(Click on the flag above to have the translation in your Language) (Pallars Jussà) Ruta 1352 el 11/06/2021; 3 km; +72 -72; 2 hores (+1 hora de visita). Excursió organitzada per en Josep Maria (amb una hora de visita concertada) el següent itinerari: Escaló a Sant Pere del Brugal. Participants: Josep Ma, Toni C, Vinyet, Anna G i Miquel. Tipus de sortida: travessa anada i tornada al mateix punt; Dificultat: molt fàcil.
FA ANYS: La primera data coneguda del monestir del Burgal és de l’any 859.
Aparquem al poble d’Escaló, on destaca, damunt del turó, una torre de guaita que es calcula del segle XI. Al pla, hi ha l’església parroquial de Santa Maria d’Escaló, antigament dedicada a Santa Helena. Gravat en un carreu hi consta la data del 1623.
Passem el pontet per damunt de la Noguera Pallaresa, que va prou plena. Estem a l’extrem meridional de la Vall d’Àneu i el poble, que conserva part de la muralla defensiva, havia estat conegut com Clos d’Escaló. Segons Joan Coromines, Escaló és un topònim romànic medieval derivat de la paraula llatina ‘scala’, amb el mateix significat actual. Escaló va ser, pel comtat de Pallars, un dels indrets clau per la seva situació estratègica, ja esmentada el segle XIII. Va participar activament en les lluites que va viure el comtat aquells segles i d’aquell fet la constitució sòlida del conjunt urbà.
Plou, però és una caminada curta. Portem paraigües i s’agraeix la temperatura més fresca. Sabem que a l’esquerra, en un petit cingle de pissarra, hi ha d’haver-hi l’eremitori. Avui amb la pluja i que anem a visita guiada, no ens hi entretenim. Es tracta d’un parell de petites coves que probablement siguin l’origen de la primera comunitat monàstica del Burgal, en un moment històric anterior a l’any 859, quan ja existia l’original comunitat monàstica, plenament establerta, sota el govern de l’abat Deligat, primer abat conegut del Burgal.
Un rètol amb un esquema del monestir que ara anirem a visitar. La primera data coneguda del monestir de Sant Pere de Burgal és del 859. L’any 1337 va esdevenir possessió de l’abadia de Gerri, fins a les desamortitzacions del 1835. Per cert, no he trobat informació sobre l’origen etimològic de ‘brugal’, però podem imaginar que deu tenir origen en el “bruc”, d’on sortiria Brugal i després Burgal. De fet consta, a l’Alcover-Moll, l’existència de dos llinatges amb els dos noms: Brugal i Burgal.
La vall s’omple de boires màgiques, com una mica misterioses potser són les històries del monestir.
El sender, clar i planer ens hi porta en línia recta. Diguem que no resulta fàcil el seguiment ordenat de la història del Burgal ja que (veure ‘enciclopedia.cat’) és simptomàtic que el monestir de Gerri va produir documents falsos amb la finalitat de demostrar drets que en realitat no podien ser suportats per documentació autèntica. Del Pallars convé que diguem que a principis del segle IX, després de dues incursions (els anys 802 i 803), el comte Guillem I de Tolosa conquerí els territoris de Pallars i Ribagorça als sarraïns, i els incorporà el 804 al comtat de Tolosa. Però l’any 806, Guillem I de Tolosa abdicà i es va fer monjo; amb els seus successors es va viure una rebel·lió i van seguir conflictes fins que un visigot local, Ramon II de Pallars i Ribagorça, se n'aprofità per independitzar els territoris sud-pirinencs del comtat i crear-hi una nissaga comtal pròpia. Ja tenim doncs una situació d’independència amb Ramon II i un territori molt gran al sud de la serra pirinenca.
