(Baix Camp) Ruta el 25/01/2013; 14 km; +700 -700; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Arbolí, Puig Gallicant, Riu dels Gorgs, riu Siurana, grau de Vincabrer, ermita de Sant Pau i Arbolí. El grup hem estat: Josep Maria, Camp, Toni i Miquel. Tipus de sortida: circular. Dificultat: fàcil (amb pujades i baixades).
 |
 |
AVUI FA ANYS: El 25 de gener de 1795 els representants de diverses ciutats de Catalunya es van reunir a Girona, de la mateixa manera que es reunia el braç reial a les Corts de la Catalunya Vella, per tal de discutir sobre les mesures que calia prendre en el context de la Guerra Gran, que assolava la nació. Van decidir crear un cos de miquelets (com exèrcit regular) format per 18.000 homes.
El punt d’inici és al bonic poblet d’Arbolí (714m), amb un petit i còmode aparcament abans de l’entrada. Ja en Ramon Berenguer IV en parlava. D’altra banda el nom, que està documentat el 1263 com Herbulino, és d’origen incert i va derivar fins que cap el 1600 ja s’anomenava Arbolí. Una informació d’interès és que cap el segle XIII hi funcionava una comuna càtara, provinent d’Occitània. He trobat informació que tres dels seus membres foren condemnats el 1262, la qual cosa o bé desmentiria el tradicional respecte dels sobirans catalans envers els càtars, o bé es tracta d’una informació poc precisa. Una altra informació que he trobat és que els seus habitants van ser exonerats de pagar les dècimes, el que vindria a significar que es tractava d’un poble molt pobre, ja que no havia assolit la quantitat necessària.
Enfilem, seguint, primer, el GR i el PR que surten del poble i aviat el camí es veu empedrat i en un bon tram molt ben conservat. És l’antic camí de ferradura que anava des d’Arbolí fins al poble de Gallicant. Deixem, doncs, el poble, que ja veiem a sota nostra enclotat i arrecerat entre el serrat dels Colls i el barranc d’Arbolí. Destaca el campanar, de bonica planta, de l’església de Sant Andreu, neoclàssica, de tres naus. Les cases del poble han estat refetes com a cases de segona residència, amb portals i dovelles dels segles XVII i XVIII. Hi ha tres restaurants.
A l’altra banda del torrent d’Arbolí hi ha els rocams dels Pedregals de l’Esquelet. Nosaltres anem pujant, el desnivell decidit, de la Costa de Sant Pau. Tenim unes vistes magnífiques del poble de Siurana i de la inconfusible proa sobre la que si situa. Es pot entendre con va ser l’últim indret que els sarraïns s’hi van mantenir forts durant tants anys. Al darrera s’extén tota la serra del Montsant.
A partir del Collet dels Colls, el camí s’aplana i continua en direcció a nord-est, començant a girar per l’esquerra de l’ample puig, totalment arbrat, del Gallicant. A l’esquerra anem veient les ruïnes del poble del mateix nom, un sender poc visible, però fàcil intuir amb el gps, ens fa anar tirant amunt fins que arribem dalt del cim d’aquest puig. Dalt és planer. Hi ha un pal geodèsic i un pessebre ben curiós. El nom de Gallicant, segons alguna nota que he trobat, podria provenir de “Galli cantus”, fent referència al cant del gall, probablement del gall fer.
Tot i que els pins, ens impedeixen la vista en alguna direcció, encara podem gaudir d’una ample vista del Montsant, amb les restes de la neu dalt de la Roca Corbatera, Siurana sobre la cresta rocosa i més enllà, a la plana,segurament el poble de Cornudella.
Desfem el camí de pujada al puig i arribem a l’antic poble de Gallicant, on ens pararem a fer un mos, a recer del vent. És una imatge molt impactant veure els esquelets de les cases, de les quals en sabem els noms, al menys, d’unes quantes: Cal Sargantana, Cal Matillo, Ca l’Anyep, Cal Bodro, Cal Casat, Cal Manuel, Ca l’Estudiantó, Cal Joanet i Ca l’Estudiant. El poble encara estava habitat fins a la Guerra Civil del 36. Després, des de 1939, va quedar totalment abandonat. Ara ja no hi ha vida i això es fa evident i colpidor en veure el seu estat.
El poble ja es troba esmentat el 1158 com Podium Gallicantum, en una carta de donació de l’Albiol i durant anys va ser parròquia d’Arbolí, el que explica el camí tant ben fet pel qual hem pujat.
