(Tarragonès) Ruta el 15/02/2015; 16,3 km; +200 -200; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Altafulla, Ferran, El Castellot, Ardenya, La Riera de Gaià. Participants: Biel, Pere i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: La primera representació documentada de la bandera de Catalunya és del 1187. La bandera d’Espanya és del 1785.
Altafulla està a la part baixa del Gaià, terra de frontera entre el Comtat de Barcelona i Al-Àndalus. Estem parlant dels segles X i XI, quan encara el concepte d’estats no existia i el que comptava eren les ciutats (modernament dites ciutats-estat). Barcelona era la ciutat estat més important de l’occident de la mediterrània i s’anava consolidant en base a la conquesta de terres cap el sud. D’aquesta manera, el Comtat de Barcelona disposava indiscutiblement de la sobirania de Catalunya.
Pel carrer una bandera catalana penja d’un balcó. Són antigues les banderes nacionals? Algunes, poques, sí; altres, no. La bandera tricolor francesa va néixer el 1789, la d’Estats Units el 1776, la Unión Jack britànica ho va fer el 1801, tot i que els seus antecedents són del 1606, la italiana l’any 1797, l’alemanya el 1848 i la espanyola el 1785. Hi ha poques banderes anteriors al segle XIX. La de Dinamarca que és del 1219 i la de Catalunya que té la primera representació documentada el 1187.
Actualment, la ciutat d‘Altafulla és una població que ofereix un passeig pels seus antics carrers realment agradable. Allunyada dels pobles de la costa (per defensar-se de les accions pirates), actualment queda protegida de l’expansió d’edificis nous, de botigues d’articles turístics i d’una densitat de bars i restaurants, botigues de roba i establiments de tota mena que s’encarreguen d’omplir els carrers vells dels pobles a prop de mar i que destrueixen la personalitat pròpia del poble. El nom prové de l’àrab “al-tahuila”, que significaria “tros de terra”.
Nosaltres hem començat a caminar des de l’estació de tren d’Altafulla-Tamarit. Hem girat cap al carrer occidental del poble i ens hem situat a la plaça del Comunidor (que no sé d’on li ve el nom), des d’on tenim una vista magnífica dels murs del castell i de l’església. El castell d’Altafulla actualment també es coneix com el castell dels Montserrat, però això és una denominació que en podríem dir moderna, ja que la història més llarga correspon als Recasens. Va ser el segle XVII que el castell va ser adquirit pel Francesc Montserrat, marqués de Tamarit.
Originalment el castell d’Altafulla es pot situar el 1059 i probablement provindria d’una antiga quadra situada dins dels dominis del castell de Tamarit. L’any 1060 figura documentada la cessió a Bernat de Claramunt per part dels comtes de Barcelona Ramon Berenguer i Almodis de Marca.
Hem anat baixant del turó del castell, fins que un pal ens indica la Ruta del Gaià i seguim la direcció, fins que al final arribem a la llera del riu. Aquí hi ha una basa temporal formada per aigua de pluja que s’hi acumula. És un lloc pon s’hi pot trobar la granota verda i és també abeurador de nombrosos ocells, per això uns cartells recomanen no passar-hi per sobre i fer servir la pista del costat. El riu Gaià neix a la Depressió Central de Catalunya, a prop de Santa Coloma de Queralt, queda aturat al Pantà del Gaià, prop de Vespella de Gaià, el que fa que a la llera actual no hi hagi gaire aigua.
Quatre km després d’haver començat arribem al nucli de Ferran. Crida l’atenció pel castell en perfecte estat i les llargues muralles que l’envolten. L’existència de la fortificació prové documentada del 1197, època en que bàsicament era una torre de guaita, tal com van començar la majoria dels castells de la línia defensiva del Gaià. Actualment presenta la imatge d’una construcció gòtica renaixentista que és el resultat de modificacions modernes que s’han fet seguint un estil historicista.
Zona de guerra i de lluita, presenta un seguit de castells i torres de guaita en una densitat important. Aquest territori és conegut com la “castella” de Catalunya. La vista d’aquest castell evidència el que dèiem que estem en terra de castells, en terra de conquesta i consolidació de territori. La torre i el casal principal del palau, dins del castell, està a tocar de la muralla que dóna a la plaça i on s’enlaira la torre quadrada, tot acabat amb matacans, merlets i algun torricó.
