(Click on the flag above to have the translation in your Language) (Garraf) Ruta 1299 el 5/01/2021; 4,5 km; +45 -45; 3 hores. Ruta urbana amb el següent itinerari: Sitges, barri Vistalegre, zona Sant Sebastià, Centre històric. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: A finals del segle XIX van anar tornant els sitgetans que havien emigrat a Cuba.
1, Les Quatre Barres. Aparquem a l’avinguda de Ronda i anem en direcció est de cara a la Plaça de Catalunya. Aquí trobem l’escultura de les Quatre Barres, realització d’Agustí Albors (Sitges, 1943). Va ser instal·lada l’any 1998. Albors és un artista molt vinculat a la cultura sitgetana i destaca pels seus dibuixos i pintures a l’oli. Les quatre barres és una representació de l’escut de Catalunya, originalment representatiu de la Casa Comtal de Barcelona, va representar la totalitat del Principat de Catalunya. Se’n té constància des de l'any 1150 en un segell de Ramon Berenguer IV. Per tant és una de les banderes nacionals més antigues d’Europa.
2, Lucrecia i Cleopatra. Faune i nimfa. Convé baixar pel carrer estret al sud de la plaça que va a parar a la placeta del Dr. Pérez Rosales. Aquí trobarem un conjunt escultòric format per dos grups de figures. Es tracta d’una donació del doctor. El seu pare era l'alcalde de Manila el 1898, quan la família es va traslladar a Barcelona fugint de la guerra colonial. El 1920 va començar a comprar obres d'art, passió que amb els anys el portaria a esdevenir un dels grans col·leccionistes catalans d'aquest segle. Lligat a Sitges per qüestions familiars (un dels seus germans posseïa una torre al sector del Vinyet), el 1967 oferí la seva valuosa col·lecció a l'ajuntament. Les obres que veiem van ser instal·lades l’any 1980. A un costat hi la les figures de Lucrecia i Cleopatra, en pedra i en marbre. Són reproduccions de l’escultor neoclàssic Adrià Campeny que inspira el seu treball en temes mitològics. A l’altre costat, el Faune i la Nimfa, en marbre. Faune era el déu dels camps i dels pastors i les Nimfes eren venerades com genis femenins dels mars.
3, Plaça Eduard Maristany. Seguim el carrer Camí de la Fita avall; després a la dreta fins al pas per sota la via del tren. A l’altre costat, a la dreta, hi ha la plaça que va ser condicionada per erigir l'estació del ferrocarril i porta el nom d'Eduard Maristany. Aquest enginyer va construir el túnel de tren més llarg de Catalunya, el de l'Argentera. Sitges estava aïllava i les comunicacions eren difícils per rutes de cavalls o per mar, mentre el moviment de mercaderies anava creixent. Llavors va ser en Francesc Gumà i Ferran (1833 – 1912) qui personalment va dedicar diners i esforços per engegar-ho. El desembre de 1881 arribava el primer tren a l'estació de Vilanova, el que va suposar un gran canvi per la vida i l’activitat als pobles del Garraf. Martistany va ser, ja a la península, membre de la Liga Nacional Antiabolicionista, la que estava en contra d’abolir l’esclavitud.
4, Estació. L'edifici de viatgers es troba a la dreta de les vies. Té planta baixa i dos pisos amb tres cossos, amb una arquitectura senzilla, d'inspiració eclèctica. Destaca la façana amb un cert aire modernista industrial. Després girem pel carrer Francesc Gumà, carrer en honor de l’artífex del tren. Fill de teixidors, per l’herència del pare, Francesc Gumà i Ferran el 1849 va viatjar a Cuba on es va instal·lar a Matanzas on establí una casa de comerç amb els seus germans i una consignatària de vaixells i va acumular una considerable fortuna. El 1871 retornà a Vilanova i la Geltrú, on esdevingué un dels prohoms locals i contribuí amb nombroses obres a la transformació de la ciutat. El 1877 va obtenir la concessió del govern per fundar la Societat del Ferrocarril de Valls a Vilanova i Barcelona. Molts catalans i espanyols que van anar a Amèrica, van obtenir part de la fortuna d’activitats realitzades amb esclaus, tant pel seu transport com pel seu treball.
5, Casa Pere Carreras. Ara anem avall pel carrer Francesc Gumà. Al número 23 hi ha aquesta casa d’estil modernista propietat de Pere Carreras i construïda (1906) per l’arquitecte Josep Pujol i Brull. La seva construcció va tenir moltes variacions respecte del projecte original, però el resultat és ben equilibrat; hi destaquen els balcons, uns de pedra esculpits amb gràcia, i altres de ferro més senzills. Les llindes de portes i finestres tenen decoració floral. Poc després d'acabada la casa el seu propietari la va vendre a Pau Barrabeig i retornà a Cuba perquè la seva dona, cubana, no s’adaptava a la vida sitgetana. Ja no va tornar; va morir el 1915. Pere Carreres també es dedicava a importació i exportació i a consignació naviliera. (Hi ha un bon treball a ‘criticartt.blogspot.com’)
6, Casa Antoni Carreras. Al número 17, una altra casa en estil modernista (1908), en aquest cas d’Antoni Carreras, un cosí germà del propietari de la casa anterior. Aquest edifici es va realitzar el 1908, obra de l’arquitecte barcelonès Eduard Mercader i Sacanella. Avui, aquesta casa, és el Gran Sitges Royal Rooms. Certament el turisme ha sabut aprofitar el valor de les cases d’indians. Potser convé explicar que tots aquests carrers es van urbanitzar en els terrenys de l’eixample de Sitges que es situava en l’antic Hort Gran.
