(Berguedà) Ruta 1460 el 14/09/2022; 7 km; +260 -260; 2,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Hostal Les Fonts, Les Fonts del Llobregat, Castellar de N’Hug. Participants: Anna G i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: Del 839 consta la referència escrita de Castellar de N’Hug.
Hem aparcat al costat de l’Hostal de les Font. Quan acabarem hi vindrem a dinar.
Al costat de l’aparcament es veu un pont medieval (segle XIV) d'una sola arcada d'arc de mig punt. Es conegut com el pont de la farga Vella. L'estrep esquerre queda bruscament tallat per una construcció recent, alterant-ne el context, ja de per si prou afectat per la nova carretera i l'hotel proper.
De moment cal seguir una pista que va pujant poc a poc; és el Camí d’Orriols. La primera notícia documental de Can Orriols és del desembre de 1342, quan el paborde Pere Berenguer de N'Hug concedí a cens el mas d'Orriols al batlle del castell de Lillet. Orriols devia ésser una gran possessió del castell de Castellar de n'Hug ja que el 1383 Bernat Galceran de Pinós concedí a Joan d'Orriols el domini sobre el castell, lloc i terme de Castellar de n'Hug, fins aleshores administrat per Bort de Santa Eulàlia; Joan d'Orriols en nom del Baró de Pinós, expulsà Bort de Sta. Eulàlia del castell (‘wikipedia’).
A la dreta del camí, un sender davalla al pont d’Orriols. Dóna accés al Molí d’Orriols i consta construït a finals del segle XVII. És el primer molí fariner del riu Llobregat i va estar actiu fins a principis del segle XX. Hi baixem per fer una fotografia i gaudir d’aquest espai feréstec, però aquest sender ja no va enlloc. Tornem al camí principal.
Pel costat veiem una llera, probablement subsidiària del torrent del Llobregat. Es fa evident que en aquest naixement, hi ha molts canals subterranis i les aigües afloren o s’amaguen. A tocar dels cims del Moixeró, neix el riu que ha vertebrat durant els últims segles la història de Catalunya. El Llobregat, que sorgeix aparentment del no res de dintre la roca, troba el seu origen en l’anomenat relleu càrstic. Així doncs les fonts del Llobregat són el drenatge principal d'un aqüífer càrstic excavat en les calcàries devonianes, entre el Puigllançada i la Pleta Roja, que drenen una superfície de més de 20 km2.
Algun rètol indicador; però el camí no té pèrdua. En aquest entorn el terra és humit i cal estar atents a no relliscar, especialment en els trams d’escales que hi anirem trobant.
El camí d’Orriols s’ha acabat. Ara comencem pel camí, ben empedrat i amb baranes, que puja fins a Castellar de N’Hug. Castellar de n'Hug sent un municipi de la comarca del Berguedà, es troba al límit mateix del Ripollès. La seva etimologia és discutida. Mentre que “castellar” és clar que significa la demarcació d'un castell termenat, la segona part s'ha considerat com el nom propi de persona Hug o Uc, en relació a algun Hug de Mataplana, que posseïen el lloc. Però també podria provenir de ‘nuce’ (‘nuc’, en català), indicant l'origen d'un corrent d'aigua, en aquest cas en referència a les fonts del Llobregat.
Entre els arbres veiem el primer dels salts d’aigua que hi ha sovint en la ruta. Sempre anirem pujant, per terreny còmode i escales. Potser part d’aquestes aigües es nodreixen del torrent que baixa, a la nostra dreta, amagat dins la muntanya del Turó dels Empedrissats. El cabal mitjà de les fonts és d’uns 900 l/s, però durant els episodis de pluges intenses pot arribar fins als 6.000 l/s. Això representa que el volum puntual emmagatzemat en el sistema és d’uns 4 Hm3, i es calcula que el volum anual d'aigua emès per la surgència és de 28,3 Hm3, 28.300 milions de litres.
De tant en tant una mica d’informació. Arribats fins aquí, podem gaudir de la intensa remor de les aigües en un marc de silenci absolut; avui no hi ha gent. Les diverses tonalitats del verd i la vegetació que ens envolta ens produeixen una pau i tranquil·litat que nodreix l’esperit. Estem en un bosc mixt amb pins, avellaners, roures, boixos, argelagues... Sabem que hi ha ocells, però els sentim poc ja que el brollar de l’aigua apaga altres sons.
El camí continua pujant. És una pujada suau, però en algun tram més dret, les escales ajuden. Cal dir que són escales fetes amb esglaons prou còmodes.
Un pontet i passem a l’altra banda del riu. Al davant es veuen dolls magnífics. Estem envoltats d’una fresca agradable, especialment aquest estiu tan calorós. Tot el sistema càrstic de les fonts del Llobregat és un bon model d'aquest tipus d'aqüífers, en què l’aigua circula lliurement per avencs, coves i galeries, i es troba molt condicionada per la pluviometria de la zona. El temps de trànsit, que és el temps que triga l'aigua a recórrer tot el sistema, des que hi entra fins que en surt, pot durar de poques hores fins a diversos dies.
