(Antequera, Màlaga) Ruta el 23/03/2019; 9 km; +350 -350; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Ermita de Villaverde, Area de Ginés, Los Portezuelos, Fortaleza de Bobastro. Participants: Jordi I, Joan, Vinyet, Jordi P, Carles, Josep i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 19 de gener de 928 Bobastro va ser conquerida per Abderramàn III.
Aquest viatge estem a Antequera que, al matí brilla amb el sol que es fa espai entre els núvols matiners.
Des d’Antequera hem arribat, per entre els grans embassaments, a l’ermita de Nuestra Señora de Villaverde. Estem dins del terme municipal d’Ardales. L’ermita, blanca, destaca al davant dels vessants de la Sierra de la Pizarra. Com és lògic va viure diverses actualitzacions que van modificar l’antic i original temple mossàrab.
El seu interior és molt senzill, tot i que la seva imatge és la patrona d’Ardales. La imatge va ser trobada, segons la llegenda, per un pastor de la zona que se la va endur, però l’endemà li havia desaparegut i la va tornar a trobar al lloc de la troballa. Era de fusta però tenia un braç d’or. El pastor sorprès li va donar un cop amb un ganivet i va sorgir sang. Mogut per la devoció el pastor la va portar al seu amo el qual va decidir construir l’ermita en honor d’aquella verge.
Hi ha també un restaurant on al final hi vindrem a dinar i menjarem molt bé. Molt recomanable. Aquí deixem els cotxes i comencem a caminar.
Cal refer un tram de 800 metres per la carretera MA-5403 fins a la cruïlla amb la MA-448. Pels costat es veuen perfectament els estrats de la formació geològica del terreny.
Agafem la desviació i en pocs metres trobem la pista, a l’esquerra, que és la que haurem de seguir fins al nostre objectiu.
La pista va pujant suau entre pineda. Avui anem a les ruïnes de Bobastro, dins del terme municipal d’Ardales, al lloc que es coneix com la Mesa de Villaverde. Entre els anys 880 i 919 va viure un personatge molt rellevant, Omar Ibn Hafsún, que era un descendent dels visigots muladís. Cal recordar que els muladís eren cristians que s’havien convertit a l’Islam. Doncs bé, aquest personatge va resultar un rebel que va construir una fortalesa quasi inexpugnable i es fa encarar amb la dinastia regnant a Còrdova.
En el pla de Ginés, intuïtivament girem a l’esquerra i ens endinsem pel bosc, sense camí, fins una mica més amunt (uns 200 metres), on hi ha un espai que té la forma d’una era. És un cercle perfecte amb una superfície plana de pedres i el perímetre rematat per pedres, més tosques, que el delimiten.
Tornem a la pista i seguim. Al costat deixem unes mates d’estepa blanca (més endavant en trobarem uns prats plens). Cal saber que el segle IX va ser una època de ajustos a l’emirat de Còrdova com a conseqüència de les variables condicions dels diversos sectors socials molt variats. Teníem els àrabs procedents del nord d’Àfrica, però també els berebers; els jueus i els hispans convertits a l’Islam (muladís) eren altres grups que convivien amb els cristians que mantenien la seva religió. Uns i altres mantenien en tensió la seva autonomia.
Les parets de roca comencen a ser visibles quan som més amunt. Anem comentant el cercle de pedres que hem vist abans. Evidentment és una obra de l’home, podria ser un lloc de trobada o la base d’una gran cabana circular, probablement un lloc de reunió. El turó de dalt del tot, les Tablas de Villaverde, hauria estat poblat a principis del segle VIII (i potser molt abans) i per tant no cal estranyar-se que la gent ocupés els espais des dels torrents inferiors fins a dalt on està l’antic centre de Bobastro, on anem.
Molt més amunt, ja hem fet uns 3 quilòmetres, en espai on el bosc és més obert i per on entra la llum del sol més fàcilment, trobem diversos magnífics margallons, la planta per excel·lència del massís que tinc a prop de casa meva, a Sant Pere de Ribes: el Garraf.
Després d’una hora i mitja arribem a la caseta de control d’accés al lloc arqueològic de Bobastro. Després ens enfilem per un camí amb esglaons excavats a la roca i pugem.
Amunt arribem al davant de les restes de la muralla que tancava el perímetre. A més de les tensions socials (que dèiem de l’emirat de Còrdova), lògiques en moments de variabilitat de pensaments, orígens i religions, l’emirat estava enfrontat amb els desitjos d’independència d’algunes ciutats fonamentals com Mèrida, Toledo o Sevilla. D’altra banda els moviments expansionistes d’Alfonso III d’Astúries i la pressió franca als pirineus, que reforçava el paper dels comtes de la Marca Hispànica (en l’origen de la formació de Catalunya) feien que l’emirat vivís moments complicats.
Encara pugem més amunt per tan de poder veure des de dalt les restes de la famosa basílica de Bobastro.
Després desfem una mica el camí, fins a les restes de la muralla, i baixem. Tot el recinte compta amb cartells d’informació. Omar Ibn Hafsún després de nombroses peripècies es va enfrontar, a Aguilar de la Frontera, amb el general de l’emir, l’Abd Allah i en aquella batalla del 891 va començar el seu declivi.
Així arribem a les restes de la basílica. Un espai magnífic excavat a la roca entre els segles VIII i IX.
No hem de deixar de fer-nos una fotografia de grup en aquest lloc tan interessant. Es tracta de l’única església rupestre d’origen mossàrab que es coneix de Al-Andalús. Va ser destruïda després de l’atac d’Abderramàn III un cop conquerida la posició el 19 de gener de 928.
No paro de fer fotografies de diverses perspectives.
Certament es tracta d’un lloc molt interessant que jo no coneixia.
Parlàvem de l’Omar i cal dir que ell va continuar amb els seus objectius i no va ser fins l’any 912 que va morir aquí, a la fortalesa de Bobastro, quan l’emir (que es va proclamar califa) ja era Abderraman III. Però Bobastro va seguir en poder dels rebels successors d’Omar.
En aquest replà de roca s’hi van construir cabanes i altres dependències. Hi ha alguns espais excavats que em semblen sitges o bé cisternes per l’aigua de pluja ja que aquí no hi ha cap riu ni cap pou.
Aquell any 928 a la península teníem com a rei de Lleó a Alfonso IV; a Garcia Sànchez I com sobirà de Navarra; i a Sunyer, germà de Guifré, com a sobirà del territori de Catalunya. Castella just feia 3 anys que havia disposat de comte en la persona de Fernán González. S’anaven formant els regnes, estats o nacions a la península.
Ens hi estem molta estona i al final ens preparem per marxar encara fent una altra fotografia.
Aquest cop baixem per la carretera per fer més curta la tornada i arribem a l’ermita amb l’objectiu de dinar al restaurant.
Ja dins dels cotxes, quan marxem, encara tenim la possibilitat de parar un moment per fer aquesta fotografia de la sortida, del congost de Gaitanes, que es coneix com el Chorro. És l’extrem sud del Caminito del Rey del qual ja en parlaré en la quarta crònica d’aquest viatge.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/antequera-ermita-de-villaverde-bobastro-34504443