(Berguedà) Ruta el 30/01/2013; 18,3 km; +870 -870; 6 hores. Excursió amb Alfred, Josep i Miquel, amb el següent itinerari: Pont de Pedret (Berga), font de Bossoms, collada de la Creu, Corrúbies, St Pere de la Portella, Can Dou, St Miquel de les Canals, St Quirze de Pedret. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil (amb desnivells)
 |
 |
JA FA MOLTS ANYS: Tal dia com avui de l'any 1330 un vaixell català podia arribar a Rodes i anar al consolat. Aquell any hi havia, en ple funcionament els Consolats del Mar. L'expansió dels consolats, per parts dels reis a Catalunya, a més d'estar a tots els ports de l'orient mediterrà (Alexandria, Tir, Damasc, Xipre, Creta, Esmirna, ...) i Nord d'Àfrica (Trípoli, Alger, Bizerta,...), també es van escampar per altres indrets, com els tres existents al Regne de Granada, els del Nord d'Àfrica i els dels Països Baixos i Anglaterra. La representació consular ultramarina es va formar i va quedar estructurada a l'època de l'apogeu del comerç català.
Comencem a caminar a l’aparcament que hi ha al davant del Pont de Pedret, on també hi ha un rètol on s’indiquen les diverses rutes possibles. El pont actual, gòtic, en forma d’esquena d’ase consta de quatre arcs, encara que inicialment en tenia cinc, de mides desiguals. L’arc central, molt alt, és apuntat i els altres tres, més petits, són de mig punt i rebaixats.
Passem pel costat de la font de Bossoms, que segurament pren el nom de l’antiga masia que hi havia i del torrent del mateix nom. Tot i que aquest nom, que deriva també en llinatge, es pot trobar com a Busoms, Busons i Bosoms, que probablement deriva del llatí “bonus homo”, bon home.
Més endavant, deixem al costat de les restes de la masia d’El Mascaró. Sorprèn trobar aquest nom en una masia de terra endins, quan normalment l’imagines associat a un indret prop de mar.
Potser alguna relació, que jo desconec, hi deu tenir. En arribar a Corrúbies, no podem evitar dedicar un temps a admirar aquesta mas, tristament enrunat, que devia ser ben bé un palau de muntanya, allà pel segle XVI. Ara bé, hi ha un parell de detalls a les finestres que ens fan pensar una bona estona. El XVI s’hi va traslladar a viure la família Viladomar i Sant Miquel. Aquest mas va restar actiu i en perfecte estat durant dos segles. Molt recentment va resultar afectat pels incendis del 1994.
Finalment arribem a Sant Pere de la Portella i val a dir que “portella” ve a ser un pas de muntanya, un coll petit, que, en aquest cas, es veu com un ample prat. Al davant tenim el monestir, en restauració.
L’any 1003, Guifré I Saportella i la seva mare, Doda, ven fer donació, prop del seu castell, que encara en queden les restes, per la fundació del monestir. El monestir va ser benedictí i va rebre moltes donacions de terres, fins que l’any 1031 trobem el primer nomenament d’un abat i el 1035 es va consagrar l’església en una solemne cerimònia amb l’assistència dels bisbes de Barcelona, Carcassona i Narbona.
Al llarg dels anys va patir molts entrebancs, com per exemple el seu abandó temporal, el 1348, com a conseqüència de la pesta o l’assalt que va patir, el 1534, per un grup de bandolers, els quals van assassinar l’abat i van saquejar els béns, dispersant la comunitat. Cal afegir que durant la primera guerra carlina s’hi va traslladar la seu de La universitat de Cervera. Això va ser des del 1838 fins al 1840. Des de l’any 2010 és Bé Cultural d’Interès Nacional.
