(Pallars Sobirà) Excursió el 30 de setembre de 2012. Distància 10 quilòmetres. Desnivells +750 -630. Aquesta excursió que faig amb en Ramon, serà una mena de “Y” grega, amb sortida i tornada al refugi Josep Maria Blanc.
FA QUASI 508 ANYS: L'octubre de 1504 la reina Isabel de Castella (la Catòlica) va signar el seu testament, que havia estat redactat pel seu secretari personal, Gaspar de Crido, al dictat de la reina. En el seu testament, a més de la qüestió succesòria relativa als regnes de Castella i Lleó, també deia que: El profit de les Illes, Terra Ferma de la mar oceana i Canaries, quedava reservat com a monopoli als regnes de Castella i Lleó, és a dir a les gents de les terres d'aquells regnes. El testament ens permet entendre que Espanya, era una monarquia que, en realitat, federava regnes, constitucions i costums diferents i que com a tal la pròpia reina això ho interpretava.
Després de dormir molt bé al refugi Josep Maria Blanc (2350m) en un dormitori de dotze on només hi estàvem en Ramon i jo (i jo soc l’únic que ronca), ens preparem per sortir després d’esmorzar, on ens acomiadem dels altres excursionistes que faran les seves pròpies rutes, avui. A l’exterior el dia està cobert de boira baixa. No explico res del refugi ja que he fet un petit resum en el relat del dia de pujada i es pot consultar a l'article corresponent.
Les vistes del llac Tort de Peguera, en quina petita península està situat el refugi, presenten l’aspecte misteriós habitual dels indrets on la boira baixa s’hi enganxa, mandrosa com un llençol. Ens trobem en una zona lacustre amb una gran multitud de llacs. A més del que ara ens envolta hi ha alguns altres com: el de la Cabana, el Trullo, el Negre, de la Coveta, Llastra, Escondits... pel costat d’alguns dels quals anirem caminant avui.
Hem començat a caminar en direcció a ponent, seguint el GR que, en aquest cas, coincideix amb la ruta que porta cap al refugi de La Colomina. Dos dels que aquesta nit han dormit al refugi, avui hi anaven tot fent la ruta, en aquesta direcció, dels Carros de Foc. Fem una aturada per fer fotografies d’aquí i d’allà, però en aquest cas de l’extrem occidental de l’estany de Trullo que, de fet, està enganxat amb el Tort de Peguera. Aquest estany era independent de l’altre, fins que van fer la presa del Tort. Aleshores l’aigua va pujar i ha unit els dos llacs.
Més amunt trobem l’estany Negre, que queda a la nostra esquerra. Molt rodó i fosc, ja que la seva fondària li dóna aquesta tonalitat, presenta al seu vessant sud-est les parets molt verticals i de roca trencada del vessant del Muntanyó (2709m)
Seguim pujant per uns trams una mica més drets i guanyant altura. Anem deixant el bosc d’avets enrere i el món dels arbustos i de les roques va sent el que ens envolta a partir d’ara. Arribem a l’estany de la Llastra. El nom suposo que deu venir d’alguna llastra, o llosa, evident i gran que es devia veure i que ara no puc descobrir. L’origen del nom és desconegut, tot i que el català “llastra” és una forma semblant al castellà “lastra”, a l’italià “lastra” o al basc que també és “lastra”.
El camí ens porta a un espai planer on s’hi formen petites basses d’aigua i es evident que s’hi acumula la torba, que a Irlanda encara es fa servir com a carbó per a calefacció (allà en diuen “turf”). Al davant comencen les parets suaus del Tuc Inferior de Saburó (2844m). Pocs minuts després arribem al pal indicador que fa cruïlla i cal triar: a la dreta cap el coll de Monestero; a l’esquerra cap el coll de Saburó. En principi teníem l’idea de pujar al Monestero, però donat que està tan emboirat i no es veurà res de res, decidim anar cap a l’esquerra i a veure què acabem fent. Mentre, dalt del tot, uns isards ens controlen.
