(Baix Empordà) Ruta 1533 el 1/11/2023; 15 km; +20 -20; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Torroella de Montgrí, Gola Ter, Llacunes Ter Vell. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El castell de Montgrí es va començar el 1294.
Començo a caminar aviat al matí des de la petita àrea de caravàning La Granja, a Torroella de Montgrí. És molt petita, però agradable i va bé amb nens ja que hi tenen gallines que volten lliures i un parell de rucs catalans o guarans (“Equus africanus asinus”).
El company de les gallines, el gall, també volta per aquí. Aquest matí l’he sentit cantar quan, a dos quarts de 8 m’he despertat i m’he tret els taps de les orelles. Amb el nom de Gola del Ter es coneix el punt on el riu Ter arriba a la Mediterrània desprès de fer un recorregut de 208 km des d’Ulldeter, on neix a una alçada de 2800 metres, enmig d’un circ d’origen glacial delimitat per cims relativament propers als 3.000 metres, com el Bastiments, el Gra de Fajol, el Pic de la Dona el Pic del Segre o el Pic de l’Infern.
He seguit un curt tram de carretera i he girat pel Camí del Molí del Mig, ara ja trepitjo terra sorrenca, pròpia de tot el que havia estat el se’n podria anomenar el delta del Ter, tot i que no es reconeix com pròpiament un delta.
Fa vent, que prové de sud-est, és a dir tenim un xaloc constant i pel cel núvols esparsos lenticulars. Al fons ens vigila el castell de dalt del massís de Montgrí. El massís del Montgrí és un massís calcari al nord-est de la comarca del Baix Empordà i que, de fet, constitueix la separació natural entre aquesta i la de l'Alt Empordà. Destaquen, d'oest a est, els següents cims: Puig Rodó (308 m), el Montgrí o puig de Santa Caterina (315 m), sobre el qual hi ha el Castell del Montgrí, i el Montplà (311 m), propers a Torroella.
Arribo, en menys d’un quilòmetre, al Molí del Mig. Els orígens del Molí del Mig es remunten a principis del segle XV, quan la reina Violant de Bar, vídua de Joan I, va autoritzar a la família Pons, que administrava el patrimoni real a Torroella, a emprar l'aigua del Ter per construir diversos molins. un dels quals va ser el Molí del Mig. Actualment és un hotel.
He girat en direcció est i m’aturo un moment per fer aquesta foto, amb el zoom, del castell de Montgrí. El castell de Montgrí s'alça al cim del puig de Montgrí, a 315 metres d'altitud. És de planta quadrada amb quatre torres cilíndriques adossades als angles. És una fortalesa construïda entre 1294 i 1302. L'origen de la seva construcció es troba en la rivalitat existent entre el rei Jaume II el Just i Ponç V comte d'Empúries. Es tractava de disposar d’un punt de control rellevant. Les obres es van interrompre el 1301 sense acabar-ne la construcció, a causa de la consolidació del poder del comtat de Barcelona enfront del comtat d'Empúries.
Aquest és un camí, ara il·luminat pel sol matiner, molt agradable i relaxant. No em trobo amb quasi ningú, potser només un parell o tres de parelles (matrimonis grans) que van en bicicleta.
Quasi dos quilòmetres més endavant arribo al Ter i per un forat, entre la densa vegetació, especialment de canyissar, puc fer aquesta fotografia. El Ter transcorre per les comarques del Ripollès, Osona, la Selva, el Gironès i el Baix Empordà, fins a desembocar a la mar Mediterrània al port de l'Estartit.
Una altra aturada, una altra ullada al nord-est, per damunt de Torrella i de l’Estartit. Hi ha la Torre Moratxa i la Roca Maura. Aquest és l’avantatge de caminar: ets pots aturar i gaudir del paisatge i fer alguna foto; a qui va en bicicleta o corrent, el paisatge li passa com un documental: potser després no ens sabrà explicar quines coses hi havia per veure; és clar, excepte pels que són del territori.
I un altra cop un forat sense canyes i la vista del Ter, en aquest cas on hi neden molts ànecs de coll verd.
S’arriba a una cruïlla. A l’esquerra es va a la Bassa del Fra Ramon, però tal com està el panorama d’aigua i pluges segur que estarà com temps enrere: ben sec. Seguim de cara directes a la Gola.
Poca estona després ja veiem la barra que tanca l’aigua al mar, formada per l’acumulació de sorra; es justifica per la manca de pluges, ja que quan plou fort, l’aigua s’obre pas entre aquesta feble murada.
Ja soc a la platja, trepitjant la sorra i els milers de closques, també hi ha un espai dunar protegit i per aquí i per allà hi trobo diverses plantes que viuen en entorns de forta salinitat, com aquest card de mar (“Eryngium maritimum”).... Totes separades uns metres, com si volguessin viure independents. Durant el període isabelí, les arrels confitades d'aquesta planta eren venudes com a dolços anomenats erings. Es creu que té propietats afrodisíaques; en aquest sentit se citen per Falstaff a Les alegres comares de Windsor de Shakespeare.
