumfa.
Francesc Viadel parla en un article de 1997 a ‘eltemps.cat’, de les senyeres catalanes que s’havien penjat en desafiament a Franco. Una d’elles es va alçar des del cim de la Gorra Frígia. Escriu que “L'ocasió la tindríem amb motiu de les festes d'entronització de la Mare de Déu de Montserrat el dia 27 d'abril de 1946, quasi un any després de la bandera que havíem penjat a la Plaça de la Universitat. Hi havia també Ramón Laruy, Raimon Estrems i Jordi Cassasalles (Jaus)”.
“El material d'escalada el vam amagar al canal de santa Cecília i la nit abans del 27 d'abril el vam pujar fins al coll esquerre del Gorro Frigi. Vam posar dos temporitzadors fets per mi amb uns rellotges vells que havíem comprat als Encants, un a Sant Miquel i un altre a Sant Dimas, connectats a dos morters casolans que en esclatar havien de llançar uns paquets amb fulls volants que plourien sobre el mateix pati del monestir de Montserrat. I efectivament, en el moment de l'acte els morters van esclatar i un paquet que no s'havia estripat va anar a caure amb metxa encesa i tot sobre el pal·li dels capellans, pensaven que era una bomba! S'organitzà un gran aldarull i la senyera acabà onejant al Gorro Frigi”. Tot això deixa clar la permanent resistència dels catalans per la seva cultura i la seva independència.
De baixada, passo per la Creu de Sant Miquel i faig una foto d’un rètol que explica la formació geològica de les agulles de la muntanya de Montserrat.
Corria aquests dies una nota per les xarxes. Exposava les següents dades d’inversions estatals: “Catalunya, previst 2068 M€, executat 740 M€, percentatge 36%. Madrid, previst 1114 M€, executat 2086 M€, percentatge 184%. Pregunta seriosa: els que viviu a Catalunya i no sou independentistes quan veieu això ¿què?
Finalment torno un altre cop al Monestir i a l’espai de les llànties hi ha una última foto, aquesta d’un mosaic de la Moreneta.
No necessàriament les wp estan al lloc de les fotografies
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1489-monestir-de-montserrat-cami-degotalls-mosaics-sant-miquel-132685722
Comentaris