(Vallès Oriental) Ruta el mes de juny de 2016; 11,5 km; +480 -480; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Figaró-Montmany, Can Plans, Creu de Can Plans, Sant Cristòfor de Monteugues, Can Valls, Creu de Sant Andreu. Participants: Anna, Joan i Miquel. Tipus de sortida: parcialment circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El 1413 es va erigir la capella de Sant Rafael al Figaró. L’any anterior es va produir el Compromís de Caspe i per això va passar a ser rei d’Aragó, València i Mallorca i sobirà de Catalunya, Ferran d’Antequera.
Comencem l’excursió al poble de Figaró-Montmany, un matí de fresca agradable que anirà canviant fins als 30ºC a la una del migdia. Cal saber que fins el 1981 es va anomenar Montmany de Puiggraciós. Els límits del terme segueixen, més o menys, els de l’antic domini del castell de Montmany.
Aquesta excursió comença pujant per escales i seguirà pujant per pistes i corriols fins a l’ermita. Entre els anys 1673 i 1709 es van establir al Figaró unes onze famílies de les quals dues feien d’hostalers i tres de ferrers, el que indica una influència important de camí de pas molt utilitzat. Les antigues portes de les llindes de les cases recorden els noms d’aquelles famílies, que han perdurat en el temps. Però el mas i hostal del Figaró està documentat molt abans, de l’any 1399, prop del qual s’hi va erigir la capella de Sant Rafael, documentada del 1413 i que va esdevenir la base de l’actual parròquia.
Ens enfilem pels carrers de dalt del poble fins a la Font d’en Llanes, on hi ha una magnífica robínia. Ferran d’Antequera era fill de Juan I de Castella i de la seva dona Leonor, germana del sobirà de la Corona d’Aragó, Martí mort feia dos anys. En qualsevol cas tant Catalunya, com València, Mallorca i Aragó mantenien vives les seves constitucions i tradicions, que el rei estava obligat a jurar per tal de poder coronar-se.
Des de la font, el camí, després de passar una porta de fusta tancada amb una corda que cal passar i tornar a tancar, va pujant constantment pel Bac de l’Antic, amb llargues llaçades que van fent sud, nord, sud, nord... fins que trobem una pista ample, a 573 metres, que hem de prendre cap a l’esquerra.
Cal posar atenció perquè aproximadament 2 quilòmetres després d’haver començat (per tant una mitja hora o una mica més) trobarem a l’esquerra de la pista una fita de quatre pedres amb una més plana a sobre (compte que a vegades les fites cauen i no es veuen!) i un corriol que s’enfila amunt. Aquest és el camí que hem fet i que va a parar a una altra pista més amunt.
Aquesta pista citada va en direcció nord fins a trobar una altra, coneguda com Can General, que seguim a la dreta (direcció sud) fins a trobar la magnífica masia de Can Plans, perfectament cuidada i de pedres roges.
La pista pren el nom de Camí de Sant Cristòfor a partir de Can Plans. Deixem la creu de Can Plans i seguim sempre la pista de la dreta, no fent cas a les derivacions que surten a l’esquerra. A 655 metres, 5 quilòmetres després d’haver començat, arribem a l’ermita de Sant Cristòfor de Monteugues. Aquesta ermita consta el 1021 amb categoria de parroquial i el 1139 va ser cedida al monestir de l’Estany. D’origen romànic es troba en pobre estat, encara que no ruïnosa. Una llegenda vol que la campana que hi havia al campanar d’aquesta ermita (avui no en té) com que tenia una inscripció que deia “Carolus Magnus me fecit” (fabricada pel fonedor Carles Many el segle XV) era un record de la batalla que Carlemany va vèncer als sarraïns, en un pla proper. Aquella campana va desaparèixer el 1936.
Baixem suaument i passem pel davant de Can Valls. De les moltes masies que hi havia i formaven part de la parròquia de Sant Cristòfor, avui només en queden dues. Però consten documentades altres com Can Boget, Can Miquel, Ca l’Antic, Can Xicola, Can Badia, ca l’Ullar, el Part, Dosrius i altres.
Ara seguim la pista que ha canviat el nom per Camí del Pla de la Batalla (per la tradició de la batalla abans esmentada de Carlemany) i pugem a refugiar-nos a l’ombra de l’Alzina de Can Valls, un magnífic exemplar de quatre branques.
Seguim la pista fins que anem un altre cop a parar a la pista de pujada i una mica més enllà tornem a trobar la Creu de Can Plans. I ja que parlàvem d’història, parlem ara de la més moderna. En una entrevista a 8TV fa poc, Pablo Casado del PP, es va haver de sentir dir que Catalunya ha rebut el 9,5% dels pressupostos tot i que representa el 18% del PIB total espanyol. L’any 2015 ha rebut el pitjor nivell d’inversions des de l’any 1995, de tal manera que el Principat és el tercer “per la cua” en recepció de recursos per inversions.“Estem francament maltractats” va dir la Pilar Rahola al representant del PP. I això fa anys que dura.
Ja no seguim el camí de pujada i optem per la pista de baixada que passa pel davant d’una altra creu, la de Sant Andreu. Aquesta creu commemora la mort del mossèn de La Garriga, Ramon Pascual, que va ser assassinat per membres del comitè revolucionari d’aquell municipi el dia 2 d’agost de 1936, a l’edat de 50 anys. Aquell mateix dia, al Figaró, també va ser mort Josep Corrons, regidor de l’ajuntament, que tenia 60 anys. La creu va ser posada després de la Guerra Civil. Poca estona després la pista enfila en fort pendent el torrent de les Pomeretes fins que arribem, un altre cop, al poble.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=13619820