Des de la plaça encara es pot observar l’escut de Tamarit i també, una mica a la dreta, una gàrgola amb cap de bèstia infernal sobresurt de la paret. Conquesta i consolidació eren dos termes que anaven units. Ara bé, cal entendre que la població dels territoris que es conquerien era molt bigarrada. D’una banda hi havia les diverses tendències dels sarraïns i d’altra banda les barreges socials. Tot això dins d’un context polític de consolidació, és a dir que mentre els magnats gots i francs aviat es van manifestar per segregar-se de la monarquia carolíngia, els cabdills islàmics muladins de la Frontera Superior (com recull Pere Balañà i Abadia, a “L’Islam a Catalunya”) procuraven fer la seva pròpia política a esquenes de l’emirat de Còrdova i la cosa es complicava perquè els llinatges secessionistes tenien procedència diversa i sovint enfrontada entre ells (podem citar els Banú Xabrit, els Banú Amrús, els Banú Mussa i els Banú Qassí, entre d’altres).
Quan seguim el nostre camí encara podem observar la muralla exterior que tanca les terres directes del castell de Ferran.
Ara el camí primer segueix paral·lel a l’autopista i després s’enfila dret cap a dalt del turó fins que arribem a les restes del que s’anomena El Castellot, també conegut com castell de Santa Margarita. Arribem entre fragments de mur: és el que queda d’un castell que ocupava un terreny de 30 metres de llarg per 15 i que va quedar derruït durant la Guerra del Francès. Encara es pot identificar les restes de la torre de planta circular i alguns altres panys de mur. Estava voltat per un fossat excavat a la roca, que actualment està cobert de vegetació. L’origen és també dels segles XI a XIII i va ser cedit, inicialment, a la nissaga dels Claramunt, que van cedir la castlania als Montoliu, nissaga que va donar importants cavallers a la Catalunya de l’època.
Baixem del turó i ens endinsem dins de pineda per sender estret però evident. Uns curiosos arbres pintats ens franquegen el pas. El camí va seguint fins que anem a parar a una pista i des d’aquell moment, ja tot serà anar d’una pista a una altra, sempre per terreny planer.
Així arribem al petit nucli d’Ardenya, que passem pel costat de l’església i seguim endavant entre camps de cultiu amb regadiu. Pertany a La Riera de Gaià i es va formar, originalment, per l’agrupació de petits municipis que depenien de l’Arquebisbat de Tarragona i que es van unir el 1274 en el que es va conèixer com a Comuna del Camp. De l’Ardenya potser em de dir que es tracta d’un topònim d’origen cèltic i que voldria significar “altiplà” en català antic.
El poble de La Riera de Gaià, queda a l’esquerra del nostre camí. No he trobat gaire informació d’aquest municipi. Es veu que es devia formar a partir de la despoblació dels segles XIV i XV, que devia obligar als habitants a unir-se en un sol nucli, que és el que va derivar en l’actual anomenat La Riera de Gaià. Sabem que el 1769 es va fusionar amb Virgili, probablement també com a conseqüència de les desastroses conseqüències poblacionals derivades de la guerra de Felipe V contra Catalunya, que posteriorment van derivar en els decrets de Nova Planta.
L’església que veiem és barroca i va ser construïda a partir del 1788. Està dedicada a Santa Margarida.
Anem tornant en direcció a Altafulla, ara pel costat del riu Gaià. Per aquest territori a les rescloses també en diuen peixeres o preses. Aquesta resclosa de La Riera és la més gran que queda a la part baixa del riu i bàsicament la seva funció era la d’alimentar la sèquia per les hortes de Ferran i el molí del Pas. Durant l’excursió que vam fer des de Torredembarra a Altafulla i Tamarit van tenir l’oportunitat de caminar un tram del canal de desguàs precisament del molí. Els pagesos, moltes vegades, per tal d’augmentar el cabal d’aigua posaven pedres i fins i tot sacs de sorra dalt de la resclosa.
Seguim avall, aviat arribarem un altre cop als carrers perifèrics d’Altafulla i així acabarem l’excursió a l’estació del tren.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8875525