(Baix Camp) Ruta el 15/01/2015; 17 km; +31 -70; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Des de L’Hospitalet de L’Infant fins a Cambrils. Participants: Manel, Pere i Miquel. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Quan el 1286 Jaume II era proclamat rei de Sicília, a Lleó i Castella el sobirà era Sancho IV i a Navarra ho era Juana I. A la península no es parlava d’Espanya, ja que els regnes (o nacions) eren Navarra, Castella, Lleó, Aragó, València, Catalunya i Mallorca, a més del regne o califat de Granada.
Arribem a l’estació de l’Hospitalet de l’Infant. Aquesta excursió s’hauria pogut fer començant a Cambrils i baixant cap el sud, però ens va millor fer-ho com ho fem per una qüestió d’horaris dels trens. Des de l’estació penem el carrer de l’Estació avall. Sabem que anant cap el sol arribarem al mar i és al costat del mar per on passa el GR92.
La vila té el seu origen en la fundació d’un hospital per part de l’infant Pere, fill de Jaume II el Just i de Blanca de Nàpols, el novembre de 1344. L’any 1286 Jaume va ser proclamat rei de Sicília i més endavant, el 1291, sobirà de la Corona d’Aragó (rei d’Aragó i de València i sobirà de Catalunya), com a Jaume II. Eren èpoques mogudes on Catalunya estava fermament involucrada e un procés de domini de la Mediterrània occidental. Un dels acords per establir una certa pau va ser el Tractat d’Agnani, on Jaume II es va comprometre oficialment a casar-se amb Blanca d’Anjou. Blanca era filla de Carles d’Anjou, príncep de Salern i nét de Lluís VIII de França i de Blanca de Castella. Per tant, estava fortament vinculat amb regne de França i enfrontat als catalans per la causa de l’illa de Sicília.
Quan veiem, a la dreta, la muralla i la torre medieval, girem per fer la volta al que havia estat l’origen de la població. Així doncs, tenim que la vila va ser fundada pel fill de Jaume II, l’infant Pere. Va fer construir un gran edifici, emmurallat i fortificat, dins del qual s’hi va bastir un hospital conegut com Hospital del Coll de Balaguer. A mida que donem la volta podem gaudir d’un pany de muralla molt llarg i és que la construcció tenia 54,6 metre de llarg per cada costat i una torre quadrada a cada una de les quatre cantonades. El repoblament no va funcionar prou bé i no va ser fins que el fill de Pere, Joan de Prades, l’any 1362 va comprar més terres i hi va arribar més gent. L’edifici de l’hospital va quedar en part destruït el segle XV.
Pel nostre camí hem arribat al passeig Marítim, al davant del port esportiu de Hospitalet i hem seguit en direcció nord fins que trobem el final de poble que queda delimitat pel riu de Llastres, on una passera de fusta ens porta a l’altre costat. Aquell enfrontament, del que parlàvem a l’inici, va donar lloc a diverses batalles on les esquadres de les galeres catalanes i els almogàvers van sortir victoriosos en la major part dels combats, donant inici a una llarga influència catalana en l’illa de Sicília. Tot aquest procés militar català, però també amb participació de valencians i aragonesos, tot i que les Corts del regne d’Aragó no van acceptar donar suport a l’inici de les expedicions, va portar al domini de Sicília i a la pau de Caltabellota. Per cert, les noces entre Jaume II i Blanca van tenir lloc a Vilabertran el 29 d’octubre de 1295.
Els conjunts de cases de l’altra banda, la que tenim al davant, són el resultat dels primers eixamples de la vila i per tant són cases d’estiueig prou agradables de veure (més endavant la nostra mirada començarà a xocar amb horrorosos edificis alts).
En algun tram podem anar a tocar de la sorra, però sovint hem de caminar pels carrers ja que aquí queda un penya segat davant de mar que està construït fins al fil de la vertical. Aquesta platja que veiem ara és la Cala Misteri.
Des de dalt veiem la Cala de les Sirenes. Potser cal afegir que la incorporació de Sicília a la Corona d’Aragó (no confondre la “Corona d’Aragó” amb el “Regne d’Aragó”) va crear una forta enemistat entre els Anjou, que eren la casa reial francesa, i el Principat de Catalunya, la qual cosa va portar a diversos enfrontaments bèl·lics i fins a un decret papal de creuada contra Catalunya. L’any 1284, Roger de Llúria va fer presoner a Carles d’Anjou príncep de Salern i el va tancar al castell de Matagrifó, a Messina, aleshores ja ocupada per l’exèrcit català.
