(Barcelonès) Ruta el mes de gener de 2017; 3 km; +40 -40; 2,5 hores. Ruta Urbana organitzada amb el següent itinerari: Plaça de la Universitat a Barcelona, Ronda Sant Antoni, carrer Joaquim Costa, carrer del Tigre, La Paloma, el Vampir del carrer de Ponent, carrer de Guifré, carrer de la Cera, plaça del Pedró, església de Sant Llàtzer, carrer Hospital, La Boqueria i les Rambles. Participants: Josep, Carles, Biel, Lluís i Miquel. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil (passejada per la ciutat). NOTA AL TRACK: millor seguir les explicacions ja que amb els edificis, el track no mostra la ruta seguida amb exactitud.
 |
 |
1, Amb aquesta ruta farem una volta per la banda nord del barri del Raval, des de la plaça de la Universitat, fins al mercat de la Boqueria, a les Rambles. Comencem a caminar a la Plaça de la Universitat. En aquesta plaça hi ha l’edifici emblemàtic de l’antiga Universitat. L’origen prové de l’any 1401, en que Martí l’Humà va atorgar l’Estudi General de Medecina i Art.
El primer edifici de concentrava tots els ensenyaments es va construir el 1536 a la part alta de les Rambles, a tocar de la muralla. Després va ser abolida per Felipe V (avantpassat de l’actual rei Felipe VI), un cop va conquerir la ciutat a base de bombes i va suprimir les institucions i les constitucions catalanes (que havia jurat respectar; així va faltar al jurament donat); per cert unes constitucions i institucions que el 1714 ja tenien més de sis segles.
Em trobo amb els altres quatre membres habituals en les sorrtides culturals per la Ciutat.
2, Baixem per la Ronda de Sant Antoni. A la mateixa cantonada hi ha l’emblemàtic establiment Generes de Punt La Torre, que forma part del Catàleg Arquitectònic i Històric de la Ciutat. Va ser Daniel Carreras Jubert qui va obrir la primera botiga de venda de roba interior, l’any 1900. Això vol dir que el local compta amb més de cent anys d’història.
3, A la Ronda hi havia la muralla exterior de la Barcelona medieval. Muralla que va arribar a ser odiada per la gent que vivia a la ciutat, ja que obligava a unes condicions de saturació i d’higiene molt complicades. El problema provenia de la prohibició de deixar créixer la ciutat, ordenada pels diversos monarques espanyols. Des de Felipe V, tots els reis d’Espanya van conspirar contra la ciutat impedint construir a l’exterior; la idea era que en la distància que es pogués muntar una bateria de canons per bombardejar la ciutat no s’hi permetien edificacions. Això va durar fins el 1854. L’ordre va començar amb Felipe V (el rei maleït, pels barcelonins i pels catalans) i va continuar amb Fernando VI, Carlos III, Carlos IV, José Bonaparte, Fernando VII i va acabar al final del regnat d’Isabel II.
4, Girem a l’esquerra pel carrer Joaquin Costa, on hi ha el Teatre Goya. El teatre, que funcionava des del 1911, va estar a punt de tancar el 2004, però ha seguit en activitat i actualment està patrocinat per l’empresa de caves Codorniu.
5, Al número 68 hi ha el Centre Aragonès on, si estàs cansat, pots entrar-hi a fer un refresc en un ambient serè i pausat, el de sempre, que ara ja s’ha anat perdent en la ciutat del turisme. S’ha de dir d’aquest carrer que el seu caràcter general ha canviat molt ja que, des de fa anys, tots els voltants acullen molts dels pakistanesos i filipins emigrats a Barcelona i on cal afegir-hi els visitants d’un sol dia. El Centre Aragonès es va constituir el 1916.
6, Aquest carrer duu, avui, el nom de Joaquin Costa, jurista, polític liberal i historiador nascut el 1846 a Montsó. Originalment aquest carrer era conegut com carrer de Ponent. Estem al que s’havia conegut com Barri Xino, ple de soldats esguerrats que tornaven de les guerres colonials o de la del Marroc, proxenetes, prostitutes, lladres, captaires i pobres desgraciats. A principis del segle XX la població de Barcelona havia crescut de 140.000 a 500.000 habitants.