7, Casino Prado Suburense. Ara visitem un local important per la vida social de la vila; està a la cantonada amb el carrer Sant Isidre: el Casino Prado, una Societat Recreativa i Cultural fundada l’any 1877. Cal fixar-se en l’any. A principis del segle XIX, milers de joves sitgetans van emigrar a les colònies espanyoles a l'Amèrica Llatina amb el somni de fer fortuna. El treball de la terra ja no permetia viure. La crisi de la fil·loxera havia devastat camps i el territori es quedava petit. Travessar l’Atlàntic era una aventura agosarada que els conduïa a un món llunyà i desconegut, a una promesa incerta. Però els que aconseguiren tirar endavant engegaren els seus propis negocis i alguns arribaren a crear autèntics imperis. Com s’explica amb fina ironia i humor a “Un tomb per casa”, obra de l’apreciat amic Joan Yll, la trajectòria és llarga i complexa, no exempta de rivalitats entre el Prado i el Retiro. “Fins a l’extrem (diu l’autor) que n’hi havia , encara en trobaríem ara, que mai havien entrat a la societat rival i fins i tot procuraven escollir un altre carrer abans d’haver de passar per davant”. Són les curiositats del viure.
8, La fil·loxera. Cal saber que l’esclat de la fil·loxera va arruïnar la comarca i la gent va emigrar a Amèrica; i Cuba es va transformar en un lloc per trobar una vida millor. Cal considerar que, tal com ha documentat Josep Maria Delgado (escriu Martin Rodrigo Alharilla), entre els anys 1778 i 1820 el nombre de catalans que es van instal·lar al Carib va augmentar de forma notable. Per tant la nova emigració trobava familiars, veïns i coneguts ben instal·lats i prosperant a Cuba, Puerto Rico o Mèxic. El retorn, l’últim quart del XIX, dels que van assolir èxit en l’aventura d’ultramar, anomenats popularment com els 'americanos' o ‘indians’, marcà de ple el poble de Sitges. Formaren la nova burgesia sitgetana, arribaren recursos i embelliren la vila amb les seves ostentoses cases modernistes i li donaren una empenta de prosperitat convertint-la en una vila moderna oberta al futur i deixant la seva petjada per tot arreu.
9, Cases Pere Catasús i Josep Planas. A la cantonada tombem pel carrer Sant Isidre fins al número 31 on hi ha dues cases d’estil eclèctic, construïdes per l’arquitecte Jaume Suñé Juncosa, propietat de Pere Catasús i Josep Planes que eren cunyats i van voler dues cases iguals. Van ser edificades el 1897. Una reforma de l'any 1952 ha modificat una d'elles per transformar-la en hotel amb el nom d’Hotel Romàntic. Pere Catasús i Ferret (1841 – 1914) amb 12 anys seguí les passes de molts altres sitgetans i emigrà a Cuba, on s'establí a Santiago, com ja havia fet son germà Antoni el 1845. Amb el seu germà fundà una societat comercial dedicada a la comercialització de queviures fins que la guerra dels deu anys els portà, el 1868, a abandonar l'illa. Va seguir amb els queviures però el seu fort va ser la importació i refinatge de petroli. D'ell va ser la primera refineria de petroli de l'estat espanyol, emplaçada en el municipi de Sant Martí de Provençals, en el que ara és el Poblenou de Barcelona; inaugurada el 1868, l'edifici rebé la denominació popular de El Petroli. L’any 1927 va tancar obligada pel monopoli estatal de Campsa, durant la dictadura de Primo de Rivera.
10, Casa Bonaventura Blay. Seguim caminant i girem pel carrer Illa de Cuba, una evidència clara de les terres on van anar molts sitgetans. El carrer compta amb varis cases de l’època, en un total de 10, però destaquem la modernista Villa Avelina, al número 35, de Bonaventura Blay, obra de l’arquitecte Buhigas Monravà (1901). Es tracta d’un edifici poc habitual ja que recorda el gòtic francès, poc usual per l’època en que creixia el modernisme català. La vista se’n va a la seva torre i les façanes irregulars, la tribuna sobre el carrer i el balcó en angle entre les dues façanes. Gàrgoles, arcs, balustrades, ceràmica, ferro forjat... Interessant. Actualment es també un hotel, El Xalet, amb un magnífic patí jardí amb taules i cadires. Perfecte per aturar-se i descansar prenent un cafè i de pas visitar l’interior.
