(Clica la bandera, arriba, para tener la traducción en tu idioma) (Vall d’Aran) Ruta 1225 el 25/06/2020; 12,4 km; +126 -126; 3,5 hores. Excursió amb el següent itinerari: Camin Reiau, Càmping Verneda, Pont d’Arròs, Aubert, riu Garona, Es Bordes. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: L’any 1834 regnava a Espanya la reina Isabel II. Llavors es van suprimir els drets històrics de la vall d’Aran i es va imposar la llengua castellana.
Estic a la Vall d’Aran, al càmping Verneda, en la carretera de Vielha a França. Històricament, des de la unió voluntària de l'Aran a la corona catalanoaragonesa pel Tractat d'emparança del 1175, les institucions polítiques del Principat de Catalunya han reconegut i respectat la identitat cultural i lingüística de l'Aran.
L’estatut d’Aran (2006), va restaurar els antics Terçons; departaments que agrupen els municipis de la vall i que funcionen com circunscripcions electorals per l’elecció del Conselh Generau: Quatre Lòcs, Irissa, Marcatosa, Castièro, Arties-Garós i Pujòlo. Jo, avui, camino pel departament d’Irissa. Cal afegir que el restabliment de l'autogovern de Catalunya, l’any 1979, va permetre establir un règim de protecció de l'aranès (1990), com a part constitutiva de la pluralitat lingüística de Catalunya i vincle privilegiat de Catalunya amb les terres de parla occitana.
Avui, mentre espero els companys que han d’arribar demà, faré una tranquil·la excursió pel Camin Reiau (Camí Reial) al que s’hi accedeix també des del mateix càmping. Camí que segueix la vall del riu Garona.
La identitat política que esmentava abans, es va poder desenvolupar en el marc d'un règim polític i administratiu especial de la Vall d'Aran, fins que aquest fou suprimit el 1834, amb la imposició, en aquest territori, del règim administratiu general de l'Estat espanyol i del castellà com a única llengua oficial. Aquell 1834 ja feia cent anys que Felipe V havia imposat per decret la liquidació de les històriques Corts i Constitucions catalanes (també les d’Aragó, de València i de les Balears).
El sender és molt ombrejat, planer i còmode. El Camin Reiau transita per camins tradicionals que uneixen els 33 pobles de la Val d'Aran, en un recorregut total de 150 km amb 12.000 metres de desnivell acumulat. La ruta completa es proposa en 8 etapes d'uns 15 quilòmetres cada una i una mitjana de 4 a 5 hores de marxa al dia.
Uns 200 metres després d’haver començat trobo aquest pal amb rètols d’informació. Estic al davant del Pont d’Arròs. Lloc conegut pels excursionistes per ser el punt on iniciar la bonica ruta fins al Saut deth Pish a la vall de Varradós, el salt d’aigua més important i emblemàtic de la Val d’Aran.
Una foto al Pont que passa el riu Garona fins a la carretera que va en paral·lel.
El camí segueix sense pèrdua (no hi ha cap altre) en direcció a llevant. A l’altre vessant de la vall es veu, enfilat, el poble d’Arròs. Aquest poble del Mig Aran allotja un dels tresors històrics més apreciats de la Vall: el seu arxiu públic. L’Arxiu del Conselh Generau d’Aran està integrat per documents públics i privats que estan reunits a Ço deth Senhor d’Arròs, una de les cases pairals que formen part del patrimoni arquitectònic aranès.
A 3,6 quilòmetres arribo al davant del poble d’Aubert, passo la carretera i m’hi enfilo. El Cami Reiau segueix en direcció a Vielha. A Aubèrt crida l’atenció el seu curiós entramat urbà, l’arquitectura civil aranesa del qual s’adapta simbiòticament a les formes capritxoses dels seus carrerons. Té com a singularitat el fet de comptar amb dues esglésies romàniques, la del Roser i la de Sant Martí. El poble està documentat des del segle XIII amb el nom de Hubert (1278).
Camino una mica pels carrers del poble i arribo a l’església de Sant Martí. Està al cementiri d’Aubert. Es calcula del segle XIII i segons escriu Juli Soler i Santaló, l'església formava part d'un antic convent de Sant Agustí, monjos que ocupaven també Santa Maria de Mijaran.