7, Anem avall i travessem el carrer de Valldonzella. Aquí hi havia el monestir de Santa Maria de Valldonzella, de monges de l’orde del Císter. A l’any 1230 el convent original estava a dues hores de Barcelona però es van traslladar a prop de la ciutat, per això aquest carrer encara conserva el nom. El convent actual encara es pot trobar al carrer del Císter, 41, a prop de l’avinguda del Tibidabo.
8, Hem d’afegir que en aquest convent va morir el comte de Barcelona, sobirà de Catalunya i rei d’Aragó, Martí l’Humà, el 31 de maig de 1410. Cal recordar que des que el rei d’Aragó Ramiro II, va cedir el regne a Ramon Berenguer IV comte de Barcelona i sobirà de Catalunya es va produir, segons Juan José Menezo, un veritable exemple en la història de les nacions. Havia nascut una confederació de dues nacions, sota un mateix sobirà, el qual respectava les seves corts i constitucions pròpies de cada estat.
9, A la dreta hi ha el carrer Tigre, un dels que formaven part d’un barri sòrdid. Hi entrem per donar una volta i passem pel davant d’un dels establiments de ball més emblemàtics de Barcelona, La Paloma. Obert el 1903 al número 27, va començar amb música d’orquestra per a ball de saló i va continuar amb música disc-jokey. Fa anys que és tancat.
10, A la següent cantonada trobem el carrer Lleó. El curt carrer Lleó que ens porta a la memòria que a Barcelona hi havia, al menys des del segle XIII (tal com explica Anna M. Adroer) animals exòtics. Els que més destacaven, probablement, devien ser els lleons per la seva feresa. Els reis els feien portar com a símbol del seu poder. Se sap que també hi havia, a Barcelona, ossos, estruços, guepards i ocells (faisans, falcons,...) i peixos. Se sap que el rei Pere, el 1385 des del seu palau a Barcelona, havia demanat, per carta, si els lleons de València i Saragossa estaven ben alimentats. Sabem que eren els jueus d’aquestes ciutats els que tenien un impost que permetia l’alimentació de les bèsties.
11, Tornant al carrer Joaquim Costa i al número 44 es pot veure una curiosa botiga amb el nom “A la premsa d’aquell dia”. Fundada el 1994 per la família Constantini Urue, és l’única botiga de la Ciutat on es poden comprar diaris i revistes antics, que la gent utilitza per felicitar aniversaris. Un lloc agradable, amb publicacions curioses des de l’any 1900 fins als nostres dies, per a persones interessades o per a gent curiosa.
12, Al petit aparador, hi ha una portada del Time, força explicativa o potser força suggerent referida a l’anterior rei Juan Carlos I d’Espanya, que no fa gaire va abdicar en favor del seu fill, mentre el Parlament espanyol va aprovar amb urgència i en poc temps una llei de protecció legal i judicial del rei sortint (aforament). Aquella decisió a corre-cuita del partit del PP (dretes), va provocar que alguna gent es preguntés, a les xarxes socials, el perquè d’aquella protecció i aquella urgència.
13, Més avall, a l’entresol del número 29 d’aquest carrer, hi va viure Enriqueta Martí, coneguda com el “vampir del carrer de Ponent” (que era el nom del carrer fins el 1923). Enriqueta Martí havia nascut el 1868. La guerra espanyola americana i també la del Marroc, va fer del port de Barcelona un centre de moviment de soldats cridats a files, veterans lesionats, aturats, desertors, immigrants sense recursos, prostitutes, nens que vivien al carrer, drogadictes i tot un món que malvivia a l’empenta d’un port ocupat per les tropes nacionals. La Martí portava una doble vida, a través de la qual prostituïa infants i se la va acusar d’haver segrestat, prostituït i assassinat diversos nens i nenes. Es van trobar moltes proves i declaracions directes de nens vius que l’inculpaven. A la presó, però, va ser linxada per les seves companyes de cel·la abans de ser jutjada.
14, Seguim avall. A la dreta surt el carrer Ferlandina. En aquest tram i fins a la muralla hi havia uns quants horts i es diu que en un d’ells hi havia la sínia més gran de tot el barri, per això el carrer era conegut com La Sínia. El nom (Ferlandina) prové del duc de Fernandina (l’últim va ser García de Toledo), que hi tenia un dels palaus a finals del segle XVI.