11, Esclavisme i abolició. Amb la Revolució de "La Gloriosa" (1868), sent cap de govern Segismundo Moret, es va promulgar el 1870 una llei anomenada de "ventres lliures" que concedia la llibertat als futurs fills de les esclaves. El 1872 el govern de Ruiz Zorrilla va elaborar un projecte de llei d'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico. Contra aquest projecte es va desencadenar una forta oposició que va impulsar la creació en diverses ciutats de la "Lliga Nacional Antiabolicionista”. Va haver-hi protestes de la noblesa al rei Amadeu de Savoia i manifestacions de carrer. Tal crispació derivava de veure que si s’alliberaven els 31.000 esclaus porto-riquenys seria el preàmbul de l'alliberament dels gairebé 350.000 esclaus cubans. La abolició definitiva no va arribar, però, fins l’any 1880 (treball publicat a ‘ub.edu’). Produint sucre, cafè, tabac i destil·lats, amb una plantilla de quasi mig milió de persones sense sou, per vendre el resultat en el mercat internacional, s’entén la fortuna que alguns dels catalans que van anar a Cuba van obtenir; de manera semblant com els espanyols (bàsicament la Corona de Castella i Lleó) ja obtenien a Amèrica des de feia segles. No s’ha d’oblidar que va ser Carlos I (i V d’Alemanya) qui va autoritzar la introducció d’esclaus africans a Cuba l’any 1517.
12, Casa Manuel Planas Carbonell. Aquesta casa està a Illa de Cuba, 21 i era de l’empresari licorer Manuel Planas, també en estil modernista, obra de Gaietà Miret (1908), va ser una reforma total d'una construcció anterior del 1881. Actualment aprofitat pel turisme; és l’Hotel Noucentista.
13, Repressió del català. Mentre estava a punt de posar-se en marxa el tren i després de l’indigna repressió de la llengua catalana des del 1714, encara l’any 1862 es va aprovar la llei del Notariat que prohibia les escriptures públiques en català. Parafrasejant un missatge que corre per internet: Si a la teva terra els òrgans públics no admeten la teva llengua, és que vius en una terra ocupada.
14, Hostal d’en Pere. Passem pel carrer Jesús i al número 12 és on hi havia l’Hostal d’en Pere. Era l’any 1862 i en aquells temps el carrer Jesús era conegut com el carrer de les Tàpies. On estava l’hotel d’en Pere era on actualment hi ha Can Parcerises, si no vaig errat. Tal com escriu Emerencià Roig (“Sitges dels nostres avis”) damunt del portal hi havia una branca de pi, emblema anunciador de casa de menjar i beure.
15, Cap de la Vila.
Entrem ara a l’important plaça del Cap de la Vila. El primer que es veu, en un extrem, és un gran edifici modern que trenca totalment amb l’estètica de les cases del poble. Ara és una entitat bancària, però l’any 2019 era un farmàcia successora d’un edifici modernista amb 115 anys d’antiguitat. Per molts va ser una barbaritat que s’enderroqués (any 1985) l’històric edifici per fer aquest nyap. El seu titular, Javier Ferret de Querol, fa poc ha tancat la farmàcia i s’ha quedat amb dues més repartides pel poble. Personalment em sembla fora de lloc i em pregunto quina mena d’alcalde hi havia en aquella època? Qualsevol pot construir actualment aquest tipus d’edifici, però ja ningú pot construir edificis modernistes. No poso cap fotografia.
16, Casa Bartomeu Carbonell. Al costat hi ha un edifici històric, digne, magnífic: la casa de Bartomeu Carbonell, construït el 1915 per l’arquitecte Ignasi Mas i Morell. Bartomeu Carbonell i a l'edat de dotze anys va traslladar-se a Santiago de Cuba on treballà com a corredor comissionat per diverses cases comercials. De retorn a Sitges adquirí algunes propietats, es dedicà al conreu de la vinya i a l'elaboració de vins i, fins i tot, obtingué un premi en una exposició celebrada a Bordeus (1890). Sempre es distingí pel seu desig de contribuir a la millora i l'engrandiment de Sitges i, com a partidari del catalanisme polític, va ser designat delegat a l'Assemblea de Manresa (1892). La casa ocupa un angle de la plaça Cap de la Vila com si d’una proa de nau es tractés. D’entre els elements constructius en destaca la torre que ocupa l’angle, de cobertes piramidals de trencadís de ceràmica de colors que dibuixen una estrella al centre. D’aquesta torre destaca el rellotge, per això també se la coneix com la Casa del Rellotge. Un edifici que sembla que es miri amb menyspreu el bunyol que li van posar al costat.
17, El Retiro. Ara seguim pel carrer Àngel Vidal i passem pel davant de la Societat Recreativa El Retiro, situada en un gran espai en els números 17 al 23. Fundada el 1870, la societat El Retiro construí el mateix any un teatre en un hort que limitava amb el raval de la població. L'any 1916 un incendi arrasà l'edifici i poc més tard s'encarregà el projecte d'un nou teatre al polifacètic Miquel Utrillo, un dels impulsors d'Els Quatre Gats i autor a Sitges del Palau Maricel. Entre les entitats El Retiro i el Casino Prado, l'altra entitat important de Sitges, hi havia competència. La pugna estava motivada en part per l'adscripció política i la posició social dels seus membres. Actualment, però, les coses són diferents i cada centre té els seus associats amb interessos barrejats. Tal com diu en Joan Yll, al seu magnífic i recomanable llibre “Un tomb per casa”, a El Prado s’havia caracteritzat per ser la societat de la gent benestant, que la veu popular ordenava entre dretes i esquerres.