Un pal de senyals dels camins (i el senyal del gps) ens indica per on hem de seguir. Aviat el camí baixa més decidit per anar al torrent de Canaleta fins arribar a un punt estret que el camí segueix de cara a l’esquerra, però cal seguir a la dreta fixant-nos amb els senyals i passar ja l’aigua que baixa. A l’esquerra tenim els forats força interessants de les roques treballades per l’aigua.
Passem el Gorguet, el Gorg i més enllà, amb un mirador amb baranes de fusta, el gorg de la Febró. Aquí el passem a l’altre vessant, on segueix el camí senyalitzat amb marques blaves i grogues (i el senyal de gps, que cal mirar amb cura i intel·ligència ja que, en ser tan enclotat, els satèl·lits tant donen lectura a la dreta, com a l’esquerra del senyal que a mi se m’haurà gravat).
Algun tram de baixada forta, però que es va fent bé i arribem a la llera del riu Siurana. Com que es tracta d’un riu amb embassament controlat, normalment s’haurà de passar bé, però cal buscar el punt més adequat i mirar de no perdre de vista els senyals del camí. A la dreta, de la marxa i també del sentit de les aigües i ha el Molí de l’Esquirola. Quan el moli va deixar de ser-ho, va passar a fer de masia, amb reforma del 1940 i s'aguanta dret, però abandonat. Tal com diu Ramón Amigó (veure: http://www.raco.cat/index.php/revistaclr/article/viewFile/88032/154026) per a molta gent, no és pas un nom que vingui de nou. Els de fora de la zona on es troba el molí en van poder començar a tenir noticia a partir de primers d'aquest segle, perquè l'anomena la guia d'Artur Osona en un itinerari que condueix de la Febró a Cornudella, pel riu de Siurana. Devia ser la primera vegada que el nom apareixia escrit amb lletra d'impremta. Es tracta d’un paratge molt agradable.
Deixant l’Esquirola, en pocs metres pugem a una pista que resulta ser l’antic camí ral que anava a Siurana i que, en època romana, potser era una via adjacent a la via Augusta. Per aquesta pista arribem al el mas d'en Candi. A l’esquerra i penjada sobre el riu. Són les dues úniques cases senceres que es poden trobar a la vora del riu, entre la presa del Siurana i la petita vila de la Febró.
Passem pel costat d’un curiós vehicle, format per unes rodes de carro de tracció animal i una barca de fusta. Unes inscripcions al darrera diuen “Vuelta a España” i “Nunca Mais” i “¿Eres libre?” Interpretem que el propietari deu haver marxat amb el cavall a algun lloc, perquè el vehicle no es veu pas en mal estat.
Deixem la pista i anem cap a l’esquerra. Tornem a passar el Siurana i ens enfilem ja decididament per bosc amunt, per tal de superar el grau, gens complicat tècnicament de Vincabrer. De fet, pel gps no és una altra cosa que una pujada, força dreta, de camí entre bosc. Cal prendre-s’ho amb calma. Arribem a un lloc on es veu una casa feta amb troncs i pedra amb diversos rètols, que nosaltres interpretem que deu ser la del personatge propietari del carruatge-barca-vivenda de la volta a Espanya, que hem vist abans a la pista.
Dalt del tot, trobem una pista amable que ens duu fins al costat del mas del Salin, amb cinc o sis gossos que borden des de les seves casetes i des d’on una dona ens saluda. “Adéu, que vagi bé”
Pel camí encara podem veure els plans on hi havia estat ubicat el campament militar de Castillejos, del qual hi ha el magnífic llibre “No tornarem mai més” de Ramon Solsona. El 1950 s'inaugurà, a les Pinedes, el campament militar de Los Castillejos, estès també per terres de la Febró (el Mas dels Frares) i de la Mussara, campament destinat a les milícies universitàries i que arribà a albergar 4 000 homes a l'estiu. L'any 2001 va ser clausurat. I així acabem arribant a l’ermita de Sant Pau, una ermita que sembla que encara compta amb una ermitana que sembla que es diu Amparo (informació de la qual jo m’he assabentat després, al poble).
En Josep Camp, sempre atent a les curiositats, explica que Sant Pau va ser executat amb l’espasa perquè era ciutadà romà. Després va esdevenir el patró dels artesans productes d’eines de tall (espases, ganivets, destrals...) i un cop a l’any, a Sant Pau del camp a Barcelona, es feia una festa en que un home triat feia tot d’exercicis i moviments, a l’aire, amb una llarga espasa. Per això sempre algú molt alt. D’aquí ve la dita: ser tan alt com un Sant Pau, de l’home que els triava, no pas del sant, que es veu que era més aviat baixet, com Sant Pere.
A Arbolí, hem anat a dinar al restaurant l’Hostalet.
Si vols accedir a la ruta per a gps, pots clicar: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3894717