15, Hi ha molts edificis de finals del segle XIX. Continuem pel carrer Joaquin Costa. Baixant creuem el carrer del Peu de la Creu. El nom prové del convent de pares trinitaris als quals es coneixia per aquest nom. L’orde dels Trinitaris es va fundar el segle XII per Sant Joan de Mata i tenia com a funció, a més de la vida evangèlica, l’alliberament de cristians captius en terres musulmanes.
16, Recordem que la família Llar hi tenia, en aquest carrer, una casa i un hort. La família van tenir un mal final. El 1659 els representants del monarca espanyol van pactar amb el rei francès la divisió de Catalunya. Per tant: el Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i part de la Cerdanya va ser cedits a França. De cop i volta milers de catalans rossellonesos passaven a ser estrangers i cal imaginar el dolor i la ràbia contra Espanya. La família Llar va participar en un aixecament des de Perpinyà contra el rei Francès per tal de fer tornar les comarques a Catalunya, però va anar malament, els hi van tallar el cap. Així que Felipe IV va ser un altre sobirà espanyol nefast per Catalunya. Cal afegir, que Felipe IV ho va fer d’esquena a les Corts Catalanes i a les constitucions que havia jurat respectar.
17, Encara queden edificis de fàbriques antigues, abandonades i en mal estat.
El moviment independentista a Catalunya, prové, en bona part, d‘un imaginari històric de greuges i d’un sentiment de menyspreu permanent. L’esmentat de Felip IV el segle XVII, el terrible Decret de Nova Planta de Felip V (XVIII), les mutilacions culturals del segle XIX i XX (amb les dictadures) i el maltractament fiscal del XXI. Un escenari optimista voldria un gest madur, generós i democràtic per la devolució de la sobirania arrabassada al Principat de Catalunya per la força de les armes, explica Xavier Escura.
18, Arribem al carrer del Carme, nom que prové del convent que hi havia, abans del 1294, dels religiosos de l’orde Verge del Mont Carmel (carmelites calçats). En l’edifici, després de l’exclaustració, s’hi va instal·lar la Universitat Literària.
19, Després de fer un cafè i descansar una mica a la Rambla del Raval, girem i anem cap a la placeta del Pedró. Un indret entranyable del Raval, amb edificis de totes les èpoques i una realitat actual formada per locutoris telefònics i botigues ètniques, una fusió d’èpoques, de races i de cultures. Probablement una representació de la multiculturalitat històrica de la ciutat. El monument a Sant Eulàlia, d’estil barroc i sobre una font, centre l’espai. Aquest monument està considerat el més antic de Barcelona (1673).
20, En un extrem hi ha una joia: l’església romànica de Sant Llàtcer. És el que queda de l’hospital de leprosos que hi havia aquí, a l’edat mitjana (del XII al XV). L’any 1977,l’arquitecte Antoni González Moreno, per dignificar aquest lloc, va organitzar una exposició al seu interior després d’haver-lo netejat amb l’ajut dels veïns.
21, Actualment s’hi realitzen activitats i gràcies a aquest fet hem pogut entrar a l’interior. Al costat de l’altar hi ha un bonic tenebrarium que, antigament, era utilitzat en Setmana Santa.
22, El carrer Cera, diuen, que era el centre d’una històrica comunitat gitana, dins de la qual va néixer la “rumba catalana”. La rumba catalana va ser un gènere musical, nascut els anys 50, barreja de la rumba flamenca amb influencies del rock i de la música cubana. Els inicis són de El Pescaílla, Peret i El Chacho, encara que això no vol dir que tots visquessin al carrer. Els anys 70 es va revisar el gènere amb el Gato Pérez. El nom del carrer, sembla que prové del fet que hi posaven tota una llarga filera d’espelmes per il·luminar la imatge de la verge, que deixaven tot un riu de cera al terra.
23, Carrer d’en Botella, l’origen del qual ve d’un cognom de família: Boatella, corromput pels anys i donar-li la forma actual. A la cantonada unes pedres duen dates molt antigues, probablement més antigues que l’edifici on s’han inserit. Carrer curt, antic, vell, una mica espatllat, ara ocupat per bars de nou model, amb interiors reciclats i clients diversos: potser uns estudiants xapurrejant anglès amb unes nòrdiques, potser uns marroquins fent un te en cercle a la barra, potser uns alemanys que han pres molt el sol a la platja de la Barceloneta... una diversitat que dóna color.