Així que ara anem en direcció sud-oest i ens anem endinsant en el món mineral que envolta els estanys de Cap de Port. Calculo que estem a una altitud d’uns 2550 metres. Al davant, a l’esquerra del coll que es comença a endevinar, hi ha el Pic de Mainera (2906m). La serra que hi arriba des de llevant, la que ara no veiem per la boira però que sabem que està a la nostra esquerra, es coneguda com a Serra de l’Avió. Aquest nom curiós prové del fet que l’any 1943 uns avions de guerra nazis que estaven realitzant vols de reconeixement al sud de França s’hi van estavellar. D’aquesta manera aquest cim secundari del Mainera, format per una dentada cresta que convé superar assegurant amb una corda, va rebre el nom de Pic i Cresta de l’Avió.
Fa unes dues hores i mitja o tres que caminem i arribem al coll de Saburó (2668m). No sé pas d’on ve l’origen del nom d’aquest coll, el que sí que he trobat ha estat una curiositat: Saburo és un nom molt normal al Japó i significa “tercer fill”. Al coll seiem a menjar una mica de fruita i descansar, aprofitant les vistes que tenim cap a ponent, ara que sembla que la boira s’ha anat aixecant. L’estany de Saburó, el tenim a sota nostra però no el veiem. El que sí que es veu molt bé és el Pas de l’Ós que està a prop de l’estany de Mar que veiem molt més enllà. Si seguíssim la ruta, en unes dues hores (o una mica menys) arribaríem al refugi de la Colomina. Però no ho fem, perquè acabaria sent una excursió d’unes 8 hores en total i això no cal. Per algun lloc, entre aquest mar de pics i cims, deu haver-hi el Besiberri Nord (3008m) i el Pic de Comaloforno (3029m), però se’m fa difícil identificar.
Mirant cap a llevant sé que tenim el parc natural de l’Alt Pirineu, amb la Pica d’Estats (3143m) que és el cim més alt de Catalunya i al seu costat el Pic de Sotllo (3084m). També hi ha les muntanyes d’Andorra que jo,amb una mica de zoom, fotografio amb les seves neus de la nevada de l’altre dia.
Nosaltres, després de descansar, hem tornat a baixar i anar fins a la mateixa cruïlla que hem fotografiat durant la pujada i aleshores girem cap a nord-oest per anar fins al coll de Monestero, amb l’esperança que potser s’aclareixi una mica.
Pel camí deixem a la dreta un estany embassat a la plana per sota del Peguera, no gaire profund. Més amunt, el camí s’enfila per una tartera rocosa i de mal pujar que va seguint per sobre dels estanys de Peguera que queden a l’esquerra de la marxa. Mes amunt, la boira torna a caure i tapar-ho tot. El coll de Monestero (2716m) deixa el Pic de Peguera (2983m)a l’esquerra i el Pic de Monestero (2877m) a la dreta. Recordo que fa uns quants anys vam voler pujar el Peguera amb un amic, però ens vam equivocar i ens vàrem enfilar per una de les canals (que semblava fàcil) pel vessant meridional, fins que ja a prop del cim, una olla de roca, ens va barrar el pas. Clar que si potser haguéssim tingut trenta anys menys, potser hauríem trobat l’agilitat i la força per superar-ho, però les coses van com van.
Pel que fa a l’etimologia del nom Peguera he trobat que prové del llatí “picaria”, derivat de “pice”, pega. Una peguera és el lloc n s’escalfa la pega per marcar el bestiar, d’acord amb el diccionari Fabra. Com a curiositat diré que he trobat a l’Alcover-Moll la dita “Ser el de peguera”, utilitzada al Berguedà i al Lluçanes, amb el significat de ser el que rep els cops.
Anem tornant, sense haver pogut tenir cap mena de vistes, però no per això deixem de gaudir de la caminada i d’aquest entorn. Tornem a baixar per la roca dels ferros, que ja hem pujat abans i que no té cap mena de dificultat, doncs ara es pujar per uns esglaons al costat.
En diversos moments, com que la boia ha pujat prou, tenim unes vistes extraordinàries del refugi i de l’estany Tort de Peguera. Aquesta és una de les fotografies més conegudes del refugi i per tant això vol dir que ens hem aturat, un altre cop a menjar una altra peça de fruita, en un dels llocs on s’hi atura més gent. Al Parc Nacional hi ha nombrosos refugis i quasi tots estan molt bé., però aquest té el valor afegit de la seva situació al mig del llac.
Si vols accedir a la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3427361