(Segarra) Ruta el 6 d’abril de 2016; 8,5 km; +75 -75; 3 hores. Excursió organitzada del Grup dels Dimecres amb el següent itinerari: Les Pallargues, ermita santa Magdalena, Mont-roig, ermita Sant Roc, Pelagalls, Sant Esteve de Pelagalls, Sisteró i castell de Pallargues. Participants: Alfred, Miquel A, Camp, Sauret, Dolors, Anna, Vinyet, Lluís, Sofia, Carles, Manel, Josep Maria i Miquel G. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Felipe IV, amb el comte-duc d’Olivares, van idear el projecte “Multa regna, sed una lex” (Molts regnes, però una llei), que xocava frontalment amb les constitucions i drets de les nacions de la península.
Comencem al poble de Les Pallargues, situat en un lleuger turonet a 412 metres d’altitud. Avui caminarem per la vall del Sió, uns plans dedicats al cereal, en una excursió planera, tranquil·la i curta pensada per disposar de temps per visitar, al final, el castell de Pallargues. Consta que els primers temps (1040) va ser possessió dels bisbes d’Urgell i després va passar a ser domini senyorial de diversos llinatges.
Hem començat a caminar en direcció ponent i deixem a la nostra dreta l’ermita de Santa Magdalena, un petit temple rural relativament modern ja que va ser edificat el 1816 per la família Llobera, segons informació que figura inscrita a la llinda.
Aviat arribem a Mont-roig, un altre petit poblet del Sió, plenament dedicat a les activitats agràries.
Un banc ens ajuda a gaudir de la relaxant panoràmica verda . Tots aquests municipis formen una única entitat municipal sota el nom d’Els Plans de Sió, sent el centre administratiu a Les Pallargues.
Ara anem en direcció est i arribem a l’ermita de Sant Roc, molt desfigurada ja que el porxo que hi havia al davant ha estat tancat per fer l’ermita més gran. Forma quasi una unitat amb el cementiri que té al darrera.
Aviat arribem a Pelagalls que constitueix un petit agrupament de cases al voltant de l’església de Sant Esteve.
L’element més destacable de l’església és el portal. Ja sabem que el romànic més antic es troba a la Catalunya Vella i que a la Catalunya Nova, la que sorgeix de la conquesta als sarraïns, és un romànic més desenvolupat. Aquest és el cas de la Segarra, terra conquerida i terra de frontera, però en el cas de Sant Esteve cal dir que presenta molts trets de l’art romànic primitiu. Estem davant de la portada que és l’element més destacable, format per arcs que afloren de la part interior i formen un conjunt rectangular, amb vuit columnes.
El timpà mostra un treball en baix relleu on tenim una figura en majestat en senyal d’orar o de beneir dins d’una màndorla flanquejada per dos personatges dels quals no he trobat informació. La màndorla, però, presenta a dreta i esquerra la alfa i l’omega, l’inici i el fi. Al costat de la imatge central hieràtica, sembla que hi ha una flor de quatre pètals o bé una representació d’una estrella. Les vuit columnes compten amb sis capitells treballats amb dibuixos geomètrics però també amb difoses figures semblants a coloms o ocells i un parell de caps.
Des de Pelagalls anem cap a Sisterò, ja girant cap a nord. Sisteró és un topònim que, segons Albert Turull, provindria de l’occità “Sisteron” i que hauria arribat a les planes del Sió el segle XI. Al sud de la vila hi ha l’església, renovada el segle XVIII, dedicada a Santa Maria del Bell Vilar. Al poble encara podem fer una fotografia del mas de Cal Coma, que en el seu moment havia estat ocupat per tal de fer-lo servir com a hospital de guerra, encara que poc temps. Va funcionar com a punt de classificació de ferits des de finals de 1938 fins a la primera quinzena de 1939. Hi van venir a parar ferits de la 27ª Divisió i els que hi van morir, catorze víctimes, van ser enterrades al mateix cementiri del poble, que està als afores, al sud. Una placa de marbre negre recorda els noms i la seva procedència. La 27ª Divisió era coneguda com La Bruixa i estava formada per columnes de milicians de pensament comunista. Va lluitar als fronts d’Aragó, del Segre i de l’Ebre. Els restes de la Divisió van creuar la frontera, cap a l’exili, per La Vajol el 8 de febrer de 1939.
Passem per sobre del riu Sió. Al costat d’un rètol que explica que aquesta espai es conegut com Peixera de Sisteró. N’hi ha vàries i són exemples d’arquitectura popular relacionada amb l’aprofitament i control de l’aigua. Van ser elements decisius en el desenvolupament hidràulic pel funcionament dels molins fariners de l’època medieval. En podem dir rescloses o preses.
Finalment, després de tres hores de caminada tornem a estar a Les Pallargues. Ara anem al castell, on tenim organitzada una visita guiada (a través de www.castelldelleida.com). Ens atén, com a guia, la Teresa que ens farà gaudir molt de la visita i aprendrem moltes coses noves. Destaca especialment el gran arc gòtic que aprofita la façana per mostrar una important balconada. Com tots aquests castells, l’origen devia ser una torre de defensa i control, construïda després de conquerir el territori o bé aprofitada d’una existent. Després es va anar ampliant i amb els segles i conflictes va veure com era modificada.
A la sala de l’entrada comença la visita. Dins de l’edifici es poden veure vestigis del segle XI-XII (com la base d’una torre de planta circular, aprofitada segles després com a sitja) i altres parts identificables del XIII-al XVI i finalment les modificacions que acaben convertint l’edifici en un palau residencial. Se sap que el senyor del castell, el 1315, era Berenguer de Rajadell i amb els anys va passar als Concabella, Rocabertí i als Argençola. Actualment és propietat de la família Rovira.