El rei Jaume s’hi va reunir i va pactar amb ell la renúncia de Carles al regne de Sicília, a canvi del casament de la seva filla Blanca amb Jaume. El presoner va ser portat a Catalunya, al castell de Ciurana, a la espera que es poguessin executar els acords. Si algú vol més informació sobre aquells anys, hi ha un llibre molt ben documentat i escrit: “Roger de Llúria, el gran almirall de la Mediterrània”, d’Antoni Planells Clavero i Antoni Planells de la Maza (Editorial Base, 2011).
Hem caminat uns 5km, que vol dir una mica més d’una hora. Arribem a la Punta Espenyals, amb la torre de guaita construïda per al control dels atacs dels pirates.
A
partir de Espenyals comencen la Cala dels Vienesos i la platja dels Penyals. Aquí hi ha un bon grup dels edificis horrorosos als que feia referència abans, situats en primera línia de mar, resultat d’unes èpoques en que tot s’hi valia, amb uns polítics que autoritzaven qualsevol cosa per una falta total de sensibilitat sobre el medi ambient (encara recentment ha passat també) i uns arquitectes i dissenyadors amb un sentit de l’estètica que més valdria que hi hagués una llei contra el mal gust.
A la platja de l’Estany Salat hi ha uns bunkers que destaquen. El nom de la platja prové del bassal que es formava pel barranc de l’Estany salat i del barranc de les Coves del Roure. Aquest bassal s’omplia d’aigua de mar que, amb la forta evaporació, deixava un dipòsit d’aigua molt salada. Es tracta de part de la línia de defensa que havia estat construïda per l’exèrcit republicà tement una invasió des de Mallorca, on els nacionals ja dominaven les illes. Bona part del GR.92 permet, cap el sud, anar veient restes de trinxeres i altres fortificacions.
Seguim caminant sempre en la mateixa direcció. De senyals del GR no se’n veu quasi cap, però no hi ha problema: sempre amunt i sempre seguint la costa. Més enllà les muntanyes de Vandellòs fan de teló de fons.
El sol brilla viu sobre el mar tranquil d’avui. A la nostra dreta hi ha diversos càmpings amb les sortides a la platja. Aprofitem per caminar a tocar dels càmpings per evitar la sorra que cansa molt. Ja hem fet uns 9km i unes dues hores a peu.
Hem passat per la Punta de la Peixerota, on també hi ha les restes d’uns bunkers a tocar de l’aigua. Una mica més endavant hem de superar unes roques, a tocar d’una casa, ja que els últims temporals s’han emportat tota la sorra. Així que una mica de grimpada.
Una bonica casa blanca d’estil arabitzant. Al seu davant amb rajoles diu Marabout El Hady Si Thami El Glaoui. Des d’aquí només ens falten 5 km per arribar a Cambrils. He pogut saber que “Glaoui” prové de “glaoua” una tribu sedentària que viuen a banda i banda de la serralada de l’Atlas de Marràqueix. La tribu va guanyar notorietat a través de la figura d’un home prominent durant l’època del Protectorat, en Hajj Tahmi El Glaoui, paixà de Marràqueix i últim Senyor de l’Atlas. Va estar enfrontat a les tropes colonials franceses i està considerat un temerari valent i decidit. Va morir malalt a Telouet el 30 de gener de 1956. Si algú vol més informació, la trobarà a l’Enciclopèdia Berber: http://encyclopedieberbere.revues.org/1736
Ja estem a Cambrils. Al port hi ha tot de xarxes esteses. Ja feia anys que no veia xarxes de pescadors al sol.
El port de Cambrils és important des de fa segles. La seva activitat va créixer i per això l’any 1917 es van iniciar els tràmits de a les obres d’ampliació i millora, tot i que no van començar fins al 1933. Des d’aquell moment tot el sector pesquer ha anat patint una forta recessió, però tot i amb això aquest port ha anat mantenint una intensa activitat. L’any 2005 les captures van ser de 2648 tones, el que vol dir un 18% més que l’any anterior.
La població, abans dividida en dos nuclis separats, el de la vila marinera i el de la vila pagesa, apartada del mar per defensar-se dels atacs dels pirates, com la majoria dels altres pobles del litoral, es van acabar unint pel creixement urbanístic . Al barri del port encara es conserva una torre de guaita de base circular que, amb els anys, s’ha transformat en símbol de Cambrils. Coneguda com Torre del Port o dels Moros, és del segle XVII.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8676993