18, Carrer Barcelona. Al final el carrer Àngel Vidal, gira una mica i segueix molt més estret amb nom diferent: ara és el Carrer Barcelona. Rep el nom perquè al final d’aquest carrer, a tocar de la platja de Sant Sebastià, era d’on sortien els cotxes de cavalls que portaven gent a Barcelona, passant per Sant Boi de Llobregat.
19, Les muralles. Al final del carrer, girant una mica a la dreta, trobem un magnífic racó on es poden admirar les restes de l’antiga muralla que protegia la ciutat medieval. El nucli antic de Sitges ocupa un petit puig de roca calcària de 17 metres d’alçada, lleugerament avançat sobre el mar. Sembla clar, però, que al segle X l’assentament existent al puig era un castrum, és a dir, una torre amb un petit espai annex i una església, tot protegit per un recinte emmurallat. Posteriorment, durant els segles XI-XIII, l’augment progressiu de la població requerirà diferents remodelacions i ampliacions. En l’època de Bernat de Fonollar (1306-1326) es documenta un procés de reforçament i d’ampliació de la muralla: espais com la Punta, la Fragata, la part baixa del carrer de la Carreta, carrer Barrabeig, la part baixa del carrer Major, els carrers Àngel Vidal i de l’Aigua, que connectaven amb la Vall i la Torreta, com parts del traçat ja existent. Recordo haver estat unes quantes estones assegut aquí prenent un refresc mentre jo rumiava algunes escenes de l’esbós inicial que, al final, tres anys després va donar lloc a la novel·la, amb el rerefons del segle XIII, que es va publicar amb el títol “Marmor Maris”.
20, Platja de Sant Sebastià i Dona Mediterrània. Així s’arriba al final, amb olor a mar, al passeig de Port Alegre, davant de la platja de Sant Sebastià. Cal dirigir-se pel passeig fins al final, a l’espigó de llevant, després tornarem a poc a poc. A l’extrem est hi ha uns pins i un espai com un mirador. Una escultura centre l’interès: Dona Mediterrània. És una obra de Luisa Granero, en bronze, instal·lada l’any 2009, considerada com l’última artista figurativa d’influència noucentista. L’any 2007, l’obra es va col·locar per primera vegada a les escales de La Punta.
21, Tors número 5. Desfem el camí i trobem ara una obra en planxa de ferro d’Horacio Elena. Any 2009. Elena és un artista polifacètic pintor i escultor. L'artista argentí, aquell mateix any, va inaugurar una exposició Sitges: “Fragments constants”. La mostra, instal·lada a l'edifici Miramar, resseguia l'obra creada a Sitges des que es s’hi va establir l’any 1975.
22, Cris. Seguidament podem admirar l’obra de Marta Solsona. Realitzada el 2007 en bronze. L’autora és un escultora figurativa i realista actual i es deixa influenciar pels grans mestres de l’escultura clàssica grega.
23, La petita San Sebastian. Platja de Sant Sebastià, una de les millors platges urbanes del món segons el New York Times; un doble gest de complicitat amb la platja de La Concha de San Sebastian, a Donosti. Aquesta platja té una longitud de 205m i 20m d'ample i és la platja més familiar de Sitges. En ple passeig de la platja de Sant Sebastià de Sitges es troba un trosset de barana de La Concha. I, aquesta vegada, no es tracta d'un gest de complicitat a Sant Sebastià, sinó d'un agermanament entre platges que es va realitzar a petició de Jordi Baijet (alcalde de Sitges) i el tros de barana de La Concha va ser inaugurat per Odón Elorza (alcalde de Sant Sebastià) al setembre de 2009.
24, Casa Manuel Vidal Quadras. Situada al número 9 de Port Alegre. Manuel Vidal Quadras (nascut el 1793) va retornar a Sitges el 1833 després d'haver-se enriquit a Maracaibo i a Cuba; havia marxat el 1809 amb el seu germà Alejo per participar en els negocis del seu pare, Jose Maria. El 1852 va reconstruir la seva residència davant la platja de Sant Sebastià, adaptant-la a l'estil neoclàssic-romàntic en boga a mitjan segle XIX. La figura considerada com la del fundador de la saga va ser José María Vidal Robert, natural de Sitges, nascut el 1775, que es va casar amb Josefa Quadras Mercer. Tal com explica l’article de fa un any de ‘naciodigital.cat’ “El 1821, van haver de sortir de Veneçuela al triomfar la revolta per la independència. Mentre el pare va tornar a Barcelona, els dos fills van optar per instal·lar-se a Santiago de Cuba, que va continuar sent colònia espanyola fins a finals del segle XIX. Els germans Vidal-Quadras van fer fortuna conreant sectors com el tabac, l'immobiliari, el comercial i el financer ”.