Ara arribem a la part més alta d’aquest tram de les Fonts del Llobregat. L’aigua causa la força aquest esglaó natural del torrent. Més enllà s’endevinen els altres dolls que sorgeixen directament de les roques. Potser els que es consideren les “fonts” del riu.
Poca estona més amunt ja entrem pel sud a Castellar de N’Hug. El Llobregat encara s’omple més a partir de nombrosos torrents que s’uneixen al costat del poble. Aquest torrents superficials provenen de la gran conca glacial que ve del cim de Pedra Picada (a l’est) fins al Coll de la Creueta a ponent. Són els torrents de la Font del Boix, de la Pleta Roja, de la Coma de Migjorn, i de Les Fontetes.
Arribem a una gran plaça on hi ha l’oficina de turisme, avui tancada. Des d’aquesta plaça tenim una magnífica vista dels cims pirinencs.
Els carrers ben restaurats i les seves cases, demanen que hi fem una volta. Tranquil·lament. La primera referència escrita de Castellar de n’Hug data de l’any 839, on apareix amb el nom de Kastellare, a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. Probablement ja existia, aleshores, l’església parroquial de Santa Maria, edifici que s’hauria substituït al segle XI per l’edifici romànic que s’ha conservat parcialment fins a l’actualitat. Més amunt de l’emplaçament de l’església devia haver-hi ja en aquella època el castell que donava origen al topònim. Actualment se’n veuen algunes restes. El castell estava separat del poble, ja que el poble va sorgir a partir de les primeres cases que es van anar construint al voltant de l’església de Santa Maria.
Arribem a la plaça de l’església de Santa Maria. Situada al centre de la població, es conserva poc de l'edifici romànic, sent bàsicament d'estil neoclàssic. El campanar és l'element més destacat que queda de la construcció medieval, és de torre de planta quadrada amb quatre pisos. Hug de Mataplana i la seva esposa Elisenda, l'any 1229, van prendre sota la seva protecció l'església, la van dotar de diversos béns, així com van fer construir un altar dedicat a sant Miquel. L'any 1376 depenia del baró de Pinós.
L’interior és senzill, sense gaires imatges, discret, humil. A mi no em desagraden els temples senzills. Em sembla magnífic el romànic i també el gòtic; en canvi el barroc em cansa, el trobo massa dens, pesat i embafador.
A un costat de la plaça hi ha un forn on, a l’aparador, hi mostren un dels productes més destacats de Castellar: els croissants de quilo. Ara que estic tant amunt i amb grans vistes recordo que fa un mes va saltar la notícia que el Comitè de Drets Humans de l'ONU va dictaminar que Espanya "va violar els drets polítics d'exmembres del Govern i del Parlament de Catalunya" quan els va suspendre de les seves funcions públiques abans que fossin condemnats el 2019 arran del referèndum de l'1-O. A més, segons els mitjans, encara hi ha més de 4000 encausats pel referèndum del 2017 esperant judici: han passat 5 anys! És tan estrany comprendre que molts catalans vulguin la independència?
A la part més alta de la vila hi ha aquesta bonica cabana en una placeta, al costat de la qual hi ha també el museu Casa del Pastor que, si estigués obert, l’hauríem de visitar. A rel del comentari anterior, afegeixo que no és estrany que ja el 2016 una enquesta publicada per ‘elpais.com’ deia que un 48% dels enquestats opinava que l'Administració de Justícia funciona malament i que tots els governs (referint-se al PP i al PSOE; han estat els únics), mostren més interès per intentar controlar la justícia que per proporcionar-li els recursos que necessita per funcionar de forma ràpida i eficaç.
Des d’aquí mateix hi ha una bonica vista de les penyes i el barri de l’Erola al seu damunt. Tal com ho veiem des d’aquí mateix es fa evident l’etimologia del nom: ‘Erola’, petit pla al cim d’una muntanya.
Tornem a passar per l’origen del Llobregat; es veu perfectament com darrera del raig que cau només hi ha una basseta que aflora des de dins de la muntanya. Nosaltres ara acabarem de desfer el camí que hem pujat per anar on hem aparcat la campervan. Per acabar dinem a l’Hostal, però segur que una propera oportunitat anirem a dinar a un dels restaurants de Castellar.
Mentre escric aquesta crònica, hem passat set dies amb una massiva informació (potser excessiva per anacrònica) sobre la mort d’Elisabeth II d’Anglaterra. Potser pocs s’hauran adonat que a l’abadia de Sant Jordi de Westminster hi ha l’escut de Catalunya; ni el de Castella ni cap altre de la península. L’explicació és per la relació de Ramon Berenguer IV amb la monarquia anglesa i per això l’escut del Comtat de Barcelona hi figura, per desig d’Henry III.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1460-les-fonts-del-llobregat-castellar-de-nhug-113738239