Arribem al monestir de Sant Pere del Burgal. De l’antic monestir resten vestigis de l’església, reduïda a la capella de l’absis major. En general es tracta d’una obra del romànic primitiu o llombard del segle XI i d’estructura basilical. Te una curiositat i és l’existència de dos absis oposats, el principal a l’est i l’altra a l’oest.
Ens trobem amb la guia, Cristina Simó, que ens comença a oferir molta informació experta, de la qual jo m’he quedat amb algunes idees; el que jo ara escric és el resultat de la investigació per internet, més la lectura d’un parell de llibres que esmentaré al final. Des de les desamortitzacions el monestir va quedar molt malmès. La restauració del 1998 va posar al descobert més vestigis de pintura mural romànica que s’han sumat a la reproducció de les parts anteriorment extretes i exposades al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona.
Veiem les arcades que suportaven els teulats de les dependències del monestir. En època dels canvis de segle del X al XI, depenia plenament de La Grassa (abadia situada al poble de la Grassa, a la comarca del Termenès, a la regió del Llenguadoc-Rosselló), fet que consta confirmat pel comte Sunyer de Pallars, l’any 1006. Tot i això, el monestir va continuar rebent la protecció de la casa comtal pallaresa i de la noblesa local, que anaven incrementant el seu patrimoni.
La Cristina ha ideat un sistema de targetes per anar explicant la història del Pallars. Així doncs tenim que Ramon II de Pallars-Ribagorça (872-920) és el primer comte sobirà de Pallars i que, segons alguns historiadors, era fill del comte Llop de Bigorra. Potser cal esmentar, com escriu Santiago Sobrequés, que des de les serralades del Pirineu i a mida que es desplaçava cap el sud el centre de gravetat de Catalunya, sorgien altres branques del tronc comtal originari i es formaven diferents territoris de domini. Era una conseqüència inevitable del concepte patrimonial de la sobirania i de la necessitat de defensa de les terres.
De fet la història és llarga i complexa amb conflictes amb el bisbat d’Urgell, matrimonis amb la Casa Imperial de Nicea i finalment la divisió del Pallars. Amb els anys va arribar el 1010 quan dos germans, Ramon IV i Guillem originaren dues dinasties comtals, la del Pallars Jussà i la del Pallars Sobirà. Els comtats es separaven i es tornaven a unir o a fraccionar, però en qualsevol cas sempre hi planava un concepte d’unitat, tot i la variabilitat derivada de les herències i les rancúnies. Els comtes d’Urgell i del Pallars, els de Cerdanya i Besalú, els d’Empúries i el Rosselló, veien en el de Barcelona (concreta Santiago Sobrequés) potser més que el senyor amb domini jurídic, feudal i cap del llinatge, l’element aglutinador, el germà gran i el protector.
D’aquest monestir hi procedeix un valuós conjunt de decoració mural, ara al MNAC, com ja hem esmentat. Es vincula aquesta obra al Mestre de Pedret i caldria situar-la entre els anys 1081 i 1090. La conca absidal conté un pantocràtor envoltat d’arcàngels i profetes (molt deteriorat), entre les finestres hi ha una banda amb la Mare de Déu i cinc apòstols (molt ben conservat) i a la part més baixa un personatge femení. Aquesta concreció en el temps és conseqüència que es va identificar la figura de la dona amb la comtessa Llúcia de la Marca.
En una època que la legislació gòtica va evolucionar amb el Codi de Recesvint, es va reforçar el paper de les dones. Entre altres coses cal dir que el règim econòmic del matrimoni era de beneficiaris a partir del matrimoni. Les compres i millores durant el matrimoni es reputaven comunes; els béns rebuts en herència de persona estranya eren privatius del cònjuge que els rebia; també eren privatius aquells béns guanyats per un dels cònjuges amb la prestació d'un servei, o els que eren donats pel rei o pel senyor. El Codi de Recesvint, format per dotze llibres, es va publicar el 654. L’evolució del pensament que se’n derivava va configurar un paper molt més preponderant per la dona. Elisenda Albertí escriu (al llibre que indico al final) “Les dones van tenir un paper vital, no solament en el camp domèstic. En contra del que pugui semblar, moltes dones van tenir una participació molt activa en la política, el comerç, la cultura i fins i tot en aspectes científics”. Una de les dones destacades va ser Llúcia de la Marca.