25, Portal de Sant Sebastià. En aquest entorn on els carrers pugen, perquè estem al turó de calcària, hi devia haver el Portal de Sant Sebastià, un dels que tancaven la vila emmurallada medieval; probablement on hi ha l’edifici que era d’Alejo Vidal. Estiro un altre cop del llibre de l’Emerencià Roig (que ja he citat abans) i llegeixo com vívidament explica que al matí sortien per aquest portal en Pau i el Pascaret amb sis animals per dur passatgers i càrrega en direcció a Sant Boi i a Barcelona, tot anant a trobar el camí de la Trinitat. El trajecte durava unes sis hores fins al Portal de Sant Antoni de Barcelona, tot després d’haver passat per Sant Boi i haver fet una aturada a Viladecans on les mules s’aturaven a reposar i menjar una mica de garrofa i segó. Els que volien viatjar amb més comoditat prenien el cotxe de cavalls (la diligència) que sortida del Portal de Sant Francesc.
26, Casa Alejo Vidal Quadras. Situada enfront del Baluard Vidal-Quadras, a l’indret on potser havia estat el Portal de Sant Sebastià, la casa d'Alejo Vidal Quadras va ser construïda el 1855 per Josep Cros Juliana i Francesc Cros Masó. Està situada al Carrer Davallada 12-14 i mira a la platja de Sant Sebastià pel costat contrari. Avui es diu "Edifici Miramar" i pertany a la Diputació de Barcelona. D’una àmplia família, el més conegut és Alejo Vidal-Quadras Roca (nascut el 1945), llicenciat en Física, polític i famós per declaracions polèmiques. Fundador de Vox (partit d’extrema dreta, segons ‘elespanol.com’, ‘wasingtonpost.com’ o ‘lamarea.com’), va arribar a ser vicepresident del Parlament Europeu. L’any 2012 va demanar a la guàrdia civil que intervingués Catalunya (‘lavanguardia.com’). En l’àmbit universitari havia estat catedràtic de Física Atòmica i Nuclear a l’UAB, fins a la seva entrada en política.
27, Postal de Sitges. Tenim al davant el Baluard Vidal Quadras, a la Punta de la Torreta. La vista de la Platja de Sant Sebastià és magnífica. Aquí en Joan Iriarte (de Barcelona), va fer aquest treball, en ferro, en homenatge als 40 anys del Festival de Cine de Sitges i a la creació del Sitges Foto Film, una de les primeres agrupacions fotogràfiques federades de Catalunya i primer organitzador del certamen l’any 1968.
28, Cap de Crist. Es tracta d’una altra obra en pedra que el Dr. Jesús Pérez-Rosales va donar al poble de Sitges. És un magnífic cap de Crist realitzat per l’artista Josep Cañas (Banyeres, 1905-2001). És un treball dins d’un contorn cúbic que ofereix un resultat excel·lent. Recordo que fa molts anys, aquest cap estava situat al Racó de la Calma, prop del portal del Maricel.
29, Negocis a Cuba. L’article que esmentàvem abans (‘naciodigital.cat’) diu també que “La presència catalana a les colònies es va accentuar a partir del regnat de Carles III, quan es va liberalitzar (1788) el comerç amb Amèrica. Maracaibo va ser una de les ciutats amb una presència més destacada de comerciants catalans. El 1840, es calcula que hi havia més de 170 comerciants provinents de Sitges a Santiago". L'article afegeix que "El vincle dels Vidal-Quadras amb el comerç d'esclaus és una qüestió coneguda, i no es tracta d'un fet excepcional entre els negociants catalans a Amèrica”. De fet des de la conquesta d’Amèrica (coneguda com ‘descobriment’), a tota la península Ibèrica molts personatges es van enriquir amb l’explotació i l’esclavisme. S’entén perfectament que una persona no pot ser responsable del que han fet els seus avantpassats, però sí que som responsables del que fem, o del que deixem de fer. Aquells anys eren molt diferents i a les persones se'ls hi donava molt poc valor; es fa difícil analitzar-ho des de la nostra perspectiva actual.
30, Cau Ferrat. Seguim al sud pel carrer estret (Fonollar) i tenim a l’esquerra l’edifici evocador del Cau Ferrat. Santiago Rusiñol va adquirir, el 1893, una casa de pescadors a Sitges, que estava situada al que avui es coneix com a Racó de la Calma. L'any següent, el 1894, va adquirir la del costat, Can Sense, també construïda del segle XIV i sobre aquestes hi va construir la seva casa-taller. La va nomenar Cau perquè volia que fos un refugi per als amants de la poesia i Ferrat per la col·lecció de ferros forjats de la seva propietat. Va encarregar la construcció a Francesc Rogent. La casa es va inaugurar el dia 11 de setembre de 1893. Avui és un museu i un dels llocs imprescindibles pels qui visiten Sitges.
