(Baix Camp) Ruta el mes de març de 2017; 10 km; +270 -270; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Refugi de la Mussara, Avencs de la Pona, Avencs de la Febró. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil moderat (per alguns passos dins dels avencs).
FA ANYS: Mentre el 1324 la Mussara depenia del comtat de Prades, es preparava la conquesta de Sardenya.
Comencem al refugi de La Mussara. El refugi disposa d’una àrea, al bell mig de la natura, d’acampada amb serveis. Estem a 990 metres d’altitud, a la serra de la Mussara, a les muntanyes de Prades.
El camí comença en direcció SO. Sembla que l’etimologia de La Mussara prové de l’àrab “musâra”, amb el significat de lloc o indret per a passejar-hi.
He trobat informació que al Camp hi ha una expressió freqüent: “potser baixes de la Mussara”, amb la intenció de significar qui ignora fets coneguts.
En pocs minuts arribem al poble abandonat de La Mussara. He localitzat una corranda, que es cantava antigament que feia així: “Mare, si marit em dau/ no me’l dau de la Mussara/ que la boira sempre hi jau/ i la terra no m’agrada”; fent referència a la boira que sovint s’hi arrapa.
La colla gaudeix de la vista del despoblat que transmet agradables sensacions. Dins del nucli antic, a més del campanar de l’església de Sant Salvador (el campanar és del 1859), hi ha vuit cases, totes en estat ruïnós, que ja estan documentades des del segle XVIII.
D’acord amb els vestigis existents en aquest indret, es creu que havia estat una fortificació i caserna de control en l’època que el territori depenia del valí de Siurana. Passats els segles, la documentació hi fa referència, el 1173. Més endavant, l’any 1324 ja formava part del comtat de Prades.
El poblet ocupava un replà encinglerat conegut com la Punta de les Airasses, que mira cap el sud, a Vilaplana. Les vistes des de les Airasses (terme que sembla clar que fa referència al vent), la vista s’obre damunt el Camp de Tarragona i, segons diuen, els dies molt clars es pot veure el Delta de l’Ebre o fins i tot les Illes Balears.
Seguim el camí que va per entre pineda.
Després de 2,5 km (uns 40’) el camí passa per sobre del llom aplanat de ponent de la Serra de La Mussara des d’on podem veure, lluny, el poble de La Febró.
El camí ha seguit aplanat pel Motllat de La Pona, on hem baixat suaument tot seguint per sota una línia d’alta tensió. I en el moment que baixa una mic més dret, una fita ens ha indicat el camí a seguir cap a la dreta (N-NE). Estem a uns 960 metres. Hem anat a buscar el punt d’accés i hem començat a baixar endinsant-nos a l’esquerra dels Avencots de la Pona.
Les molses, l’ombra i la densitat vegetal, formen un bosc màgic, misteriós. Portem uns 4 quilòmetres des de l’inici.
L’esquerda mostra detalls interessants, com aquestes estalactites que, quan la roca es va trencar, van quedar a la vista per sempre més.
En algun moment tenim un pas divertit, encara que senzill. Tota la cinglera septentrional de la serra mira cap el poble de la Febró i el riu Siurana, que flueix paral·lel als cingles del vessant nord. L’erosió i els moviments van descalçar part de la base de la cinglera; això va provocar diversos trencaments. Aquests trencaments van deixar unes escletxes que són les que actualment anomenem: els Avencots de la Pona i els Avencs de la Febró.
Si abans baixàvem, ara toca pujar. El camí per dins de les esquerdes és lent, no tant perquè ho obligui (que també) el sender estret sinó perquè les sensacions ens fan aturar, mirar, tocar, sentir.
Ens endinsem als Avencots de la Pona que suposen un conjunt d’esquerdes de 1178 metres de recorregut. Aquestes, concretament, són el resultat de la basculació del cingle nord-oriental dels Motllats de la Pona, sobre el Pla d’en Gatell.
Les esquerdes s’han anat omplint de sediments durant els segles. Per això podem baixar a les esquerdes. Els sediments, branques, fulles i roques, han creat un camí que permet caminar-hi i gaudir d’aquest espai tant curiós.
Aquests avencs disposen de sis entrades que es formen en la línia de fractura que va de SE a NO. Tot i amb això, només són accessibles amb una certa comoditat dues entrades: la de l’Avenc del Nen a l’extrem NO i la de l’extrem SE.
Aquesta roca que es veu cantelluda i alta es coneguda com La Proa.
Tal com deia al principi, en aquells anys del segle XIV es produïa la conquesta de Sardenya. Els comandants van ser Bernat de Cabrera, Ponç de Santa Pau, Gispert de Castellet, entre d’altres. No puc localitzar noms d’aragonesos en aquella expedició i suposo que, tal com ja havia passat des de Jaume I amb la conquestes de Mallorca, les Corts d’Aragó es devien abstenir de les operacions a la mediterrània.