Tractant-se d’un castell habitat (els propietaris viuen en una de les ales), es fa evident que se’n té molta cura i està ple de petits detalls que ens ajuden a entendre la vida d’un castell i d’una època. Aquesta entrada, havia estat originalment el lloc on entraven els carruatges i on hi havia les quadres dels cavalls. També hi havia a la planta baixa, visita que anem fent a poc a poc, els cellers i altres dependències. És interessant veure les peces que s’hi conserven, com per exemple aquestos esclops. Eren de talla única i es feien servir quan plovia. Era qüestió de posar-hi els peus, amb sabates i tot, a dins i l’objectiu era no embrutar-se de fang pels carrers, sempre enfangats i bruts.
En l’espai de l’antiga cuina, hi ha aquesta curiosa torradora que es feia servir per torrar castanyes o ametlles.
Un plat de guixes, llegum que avui es fa servir molt poc, però que havia estat molt utilitzat especialment en èpoques de sequera i quan fallaven els conreus principals. És baix en greixos i alt contingut de fibra, però consumit continuadament provoca el latirisme, que afecta a la massa muscular i provoca paràlisi i deformacions a la columna vertebral. Aquests efectes negatius són conseqüència d’un aminoàcid d’efectes neurotòxics.
En una altra sala, trobem un barral. Bàsicament és una portadora amb tapa (val a dir que les portadores es feien servir per introduir-hi el raïm quan es veremava per portar-lo a la premsa). Als castells i a les cases no hi havia lavabos i per tant la gent utilitzava orinals i altres estris. Tot allò anava a parar al barral (o bé es llençava directament al carrer). Si es mantenia al barral, quan plovia molt llavors es buidaven els barrals als carrers i la gran quantitat d’aigua que queia s’ho enduia tot. D’aquí bé la dita “ploure a bots i barrals”, perquè era quan s’aprofitava per fer neteja de dipòsits bruts.
La sala gran de la planta superior vol tenir un aire més senyor, amb tots els escut que volten els murs. Entre aquests escuts que podem veure són especialment interessants el de Pinós Espes i també el dels Rocabertí. D’aquest últim llinatge diguem que enfonsa els seus orígens vinculat al comtat d’Empúries, uns dels fundadors de Catalunya. L’any 1645 Felipe IV va crear el títol de marquès d’Anglesola per a Dalmau de Rocabertí per la seva fidelitat durant la Guerra dels Segadors (més endavant ho ampliarem).
En un dels murs hi ha esculpit aquest escut de la unió de dos llinatges, els Pinós i els Espès. D’els Pinós, segur que tots n’hem sentit parlar, ja que l’escut és força habitual en molts castells, en dues versions: format per tres pinyes o bé per un, dos o tres pins, de branques diferents familiars. Dels Espés no en sabem tant i el seu escut amb un griu o grifó resulta interessant. Els Espés va ser un llinatge noble de Ribagorça que es van repartir entre branques familiars aragoneses i catalanes en la baixa edat mitjana. Barons d’Alfajarin, però també senyors de Montoliu o Preixens. Se sap que una branca es va establir a Sardenya.
És molt interessant que el 1283, en el famós cas conegut com “desafiament de Bordeus”, Bernat d’Espés va ser un dels pocs cavallers que van acompanyar, disfressats, al rei Pere el Gran i del qual va quedar constància que s’havia presentar a la justa, però que hi va faltar el rei francès Carles d’Anjou.
Uns dels escuts és de la família dels Rocabertí. Parlem doncs de Dalmau de Rocabertí. A pesar de la quantitat de plata que anava arribant de Sud Amèrica, Castella estava exhausta per un segle de guerres que els monarques espanyols estaven entestats en mantenir. Felipe IV va voler involucrar en la guerra el Regne d’Aragó i va convocar l’any 1626 Corts a Aragó (Barbastre), a València (Monsó) i a Catalunya (Barcelona). Va obtenir algun minso resultat en les dues primeres i va arribar a Barcelona el 26 de març de 1626. L’endemà va jurar les Constitucions Catalanes i després es van inaugurar les sessions. Però davant de l’oposició a perdre els drets, els tres “Braços” es van oposar a la llei que pretenia formar del que se’n deia la Unió d’Armes. El rei va abandonar irat les sessions, sense tancar-les, el 4 de maig.
La capella per oir missa, ja que hi havia un capellà vivint al castell i per tant oficiava cada dia.
Finalment hem sortit a una petita terrassa on hi ha una cisterna i també una escala que s’endinsa, avall, a l’edifici per anar fins al que havia estat la presó. Per concloure el que dèiem de Felipe IV, afegim que Olivares va concentrar, el 1638, 40.000 soldats dins de Catalunya per atacar França. Els mercenaris, compostos de diverses nacionalitats i també de castellans, van ser aviat acusats de robatoris i abusos de tota mena en els pobles que els havien d’acollir. De fet, Palafrugell va ser saquejada per l’exèrcit que s’hi havia estacionat. Després es va produir una insurrecció general a Girona i finalment va esclatar, el maig de 1640, la Guerra dels Segadors, el dia conegut com Corpus de Sang. Així doncs, Dalmau de Rocabertí i de Safortesa, per dir-ho d’alguna manera planera, estava de part dels monarques que incomplien les constitucions que havien jurat respectar.
Deixem ja la visita, tot agraint a la Teresa les seves explicacions.
De la mateixa manera que l’altra visita al castell de Vicfred, anem a dinar a l’hostal Palauet de Segarra, on ens atén molt bé en Ferran Ribera.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12852484