31, Racó de la Calma i Maricel. És una raconada emblemàtica de la vila on s’hi organitzen espectacles i concerts. Estem de cara al Palau Maricel amb una extraordinària portada. El Palau de Maricel és un dels edificis més emblemàtics de Sitges. Integrat en el conjunt artístic i monumental de Maricel, també se’l coneix com Maricel de Terra, per diferenciar-ho de Museu, anomenat també Maricel de Mar. El Saló d'Or, al Saló Blau, la Sala Capella, la Sala Vaixells, les terrasses o el claustre (des d'on es pot observar una esplèndida panoràmica de la Mediterrània) són els principals espais que estructuren el Palau. D'estil marcadament modernista, les diverses sales es distingeixen per una singular decoració, que accentuen el seu particular caràcter.
32, Quinta Avenida. Seguim el carrer, poc a poc, observant els detalls a les parets. A la dreta s’obre un carreró molt estret, en túnel, que comença amb uns esglaons. Va a la Plaça de l’Ajuntament. Es coneix com “La Quinta Avenida”, encara que el nom d’aquest passadís curt i estret és realment el Corraló de la Rectoria. El nom de Cinquena Avinguda és fill de la ironia i el sentit de l'humor d'alguns vilatans. El sobrenom de carreró s'ha materialitzat en una placa improvisada que algú va col·locar davant de la placa oficial. Aquest succés va provocar una petita polèmica.
33, Baluard i canó. Arribem a l’extrem de ponent del carrer, on hi ha el canó. Un lloc on la gent s’hi fa fotos. L’any 2016 es va inaugurar la col·locació de la còpia del canó del Baluard. L’Ajuntament va cedir l’original en dipòsit a Museus de Sitges per a la seva conservació. El canó original ha lluït al Baluard durant més de 200 anys i ha passat pel taller en més d’una ocasió. Es tracta de l’única de les sis peces que queden de la bateria costanera del Baluard que defensava Sitges a finals del segle XVIII. El canó ha protagonitzat alguns importants capítols de la història local com el 27 d'abril del 1797, quan l’antiga bateria de canons va mantenir un llarg combat amb dues fragates angleses que volien apressar quatre embarcacions mercants ancorades al litoral sitgetà. Després de quatre hores de canoneig, les naus angleses es van haver de retirar sense aconseguir el seu objectiu.
34, La rada del XVIII. Miro la rada (que ocupava l’espai fins als edificis que ara es veuen) des d’on sortien, els segles XVIII i XIX els que anaven a Amèrica. La foto que poso és una d’antiga que està a l’aparador de la botiga Fotografia Gassó, un establiment que crec que en pocs anys serà centenari (es poden comprar fotografies antigues). Josep Miret i Gerard Coll escriuen a “De Ribes a Cuba” que per poder viatjar fins a Amèrica tothom que ho volia fer s’havia de treure un permís que concedien les autoritats, les anomenades llicencies d’embarcament. Per poder viatjar calia aportar la fe de baptisme, acreditar que s’era major de 18 anys o que tenia permís patern. Calia aportar també certificat notarial conforme algú de Cuba el reclamava per algun negoci o com a treballador. Amb el temps s’hi van afegir més requeriments: ser fidel a la pàtria, no tenir cap procés judicial obert i estar exempt del servei militar. I una cosa molt interessant: els que estaven casats havien de presentar la llicència matrimonial, signada (atenció!) per la seva dona, i el permís només els valia per a tres anys, passats els quals havien de renovar la llicència o retornar.
35, Vista de la Ribera. Des de la placeta que hi ha al davant de l’església s’obté una bonica vista del racó que s’ha guanyat al mar de la Rada. Penso que al segle XVIII ara només hi veuríem les cases dels pescadors i res més fins enllà la serra de mar que separa de Vilanova. Del cens de 1772-1774 (veure obra de Ma. Josep Montserrat Robert, “Estudi econòmic de Sitges durant el segle XVIII”) resultava que quasi el 42% de la població activa realitzava activitats marines. Però atenció: només 5 eren pescadors i després 36 eren patrons i 268 mariners; amb un total de 309. A l’agricultura s’hi dedicaven 192 persones (26% de la població), dels quals 87 eren jornalers i 6 pastors. Artesans, 85; Comerciants, 42; Professions liberals (apotecaris, mestres, doctors, jutges...), 10; i Altres (ermità, mossèn,..., vídues), 102.
36, Església de Sant Bartomeu i Santa Tecla. Damunt del baluard, al costat de mar i de cara a les platges de la Ribera, tenim l’església parroquial de Sitges. L’edifici està situat sobre dues anteriors que es remunten a època romànica una erigida per Giuslabert i documentada el 1135, i també una segona gòtica acabada l’any 1322. Al segle XVII es va iniciar el nou edifici. L’església té dos campanars: un ja present al 1672, data de la seva consagració, però reformat profundament l’any 1863, i un altre anomenat “del Comunidor”, que data de 1674 i on, el 1868, s’hi va instal·lar el rellotge i les campanes de la vila. Bernat de Fonollar va ser enterrat en un sepulcre medieval a l'església, al lateral esquerre de la nau central, molt a prop de l'entrada principal, amb la seva esposa Blanca d'Abella.
