(Pallars Sobirà) Ruta el mes de juny de 2019; 13,5 km; +80 -80; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Esterri d’Àneu, Sant Vicenç d’Àneu, Santa Maria d’Àneu, Escalarre, Sant Martí d’Escalarre, Parc Natural de l’Alt Pirineu, Guingueta d’Àneu. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: L’any 839 ja constava documentada l’església de Santa Maria d’Àneu, que veurem durant aquesta excursió.
Comencem a Esterri d’Àneu aquesta volta circular per una part de la vall d’Àneu. Segons Joan Coromines, Esterri és un dels molts topònims pirinencs d'origen basc. S'hi ajunten dues arrels basques, ‘esto’ (tanca, pleta) i ‘erri’ (lloc, indret),amb el significat del lloc de la tanca.
La façana de l’església de Sant Vicenç mostra les imatges dels polítics catalans i líders socials, estimats per una bona part de la ciutadania, que encara estan empresonats; nou imatges com nou llàgrimes. Aquest indret va ser ocupat per un convent dels agustins, fins que el segle XVIII van marxar i en el seu lloc es va construir l’església.
Girem a la nostra dreta pel Pont Vell. Una de les curiositats d’aquest pont és que el mur de l’esquerra és més alt que el de la dreta. La raó és que el vent fred predominant de l’hivern ve del nord i d’aquesta manera els que hi passaven quedaven protegits.
Una petita finestra oberta al mur de l’esquerra permet veure el riu La Noguera Pallaresa. En català la majoria dels noms de rius són en masculí (com l’Ebre o el Llobregat) però també, com passa al Rosselló, altres tenen el nom femení com el nostre cas de La Noguera Pallaresa, però també com altres casos: La Garona, La Muga, La Noguera de Cardós, La Tet, La Tordera o la Valira.
Per seguir cap a la Guingueta haurem d’anar pel GR.11, sender que vam trepitjar quan vam anar de Valarties a la Restanca.
El mateix any en que consta documentada l’església de Santa Maria d’Àneu, el 839, el territori català del nord ja formava part de la Marca Hispànica dissenyada per Carlemany com a frontera amb els sarraïns. Però encara faltaven 30 anys perquè el comte Guifré el Pilós, el qual se’l considera com el fundador de la dinastia catalana, comencés el seu paper sobirà. Però aquell any, el 839, el comte de Barcelona (designat pels reis francs) era Bernat de Septimània. D’altra banda, bona part del territori català fins a Tarragona estava ocupat pels sarraïns.
Seguim la vorera esquerra del riu, avall, per pista planera i amable. A l’esquerra hi ha camps de conreu i al mig d’un d’ells, ben plantat i vertical, una mena de menhir que ha estat pintat tot de groc.
Ens desviem a la dreta, un cop hem fet quasi 2 quilòmetres, per arribar a l’església de Santa Maria d’Àneu. Està a tocar d’un gran mas i diverses terres de conreu. Parlo una estona amb un noi que hi treballa i que em diu que és romanès. Els romanesos s’adapten bé ja que la nostra llengua (com també el castellà) els hi resulta fàcil donat que el romanès també és d’origen llatí.
Vista de l’interior des d’una mínima finestra amb un vidre molt brut.
Ja hem dit a dalt que l’església consta documentada en l’acta de la consagració de la catedral d’Urgell l’any 839 i probablement devia tenir origen en un monestir visigòtic. L’any 1216 s’havia refet com a monestir benedictí que va passar a l’orde dels agustinians. Destaquen les pintures murals del presbiteri, tot i que el tema central, dedicat a l’Epifania, es troba molt deteriorat.
Hem refet el camí i de pujada entrem a Escalarre, on no s’hi veu ningú. Segons Coromines, tot i l’aparença d’origen basc del mot, s’ha d’entendre que prové del llatí tardà ‘scalare’, amb el sentit d’escala. Aquesta foto és d’una casa que ens permet interpretar que abans n’hi havia una altra al davant, cada color de paret és evident que correspon a una habitació diferent i la primera que es veu a la dreta devia ser la llar de foc.
Per un pontet passem el riuet de Burgo que neix en el circ entre els cims de Lo Calbo (2290m) i el Montalto (2217m).
Pocs minuts després passem pel costat de l’església de Sant Martí d’Escalarre. Se sap documentada des del segle XIV, per documents existents del Deganat de la Vall d'Àneu, al qual pertanyia, però presenta característiques indubtablement anteriors. Devia ser un edifici de planta basilical, de tres naus, de les quals es conserven la central, ara meridional, i la septentrional. Presenta dos absis semicirculars a llevant, un dels quals actualment convertit en sagristia.