Un altre curt tram amb tres esglaons de ferro i una corda.
El sobirà a Catalunya era Jaume II i va ser succeït per Alfons III. He de dir que el rei era el mateix queAlfons IV d’Aragó, a més de rei de València, de Sardenya i de Còrsega. Alguns llibres quan parlen de Sardenya es refereixen a Alfons IV (que correspon al numeral dels reis d’Aragó), però això és incorrecte ja que el rei Alfons va conquerir Sardenya amb recursos, galeres, material i homes d’armes exclusivament catalans i valencians, a més d’altres que s’hi van afegir i que podien provenir de orígens molt diversos. Per tant, no és correcte donar a entendre que la conquesta la va fer Alfons “com a rei” d’Aragó, quan aquest regne s’havia abstingut de participar-hi; ho va fer com a sobirà català i, en qualsevol cas, com a rei de València.
Entre altres escletxes, ens anem movent per aquest món que incita al descobriment.
Acabada la conquesta, que no va ser com la de Sicília (que va suposar l’alliberació dels sicilians del jou del d’Anjou), la gent de Sardenya van posar molt inconvenients a la presència des catalans (ja que no els hi havien demanat cap ajut i els veien com invasors).
L’amic Jordi, amb la seva filla, avui ens fa de guia per aquests indrets amagats.
En aquells anys el sobirà de Castella i Lleó era Alfonso XI dit el Justicier, que va haver de fer front a les agitacions i turbulències provocades durant la minoria de Fernando IV. A Navarra el monarca era Carlos II, que va ser conegut com “El Malo”.
Estem parlant del segle XIV (la segona meitat), època en que Espanya encara no existia com a subjecte jurídic, ni tenia institucions, ni lleis ni constitucions (encara que alguns polítics unionistes pretenguin el contrari: són uns farsants). A nivell europeu i en documents històrics quan es feia referència a espanyols es referien als castellans. Dins de la federació coneguda com Corona d’Aragó: Aragó, València i Catalunya tenien les seves constitucions pròpies, les seves Corts independents i els seus òrgans de govern.
Tot són racons i raconades. Avui ha estat fent un dia de temperatura de primavera, per tant s’agraeix l’ambient ombrívol i fresc d’aquest fenomen geològic.
En aquest punt estem sortint dels Avencots i ens dirigim, refent part del camí, a buscar els altres avencs: els de La Febró. Probablement tots dos indrets són el resultat del mateix moviment del terra.
Arribem als Avencs de la Febró. Aquest cop tenim un accés que obliga a mirar cap avall, al forat, fosc encara que després, a dins, ens hi veurem força bé.
Accedim a l’esquerda dels Avencs de la Febró (ja forma part del terme del poble de la Febró). Es tracta d’una esquerda prou profunda (25 a 30 metres) i de 250 metres de longitud. Dins el pas permet l’accés a dues coves, una de força gran, que estava plena d’estalactites, que diuen van ser arrencades per construir la masia d’en Macià Vilà a Reus.
Comencem a baixar el primer dels tres forts esglaons que hi ha per arribar a baix. Una de les curiositats d’aquesta esquerda és que en èpoques complicades havien estat utilitzades com amagatalls per contrabandistes i en moments d’enfrontaments carlistes i militars. La tradició vol que el mateix general Prim s’hi va refugiar el 1843.
No deixa de ser interessant observar la gran roca sota la quan hem passat i que està suspesa sobre els caps dels que s’atreveixen a envair aquest territori de nans i bruixes. Aquesta formació geològica s’explica per dos fets diferents: d’una banda el moviment tectònic que va provocar les esquerdes i d’una altra els efectes càrstics que van formar les coves. Cal saber que a l’estiu, al fons de l’avenc la temperatura pot arribar a 15 graus més fresca que a l’exterior i que a l’interior de les coves la temperatura acostuma a ser constant durant tot l’any, al voltant dels 7 graus.
Un espai ample discorre entre varies coves a dreta i esquerra.
A mida que anem pujant cap a l’altre extrem, l’esquerda s’estreny. Per cert, el tercer esglaó de roca alt que hem baixat, quan hi torni una estona després m’adonaré que la meva elasticitat ja no és la que era i he tingut molts problemes per pujar el que primer he baixat amb una certa facilitat.
Arribem al final. Des d’aquest punt es pot sortir enfilant-se per la paret de roca de la dreta per uns esglaons de ferro i amb l’ajut d’una cable que penja a l’esquerra de l’ascens.
Finalment tornem a estar al refugi de La Mussara, on es hi quedem a dinar. El refugi disposa de més de 57 places i es va inaugurar el 1989. Està guardat tot l’any i també es pot plantar tenda o anar amb autocaravana a l’espai d’acampada, amb el pagament d’una petita quantitat i amb dret a l’ús de serveis i dutxes.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=16850456