37, Monument al Doctor Robert. Damunt d’un pedestal en forma de cornisa hi ha la figura del Dr Bartomeu Robert Yarzábal; obra realitzada en pedra calcària per l’artista Josep Reynés, dins un petit cercle enjardinat. El monument va ser erigit per subscripció popular i es va inaugurar l’agost de l’any 1907. Metge i polític el 1899 va ser designat, des del govern de Madrid i per designació del rei, batlle de Barcelona. Des d’aquest càrrec va depurar el cens electoral contra les pràctiques del caciquisme, i encapçalà el ‘Tancament de Caixes’.
38, El Tancament de caixes. Va ser una protesta dels botiguers i dels industrials de Barcelona el 20 d'octubre de l'any 1899 contra la llei del govern central d’Espanya. Va consistir a donar de baixa els establiments comercials i indústries per tal de deixar de pagar la contribució sense que fos il·legal. La protesta s'escampà a altres poblacions. Davant d'aquest escenari, l'Estat va decretar l'estat de guerra a Catalunya i va il·legalitzar la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. La premsa de Madrid va aplaudir aquestes mesures dràstiques, ja que veia en el Tancament de Caixes un moviment separatista de gran abast. Alguns comerciants catalans van ser empresonats i es van confiscar establiments per a atemorir els que encara es negaven a pagar les contribucions. Finalment, les pèrdues econòmiques i el risc que patien els comerciants van fer que el moviment claudiqués.
39, Ajuntament de Sitges. Aquí hi havia la torre o fortalesa de Sitges. Al segle XII Sitges estava sota el control de la família Sitges (que havien adoptat el topònim com a cognom); aquesta família està documentada de l'any 1116 fins al 1308 quan Agnès de Sitges va vendre els seus drets de castlania a Bernat de Fonollar que en fou senyor de 1306 a 1326. L’edifici actual és de l’any 1888, amb les quatre façanes seguint l'estil gòtic civil català. El primer projecte de la casa de la vila, degut a Adrià Casademunt, data del 1870, quan l'Estat cedí a la corporació municipal el terreny que ocupava el castell per a la seva construcció. No va ser, però, fins al 25 d'agost del 1888 quan es va començar a construir sota la direcció de l'arquitecte Salvador Vinyals.
40, La Torre de les Hores. A ‘retallsdesitges.blogspot.com’ hi ha un article del 2014 que ens parla de la Torre de les Hores. S'aixecava al replà que hi ha just a la pujada del carrer Major, i on durant molts anys hi havia la carnisseria que també portava el seu nom de Torre de les Hores. Formava la continuació, per les muralles, de les quatre torres que tenia la vila. Pel que sabem s'hi van posar dues campanes i s'hi col·locà un rellotge. En l'arxiu parroquial, existien varies anotacions sobre el rellotge públic, el mateix any 1630, pel qual es pagava a un rellotger la factura per haver reparat el rellotge. El rellotge es va traslladar a la torre del comunidor, la torre de l'Església parroquial on, amb aparells més moderns, encara funciona. La Torre, però va quedar enderrocada durant la revolució del 1868.
41, El Mercat Vell. L’antic mercat municipal ens parla de l’existència del mercat gràcies a Jaume II i Bernat de Fonollar. Per tant el seu origen és el 1307. Però l’edifici actual és modernista de l’any 1890. Actualment s’ha transformat en la Casa Bacardí que evoca al sitgetà Facundo Bacardí el qual va emigrar a Cuba i allà va fundar una de les destil·leries de rom més conegudes del món, l’emblemàtica beguda del ratpenat. Va ser l’any 1828 quan Facund Bacardí va aconseguir la llicència per establir-se a Amèrica, i se'n va anar a Santiago de Cuba. Primer treballà en una botiga del seu germà Joan i posteriorment va comerciar ell mateix amb teixits i altres mercaderies. Va ser a partir de 1840 que es va dedicar al comerç de vins i licors. El 1874 el seu rom es va venia, a més de Cuba, a la resta del món després de guanyar premis en exposicions internacionals.
42, Un descendent sitgetà, alcalde de Santiago de Cuba. El període següent de la història cubana va ser políticament tumultuós, ja que la societat lluitava contra l'imperialisme espanyol. Facund era generalment pro-espanyol, i va frenar parcialment les tendències liberals dels seus fills. Tot i així, Emili es va implicar molt en la política independentista mentre dirigia el negoci i va ser vist com a sospitós per a les autoritats. Durant una de les múltiples escomeses dels serveis secrets espanyols, l'Emili i el seu germà Facund van ser arrestats. Facund va ser alliberat però Emili finalment va romandre empresonat durant quatre anys. Val a dir que acabada la guerra amb Espanya, el 1899, a Santiago de Cuba Emilio Bacardí Moreau va ser anomenat alcalde. Recordo que a l’Havana, l’any 2004, vaig pujar fins al templet superior de l’edifici Bacardí (sobre el qual hi havia el ratpenat i potser encara hi és) i des d’on es gaudia d’una gran panoràmica de tota la capital.