El camí s’endinsa en entorn molt verd de la vegetació de ribera. Tota aquesta zona es va omplint ja que riu avall hi ha el pantà de la Torrassa. El pantà es va construir el 1955 i el nom li prové d’una antiga torre de guaita que hi havia.
Abans parlàvem dels comtes de Barcelona, per perspectiva històrica diguem que aquell any 839 els altres regnes (o estats, o nacions) que s’estaven formant eren Astúries (quin inici es considera del 700 amb Don Pelayo) i que aquell any tenia com a sobirà Alfonso II; i Navarra (que va iniciar la seva independència el 800 que estava governada per Iñigo Arista.
Aquí La Noguera s’obra en un espai molt ample i fa alguns braços que després es tornen a unir.
Arribem, passats 6 quilòmetres a la Mollera d’Escalarre. Aquí trobem un mirador de fusta de tres pisos; el superior ens ofereix una magnífica vista. Hi ha quadres informatius molt interessants sobre els animals amagadissos de l’aiguamoll pirinenc i dels ocells de bosc i muntanya.
Just al costat de muntanya hi ha un camí que en 5’ permet arribar fins a un búnquer que es calcula construït el 1955 i forma part d’una hipotètica línia de defensa de frontera. Un rètol de la Memòria Històrica ho explica. A la foto es veu una part de la llarga galeria d’accés; devia ser un búnquer per a posició de canó a l’aire lliure.
Seguim caminant a sud i comença a fer calor. Ens aturem a l’ombra en un espai de lleure per oferir alguna pràctica d’exercicis per a gent gran.
Per cert, per concloure la informació històrica, diguem que Lleó va comptar amb el primer sobirà l’any 910 (amb Fruela); Castella no va tenir comte independent fins el 929 (amb Fernán González); i Aragó es va formar el 1035, amb Ramiro I, que va rebre el comtat del seu pare Sancho Garcés sobirà de Navarra.
Més avall al davant del pont de Poldo hi encara una altra construcció militar: una posició de metralladora.
Al final doncs de la baixada arribem al pont de Badia, el qual passarem i començarem la tornada per l’altra riba del riu. Hem fet uns 8,2 quilòmetres.
L’aigua es veu molt verda, aquí. S’hi endevina un fons amb plantes i un rètol al costat explica que es tracta d’una planta invasora: l’elodea. L’elodea (“Elodea canadensis”) és una planta aquàtica originària d‘Amèrica del Nord, de tija molt ramificada i fulles translúcides de colo verd fosc. Aquesta planta està posant en risc la salut de l’ecosistema propi. Des del 2012 s’han aplicat diverses estratègies per eliminar-la però sense prou èxit.
Estem ja a la Guingueta d’Àneu. La Guingueta era una caseria, modernament convertida en poble, que estava formada per dos hostals i unes quantes cases, en el camí ral. Segons Joan Coromines, Guingueta és un mot comú amb el significat d'hostal o taverna. Aquest mot comú prové del francès ‘guinguette’, amb el mateix significat.
Passem pel davant de l’hotel Poldo, antic, senzill i amb molta història. L’any 1943 centenars de persones creuaven clandestinament els Pirineus per arribar a les valls d’Àneu; fugien de l’Europa ocupada pels nazis. Un professor del Liceu Francès de Barcelona, Marc Scherer, que col·laborava amb la resistència francesa, es va instal·lar en aquesta hotel (que aleshores era una fonda) per organitzar la rebuda dels refugiats.
Ara toca anar seguint una mica de carretera i després un sender de ribera, especialment preparat dins d’un Parc Natural. L’ombra dels arbres ens protegeix del sol que ara brilla fort i potent.
Algun pont i altres punts de guaita ofereixen l’interès d’investigar per aquí i per allà. Com a totes les terres hi ha llegendes, dels Pirineus es pot parlar dels menairons uns petits éssers coneguts per ser els protagonistes de la novel·la “Què farem? Què direm?”, de l'escriptor Pep Coll. Es diu que aquests dimoniets acostumen a viure en un canut on s'hi guarden les agulles i n'hi caben milers. Un cop els deixes lliures, es mouen com un eixam d'abelles. Si tens un eixam de menairons pot ser una gran sort per a tu, però també comporta molta responsabilitat, ja que un cop l'amo destapa el canut, els menairons pregunten: Què farem? Què direm? Si no els manes feina, els hi dónes conversa o els ordenes tornar al canut abans que repeteixin la pregunta tres vegades, maten a l'amo. Així que poques bromes amb aquests petits personatges.
Aquí es va acabant la descripció d’aquesta bonica ruta planera però amb nombrosos punts d’interès. Aviat tornarem a ser on s’ha quedat el vehicle.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://www.wikiloc.com/hiking-trails/esterri-daneu-santa-maria-daneu-escalarre-sant-marti-guingueta-daneu-37855517