Per la platja camino en direcció nord. Allà lluny hi ha el port de l’Estartit i la serra que li fa de protecció del vent de Tramuntana. A l’extrem de mar de la serra hi ha la Punta de la Barra, on s’hi ha construït un mirador.
Allà, a la meva dreta, veig tota la bonica estampa de les Illes Medes. Aquest arxipèlag, situat a un quilòmetre de la costa de l'Estartit, forma part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter com a Reserva Natural Integral. Precisament aquest fons marí és el que dona un valor excepcional a les Medes i les converteix en un indret únic a la Mediterrània, molt apreciat pels submarinistes d'arreu del món. En aquest fons destaquen les poblacions d'algues, els herbeis de posidònia, els coralls, diverses espècies de peixos, els crancs, les estrelles de mar, etc. A partir del segle XV, de la mà dels cavallers del Sant Sepulcre, es va construir una fortificació a la Meda Gran, que va ser abandonada unes dècades més tard. L'avinentesa va ser aprofitada pels nombrosos pirates de l'època, que van utilitzar les illes com a base per llançar ràtzies sobre la costa. Al segle XVIII, les restes de l'edificació van ser utilitzades com a presó i va allotjar una guarnició militar fins al 1890.
Caminar per la sorra cansa molt. Trobo molts troncs blanquinosos per l’erosió del mar i de la sal. Entre tots m’ha agradat aquest que em sembla un escultura natural.
He arribat a la urbanització dels Griells i després giro a l’esquerra pel que en diuen el Camí de les Flors. A la dreta ens anirà quedant l’entorn arbrat (protegit) de les Llacunes del Ter Vell. Hi ha una desviació a la dreta que porta a un mirador i la segueixo fins a veure la part encara d’aigua de la llacuna. (Foto: després de 20 intents i de tombar-la, la veig bé però qaun la publico aquí queda sempre torta... què hi farem!)
Aquí està la Llacuna del Ter Vell. El Ter Vell és, com el seu nom indica, una antiga desembocadura del Ter. L'espai ocupa unes 32 hectàrees de superfície; sent una zona humida formada per un conjunt d'aiguamolls i de llacunes d'aigua dolça. L'espai està ocupat per un dens canyissar i jonqueres, amb algun retall de vegetació halòfila i algun peu aïllat de tamariu.
El camí queda aviat protegig a dreta i esquerra per un seguit d’arbres. Per les seves fulles i troncs podrien ser tamarius (“Tamarix canariensis”).
Ja només queda fer el camí recte a l’oest de cara al punt per acabar l’excursió . Pel camí trobo diversos masos força interessants, com aquest Mas d’en Pi. Situat a la vora del Rec Vell, a la cruïlla entre el Camí de Baix o de Mar i el del Mas la Barraca, dins el terme municipal de Torroella de Montgrí, és el resultat d’un procés que dura uns pocs centenars d’anys que permet posar en conreu els terrenys al·luvials situats a la zona antigament denominada Grahells (Griells). Prové del segle XVII (‘emporion.org’).
Més endavant cal aturar-se i gaudir de l’estampa del Mas Ral. És una masia que prové del segle XVI. Es troba en molt bon estat i presenta portal adovellat de punt rodó i dos finestrals renaixentistes. L'element més destacat és la torre de guaita, amb finestres emmarcades amb pedra picada i merlets.
I encara més endavant, l’últim que fotografiaré, el mas de Torre Begura. L'edifici original va ser construït damunt d’una antiga vila romana; és proper al Camp de la Gruta i en la plana d'inundació natural del Ter. La torre és un element de planta quadrada, amb base lleugerament atalussada. Hi ha escasses obertures i es conserven quatre matacans, un a cada una de les cares, diverses espitlleres i, als angles de la part superior, 4 gàrgoles. Té una alçària de 22 metres.
Des d’aquí ja falta poc per tornar al caravàning La Granja. Fa un vent molt fort, una ponentada que es veu en els núvols mentre es va enfosquin. Aquest vespre aniré a aparcar al Caravaning CostaBravaArea, a l’Estartit, un dels millors llocs en que hauré estat per autocaravanes.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:
Les quatre rutes d’aquest viatge. Números:
1530: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/baix-emporda/1297-1530-cami-de-ronda-sant-pol-sant-feliu-de-guixols-sant-elm-i-monestir-de-sant-feliu
1531: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/baix-emporda/1298-1531-cami-de-ronda-platja-sant-pol-a-platja-d-aro
1532: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/baix-emporda/1299-1532-santa-cristina-d-aro-volta-riera-de-malvet
1533: aquesta.
Comentaris
Hanny