Llúcia de la Marca, filla dels comtes occitans Bernat de la Marca i Amèlia de Rasés, va arribar a Barcelona acompanyant la seva germana Almodis que es va casar amb Ramon Berenguer I i va esdevenir comtessa de Barcelona. Per tant Llúcia també va formar part de la nissaga sobirana de Catalunya.
Ramon Berenguer I va estar atent al cercle d’aliances matrimonials i va trobar, en Artau I del Pallars Sobirà el marit convenient. Artau era fill de Guillem II del Pallars Sobirà, va esdevenir hereu del comtat i es va casar amb Llúcia el 1058. Com pertocava, Artau va cedir a la seva muller la dècima matrimonial i deu castells de gran importància estratègica. Però la vida seguia i l’espòs de Llúcia, Artau, era un home impetuós i violent que disputava amb els veïns i amb el bisbat d’Urgell, el que li va costar l’excomunicació.
Sortim a veure l’absis per l’exterior. Afegim encara que Llúcia es va separar d’Artau el 1065 i es va unir a Ermengol IV, comte d’Urgell. Es van dedicar a refer la situació econòmica a causa de les guerres i també van combatre els sarraïns amb els aragonesos. En morir Artau, el 1081, Llúcia va mobilitzar tots els seus contactes i influència per aconseguir aixecar l’excomunicació del seu primer marit, per tal de millorar la situació de l’herència que un dia haurien de rebre els seus dos primers fills. Les lleis del temps permetien a les vídues gaudir dels béns del marit difunt sempre que es conservés el patrimoni destinat als fills comuns.
Com a conclusió afegim que Llúcia, al final, va ser mare dels titulars de dos comtats antigament enfrontats. Tornem a Escaló. La Cristina ens ha fet una magnífica i àmplia exposició. Jo només recordo una mica i amb la mica, més el que posteriorment he llegit, m’ha servit per preparar aquesta crònica. Per cert, hem esmentat que la primera data del Burgal és el 859, afegim doncs que aquell any feia cent anys que Astúries era un estat independent i el seu sobirà era Ramiro I. L’altre territori independent era Navarra que, el 859, tenia com a sobirà Garcia Íñiguez, fill d’Iñigo Arista que curiosament havia estat educat a Còrdova. Per tant queda clar que les relacions, bones o dolentes, dels territoris (o estats o nacions) del nord i nord-oest eren amb els sarraïns, mentre que fonamentalment les que es produïen a la Catalunya que s’anava formant, eren amb les terres occitanes del Rosselló. Les futures nacions del centre de la península encara haurien de trigar uns anys per aparèixer i una d’elles, Castella, seria la que encunyaria el nom Espanya per fer-se i dominar la totalitat dels altres territoris, restringir les altres llengües i sotmetre tot a la seva única legislació i al poder absolut del rei de torn.
Acabem un altre cop a l’aparcament on hem deixat els cotxes. Entre la Guingueta i Escaló, l’urinari del Senyor.
LLIBRES útils:
“Catalanes medievals”, Elisenda Albertí (Albertí Editor, 2012).
“Els Barons de Catalunya”, Santiago Sobrequés (Edicions Vicens Vives, 1991).
“Màgia i misteri dels monestirs catalans-I”, Josep Armengou i Ricard Echene (Institut d’Estudis Històrics medievals 1993).
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/escalo-sant-pere-del-burgal-75991101
Una altra crònica pel Pallars: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/pallars-jussa/1041-font-de-la-figuereta-sant-pere-de-les-maleses-cova-del-serpent-congost-de-collegats