43, Carrer d’en Tacó. Seguim el carrer Major i a la segona cantonada hi ha el carrer d’En Tacó. Aquests carrers que baixen a l’esquerra comuniquen el carrer Major amb el passeig de la Ribera. El carrer Tacó forma part del primer raval que es desenvolupà a la Sitges medieval a partir de la muralla del nucli primitiu. La formació del primer eixample de la vila es va produir el segle XIV sobre el camí que originalment sortida de la muralla cap a Vilanova. L’any 1878 s’havia inaugurat el tren i començava a venir més gent. Així que es va inaugurar una casa de menjars pensada per a gent acomodada i aquesta casa, amb pretensions de restaurant (tal com explica l’Emerencià Roig, en el llibre ja esmentat), va tenir molt d’èxit i era coneguda com La Pepa de Tots.
44, Carrer Carreta. Cal continuar i a la propera cantonada ens tornem a aturar un moment. És el carrer de la Carreta. Aquest va ser un de molt important perquè aquí hi vivia en Bernardillo (menys mal que tenim persones com l’Emerencià Roig o en Joan Yll que desen els seus records i investigacions en llibres que poden consultar). Bernardillo era el patró d’un llagut, la “Vinyet”; el carter, en Brell, recollia el correu a Barcelona, estibava la saca a bord, hissava veles i el llagut posava rumb a Sitges, on hi arribava el mateix dia. A la rada de Sitges destacava la llanxa i a rem s’apropava a la platja i tot seguit portava la saca al número 18 del carrer on, molts cops, una gentada l’esperava i es disputaven el primer lloc per rebre la carta enyorada. Costava mesos rebre una carta des d’Amèrica i per tant cada cop, una estona després, les noticies s’escampaven de boca en boca entre els sitgetans.
45, Casa Benaprès. Cal seguir pel carrer Major. M’aturo davant del número 29; aquí hi havia viscut el doctor Gaietà Benaprès (1848 – 1907) i va ser un centre de cultura que va acollir les personalitats que visitaven Sitges, des del modernistes fins els avantguardistes. A més el metge Gaietà Benaprès va ser regidor municipal de Sitges entre 1886 i 1889 i alcalde de la vila entre 1902 i 1903. Promogué el clavegueram, l’edifici de l’escorxador i del mercat de la població. Per cert, a la Biblioteca Santiago Rusiñol es pot consultar el Fons Bibliòfil especialitzat en Sitges de Frederic Malagelada. Una biblioteca que, precisament el seu besavi, Gaietà Benaprès i Mestre, va cofundar amb donacions de llibres de Víctor Balaguer. El Fons Malagelada compta amb més d’un miler de llibres i documents sobre Sitges i El Garraf, que s’ha estès fins al Baix Llobregat i el Penedès, molts de gran valor històric.
46, Casa Miquel Utrillo. Seguim fins a la Plaça del Cap de la Vila i vint metres a la dreta baixa el carrer de Can Falç. Al número 3 hi ha actualment la taberna Eguzki, que va ser l’origen de la franquícia de tabernes Lizarran. En aquesta mateixa casa hi va viure El barceloní Miquel Utrillo Morlius (1862-1934), enginyer i crític d’art, pintor, il·lustrador i activista cultural es formà viatjant i estudiant fora, entre Europa i Amèrica. Es relacionà amb Sitges per l’amistat que tenia amb els pintors Santiago Rusiñol i Ramon Casas, tots tres es convertiren en els forasters més influents de l’esdevenir sitgetà del tombant de segle XIX-XX.
47, Bottrop. Després continuem pel carrer Sant Francesc (des del Cap de la Vila) per tal d’arribar a la cruïlla amb el Passeig de Vilafranca. Al mig de la rotonda hi ha l’escultura Bottrop formada per barres d’acer que crea una figura abstracta. Les obres d’Andreu Alfaro (València, 1929 -2012) estan exposades en més d’un centenar de ciutats.
48, Sitges. Més endavant, ja sortint, passem per sota la via del tren; a ma esquerra hi ha l’obra de J.M. Subirachs, realitzada en marbre traventí on unes grans lletres composen el nom de la vila. Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927 – 2014) va ser un artista integral: pintor, gravador, escenògraf, escultor i crític d’art. Va passar de la figuració a l’estil esquemàtic. La seva gran obra és la decoració de la façana de la Sagrada Família.
49, Onades. Només ens queda arribar fins a l’aparcament on hem deixat el cotxe. Passem pel costat de la rotonda de l’entrada de Sitges. Aquí hi ha una escultura que sembla trencada però realment representa dues onades. Va ser instal·lada l’any 2006 i és obra de Xavier Corberó, de Barcelona, realitzada en pedra. Representa el vincle de la població amb el mar. I per nosaltres suposa el final d’aquesta interessant ruta.
Sobre el llibre “Un tomb per casa”: https://www.claret.cat/
Sobre el llibre “Marmor Maris”: http://botiga.quorumllibres.cat/marmor-maris-26
També els podeu encarregar al Quiosc de l’Alba (C/Angel Vidal, 33, de Sitges).
El llibre “Sitges dels nostres avis”, em sembla que està esgotat. El llibre “Estudi econòmic de Sitges durant el segle XVIII”, també sembla esgotat. D’aquests dos últims he vist que es poden trobar exemplars de segona mà per internet.
La ruta en gps es pot trobar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sitges-ruta-urbana-modernisme-barri-vistalegre-zona-sant-sebastia-centre-historic-63675178