De tornada faig una foto a l’església del poble. Presideix la vila l'església de la Mare de Déu del Roser, un edifici romànic (segle XII) que presenta un alt campanar de torre aixecat el segle XVI.
Una foto al riu que m’acompanya tota l’estona, ara que he girat en direcció ponent, cap a Ets Bordes. El riu és el Garona; un dels grans rius de l'Europa occidental i un dels més importants de la vessant atlàntica. Neix al Pla de Beret i discorre principalment per França. En total compta amb una longitud de 568 quilòmetres, dels quals 47 són a l’Aran.
Un senzill pal indicador informa de més coses. Just, el mes de setembre de fa un any va començar la senyalització i recuperació del Camí de Sant Jaume Aran-Pirineus. Aquí coincideix amb la ruta del GR-211. La Val d'Aran és l'única comarca catalana orientada al vessant nord dels Pirineus i per aquí s’ha senyalitzat el GR 211,el qual realitza un recorregut circular per aquestes terres, amb inici i final a la capital, la vila de Vielha. Aquest sender i les seves cinc variants són una opció molt completa per conèixer la vall, i alhora permet fer de nexe d'unió tant amb el sender transpirinencs peninsular (GR 11) com francès (GR 10).
Enfilat als vessants nord, un poble em controla el pas; és el poble de Begos. No hi pujaré, però puc dir que és un altre dels pobles que formen part del terçon de Lairissa (també ho trobo com Irissa) on hi ha Socasau, una bella casa aranesa fortificada que juntament amb l’església romànica de Sant Roc, és un dels seus màxims exponents arquitectònics.
Als 10 quilòmetres de camí arribo al poble d’Ets Bordes. Des de l’any 1877 el seu nom oficial va ser ‘Las Bordas’, dins del procés de castellanització dels noms de pobles, ciutats i persones, igual que a Catalunya, Aragó, València i Balears. Des de l’any 1984 la seva denominació oficial és l'aranesa: Ets Bordes. Antigament es coneixia com ‘Les Bordes de Castell-lleó’, ja que hi havia hagut el castell medieval de Lleó (1283-1719). Després de la guerra de successió espanyola, va resultar quasi desaparegut. Unes excavacions del 2009 han deixat al descobert algunes restes d’aquell castell.
L’església del poble em queda a dalt. Està dedicada a la Mare de Déu del Roser. L’església parroquial data de 1806 i va ser construïda sobre una altra de més petita anterior. A la porta de migdia hi ha una llosa d’un antic sarcòfag del segle XV que pertanyia al Castell Lleó. Sobre l’església s’aixeca un campanar de torre quadrada.
Entro. És l’única que he trobat oberta. Abans comentàvem que Catalunya va perdre la seva independència el segle XVIII. Va ser sota les bombes i els exèrcits federats dels regnes de Castellà i França. Ara encara alguns mitjans (com ‘ara.cat’) lamenten la manca d’interès per Catalunya que, per alguns, ha estat l’origen de la marxa del país de la fàbrica de Nissan (segons anunci de fa poc més d’un mes).
Després giro i torno en la direcció del càmping. Un abeurador em queda a la dreta i un indicador molt antic prohibia rentar-hi la roba sota multa de 25 pessetes. Respecte del que dèiem, no podem oblidar les pressions fetes fa poc temps de sdels poders espanyols perquè moltes empreses marxessin de Catalunya. Ara més d’un partit espanyol haurà d’explicar als treballadors de Nissan per què van castigar Catalunya retardant el Corredor Mediterrani i els accessos al port de Barcelona, cosa que, sens dubte, va pesar en la companyia a l’hora de no apostar clarament pel país.
En el camí encara faig aquesta foto de la molsa sobre les pedres. Per cloure les “meravelles” dels governs i polítics espanyols, afegim que el corredor mediterrani va ser una condició per ampliar la planta de Ford d'Almussafes. Encara l'esperen... 10 anys després! Quan l’empresa decideixi tancar alguns polítics encara es posaran les mans al cap i els catalans i valencians que voten els partits que castiguen Catalunya i València (en aquest cas) potser es preguntaran perquè els van votar algun cop. Afortunadament, aquesta situació no afectarà a la Vall d’Aran.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/aran-vielha-camin-reiau-camping-verneda-pont-darros-aubert-riu-garona-es-bordes-51866554