De tot el conjunt, l’església és d’estil romànic, junt amb el seu claustre, que nosaltres no podem visitar, donat que està tot barrat per les obres de restauració que s’hi estan fent. L’absis, presenta la decoració d’arcuacions llombardes que, ens fa l’efecte, van estar sobreposades amb posterioritat a la seva construcció, de la mateixa manera que es pot observar perfectament un sobrealçat de tot el temple, la qual cosa és evident si s’observa la diferència dels carreus regulars fins a una alçada determinada i la resta d’obra fins a dalt del tot.
Una foto, cedida per Josep Camp, del claustre, que van visitar l'any 1987.
Deixem Can Dou a la nostra esquerra, on hi hem arribat després de passar un petit pontet, en el camí que anava de la Portella fins a Vilada. Abans ja l’havíem vist, des de baix per la part del darrera. Probablement el nom prové del llatí “duce” en el sentit de ‘font’. La forma dou s'ha conservat com a toponímic i cognom.
Arribem a St Miquel de les Canals que s'alça a uns 1.000 m. Estem al cim de la serra de Picancel, al sector meridional del terme de Vilada. En direcció a nord hi ha les aspres Canals de Sant Miquel, al límit amb els termes de Cercs i de la Quar, la petita església de Sant Miquel de les Canals, romànica, d'una sola nau i volta de canó, acabada amb un absis semicircular i un campanar d'espadanya d'una sola finestra. La porta d'entrada, situada al mur frontal, prové de posteriors restauracions.
Nosaltres hi arribem des de llevant, però la gent de Vilada hi accedia passant per un pont de pedra pròxim al Molí del Cavaller, pont que ha quedat inutilitzat pel pantà de la Baells. L'Ajuntament lluita per recuperar aquest pas, ja que així s'havia acordat en el cas que les aigües el cobrissin.
Seguim, ara planejant i baixant amb àmplies vistes sobre les serres més enllà de Berga, on també destaquen les neus del Cadí.
St Quirze de Pedret. La primera notícia del lloc és de l'any 983, que surt esmentat Pedret com un dels dominis del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, en la seva acta de consagració i dotació Durant els primers segles medievals no fou parròquia, però tot i així, l’església va ser afavorida pels fidels i es va ampliar i embellir als segles X, XI i XIII, en què assolí la categoria parroquial. Al segle XVIII depenia de la parròquia de Santa Maria de la Baells, igual que Sant Andreu de Cercs. Es tracta d’un temple de gran importància especialment per les pintures murals, conservades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i al Museu Nacional d’Art de Catalunya, les quals constitueixen exemples excepcionals de la pintura pre-romànica de l’Europa occidental.
L'any 1248 Ferrer de Vilar, capellà i rector de l'església de Sant Quirze de Pedret, per a remei de la seva ànima i dels seus, donà al monestir de Sant Pere de la Portella tot l'honor i terres que posseïa a la parròquia de Sant Quirze.
El segle XVIII l'església era sufragània de Santa Maria de la Baells, juntament amb Sant Andreu de Cercs. Atès que són tan pocs els monuments sencers que es conserven a Catalunya, el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs, emprengué la tasca de restituir a l'edifici l'aspecte que tenia en la seva època primitiva. Aquesta església, que feia un segle que havia estat profanada i abandonada, després d'aquests treballs de restauració, fou retornada al culte el 6 de setembre de 1964.
Finalment tanquem el cercle un altre cop al pont de Pedret. Aquest magnífic pont gòtic, documentat des de l’any 1286, és un dels elements més rellevants del Berguedà. Permet el pas per sobre del riu Llobregat, després de l’embassament de La Baells.
Al llarg del segle XIII continuen les notícies del lloc, concretades en diferents deixes testamentàries; així l'any 1286 Ramon d'Avià, de Berga, deixava en el seu testament, sis diners per a l'obra del pont de Pedret. Tot i amb això, hi ha al costat del pont, tot de forats a les roques que indiquen que havia estat, originàriament, construït un pont de fusta, ja que aquests forats eren on s’hi havia fixat les bigues que els sostenien.
Si vols accedir a la ruta per a gps, pots clicar: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3921318