24, Al número 49 trobem l’històric restaurant Can Lluís. Tres generacions, des de 1929, han aconseguit mantenir un ambient familiar agradable, però encara abans ja existia com a fonda amb el nom de Can Mosques, perquè a la porta hi havia uns grans tonells de bacallà que, a l’estiu, les atreien. Si voleu dinar, encara podreu demanar que us deixin veure, al terra, les rajoles amb l’impacte d’una bomba que el 1946, durant la dictadura, va llençar una dona que hi estava dinant quan van entrar uns policies a capturar-la. D’aquell fet, el propietari, Lluís Rodríguez i el seu fill Fernando van morir.
25, Enfilem a la dreta, pel carrer Hospital, el nostre tram final. Antigament era conegut com a Riera de Valldoncella, perquè hi baixava la riera que provenia de Sarrià i desaiguava a Les Rambles. Anys després s’hi va instal·lar una família molt coneguda a la ciutat, els Colom. Al davant de les cases que hi van construir s’hi va instal·lar una gran pica que servia d’abeurador. Així va passar a rebre el nom popular de Carrer de la Pica d’en Colom. L’any 1229, la família va cedir algunes cases perquè s’hi establís un hospital que va passar a ser conegut com Hospital d’en Colom i així la riera i després carrer, va passar a prendre aquest nom que encara té. D'aquest carrer hi ha més informació a la crònica dels Hospitals: http://eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/barcelones/370-barcelona-barri-raval-oest-barri-pedro-ruta-hospitals-historics
26, A l’esquerra trobem el carrer de les Egipcíaques, en referència al convent que acollia a les prostitutes que volien abandonar l’activitat. Maria d’Egipte o Maria Egipcíaca, que va viure el segle IV a Alexandria, sembla que va exercir la prostitució. Després, en un viatge a Palestina, va experimentar una extraordinària transformació i va iniciar una vida solitària al desert durant 47 anys. El seu sepulcre a Palestina ja era molt visitat el segle VI. La seva pintoresca llegenda: mala vida, conversió, solitud, la va fer molt popular. Va ser venerada com a santa.
27, Plaça sant Agustí. Els frares agustins tenien el convent al barri de la Ribera, que va quedar totalment destruït després del brutal setge de Felipe V contra Barcelona el 1714. Es van traslladar al carrer de l’Hospital i el 1728 van començar les obres del nou convent, encara que amb l’oposició d’altres ordes que ja eren al Raval. La façana va quedar inacabada i el conjunt tenia dos claustres. Amb la desamortització en va quedar només l’església i part de les instal·lacions, amb els anys, van passar a altres activitats, com és el cas del Teatre Romea. Es pot observar que a la façana hi ha un escut borbònic, com a signe de domini i imposició. Cal saber que l’any 1971 el temple va acollir la fundació de l’Assemblea de Catalunya i que l’any 2011 s’hi va celebrar l’acte de commemoració d’aquells 40 anys. L’Assemblea de Catalunya, entitat social privada és l’impulsora de part de les accions pacífiques que, per reclamar la sobirania de Catalunya, s’han realitzat des de l’any 2012. D’una d’aquestes mobilitzacions, al final poso un vídeo de youtube.
28, Just a l’altra costat de la plaça de Sant Agustí, a l’esquerra del Carrer de l’Hospital, hi ha un carrer: el de Jerusalem. Per aquest carrer anirem a parar a la part del darrera del mercat de la Boqueria. Aquest mercat d’aliments és el més gran de tota la península Ibèrica. El seu nom oficial és el de Mercat de Sant Josep, en memòria de les Carmelites Descalces de Sant Josep. Va ser inaugurat el 19 de març de 1840. Ara bé, està documentat des del 1217 que ja s’hi establien persones per vendre carn en taules prop de l’actual Boqueria. També poso, al final, un vídeo de La Boqueria.
30, Arribem a la cantonada amb les Rambles i així acabem aquesta volta pel Raval. Per cert que raval és paraula que prové de l’àrab i vol dir suburbi.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=16087198
A continuació insereixo el vídeo de la Diada de Catalunya del 11S de 2105, penjat a youtube per Adri MG
Seguidament el vídeo de La Boqueria, publicat el 2012 per SuperBakerloo