(Baix Camp) Ruta el 21/12/2016; 11 km; +380 -380; 4 hores. Excursió organitzada per amb el següent itinerari: La Febró, Oratori de Rocacorba, Picorandàn i Creu Trencada. Participants: Dolors, Vinyet, Anna i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1525 era sobirà a la península, Carlos I (Carlos V d’Alemanya), però no era rei d’Espanya ja que no existia tal títol. Espanya era un conjunt de nacions (o estats) que compartien el mateix sobirà, si és que tots li juraven fidelitat.
Comencem a caminar, en un fred però magnífic dia, a La Febró. Estem al mig de les Muntanyes de Prades, a la part més alta de la vall del riu Siurana. El poble està al mig d’una potent vegetació i una gran sensació de tranquil·litat.
Tal com sortim del poble, ens enfrontem al Serrat de Voltora, on hi ha el Picorandan, un dels puigs que van formar part de l’acció excursionista dels “100 Cims” que va començar el 2006. La Febró va formar part dels límits de la carta de població del 1153. El repoblament del territori va arribar dos anys abans amb la conquesta de les Muntanyes de Prades per part de Ponç i Ramon de Cabrera.
Pugem en direcció nord, tallant la carretera local T-704 que puja fent llaçades. Reflexionem que ser rei implica disposar d’un document, un títol, un honor si es vol. Però el dret de governar o dirigir un país el dóna el fet de ser reconegut com a sobirà. D’altra banda, és ben cert que es feia referència al “rei d’Espanya” de forma generalitzada. Certament, Carlos I va ser el primer monarca en disposar de les corones de Castella, Navarra i també la Corona d’Aragó. Ep! no us confongueu (com pretenen els cínics d’alguns polítics), ja que en època dels Reis Catòlics, les corones quedaven repartides entre Ferran (les nacions que formaven la Confederació de la Corona) i Isabel (amb els títols dels regnes de Castella, Lleó,...)
Poca estona després veiem ja les boniques roques de Rocacorba. A l’esquerra ens queda el barranc de l’Avellanar, mentre que a la dreta tenim els estreps meridionals del suau Serrat de Voltora, nom que ens fa pensar en un indret on predominaven els voltors.
Arribem a l’oratori de la Mare de Déu de Rocacorba. Uns bancs de pedra així com el petit altar sota la capelleta on hi ha la imatge, fan pensar en un aplec. En qualsevol cas no he trobat informació del possible aplec (potser algú del territori que ho conegui, pot afegir un comentari aportant més informació).
Seguim pujant en direcció nord-est.
El camí, un sender de muntanya, de cop està totalment destrossat pel pas de les motos que arrenquen pedres i arrels. Les motos dels que són irresponsables destrueixen el camí i dificulten el pas de la gent pels que s’han preparat i sovint marcat (penso que els motoristes responsables, que n’hi ha, fan pedagogia, entre els seus coneguts, per tal que respectin els camins dels excursionistes).
Uns quilòmetres després d’haver començat estem dalt la serra de Voltora. Al davant ens queda un suau collet i després es veu el Picorandàn.
Es puja per sobre roca, segura i sense problemes.
Parlant una mica més del rei Carles, diguem que l’arribada a la península, desconeixent les costums, l’idioma i les tradicions, va portar problemes. Es va voltar de col·laboradors alemanys i dels Països Baixos, amb honors i accés a rendes i riquesa. Això va molestar als castellans que van reclamar-li canvis, en el context de les Corts de Castella a Valladolid el 1518, entre els quals hi havia l’obligació de parlar castellà, la qual cosa va ser ignorada pel rei. Després va convocar Corts a Santiago de Compostel·la per demanar recursos amb els quals finançar les seves despeses a l’estranger. Les ciutats castellanes i lleoneses s’hi van oposar (aquestes Corts eren del Regne de Castella i Lleó i per tant no hi participaven les altres Corts dels estats independents d’Aragó, València, Mallorca, Catalunya i Sicília.). Els castellans van qüestionar l’actitud del rei i li van exigir que no podia donés preferència als interessos d’Alemanya en front dels castellans.
La vista de Capafonts des de dalt és ben agradable. De l’etimologia del terme Picorandan he trobat una referència suggerint que podria provenir del llatí “Picus hirundinum” que significaria “pic de les orenetes” i sent així ho trobo força suggerent.
Fem una mica de broma i pugem com cabres. Però no cal patir, al costat hi ha la ruta normal de suau pujada.
Per cert, estarem d’acord que resulta curiós que alguns d’aquell poble (els castellans) que va lluitar (justament) per la seva llengua, tinguin dificultats en acceptar que els catalans també hem de lluitar per la nostra (per sort sabem que molts són solidaris i ens donen suport). A Catalunya, especialment, es detecten tics de menyspreu en els parlaments i opinions de representants polítics dels partits de dretes (PP i Ciudadanos).
Seguim en direcció sud-est per la Serra Plana. La pista ens guia, fàcil i de vistes aèries.
Carlos I va jurar, el 1519, respectar constitucions i institucions catalanes i les Corts van jurar lleialtat amb la clàusula per la qual les Corts catalanes el reconeixien com a sobirà. La clàusula, històrica, diu així:
“ Nosaltres que som tan bons com vos, jurem a la vostra mercè, que no sou millor que nosaltres, acceptar-vos com a rei i senyor sobirà, sempre que respecteu totes les nostres llibertats i lleis, però si no, no”.
Fins que arribem a la anomenada Creu Trencada, que suposo que rep el nom del fet d’estar forjada amb tot de forats, encara que tampoc no he trobat informació del seu origen.
Tal com escriu Montserrat Bajet, el Principat de Catalunya, era una comunitat política representada, a l’època, com un cos el cap del qual era el monarca acceptat i els membres els estaments, i el vincle polític entre el cap i el cos era la formalització dels dos juraments, el del rei i el de les Corts Catalanes. El jurament era la força de la garantia constitucional.
A La creu, hi ha un petit i bonic pessebre.
Com a conclusió, direm que el rei també va passar per les Corts de Mallorca, València i Aragó per jurar davant de cadascunes de les Corts i així rebre la seva acceptació com a rei i la fidelitat.
Hem desfet el camí de la Serra Plana i ens desviem en direcció nord-oest seguint el planer (en aquest moment) barranc de la Cova del Corral. Per aquí arribem a la Font d’en Basi o del Corral.
Una mica més endavant, seguint un caminet estret i emboscat, però bonic, s’arriba a la Cova Balma del Corral. Refem el caminet que hem seguit per tornar a la nostra ruta.
Ja només cal anar seguint el sender clar que va baixant, a sud-oest, pel vessant de la dreta del barranc.
Finalment tornem a ser a La Febró i puc fer aquesta fotografia del cimbori de l’església. El nom de “Febror” ja surt esmentat l’any 1163 al llibre blanc de Santes Creus i al segle XVI ja s’esmenta com “La Febrosa”. Encara que la gent creu que el nom prové d’un pestes malignes en la seva fundació, el més probable que tingui un altre origen. En Coromines, hi troba una possibilitat en “Villa Fabrorum”, que es referiria a vila de ferrers i fusters. Altres hi troben vinculació amb l’existència antiga de castors (“fiber” en llatí). Cal afegir que generalment els topònims referits a febres o pestes, estan molt més vinculats a llocs amb aiguamolls o indrets prop de mar.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=15881243