(Val d’Aran) Ruta el 16/06/2019; 10 km; +670 -670; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Valarties, Pont de Ressec, Cabana de Rius, Llac de la Restanca, Refugi de la Restanca. Participants: Dolors i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: Sabem que va ser el segle XII quan es va construir l’església parroquial d’Arties i que el 1379 es va començar la construcció del castell.
Hem seguit la Vall d’Arties (Valarties) fins a un aparcament gran que hi ha abans del Pont de Ressec, per una pista ben transitable. Aquí comencem a caminar amb la vista, al fons, del Montarto.
Passat el pont, uns 100 metres més endavant, hi ha un altre gran aparcament amb rètols informatius. Els cotxes han d’aturar-se en aquest punt. Arties és un poble força interessant que pertany a l’entitat municipal que està formada per Arties, Salardú, Gessa, Tredós, Montgarri i Bagergue; duu el nom de Naut Aran. D’Arties diguem que l’any 1313 els cònsols i els 86 caps de casa de la vila van jurar homenatge i fidelitat a Guillem de Castellnou, qui actuava com a procurador del rei Jaume II, quan aquest ja havia recuperat el domini de la Vall d’Aran. De la situació actual cal saber que a la Val d’Aran hi conviuen tres llengües cooficials: l’aranès, el català i el castellà.
Hem seguit la pista en suau ascens uns 3 quilòmetres fins a la cabana de Rius. Aquí s’acaba la pista i fins aquí arriben els taxis que venen d’Arties.
Un gran cartell mostra la imatge del Montarto a l’hivern. De cara segueix el GR.11 que se’n va cap el Port de Rius i l’Hospital de Vielha. Un article de l’estimat Joan Solà, que explica la seva pujada al Montarto l’any 2007, diu que “aquest topònim és una preciosa relíquia del mot llatí ‘arduus’ (alt, inaccessible, espadat); però el mot era de la llengua viva, car el Pirineu conserva les Picardes (piques-ardes), les Panyardes (penyes-ardes), Arduix (‘arduum ostium’ portella escarpada), Estanyardo, etc; com aquest darrer, aquell manté una vetusta influència basca. L’amic, el muntanyenc, el gran filòleg ens va deixar l’octubre de l’any 2010 i em va omplir de pena pensar que ja hi podria coincidir més per cap muntanya.
Pocs metres més endavant uns rètols indicadors indiquen el punt que el sender es comença a enfilar cap a l’esquerra. Nosaltres seguim per la variant de la ruta, la GR.11-18. Recordem que el GR.11 és un sender de gran recorregut que recorre el Pirineu pel seu vessant sud, des del Cantàbric fins a la Mediterrània; és el gran sender dels Pirineus i compta amb un total de 800 quilòmetres, dels quals 378 estan en territori català.
Ara es va tota l’estona per bosc. La pujada serà constant i toca fer uns 400 metres de desnivell en només 2 quilòmetres. Abans parlàvem de les llengües del país, complementem el tema dient que va ser la Llei del 5 de febrer del 2015 (que modificava i millorava l’anterior del 1990) la que va protegir els drets històrics i el caràcter singular de l’Aran. Per tant té reconeguda la seva identitat nacional occitana i la seva organització institucional, política i administrativa particular. Tanmateix la llei li garanteix les competències, els recursos i l’autonomia per a ordenar, governar i gestionar els afers públics i els interessos generals del seu territori. També li es permès exercir, al poble aranès, el dret d'autodeterminació.
Una estona després, ens aturem per descansar un minut i podem fer aquesta foto de la vall que hem deixat a baix. El riu de Valarties, que va per la vall, s'inicia a les bordes de Ressec, a quasi 1400 metres d'altitud, per la unió dels cursos del barranc de Rius i del barranc dera Aubeta, i uns metres més avall rep l'aportació del riu de Rencules. Poc abans d'Arties, l'aigua és regulada per la resclosa de Valarties. El riu finalitza el seu trajecte al poble d'Arties, on s'uneix amb el Garona.
Finalment se’ns presenta al davant, sortint del bosc, el mur de l’embassament de la Restanca.
Uns metres més i ja som dalt del mur, per sobre del qual anem al refugi que vèiem davant mateix, a l’altra banda.
L’embassament de la Restanca el tenim a la nostra dreta. Va ser inaugurat l’any 1955 i se’n obté energia elèctrica.
Al refugi de la Restanca ens hi estem una estona descansant. Si no vaig errat era una construcció dels enginyers i treballadors que van construir l’embassament; posteriorment va passar a ser propietat del la FEEC i del Consell d’Aran.
El dia és molt lluminós i fa bé d’estar-s’hi. No es veu gaire gent, la qual cosa ens sorprèn. Ens hem trobat un matrimoni francès i també una parella jove que han seguit amunt cap el coll de Uelhicrestada, des d’on s’accedeix al cim del Montarto. El Montarto és probablement la muntanya més coneguda de la vall. Amb 2.833 metres d'altura, es converteix en un perfecte mirador de tota la comarca. Està situada a la part més septentrional del Parc Nacional d'Aigüestortes i al sud de la Vall d'Aran. No és el nostre objectiu avui pujar-hi.
Ja de tornada, un foto serveix de mostra del jardí florit que ens envolta i que és habitual quan s’apropa d’estiu al Pirineu. Cal saber que és l'única comarca de Catalunya que pertany en gran part a una conca atlàntica . El Garona, que neix a la vall i la travessa, desemboca a l'oceà Atlàntic després de travessar, també, tota la Gascunya. D’altra banda té una petita part de conca mediterrània, ja que el riu Noguera Pallaresa neix a un centenar de metres del Garona però inicia el curs en direcció contrària.
També ens avets de dos i tres troncs sovintegen. Aquest és d’un bon diàmetre. Només cal seguir el camí de tornada desfent el que hem pujat abans.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/valarties-pont-de-ressec-cabana-de-rius-llac-de-la-restanca-refugi-de-la-restanca-37693320